Trobo articles interessants de la setmana
passada, llegits, anotats, comentats, però no enviats.
·
Pere Cardús. Els set errors que no hem de cometre
d’ací al 9 de novembre. En Pere Cardús ens aconsella el que hem de fer d'ara endavant
·
Josep-Lluís Carod-Rovira. No esperarem tres
cops. En Carod-Rovira ens recorda les marrades que no podem tornar a fer. No podem tornar a fer el llondro mai més
Pere
Cardús
03.07.2014
Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de
novembre
Com va dir
aquell: 'Alea iacta est.' Hem entrat a la recta final. Enguany no hi ha
vacances. La batalla final ja ha començat. I em sembla que tenim la sort de
començar-la amb un lleuger avantatge. L'hem d'aprofitar. El principal serà no cometre errors.
Un error nostre serà aprofitat voraçment per l'adversari. Hem de mantenir el
control de la pilota. I, si podem, tornar-nos a avançar. Però la pilota ha de
córrer i que es cansin ells. Si perdem la pilota, que sigui en camp contrari. I
si podem no perdre'n cap, encara millor. A l'estil de Cruyff: la millor manera perquè l'adversari no
marqui cap gol és que nosaltres tinguem sempre la pilota. Per això
cal que sobretot no cometem cap d'aquests errors:
—Pla
B. Evidentment, hi ha alternatives previstes si l'estat espanyol impedeix
completament de fer la consulta el 9 de novembre. No tenir alternatives seria
un missatge fatal: 'Si impediu la consulta, atureu el procés.' I no. El procés
no s'acabarà si per desgràcia no es compleixen les condicions mínimes per a fer
una consulta amb uns resultats legítims. Hem d'explicar els plans B, C, D o E? No. No
en tenim cap obligació. És un crim i ens fa molt de mal explicar-los? Tampoc.
Em sembla que tots som prou grandets per a entendre que caldrà trobar la millor
via per aconseguir la independència. Insisteixo en allò que ja he dit de
vegades: per mi,
l'objectiu és la independència i la consulta és el millor camí. Però
si cal anar per un camí diferent, igualment democràtic i pacífic, cap problema.
Ni un. Per tant, crear un problema on no n'hi hauria d'haver cap és un dels errors que no
hem de cometre. Val més consulta que eleccions, sí. O consulta o res, no.
—Unitat
i transversalitat. La unitat i la transversalitat són valors aparentment
positius. Però m'estimo més la transversalitat que no la unitat. Els catalans
tenim una obsessió preocupant per la unitat. I els verbs 'sumar' i 'unificar'
no volen dir exactament la mateixa cosa. Totes aquelles accions que sumin,
benvingudes. I de vegades la unitat pot restar. L'exemple més fàcil d'entendre
és aquest: si un individu molt cansat de la política de CiU i de les retallades
i d'això que alguns anomenen neoliberalisme pensa que la independència
consisteix necessàriament a alinear-se amb Artur Mas, potser s'hi repensarà. I
exactament igual a la inversa. Si a algú que ha fet créixer el negoci amb molt
d'esforç i sacrificis li diuen que per aconseguir la independència ha de votar
gent que proposa que l'administració reguli fins a l'últim detall de la seva
vida, lògicament també s'hi repensarà. Cal entendre que el fet més important és
la coordinació i el respecte a la transversalitat. La unitat és un sacrifici que cal reservar a
molt pocs moments i molt determinats.
—Legalitat.
Ho diuen els qui
més hi entenen: de trencament legal tan sols se'n podrà fer un. Per
això és summament important d'encertar el moment. La legalitat s'ha de trencar
amb la desobediència a la llei Wert? S'ha de trencar amb la consulta? O s'ha de
trencar amb la declaració d'independència? El moment és molt important, perquè
les conseqüències són definitives. Si no volem convertir el procés en un caos on tan sols els
més convençuts i purs se sentin còmodes, cal que la legalitat la trenquem en el
moment precís, que únicament pot ser el de la declaració d'independència. El
procés pot quedar escapçat o esberlat si ens precipitem en una cosa tan
determinant.
—Serenitat
i joia. Ho hem dit ara i adés. Cal somriure fins a l'últim segon. Just
després ja podrem plorar d'emoció. Però mentre no aconseguim l'objectiu, cal
convidar i seduir. No podem perdre els estreps. Si mantenim la serenitat en tot
moment, ningú no ens podrà fer sortir del camí que volem fer. Ara vénen els
mesos més complicats. Els atacs seran salvatges i la pressió semblarà
inaguantable. Però haurem de saber omplir els pulmons, aguantar la respiració i
deixar passar els moments crítics. Les envestides d'aquesta tardor pretendran
que sortim de polleguera. Cercaran la nostra reacció irreflexiva. No hem de
caure en les provocacions. Recordem que no hem de perdre la pilota.
