10/08/2016. Colauisme.
Carles Marc. Carta oberta en resposta a Gerard Pisarello i als Comuns.
10/08/2016. Colauisme. Carles Marc. Carta oberta
en resposta a Gerard Pisarello i als Comuns.
Benvolguts,
Carta oberta
en resposta a Gerard Pisarello i als Comuns
https://www.facebook.com/notes/carles-marc/carta-oberta-en-resposta-a-gerard-pisarello-i-als-comuns/10153939846879891
Fa uns dies vaig llegir
l'interessant article d'en Jordi Muñoz que va publicar a CRÍTIC sobre
la complexa relació entre els Comuns i l’independentisme, i avui mateix acabo
de llegir la resposta d'en Gerard Pisarello.
Com a altres catalans interessats
en la política, llegeixo amb atenció tot allò que em sembla rellevant i intento
fer-me la meva valoració pròpia i treure conclusions. Però abans de seguir,
vull ser honest i com a punt de partida, situar-me políticament, per no
enganyar ningú: sóc independentista, perquè vull un estat propi, i m'agradaria
que aquest fos el més social possible, i per tant, el més cap a l'esquerra
possible, però que sigui transversal i inclusiu, de manera que pugui incloure,
tan aquells que no volen l'estat propi, com aquells que no volen que sigui
social i d'esquerres. Si parlem d'inclusivitat i transversalitat, fem-ho bé, o
sinó, ens estarem fent trampes, i ens guanyarem justament, l'acusació de ser
sectaris.
Dit això, i com a antecedent,
m'agradaria dir que coincideixo bastant, amb l'anàlisi d'en Jordi Muñoz, si bé
amb alguns matisos, especialment pel què fa al paper de l'esquerra
independentista.
De la mateixa manera, coincideixo
menys amb l'anàlisi d'en Gerard Pisarello, i per això m'he animat a escriure.
Tanmateix, celebro que per fi, algú com ell hagi escrit i manifestat la seva
opinió, amb la qual no coincideixo, però de la qual valoro el seu to i claredat
expositiva, que trobo a faltar, sovint, amb les meves converses amb altres
militants del seu entorn polític.
Anem al gra,
doncs:
1.- Parla en primer lloc, en
Pisarello, del "processisme" com a problema, en el sentit de què CDC, ara PDC, controla el procés, i que
aquest no és prou transversal, ni interpel·la les majories socials del país,
així com que la concepció convergent de la nació catalana continua ancorada en
molts dels registres elitistes i excloents del noucentisme, renyida amb la
tradició rica i plural del catalanisme popular i social. Parla també de què han
conspirat contra la sobirania fiscal, la educativa i l'econòmica.
Evidentment, des de la
perspectiva d'esquerra, puc coincidir amb la crítica a les prioritats
programàtiques de PDC, abans CDC, que, tot no agradant-me a mi, són legítimes
en democràcia, mentre qui les sosté, tingui el suficient suport a les urnes.
¡¡Què més voldria jo, que el món real fos d'esquerres, no capitalista, i el més
semblant possible al de referents de l'esquerra, com en Lluís Maria Xirinacs, i
el seu sistema general a la mesura de l'home d'avui!! Però de
moment, la realitat, no és aquesta, i no podem esperar a intervenir-hi, a que
la majoria sigui la nostra, ni anar provocant noves eleccions, per intentar
canviar les majories actuals, fins que ens afavoreixen a nosaltres, deixant
d'intervenir en la realitat present i generant més inestabilitat i incertesa
sense cap més objectiu que el tot o res, expectativa irreal, ara mateix.
Tampoc em sembla just menysprear
l'innegable esforç que ha fet Convergència per canviar i acabar prematurament,
sense cap necessitat pròpia, dues legislatures de moment, per donar la veu al
poble, pagant el preu d'haver perdut votants pels efectes de la crisi i pel seu
canvi de posicionament, de reclamar el pacte fiscal al dret a decidir, la
independència i, si cal, la unilateralitat, i de perdre la seva coalició
electoral amb Unió Democràtica. El seu líder indiscutible, a més, va fer un pas
al costat, per exigències de l'esquerra més transformadora, que per cert és
independentista, no sense haver-se enfrontat abans amb molts dels seus companys
de partit i prohoms del món econòmic i empresarial, així com haver assumit el
risc d'una consulta descafeïnada, si, però que igualment li ha comportat
amenaces i actuacions judicials, conseqüències molt més tangibles que no pas
les d'Iniciativa, que en el 9N va adoptar un paper tebi, i en el moment
decisiu, el més atrevit que va fer, va ser promoure una recollida de
signatures, el destí de la qual s'ha perdut en el temps.
És molt de preveure, certament,
que si haguessin eleccions ara mateix, PDC perdria vots, però no seria just
provocar-les abans d'hora només per treure-li un bastó de comandament que es va
guanyar, però que no és excloent, ja que la crida a participar i contribuir en
el procés, és oberta.
Per altra part, pel que fa al
catalanisme ampli que postula en Pisarello, potser no estigui en l'imaginari de
PDC, però si en el d'Esquerra Republicana i en el de la CUP, i això no els
impedeix de participar en el procés. Tanmateix, trobo a faltar, parlant de
referents, un desmentiment rotund i definitiu, des dins de l'esquerra, del
caràcter únicament burgés del catalanisme, tot sabent que referents com el
mateix Josep Termes, o fins i tot Joan Comorera o en Salvador Seguí, el Noi del
Sucre ho desmenteixen abastament, tot i la voluntat d'alguns, de reiterar les
tesis d'en Solè Turà, o fins i tot, d'Alejandro Lerroux, contràries a escrits
mateixos de, fins i tot, Lenin. Si es qüestiona la sinceritat de PDC per un
costat, ja va sent hora de ser clar i rotund, en aquest aspecte, des del món de
l'esquerra, no? Si no, com es vol desconfiar dels altres, i no tenir un mateix,
les idees clares i transparents?
2.- En segon lloc, parla de la
diferència entre comparar el Pacte de Junts pel Si amb els pactes municipals
de, per exemple, els Comuns i el PSC, atesa la diferència d'hegemonia.
Respecte d'aquest punt, voldria
començar desmentint que sigui el PDC qui controla el procés, a la vista de les
conclusions de la Comissió Parlamentària sobre el procés constituent, atès que,
havent una iniciativa civil, desvinculada dels partits polítics, que ha
treballat sobre el procés, des de "El país que volem" fins a la "Convenció
Constituent", passant per "Reinicia Catalunya" fa ja més de 2 anys, la decisió
que s'ha pres no és mantenir i reforçar aquesta iniciativa ciutadana, sinó
recuperar la iniciativa des del Parlament i impulsar un model diferent. Per poc
que estem atents a com han anat els esdeveniments, sabrem que no ha estat
Convergència qui ha impulsat aquest canvi, ni Esquerra Republicana. És possible
que al teu espai polític, com al meu, li hagués agradat l'altre model, però no
ha estat pas l'adoptat. El què està clar, és què, s'adopti el què s'adopti, si
els Comuns s'afegeixen al marc de debat establert, no hi ha cap dubte de cap on
es mourien les idees. A què esperem, doncs??
Per altra part, es podria parlar
dels pressupostos de la Generalitat i justificar que no s'aprovessin. En aquest
aspecte, trobo a faltar un discurs sincer del vostre espai. L'únic que va fer
una proposta defensable va ser la CUP i en Busqueta, l'article del qual vaig llegir amb molt d'interès, i amb
qui vaig coincidir en moltes coses, amb un desacord important: en alguns punts,
l’única manera de tirar endavant amb una pròrroga pressupostària era desobeint.
Siguem seriosos: la desobediència s'ha de fer quan es pugui sostenir en el
temps, perquè sinó, és enganyar la gent i perdre força, qui sap si
definitivament. Tot i així, li valoro una cosa: la postura de la CUP va ser
coherent i va apostar per la desobediència, cosa que l'espai dels Comuns,
Podemos i Catalunya si que es Pot, no ha tingut encara la valentia de recolzar.
El què no trobo seriós, és
defendre un pacte municipal amb el partit que ha governat majoritàriament
l'Ajuntament des del 1978, amb la corrua de polítiques criticables en tots els
àmbits que ha impulsat, assignar-li a més, les responsabilitats concretes que
se li han assignat ara mateix i, a sobre, donar la principal responsabilitat a
algú sobre el qual ronden ombres de sospita, sobre ell i sobre col·laboradors
seus. I tot això, després d'haver-los criticat temps enrere, com representants
de la vella política. Home, sincerament, aquest argument, no és creïble per a
molta gent, i ho saps..
3.- En tercer lloc, parla en
Pisarello, dels límits d’un RUI sota l’hegemonia de CDC. Qüestiona que el paper predominant de CDC també afecta la
credibilitat del RUI. Diu que el millor referèndum possible seria a través d'un
acord amb l'estat, si bé, si l'estat bloqueja sistemàticament l'acord, és
legítim plantejar altres vies no necessàriament pactades, les claus de les
quals, serien que garantís condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris,
observadors, instàncies efectives de control), implicar a sectors amplis de la
població i obtenir el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i
instàncies estatals i/o Internacionals. En definitiva, prou reconegut per
aliats interns i externs que reforcin la seva efectivitat. I afegeix que no
està gens clar que CDC vulgui o sigui capaç d’impulsar un referèndum d’aquest
tipus o altres mesures de desobediència massiva capaces de forçar a l’Estat a
negociar. De moment, només ha fet esment a un inconcret “mecanisme unilateral
democràtic”, al mateix temps que ha emprés altres actuacions que fan desconfiar
de la seva voluntat, i cas de fer-ho, hi hauria un risc cert de convertir-la en
una reedició degradada i amb efectes limitats de la consulta del 9-N.
Quan algú llegeix arguments com
aquests, comença a preguntar-se com pot ser possible que, dins de l'esquerra,
hagi perspectives tan diferents sobre la realitat crua dels fets, si és que no
són fruit del partidisme tàctic, que tant critica als altres, però que no
sembla veure en el seu propi entorn.
En primer lloc, no hi ha cap
dubte que el millor referèndum possible no es donarà, perquè l'estat ha donat
sobrades mostres de no voler-se moure. I no només l'estat, sinó, especialment,
el seu electorat. No voldria ser punyent, però el mapa electoral del 26J és
prou representatiu d'això. Cal insistir-hi en aquest argument?
Evidentment, que s'ha de buscar
el màxim de garanties possibles, però això no pot fer que s'endarrereixin més
temps de l'indispensable, si es constata que, aquestes garanties no arribaran
en un temps raonable, com ja ha passat en altres casos a nivell comparat i això
no ha estat un obstacle per reeixir.
Per tant, això ens porta al
terreny d'allò que és possible, que és la implicació de suports amplis de la
població i l'obtenció del reconeixement d'altres forces polítiques i instàncies
estatals o internacionals. I això comença, precisament, pel suport de l'espai
dels Comuns, Catalunya si que es pot o Podemos, amb el suport dels quals,
s'arribaria, aproximadament, al suport d'un 60-70% de la població, suport
indiscutible i inqüestionable a tots els nivells. I es clar, això em porta a
una pregunta circular: com es pot demanar un suport que encara falta, quan el
principal proveïdor d'aquest suport és precisament aquell que el reclama?
Podria dir-se que això s'explica per la desconfiança en la direcció del procés
per part de CDC.. ..Però és que el RUI no va ser una proposta de CDC, sinó de
la CUP i de l'Assemblea Nacional, a través dels seus socis, acceptada per part
del Govern de Junts pel Sí, amb l'únic condicionant de què s'esculli el moment
més favorable per al seu èxit, cosa lògica, per altra part.
Naturalment, es podria parlar de
què la inconcreció d'aquest moment genera desconfiança, cosa que, segurament,
inquieta a la CUP. Però més desconfiança em genera a mi, que l'espai de
Catalunya si que es Pot no hagi votat a favor de les conclusions de la comissió
parlamentària, ni tan sols dels pressupostos, ni tan sols de la moció de desconnexió,
però sobretot, que es desmarqués del sentit plebiscitari de les eleccions del
27-S, tot tenint a dins gens que votaria a favor, cosa que va fer que els seus
vots hagin estat comptats com a no, i que la majoria expressa obtinguda hagi
estat vista com a insuficient, en comptes de veure com a insuficient la minoria
expressa oposada. Es podria haver dit que no es volia que el procés el dirigís
Mas, perquè no es confiava en el seu independentisme. Però un cop fet el pas al
costat, aquest recel no és aplicable al seu successor. La qual cosa em fa
pensar en una cosa diferent: Catalunya si que es Pot, en realitat, no es va
negar a acceptar el sentit plebiscitari del 27-S perquè hi anés Mas, sinó
perquè no va voler dividir la seva militància. Tant costa acceptar la veritat?
Fa anys, vaig escriure una carta oberta al PSC, proposant que es desdoblés amb
el PSOE, per esbrinar la voluntat sobiranista dels seus votants. Malauradament,
aquella proposta no es va tenir en compte. I ara, el PSC; és un partit gairebé
residual en el sistema polític català. No us fa pensar, això? Sou l’únic espai
que manté una posició ambigua al respecte que no ha desaparegut o s’ha
convertit en irrellevant políticament, després de caure Unió Democràtica i el
PSC. Fins quan durarà aquesta indefinició? Què es pensa fer per acabar amb ella
d’una vegada?
Això, em porta a una darrera
reflexió a aquest respecte. En realitat, la manca de voluntat d'acceptar el
RUI, té a veure amb la mateixa raó que tu mateix vas apuntar, referint-te a
Esquerra i a CDC, respecte de la consulta ciutadana de l'Ajuntament de
Barcelona per decidir si es vol adherir a l'AMI, per por a perdre, d'una part
de la vostra militància. Por que, per cert, no té la militància d'Esquerra o
CDC, almenys, por d'afrontar-la. Què doncs? Apostem a qui creus que seria més
valent?
4,5.- Parla a continuació de les eleccions constituents com a
alternativa, i d’avançar cap a una República o un Estat propis, però des d’una
altra correlació de forces, preparant l’escenari per una futura entesa entre
les diferents forces sobiranistes del país,
independentistes i no independentistes, amb una hegemonia de les esquerres i
que, un procés constituent no subordinat, o un referèndum de ratificació
constitucional, necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana, aliats.
Quan un arriba a aquest punt, es
pregunta si la proposta que fa és sincera, personalment o és tàctica de partit.
Per començar, les eleccions
constituents ja es contemplen en el full de ruta del procés, i per tant,
tindran lloc quan s'hagin implementat la resta d'aspectes del mandat resultant
del 27S, cosa lògica, perquè no té sentit posar el carro davant dels bous, si
el què es vol és que aquest avanci.
Però proposar aquesta alternativa
i renunciar a participar en cap altre aspecte del moment polític actual, si que
fa despertar una seriosa desconfiança respecte de la sinceritat dels propòsits
del seu espai polític, i fa girar la desconfiança que tira sobre altres actors
polítics, sobre si mateix. És a dir, quina és la prioritat, guanyar les
eleccions, o tirar endavant el procés? Aquí, jo demanaria sinceritat..
En aquest sentit, és injust voler
pretendre assumir a través d'una convocatòria electoral el comandament d'un
procés al qual, en ben pocs moments, s'ha empès activament, ans el contrari.
Ara bé, si es vol col·laborar i
guanyar la confiança sincera dels altres sobiranistes, la manera és ben
senzilla: sumar-se al procés constituent, aportar la seva visió i reforçar la
perspectiva social i d'esquerres, i blindar el seu suport social i legitimitat,
amb el qual, segurament, seriem imparables.. ..naturalment, si és aquesta la
voluntat sincera.. Decidim..
..Catalunya?
Perquè el procés constituent viri
cap a l'esquerra, primer ha d'haver procés constituent, i si tant es desconfia
de la dreta, ja es pot preveure que si se la arracona i se la menysté, el
procés constituent corre perill.. I aquest és un risc estratègic imperdonable:
si ha d'haver procés constituent, i es vol que sigui d'esquerres, quin millor
moment per fer-ho que aquell en què la dreta (o centre, si es vol) vol
participar-hi, però és més feble que mai???
I parla de la necessitat
d'aliats.. I té tota la raó, però no pas com es pensa. Vists els resultats del
26J, queda clar que no tindrem aliats.. ..de fora. Però, és que algú es pensa,
que en un procés com aquest tindrem aliats de fora? Els únics que tindrem són
els de dins, i aquests, depenen del seu espai polític, que si s'afegeix al
procés, amb ganes de participar ens farà visibilitzar una massa crítica que ja
existeix i ens farà invencibles.
6.- Continua en Pisarello parlant
de la conquesta de sobiranies lliurement compartides i en què, en un escenari
així, l’èmfasi no es posaria tant en la unilateralitat com en la no
subordinació. Més que en la idea de
desconnexió, en l’eixamplament de la idea de sobirania. Parla també de què, de
mantenir-se les tendències electorals actuals, seria molt probable que unes
eleccions constituents facilitessin el sorpasso de les esquerres, independentistes
i no independentistes, eixamplant el suport i la força social de sobiranisme i
de què un procés constituent realment obert a independentistes i no
independentistes permetria, alhora, neutralitzar l’autoritarisme del PP i del
nacionalisme espanyolista en general i conjurar el to de superioritat moral que
sovint destil·len algunes posicions nacionalistes a Catalunya.
Sobre aquest tema, vull partir
d'un fet que no es parla massa i que és bàsic: per eixamplar la idea de
sobirania, primer s'ha de tenir sobirania.. ..Seria una mica, com la caixa
d'eines, que parla l'Eduard Voltas, en el seu llibre, i que els amics de Súmate i molta altra gent ha
entès fàcilment.
Em pot dir en Pisarello que, ara
mateix, hi ha espais de sobirania que no necessiten de ser guanyats, i té raó,
en part.. ..Però també ho és que no sempre l'espai dels comuns, Catalunya si
que es Pot, etcètera, ha recolzat les iniciatives en aquest sentit, ni s'ha
provat, de moment, que estigui disposat a recolzar l'exercici d'aquesta
sobirania, fins i tot desobeint, si no es fa a la seva manera. Pot ser una
actitud política legítima, és clar, però no pas gaire lògica, tenint en compte
que no va ser ni la força més votada a Catalunya el 27S ni té possibilitats de
formar un govern alternatiu. Serà per això que vol eleccions constituents. Però
llavors, com s'adiu això amb aquella famosa frase que deia que "el ciutadà
no pot esperar-se, entre tant, a que això s'acabi", i que cal actuar sobre
el dia a dia? Canvia aquest raonament de valor quan s'albira l'expectativa més
o menys a mig termini d'anar a una nova convocatòria electoral de caràcter
constituent?
Pel que fa al procés obert a
independentistes i no independentistes, aquesta possibilitat va ser real, dins
del marc de la comissió del procés constituent, a la que van assistir en nom de
REINICIA Catalunya, Jaume López, Jordi Rich i Isabel-Helena Martí. No recordo
que Catalunya si que es pot digués res al respecte. Com tampoc recordo haver
vist ningú de Catalunya si que es pot o els comuns en el moviment que ha
recorregut Catalunya de punta a punta en 4 columnes, La Marxa Som, recordant la Marxa de la Llibertat d'en Lluís Maria Xirinacs de fa 40
anys, on s'han assajat formes de democràcia participativa i popular. Tanmateix,
i tot tenint en compte les conclusions que s'han aprovat, no es pot dir que el
procés no estigui obert a independentistes i no independentistes. En tot cas,
això només serà veritat si és per incompareixença dels no independentistes, ja
que si compareixen, podran, en tot cas, dir la seva i proposar tot allò que es
consideri convenient.
Respecte de l'eixamplament del
suport i força social de l'independentisme.. ..home, la millor manera de
comprovar això, seria donant suport al RUI, i llavors veuríem si realment cal o
no. Per un costat, perquè si es vira molt més a l'esquerra, pot passar que el
votant de centre, i els sectors empresarials fins ara partidaris, es facin un
pas enrere, i es perdi aquesta buscada inclusivitat i transversalitat temporal,
per culminar el procés per aconseguir un espai de sobirania pròpia. Per altra
part, sospito que aquest suport i força social ja existeix i es manifestaria
expressament si es pogués expressar lliurement en un RUI, sense adscripció a
cap consigna de partits, ni eleccions plebiscitàries. Jo estic tan convençut,
que em començo a preguntar si, en realitat, precisament per això, no hi ha interès
en donar suport al RUI..
I quant al to de superioritat
moral.. ..Com diu un vell refrany català, "cap geperut veu la seva
gepa". Parlant en termes psicològics, més aviat em sembla això una famosa
projecció psicològica d'aquelles que esmentava en Carl Jung..
7.- Parla finalment, en
Pisarello, de les condicions per a una mobilització i un debat constituents, de
què l’obertura d’aquesta via a Catalunya exigiria una mobilització i un debat
ciutadà, popular, intens, que qüestioni les pràctiques de
corrupció i les polítiques d’austeritat d’aquests anys i que reconegui el paper
de les classes populars, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin, en
la construcció d’un nou país, més just i democràtic. I també reclamaria una
rehabilitació dels ponts i del diàleg entre els mons dels Comuns, de la CUP,
d’ERC, i fins i tot d’aquells sectors socialistes (dins i fora del PSC) capaços
de reaccionar i d’afegir-se al canvi. Aquesta alternativa tampoc implicaria,
per descomptat, que altres forces sobiranistes, com la nova PDC o Demòcrates de
Catalunya, hagin de desaparèixer o ser excloses. Ans al contrari, un escenari
d’aquest tipus contribuiria a la seva refundació real i els hi donaria
l’oportunitat de mostrar la seva lleialtat a la voluntat del poble de Catalunya,
fins i tot en cas de perdre la seva posició hegemònica. Anar massa lentament o
voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir conseqüències
contraproduents i tal vegada irreversibles.
Doncs bé, al respecte, penso que
el tauler de joc ja està definit, i en aquest tauler es podran establir els
ponts que es vulguin establir.
Certament, no és l'entorn dels
comuns o dels que poden a Catalunya els què han establert aquest marc. Però no
és a ells a qui els correspon per mandat democràtic, i demanar noves eleccions
per definir-lo no és legítim ni honrat políticament. Estaria bé que ho digués
algú de Reinicia Catalunya, que ho fa des de fora de les institucions
democràtiques, però no pas algú que hi està dins.
Per altra part, i respecte dels
ponts a establir, la solució continua estant en mans de l'espai dels comuns:
entrant i participant del joc. I per una raó molt senzilla: els militants de
base dels partits d'esquerra poden compartir moltes més coses que, els seus
dirigents, per raons estratègiques de partit no podrien. Una vegada posats
junts, i sense aquests condicionaments, les coincidències podrien ser moltes
més de les, en principi, esperades.
I de què depèn finalment, doncs,
que el procés sigui més participatiu, transversal, inclusiu, etc? Doncs tant
senzill, com de què l'espai dels comuns decideixi participar amb entusiasme de
l'espai de debat i decisió popular, una vegada s'estableixi i comenci a
funcionar.
Podrem comptar amb vosaltres?
Carles-Marc Cosialls, (membre del
GOAL, Grup d’Opinió Ara Lliures)
05/08/2016. Colauisme. Cotarelo. Born to be Franco.
05/08/2016. Colauisme. Cotarelo. Born to be
Franco.
Benvolguts,
Born
to be Franco
La
memoria histórica de la guerra civil y la dictadura de Franco sigue siendo
materia muy sensible, comprometida, de muy difícil gestión. No debiera ser así si hubiera un acuerdo de
fondo en el juicio sobre aquellos hechos. Pero no lo
hay. Muy
amplios sectores de la población, el partido del gobierno, las derechas en su
conjunto, la Iglesia católica, el ejército, una abrumadora mayoría de los
medios de comunicación la han interpretado durante casi ochenta años con una
absoluta parcialidad, por entero favorable a los vencedores en aquel enfrentamiento
e ignorancia de los vencidos. Las víctimas, sobre todo las victimas de los
largos años de la dictadura, no han recibido compensación alguna, ni justicia,
ni reconocimiento siquiera de su existencia. La historia la han escrito los
victimarios y sus herederos hasta el día de hoy. Para ellos esa memoria es
pasado y debe olvidarse cuanto antes. Pero para las víctimas y sus allegados,
que se cuentan por cientos de miles, es un doloroso presente. No solo porque
sus muertos siguen enterrados en fosas comunes y miles de sus hijos
desaparecidos, sino porque al día de hoy, todavía viven en calles y plazas que
perpetúan los nombre de los asesinos, residen en pueblos que llevan el nombre
del dictador, pasan por delante de sus emblemas y recordatorios, oyen hablar de
la Fundación Francisco Franco, saben de actos conmemorativos y de exaltación
del golpe de Estado de unos militares sediciosos y de su sangrienta tiranía
cuartelaria.
No, para sectores
importantes del pueblo, la memoria histórica no es pasado, sino presente
continuo. Pasado es para los franquistas, muy interesados en que no se hable de
él, que no se recuerde, que se olvide y se sepulte como se sepultó en las
cunetas a los cientos de miles de los republicanos asesinados durante la larga
posguerra. Esa descompensación temporal entre el pasado y el presente explica
por qué es inapropiado un argumento que suele escucharse para señalar la
anomalía española: ¿alguien se imagina -dícese- actos de exaltación de los
nazis, de Hitler, de los fascistas italianos en sus países? No, claro. ¿Por qué
no? Por la razón apuntada. Esos homenajes al franquismo, esas misas solemnes
por el alma del dictador, esos actos de autoridades locales de ensalzamiento de
la dictadura brazo en alto honran un pasado de partido, guerrero, pero lo hacen
en el presente. Son actos de provocación, para demostrar a los vencidos y a las
víctimas que siguen siendo víctimas y vencidos. Todos los días salta un
ejemplo. Hace unas fechas, un alcalde del PP mandaba construir un urinario de
perros sobre la mayor zona de fosas comunes de asesinados por los franquistas
en Málaga.
En días pasados el
equipo municipal de Barcelona ha decidido abrir una exposición callejera de la
memoria histórica enfrente del no menos histórico Born barcelonés. Se
inaugurará en septiembre y una de sus piezas consistirá en una estatua ecuestre
de Franco, que está medio oculta en los almacenes municipales desde que fuera
retirada del castillo de Montjuich, en cuyos fosos se ha fusilado a mucha
gente, señaladamente Lluís Companys. De inmediato se han formulado críticas
(Alfred Bosch y Joan Tardà, de ERC, han pedido que se reconsidere el
propósito), se han alzado voces airadas poniendo en duda la integridad de las
convicciones izquierdistas de los regidores municipales y hasta tachado a estos
de franquistas. Las acusaciones e insultos han arreciado cuando se ha sabido
que, además, el consistorio se oponía al desfile de la Coronela de este año.
Franco, sí; la Coronela, no.
Son acusaciones
desmesuradas a juicio de Palinuro, si bien es cierto que la izquierda suele
tener cierto síndrome de
Estocolmo con la derecha y, muy afanosa de que no se la juzgue
excesivamente radical, acaba haciendo concesiones a los usos simbólicos de sus
adversarios. Quizá no sea este el caso por cuanto parece que la exposición
quiere señalar la impunidad de los crímenes hasta la fecha. El primer teniente
de alcaldesa, Gerardo Pisarello, ha publicado una explicación en Twitter en la que insiste en el valor
pedagógico de la exposicion, para ilustrar del mal de la impunidad y la
estatua del condottiero,
con su caballo decapitado no tiene funcionalidad simbólica alguna sino
puramente instrumental pues, razona Pisarello, está
"descontextualizada".
Un punto de vista
muy digno de tenerse en cuenta, pero nada convincente. La estatua no está
"descontextualizada". El país, de Norte a Sur, reverbera de símbolos
de la dictadura. En Tortosa, por ejemplo, el alcalde -referéndum mediante-
acaba de salvar la vida a un monumento franquista que se alza en mitad del
Ebro, en conmemoración de la batalla de ese río. En Melilla todavía está en pie
una estatua del Comandante Franco, erigida en 1977, dos años después de su muerte.
La estatua estará
"descontextualizada" en los estrechos límites de la exposición, pero
no en el conjunto del país, Aquí sigue estando muy en contexto. Y muy mal, por
cierto. Cosa tanto más llamativa cuanto la exposición se hace amparada en un programa
más amplio que lleva el significatvo título de Pasado y Presente. O sea, como decía Palinuro más arriba, una
memoria histórica que no es memoria ni es histórica, sino muy cruel e injusto
presente.
Es buena la idea de
que todos nos distanciemos del pasado, lo veamos con ecuanimidad, que
procedamos como un país normal, capaz de compartir una común visión de nuestra
historia. Es buena, pero impacticable porque España no es un país normal, en
absoluto compartimos una común visión del pasado y ese enfrentamiento se
traslada al presente. Las víctimas no quieren olvidar, sobre todo porque siguen
esperando justicia. Y los victimarios no quieren recordar porque no están
dispuestos a reconocer la injusticia cometida.
En esta situación de
perpetuación del abuso no es una buena idea exponer esa estatua ecuestre, sobre
todo porque, con el jaleo que se ha armado (y viene bien como publicidad) el
recordatorio se convertirá en un foco de conflictos.
Cotarelo
09/08/2016. Procés.
Gerardo Pisarello. Els Comuns, el ‘processisme’ i la conquesta de noves
sobiranies.
Benvolguts
Els Comuns,
el ‘processisme’ i la conquesta de noves sobiranies
http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2016/08/09/els-comuns-el-processisme-i-la-conquesta-de-noves-sobiranies/
Veieu com era un bon article, el
del Jordi Muñoz?
- Gerardo Pisarello
- dimarts , 9 agost 2016
- 3
comentaris
- General
Gerardo Pisarello, primer tinent
d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. FOTO: XAVI HERRERO
Fa uns dies, Jordi Muñoz publicava
a CRÍTIC un
interessant i raonat article sobre la complexa relació entre els
Comuns i l’independentisme. Aquest text va aparèixer entre les votacions a la
mesa del Congrés i la polèmica generada per l’anunci d’una exposició sobre el
franquisme al Born. Des d’aleshores, les tensions entre el món dels
Comuns i certs sectors de l’independentisme han augmentat de manera
significativa. Moltes d’aquestes tensions són part del joc polític i
no s’han de magnificar. Però també és necessari cercar alternatives que
desbloquegin l’escenari actual i contribueixin a una certa entesa entre els qui
defensen el canvi social i la radicalitat democràtica. L’objectiu d’aquest
article és plantejar algunes idees en aquest sentit, dialogant amb les tesis
que Muñoz planteja en el seu text.
Les raons de les tensions entre
el món dels Comuns i una part de l’independentisme són variades. En opinió
de Muñoz, hi ha una part “sorollosa” de l’independentisme que té
animadversió pels Comuns, no tant perquè no siguin independentistes, sinó
fonamentalment “perquè són d’esquerres”. Aquestes veus constituirien el gruix
dels qui, des de les xarxes o des dels mitjans, “contribueixen, sovint, a un
ambient irrespirable”. En canvi, hi hauria tot un segment d’independentistes
d’esquerres que han mirat amb simpatia aquest espai, que voldrien una entesa,
però que progressivament s’hi estan allunyant pels silencis i ambigüitats dels
Comuns sobre la qüestió nacional. Aquesta descripció té elements innegables de
veritat, però admet alguns matisos.
El ‘processisme’ com a problema
Hi ha moltes raons, d’entrada,
per sostenir que les crítiques contra els Comuns no tenen a veure estrictament
amb la seva posició sobre la independència.
Tant Barcelona En Comú com En
Comú Podem han defensat sempre el dret d’autodeterminació, que inclou el dret a
la independència. Així mateix, compten entre les seves files a molta gent no
independentista, però també a gent que sí que ho és. El punt de conflicte, per
tant, no és exactament aquest. No té a veure tant amb el suposat
“anti-independentisme intens i insistent” dels Comuns del que parla Jordi
Muñoz, com amb la seva desconfiança oberta envers el ‘processisme’. O dit
d’una manera menys equívoca: el rebuig d’un full de ruta polític
acordat per Junts pel Sí i (en part) per la CUP que permet a CDC (o al PDC)
mantenir la direcció del Govern de Catalunya i bona part de la seva
hegemonia cultural i econòmica, en el seu moment més delicat com a partit
polític.
Efectivament, moltes de les
invectives dirigides als Comuns en els últims temps són crítiques partidistes.
Provenen sobretot de sectors conservadors i dretans, però també d’una part
creixent de les esquerres independentistes. Aquestes crítiques obeeixen a
diversos factors, però estan lligades, com el mateix Jordi Muñoz admet,
a “la competència electoral entre espais contigus”.
Moltes de les tensions entre els
Comuns i certs sectors de l’independentisme no s’entendrien sense el que Jordi
Muñoz anomena “la mala gestió del post 27-S” i sense els resultats de les
eleccions generals del 20-D i del 26-J. Aquests comicis van fer emergir una
realitat sociològica i electoral no contemplada pel relat polític dominant a
Catalunya fins aleshores. Una realitat que, al parer meu, va més enllà
“del tradicional vot dual” esmentat per Muñoz. Certament, una part del
vot d’En Comú Podem procedeix d’electors que es declaren independentistes
(entre el 30 i el 40%, segons
dades publicades a CRÍTIC). Però això no vol dir que aquests electors
no se sentin part dels Comuns o que comparteixin un full de ruta que, com que
no qüestiona el paper preponderant de CDC, dificulta, no ja obtenir la
independència, sinó la conquesta d’espais concrets de sobirania (habitacional,
educativa, energètica) i l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació.
El problema
dels Comuns no és tant amb l’independentisme com amb el ‘processisme’.
Aquí rau, crec, un dels punts més
discutibles de l’argumentació de Jordi Muñoz. No reconèixer
que el problema dels Comuns no és tant amb l’independentisme com amb el
‘processisme’. En el fons, les discrepàncies fortes dels Comuns no tenen a
veure tant amb el “què” (referèndum no necessàriament acordat, procés
constituent, república catalana) com amb el “com” (fer-ho ja, a través de
qualsevol tipus de gest, deixant que CDC pugui determinar el sentit del
procés).
En realitat, un full de ruta
controlat per una CDC (més o menys renovada), apareix com una proposta feble en
termes sobiranistes, ja que és incapaç de ser prou transversal, d’interpel·lar
a les majories socials del país (la de la Catalunya de comarques i també la de
les ciutats invisibles, metropolitanes, que més han patit amb la crisi)
I és una proposta feble
perquè la concepció convergent de la nació catalana continua ancorada
en molts dels registres elitistes i excloents del noucentisme. Aquesta
concepció està renyida amb el que històricament ha defensat la tradició rica i
plural del catalanisme popular i social. La del republicanisme federal de
lliure adhesió d’un Abdò Terrades, d’un Roca i Farreras,
d’un Pi i Margall o d’un Companys. La del
catalanisme llibertari de Seguí o Peirò. La
marxista deMaurín o Nin. La socialista de Campalans i Serra
i Moret. La socialista liberal de Rovira i Virgili. La
comunista de Comorera. L’antifranquista, obrera, veïnal i
municipalista de la transició. La feminista de Montserrat Roig o Maria
Mercè Marçal.
Un full de ruta que manté
l’hegemonia de CDC també és poc sobiranista perquè les seves prioritats
programàtiques no són simples aspiracions teòriques. Han marcat de manera
efectiva el Govern de la Generalitat dels últims anys i han conspirat contra la
sobirania fiscal (rebaixa fiscal a casinos) contra la sobirania educativa
(reforçant el paper de les escoles d’elit) contra la sobirania econòmica
(impulsant activament projectes empresarials especulatius o ambientalment
nocius, com el Barcelona World).
De fet, la relació del
món convergent amb el PP, malgrat algunes sonores batalles mediàtiques, dista
de ser tan llunyana com s’afirma en públic. No només per les votacions
conjuntes que es van produir en àmbits clau com les contrareformes laborals o
les polítiques d’austeritat, sinó per alguns intents recentíssims d’entesa, com
els derivats de la fallida operació Homs, executada sense embuts en ple procés
de “desconnexió”.
El pacte de Junts pel Sí i els
pactes municipals
Jordi Muñoz insisteix en què els Comuns no haurien de menysprear el “gir
a l’esquerra” i el “progressiu però ja imparable canvi d’hegemonia” que s`ha
produït dins de l’independentisme. Potser. El problema, però, és que aquesta
hegemonia està lluny d’haver-se traslladat al Govern de la Generalitat. I
això és el que resta credibilitat a molts actes de desobediència que s’haurien
de produir sota la presidència de CDC (que a més a més, cal recordar-ho,
controla el 60% de la llista de Junts pel Sí).
Molta gent independentista
reconeix que aquest escenari dificulta l’apropament al “procés” del món dels
Comuns. Però recorda que també els Comuns han acceptat pactar amb el PSC,
mostrant amb aquesta decisió la seva renúncia a qualsevol canvi de fons. També
aquí, la discrepància és inevitable. Podríem analitzar a bastament les causes
de l’actual acord de Govern a Barcelona, on el paper d’ERC i de la CUP, com
sosté Jordi Muñoz, no és una qüestió menor. El que no és de
rebut és tractar els pactes CDC-ERC a la Generalitat i Barcelona En
Comú-PSC a l’Ajuntament com si fossin dos acords simètrics.
Junts pel Sí
és una confluència hegemonitzada per CDC. A Barcelona el PSC es troba en
una posició minoritària
Les diferències, de fet, són
notables. Junts pel Sí és una confluència hegemonitzada per CDC, que d’aquesta
manera s’ha assegurat la seva preeminència ni més ni menys que al Govern de la
Generalitat. A Barcelona, en canvi, el PSC es troba en una posició clarament
minoritària. En realitat, els acords municipals tenen un sentit que no
pot extrapolar-se a altres escales. ERC governa en minoria amb el PSC
a Montmeló; participa amb el PSC d’un govern liderat per CDC a Lloret; governa
amb el PSC a Caldes d’Estrac i governa a Sants Sant Vicenç dels Horts amb el
suport d’un grup vinculat a Podem, sense que ningú hagi demanat cap trencament.
Fins i tot la CUP governa amb CDC
a Cerdanyola i a Argentona amb el PSC, i és coneguda la bona relació existent
entre el govern de Badalona, encapçalat per una dona independentista
d’esquerres com Dolors Sabater, i el govern de Santa Coloma
encapçalat per una socialista comNúria Parlón.
Totes aquestes afinitats o acords
poden qüestionar-se o justificar-se. Però no impliquen que les forces
d’esquerres que els protagonitzen hagin renunciat a les seves propostes de
canvi, i en cap cas tenen la mateixa entitat que l’actual pacte de Junts pel Sí
al Govern de la Generalitat.
La negociació entre Junts pel Sí
i la CUP sobre la moció de confiança a Puigdemont i el RUI marcaran el pròxim
mes de setembre. FOTO: JORDI BORRÀS
Els límits d’un RUI sota
l’hegemonia de CDC
El paper predominant de CDC també
afecta la credibilitat d’algunes alternatives polítiques que darrerament
s’estan posant sobre la taula, com l’anomenat referèndum unilateral, oficial i
vinculat.
Els Comuns sempre han defensat el
referèndum com a via concreta d’exercici del dret a decidir i a la lliure
determinació. Per ser efectiu, aquest referèndum ha de gaudir de les màximes
garanties processals i ha de poder assolir una participació ciutadana àmplia. En
un Estat democràtic, la millor manera d’aconseguir-ho seria a traves d’un acord
amb el Govern estatal, com va passar al Quebec o a Escòcia. Això és el
que els Comuns i moltes entitats independentistes han defensat fins ara,
mostrant que si hi hagués voluntat política una consulta d’aquest tipus seria
possible a través de la via prevista per l’article 92 de la Constitució
espanyola.
Quan el
govern de l’Estat bloqueja de manera sistemàtica el referèndum acordat, és
legítim plantejar altres vies no necessàriament pactades
Certament, quan el govern de
l’Estat bloqueja de manera sistemàtica aquesta possibilitat, és totalment
legítim plantejar altres vies, no necessàriament acordades amb l’Estat, per exercir
el dret d’autodeterminació. La clau és que aquesta iniciativa garanteixi
condicions justes i imparcials de votació (amb funcionaris, observadors,
instàncies efectives de control), impliqui a sectors amplis de la població i
obtingui el reconeixement, si més no, d’altres forces polítiques i instàncies
estatals i/o Internacionals. En definitiva, hauria de ser un referèndum, no
necessàriament acordat, però si prou reconegut per aliats interns i externs que
reforcin la seva efectivitat.
No està gens clar que CDC vulgui
o sigui capaç d’impulsar un referèndum d’aquest tipus o altres mesures de desobediència massiva capaces de forçar
a l’Estat a negociar. De moment, només ha fet esment a un inconcret
“mecanisme unilateral democràtic”, al mateix temps que ha donat suport explícit
a lleis antisocials del PP, ha impulsat nombroses mesures conservadores al
Parlament de Catalunya (com el ja esmentat suport a les escoles concertades
d’elit o les pistoles Taser) i no ha deixat de cercar acords amb el Govern
estatal per mantenir grup parlamentari propi.
És més, fins i tot si CDC
s’atrevís a convocar una consulta d’aquest tipus, és dubtós que aconseguís
implicar a un sector ampli de les capes populars del país. Unes capes
que, per òbvies raons –les retallades, els vincles de CDC amb la corrupció– no
volen donar més aire, no ja a la independència com a opció, sinó a un govern
encapçalat per la dreta.
Confiar-ho tot a la repressió
estatal, a la lògica del “com pitjor millor”, tampoc sembla una bona
estratègia. D’una banda, perquè el mateix Estat ha après a dosificar les seves
iniciatives autoritàries. D’una altra, perquè sense la implicació d’una part
substancial de les classes populars i mitjanes del país, i sense la simpatia de
les classes populars i d’altres sectors progressistes de la resta de l’Estat i
d’Europa, és molt difícil que una iniciativa legítima com la de un referèndum
no acordat pugui provocar el “terratrèmol polític” que desitja Jordi Muñoz.
En canvi, hi hauria un risc cert de convertir-la en una reedició degradada
i amb efectes limitats de la consulta del 9-N.
Xavier Domènech d’En Comú Podem
ha insitit en la necessitat d’unes “eleccions constituents” a Catalunya. FOTO:
JORDI BORRÀS
Les eleccions constituents com a
alternativa
És en aquest punt on Jordi
Muñoz (i molta més gent) té dret a adreçar-se al món dels Comuns per
preguntar: quina és, doncs, l’alternativa? No fer res? Limitar-se a gestionar
dins dels estrets límits jurídics i polítics del règim constitucional vigent?
La resposta, en la meva opinió,
ha de ser clarament negativa, i hauria d’incorporar-se a les prioritats
organitzatives i estratègiques dels Comuns. No acceptar el full de ruta
“processista” no implica resignar-se al bloqueig del PP, mantenir l’estatus quo
o, com apunta Muñoz, asseure’s a esperar que tot s’estimbi per
continuar amb les polítiques de sempre. Hi ha alternatives. Preparar
l’escenari per una futura entesa entre les diferents forces sobiranistes del
país, independentistes i no independentistes, amb una hegemonia de les
esquerres, que és el que segons les enquestes i els darrers resultats
electorals, s’ajusta més a la realitat de Catalunya.
Ara bé, perquè això pugui passar,
és fonamental canviar l’actual correlació de forces al carrer i a les
institucions catalanes. I això no implica sumar-se, sense més, al full de ruta
actualment en marxa. En una democràcia representativa, l’única manera
de canviar la correlació de forces institucional és a través d’unes noves
eleccions. Les urnes, òbviament, no ho canvien tot. Molt menys si no
hi ha pressió al carrer. Però serveixen per comptar i per acabar decidint d’una
altra manera. Com ja ha passat el 20-D o el 26-J, unes noves eleccions
permetrien certificar la pèrdua d’hegemonia de CDC i establir les bases per a
una entesa entre diferents forces d’esquerres.
Per tal que això sigui possible i
tingui un sentit transformador, les pròximes eleccions no poden ser simplement
autonòmiques. Haurien de ser, com ha insistit recentment en Xavi
Domènech, unes eleccions políticament constituents. És a dir, unes
eleccions a un Parlament que, a banda de les seves funcions legislatives
ordinàries, certifiqui l’esgotament del model autonòmic i el bloqueig exercit
pel PP i elabori un marc jurídic sobirà per Catalunya.
Míting d’En Comú Podem a
Barcelona.
Avançar cap a una República o un
Estat propis, però des d’una altra correlació de forces
Per ser realment constituents,
unes eleccions d’aquest tipus haurien de venir precedides per un debat informat
i plural sobre el model de país que la ciutadania de Catalunya desitja i
necessita.
Però un debat realment
constituent no pot ser dissenyat, com passa ara, exclusivament per a qui vol un
Estat independent. Hauria d’adreçar-se a la majoria social, a les
classes treballadores i als sectors mitjans, independentistes i no independentistes,
que creuen que el poble de Catalunya ha de poder decidir sobiranament l’abast
del seu autogovern i la manera de relacionar-se amb l’Estat.
Davant el bloqueig del PP,
aquesta defensa de l’autogovern no pot consistir en el manteniment de l’status
quo o en la simple defensa de l’actual Estatut d’Autonomia. Al contrari,
exigeix avançar cap a una proposta de Constitució per a un Estat o una
República propis.
Aquest Estat o República sobirà
podria plantejar, lliurement i en condicions d’igualtat, una unió federada o
confederada amb Espanya o amb els diferents pobles peninsulars i europeus. La
fórmula concreta dependria dels debats i de les mobilitzacions constituents
previs, de la configuració política del nou Parlament i de la ratificació final
mitjançant referèndum del text resultant. Però comportaria, sens dubte, una
impugnació en tota regla de la cotilla centralitzadora en què s’ha convertit el
règim constitucional espanyol.
És obvi que la proposta d’un
Estat propi, d’una “República catalana del 99%” lliurement federada o
confederada amb altres pobles, difícilment podria prosperar en una Espanya
monàrquica, governada per forces centralitzadores i autoritàries disposades a
servir-se de les clavegueres de l’Estat per ofegar qualsevol iniciativa democratitzadora
que qüestioni el seu poder.
Un procés
constituent no subordinat necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana,
aliats
Per això, un procés
constituent no subordinat, o un referèndum de ratificació constitucional,
necessitaria, com qualsevol iniciativa sobirana, aliats. D’aquí la
importància que el procés constituent català aconsegueixi esperonar altres
debats i mobilitzacions constituents complementaris: a Galícia, al País Basc, a
Andalusia, a Madrid, i al conjunt de l’Estat.
Això permetria que el clam d’una
República catalana social i democràtica pogués enfortir i nodrir-se dels anhels
republicans existents entre les gents i pobles peninsulars, o de l’aspiració a
una República espanyola o ibèrica, igualment social, democràtica i respectuosa
amb la plurinacionalitat i amb el dret a la lliure determinació dels seus
pobles i de la seva gent (la mateixa Ada Colau va apuntar en
aquesta direcció quan va afirmar que el seu ideal seria una República Catalana
lliurement federada amb una República espanyola plurinacional).
Manifestació de la PAH a la plaça
del Padró del Raval. / ANDREA CIAMBRA
La conquesta de sobiranies
lliurement compartides
En un escenari així, l’èmfasi
no es posaria tant en la unilateralitat com en la no subordinació. Més que
en la idea de desconnexió, en l’eixamplament de la idea de sobirania, és a dir,
en la conquesta d’espais de decisió propis que poden ser lliurement compartits.
La insistència en la conquesta de sobiranies –laboral, energètica,
habitacional, tecnològica– que es poden compartir no es compadeix bé amb el
“nosaltres sols”, el “ja s’ho faran”, o pitjor, el “que es fotin”. Ans el
contrari, obliga a plantejar obertament la necessitat de les aliances i la
fraternitat entre els pobles i les seves gents, començant pels que més estan
patint la crisi, així com el reconeixement i la coordinació de moltes lluites
comunes –contra la corrupció i la precarietat, per les llibertats polítiques i
els drets socials i laborals, per la sostenibilitat ecològica, per la igualtat
de gènere, per l’enfortiment del municipalisme–.
Aquesta conquesta de sobiranies
podria començar a realitzar-se ja, en el marc legal vigent (de fet hi ha moltes
lleis urgents que el Parlament de Catalunya podria haver aprovat i no ha fet),
però sens dubte exigiria desbordar-lo. Això fa que aquesta proposta pugui rebre
les mateixes objeccions que s’adrecen al RUI o a altres iniciatives que se
situen fora del marc legal estatal, ja que també corre el risc de ser
bloquejada pel govern central o el TC i de quedar reduïda a un gest sense
conseqüències pràctiques.
Una eventual
entesa sobiranista àmplia amb hegemonia d’esquerres estaria en millors
condicions que l’actual procés per generar força social
Això és cert. La diferència,
crec, és que unes eleccions constituents, i una eventual entesa sobiranista
amplia, amb hegemonia de les esquerres, estaria en molt millors condicions que
l’actual “procés” de generar una força social capaç de modificar efectivament
la realitat i d’obligar a l’Estat, arribat el cas, a negociar.
I això, per diverses raons. En
primer lloc, perquè de mantenir-se les tendències electorals actuals, seria
molt probable que unes eleccions constituents facilitessin el sorpasso de les
esquerres, independentistes i no independentistes, eixamplant el suport i la
força social de sobiranisme. En segon lloc, perquè un procés d’aquest
tipus, hegemonitzat per posicions d’esquerra, despertaria moltes més simpaties
entre les classes populars i les forces progressistes de la resta de l’Estat,
d’Europa i del món. Finalment, perquè un procés constituent realment obert a
independentistes i no independentistes permetria, alhora, neutralitzar
l’autoritarisme del PP i del nacionalisme espanyolista en general i conjurar el
to de superioritat moral que sovint destil·len algunes posicions nacionalistes
a Catalunya.
Les condicions per a una
mobilització i un debat constituents
Aquesta proposta,
evidentment, no coincideix amb el full de ruta -de moment excloent-
pactat fa unes setmanes per Junts pel Sí i la CUP al Parlament de Catalunya.
Però permet cercar alguns punts de trobada i mostrar que la noció de “procés
constituent no subordinat” pot ser quelcom més que un “artefacte retòric
difícil de desxifrar”, com suggereix Jordi Muñoz de manera
punyent.
Naturalment, l’obertura d’aquesta
via a Catalunya exigiria una mobilització i un debat ciutadà, popular, intens,
que qüestioni les pràctiques de corrupció i les polítiques d’austeritat
d’aquests anys i que reconegui el paper de les classes populars, vinguin d’on
vinguin, parlin la llengua que parlin, en la construcció d’un nou país, més
just i democràtic. I també reclamaria una rehabilitació dels ponts i del diàleg
entre els mons dels Comuns, de la CUP, d’ERC, i fins i tot d’aquells sectors
socialistes (dins i fora del PSC) capaços de reaccionar i d’afegir-se al canvi.
Aquesta alternativa tampoc
implicaria, per descomptat, que altres forces sobiranistes, com la nova PDC o
Demòcrates de Catalunya, hagin de desaparèixer o ser excloses. Ans al
contrari, un escenari d’aquest tipus contribuiria a la seva refundació
real i els hi donaria l’oportunitat de mostrar la seva lleialtat a la voluntat
del poble de Catalunya, fins i tot en cas de perdre la seva posició
hegemònica.
No es tracta d’un camí senzill.
Però representa, crec, una de les poques alternatives realistes, a curt i mitjà
termini, al programa antisocial i centralista del PP i de C’s, a l’inviable
reformisme de mínims del PSOE i al limitat full de ruta impulsat pel
processisme actual a Catalunya.
Anar massa
lentament o voler accelerar-ho tot a qualsevol preu, pot tenir conseqüències
contraproduents i tal vegada irreversibles
Certament, articular una nova
estratègia sobiranista exigeix una coordinació adequada dels tempos de tots els
actors concernits. Anar massa lentament o voler accelerar-ho tot a
qualsevol preu, pot tenir conseqüències contraproduents i tal vegada
irreversibles. Tampoc és fàcil pensar la coordinació entre les
diferents forces implicades en aquests canvis. De fet, motes d’elles s’estan
constituint o refundant, tant a Catalunya com a l’àmbit estatal. Els propis
“Comuns” són, a hores d’ara, una realitat en construcció, present a Barcelona i
al Congrés i al Senat espanyols, però pendent de constituir-se en el conjunt de
Catalunya.
Com el mateix Jordi Muñoz admet,
algunes de les tensions que hem vist en els últims dies no faciliten l’entesa
amplien aquí proposada. Però aquestes reaccions, lluny de recloure’ns en la
resignació o en la paràlisi, ens haurien de fer reaccionar. I sobretot, ens
haurien d’empènyer a tendir tots els ponts que siguin necessaris, una vegada i
una altra. Els mateixos als quals apel·lavaLluís Companys quan
invocava “el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una
república lliure i magnífica”.
Gerardo Pisarello és primer
Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i un dels impulsors de Barcelona
en Comú
AddThis Sharing Buttons
255100
3 COMENTARIS
- MANEL BALLESTER9 d'agost de 2016 - 10:59
El Gerardo és un molt bon
polític, tant de bo n’hi hagués molts altres com ell, té una capacitat poc
habitual per combinar o adaptar allò teòric a allò real, políticament parlant.
Dit això. Li concedeixo la major: CDC (PDC) continua hegemonitzant el govern i JxS i, per tant, d’una manera o d’una altra, el “procés”. El funcionari Mas es va acabar convertint en un hàbil polític que dóna quatre voltes i mitja al Junqueras et altri, Puigdemont inclòs, ja que és la figura gairebé perfecta de la mediocritat. A l’independentisme li caldria una figura d’alçada política, amb carisma i geni, que no té. (I que ningú té en el món dels nostres dies, on la mediocritat és norma i el pragmatisme, en el seu pitjor sentit, una pràctica generalitzada.) Què hi farem, tenim el que tenim.
Però amb el tot el seu bon discurs, coherent, ben travat, el Gerardo no fa res més que apel·lar a la, no ja vella, sinó revellíssima, cremadíssima, empantanegada política de l’acumulació de forces que ens ho haurà de permetre tot, com ara un món perfecte si n’aconseguíssim prou acumulació, disculpeu-me la broma que no ho és del tot. I no és una mala política en determinats moments o èpoques, p. e., no ho fou durant el tardofranquisme en què NO HI HAVIA CAP ALTRE CAMÍ.
Ara, fora d’això, l’acumulació de forces és com el “processisme”, una manera d’anar estirant les coses sense arribar enlloc.
Avui, l’acumulació té alternativa: el trencament (si acumulem la força suficient i si ho fem tenint en compte tots els condicionants interiors i exteriors). La finestra d’oportunitat hi és, i cal plantejar-se seriosament utilitzar-la. I trencament no vol dir esperar el Godot d’unes constituents que SEMPRE seran REINTERPRETABLES; vol dir agafar per les banyes el brau del referèndum i portar-lo a terme, perquè és el referèndum el que donarà (o no!) legitimitat al trencament, el que determinarà si hi ha una majoria independentista o no al país.
I NO, Gerardo, en una democràcia representativa un referèndum s’ha de poder fer sí o no, senzillament perquè hi ha un subjecte polític dels que compon aquesta democràcia (poble, país, classe, entitat jurídica o civil, etcètera, que ho reclama. Quan països molt més carques en molt sentits que Espanya, com Anglaterra, el celebren no hi ha cap raó democràtica per impedir-ho. Això no pot dependre dels govern de torn, ni dels dotze minsos senyors del TC, ni de la lletra d’una constitució feta sota l’amenaça militar i de la resta de poders fàctics. El reclam de/a Catalunya és fet amb el suport demostrat al carrer de milions de persones, el més massiu que s’ha vist mai. Quin altre suport, democràticament parlant, és més poderós que aquest? El vot en una urna és un vot vàlid i al capdavall el que acaba “manant”. Però el vot al carrer és un vot en marxa, el que dibuixa la realitat tal com és. I, ara per ara, l’únic que posa en qüestió l’statu quo actual, l’únic amb capacitat revolucionària per la possibilitat que obre de posar-ho tot en discussió. Estem, els que en diem d’esquerra, disposats a fer tot el que calgui perquè aquesta possibilitat esdevingui realitat? El repte de l’esquerra o esquerres rau aquí, no en el regeneracionisme impossible de Madrid (Catalunya i d’altres, fa pel cap baix 150 anys que ho intenten). Si a Madrid hi ha investidura, s’ha acabat el bròquil, i si es va a unes terceres eleccions, tot indica que Podem i companyia baixaran.
Però no a Catalunya! Podem té un paper de primer ordre a Catalunya si el vol protagonitzar, una autèntica possibilitat de canviar coses a mig termini, real, amb suport democràtic POPULAR suficient per poder-ho fer… Es pot vestir com es vulgui, però, renunciar-hi, és optar per l’statu quo i la pèrdua d’influència a ca seva a mig o llarg termini.
No es diu que s’està a favor del referèndum?, doncs vinga, fem-lo, organitzat, no il·legalment, sinó legítimament pel nostre Govern, amb les institucions que ens representen, amb les censos oficials, amb les taules i les urnes als llocs de sempre, amb els seus interventors i membres, amb el recompte oficial de vots… I obeïm el resultat, tant si és a favor com en contra.
Això és democràcia, de la de veritat; la resta, és fer volar coloms.
Salut, companys.
Dit això. Li concedeixo la major: CDC (PDC) continua hegemonitzant el govern i JxS i, per tant, d’una manera o d’una altra, el “procés”. El funcionari Mas es va acabar convertint en un hàbil polític que dóna quatre voltes i mitja al Junqueras et altri, Puigdemont inclòs, ja que és la figura gairebé perfecta de la mediocritat. A l’independentisme li caldria una figura d’alçada política, amb carisma i geni, que no té. (I que ningú té en el món dels nostres dies, on la mediocritat és norma i el pragmatisme, en el seu pitjor sentit, una pràctica generalitzada.) Què hi farem, tenim el que tenim.
Però amb el tot el seu bon discurs, coherent, ben travat, el Gerardo no fa res més que apel·lar a la, no ja vella, sinó revellíssima, cremadíssima, empantanegada política de l’acumulació de forces que ens ho haurà de permetre tot, com ara un món perfecte si n’aconseguíssim prou acumulació, disculpeu-me la broma que no ho és del tot. I no és una mala política en determinats moments o èpoques, p. e., no ho fou durant el tardofranquisme en què NO HI HAVIA CAP ALTRE CAMÍ.
Ara, fora d’això, l’acumulació de forces és com el “processisme”, una manera d’anar estirant les coses sense arribar enlloc.
Avui, l’acumulació té alternativa: el trencament (si acumulem la força suficient i si ho fem tenint en compte tots els condicionants interiors i exteriors). La finestra d’oportunitat hi és, i cal plantejar-se seriosament utilitzar-la. I trencament no vol dir esperar el Godot d’unes constituents que SEMPRE seran REINTERPRETABLES; vol dir agafar per les banyes el brau del referèndum i portar-lo a terme, perquè és el referèndum el que donarà (o no!) legitimitat al trencament, el que determinarà si hi ha una majoria independentista o no al país.
I NO, Gerardo, en una democràcia representativa un referèndum s’ha de poder fer sí o no, senzillament perquè hi ha un subjecte polític dels que compon aquesta democràcia (poble, país, classe, entitat jurídica o civil, etcètera, que ho reclama. Quan països molt més carques en molt sentits que Espanya, com Anglaterra, el celebren no hi ha cap raó democràtica per impedir-ho. Això no pot dependre dels govern de torn, ni dels dotze minsos senyors del TC, ni de la lletra d’una constitució feta sota l’amenaça militar i de la resta de poders fàctics. El reclam de/a Catalunya és fet amb el suport demostrat al carrer de milions de persones, el més massiu que s’ha vist mai. Quin altre suport, democràticament parlant, és més poderós que aquest? El vot en una urna és un vot vàlid i al capdavall el que acaba “manant”. Però el vot al carrer és un vot en marxa, el que dibuixa la realitat tal com és. I, ara per ara, l’únic que posa en qüestió l’statu quo actual, l’únic amb capacitat revolucionària per la possibilitat que obre de posar-ho tot en discussió. Estem, els que en diem d’esquerra, disposats a fer tot el que calgui perquè aquesta possibilitat esdevingui realitat? El repte de l’esquerra o esquerres rau aquí, no en el regeneracionisme impossible de Madrid (Catalunya i d’altres, fa pel cap baix 150 anys que ho intenten). Si a Madrid hi ha investidura, s’ha acabat el bròquil, i si es va a unes terceres eleccions, tot indica que Podem i companyia baixaran.
Però no a Catalunya! Podem té un paper de primer ordre a Catalunya si el vol protagonitzar, una autèntica possibilitat de canviar coses a mig termini, real, amb suport democràtic POPULAR suficient per poder-ho fer… Es pot vestir com es vulgui, però, renunciar-hi, és optar per l’statu quo i la pèrdua d’influència a ca seva a mig o llarg termini.
No es diu que s’està a favor del referèndum?, doncs vinga, fem-lo, organitzat, no il·legalment, sinó legítimament pel nostre Govern, amb les institucions que ens representen, amb les censos oficials, amb les taules i les urnes als llocs de sempre, amb els seus interventors i membres, amb el recompte oficial de vots… I obeïm el resultat, tant si és a favor com en contra.
Això és democràcia, de la de veritat; la resta, és fer volar coloms.
Salut, companys.
- NURI TRIGO BOIX9 d'agost de 2016 - 13:05
Benvolgut el debat raonat i
constructiu! Això que escrius, Pisarello, mostra molt clar on és que la lectura
de la del procés que es fa des d’una part dels comuns no va d’acord amb la
realitat. El cas més greu és no reconèixer l’enorme contribució d’ERC i molta
gent valuosa que no milita en cap partit en la construcció del full de ruta. El
mateix passa quan no consideres les arrels que sostenen Junts x Sí.
Per altra banda, si no les agrada el “com”, si us plau, proposin un altre, però que sigui realista, que reconeix que, malauradament, Espanya encara és massa lluny de ser un estat democràtic obert a la plurinacionalitat.
Tens molta raó en posar sota el paper las nombroses reivindicacions socials que calen per aconseguir una Catalunya justa però… no hauríem d’arribar primer a ser lliures per tenir les eines que calen per construir la resta? D’alguna mena, fan el mateix que la CUP, volen posar la mula darrere de la carreta.
Ho deixo aquí amb molt agraïment per aquesta contribució al debat sa i positiu. Quan entenguem tots junts —sense prejudicis ni lectures equivocades de la realitat— des de quina part de la riba del riu hem de construir el pont, ens trobarem, segur.
Per altra banda, si no les agrada el “com”, si us plau, proposin un altre, però que sigui realista, que reconeix que, malauradament, Espanya encara és massa lluny de ser un estat democràtic obert a la plurinacionalitat.
Tens molta raó en posar sota el paper las nombroses reivindicacions socials que calen per aconseguir una Catalunya justa però… no hauríem d’arribar primer a ser lliures per tenir les eines que calen per construir la resta? D’alguna mena, fan el mateix que la CUP, volen posar la mula darrere de la carreta.
Ho deixo aquí amb molt agraïment per aquesta contribució al debat sa i positiu. Quan entenguem tots junts —sense prejudicis ni lectures equivocades de la realitat— des de quina part de la riba del riu hem de construir el pont, ens trobarem, segur.
- HAMSA9 d'agost de 2016 - 14:45
El full de ruta ja inclou unes
eleccions constituents abans de la Comissió redactora de la Constitució. Apart
d’això, puc dir que no m’agrada el PDC ni la rellevància que té al parlament,
però seria antidemocràtic que per aquesta raó no acceptés el parlament i
legislatura actuals com a vàlids. El poble català parlà el 27-S.
Els comicis espanyols també han
parlat i han dit que el pont cat-esp no és ‘plausible’ degut a la riba
espanyola (no pas per la catalana, només cal mirar el mapa electoral). Aquest
fet porta a que, entre els que veiem els estats com a instruments (i no com a
objectius), el ‘sí’ a la independència creixi. Havent fet ús de la carta ‘pont’
als comicis espanyols, ara cal un referèndum d’independència. I tothom tranquil
que els ‘aliats’ i el ‘catalanisme popular’ somriuran.
Perquè els aliats sempre hi són.
Els aliats són amics i com a tals no et posen condicions a la amistat, no et
coaccionen, no hi sobreposen interessos. Ells saben que sobiranisme és
unilateralitat i també no subordinació (l’exemple del referèndum britànic és
clar). I et respecten.
Perquè cap partit polític pot
parlar en nom de tot el ‘catalanisme popular’. Aquest, majoritàriament, veu la
botifarra que els comicis esp. impliquen a l’encaix cat-esp. I en el referèndum
d’independència -ara sí, ens l’hem guanyat!- votaran més enllà de consignes de
partit