—Iniciativa.
El ritme de joc l'hem de marcar nosaltres. La campanya del sí-sí no s'ha
d'aturar per molt que cridin. Marcar el compàs és la manera més segura
d'obtenir la victòria. El setembre ha de començar fort i amb un reguitzell
d'iniciatives i accions que no s'aturi fins el 9 de novembre. És molt important
que siguin els contraris que empaitin la pilota. És cert que fins a l'estiu hem
centrat la batalla en el 'dret de decidir', poder votar i la consulta. Però la
campanya del sí-sí ja no pot esperar més i és la que ha de marcar el debat els
dos mesos que van de l'11 de setembre al 9 de novembre. No emprendre la
campanya del sí-sí seria un error greu. El resultat no és tan clar com ens
pensem i cal reforçar el bloc independentista perquè no es debiliti en cas d'un
possible joc de mans --no pas una oferta que Espanya no pot fer.
—Equilibri.
Hem arribat fins ací per una raó principal: l'ambició popular i el ritme
polític corren paral·lels. Certament, el procés l'empeny el poble. Sense la
manifestació del 2012 i la cadena humana del 2013, més els milers i milers
d'actes que s'organitzaven a tots els racons del país, no seríem on som. Però
si el president Mas, Oriol Junqueras, la CUP i molts més no s'haguessin entès
tampoc no seríem on som. La clau del procés és que el temps polític i el temps
popular en la qüestió nacional s'han anivellat. I l'un no funcionaria sense
l'altre. Aquest equilibri entre el carrer i les institucions no es pot trencar.
I si es trenca, s'ha acabat el procés. Que tothom en sigui conscient.
—Solidesa.
Com ja hem dit, els mesos que ens esperen seran durs. Espanya sap que ha viscut
molts anys dels recursos produïts a Catalunya, al País Valencià i a les Illes,
principalment. Si Catalunya es desconnecta, l'estat espanyol tal com funciona
ara no és viable econòmicament. Per tant, els atacs seran ferotges i caldrà ser
ferms. No podem deixar que sembrin zitzània. La crítica interna sempre és
positiva i ha d'ajudar a fer les coses més ben fetes. Però la crítica, en un
moment com aquest, ha de fer-se des de la lleialtat. En totes direccions. Si
ens deixem endur per les baralles i les disputes que ens separen, ells hauran
fet el cop més efectiu per a guanyar. I nosaltres, per a perdre.
Aquests
set errors que no podem cometre poden aplegar-ne molts més. La llista pot ser
molt llarga. Però em fa l'efecte que si respectem aquests set principis tindrem
la victòria gairebé garantida. I sí, ens haurem d'arriscar. I en algun moment
ens podrà semblar que tot se'n va a rodar. I que les tensions internes són més
fortes que no ens pensàvem. I caldrà actuar amb serenitat. I comptar fins a deu
sempre que calgui. I parar fort quan convingui. No perdem l'avantatge. No
perdem el camí. I sobretot, no perdem l'objectiu. La independència.
Josep-Lluís Carod-Rovira
No esperarem tres cops
«Ara
hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar
la solució institucional al nostre plet nacional»
Josep-Lluís
Carod-Rovira | Actualitzat el 03/07/2014 a les 00:01h
L’abril
de 1931, les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’aquell més van ser
l’instrument democràtic que va posar fi a la monarquia i al règim autoritari,
incompetent i corrupte que s’hi vinculava. Francesc Macià, dos dies després,
des del balcó central del Palau de la Generalitat, proclamava la República
Catalana, amb el cor obert a totes les esperances. Però als tres dies es
plantaren a Barcelona tres ministres del govern provisional de la República
espanyola, dos dels quals catalans: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo , i
Lluís Nicolau d'Olwer . Macià hi acordà el canvi de nom de “República Catalana”
pel de “Generalitat”, institució medieval d’autogovern, a canvi de l’aprovació
immediata d’un estatut d’autonomia d’àmplies facultats, però, sobretot, els
visitants insistiren en què, en aquell moment tan delicat, les aspiracions de
Catalunya no podien posar en perill l’estabilitat del nou règim naixent, la
República espanyola, ja que si aquesta s’ensorrava, s’ensorraria tot.
Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat, que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.
A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.
Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.
Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat, que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.
A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.
Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada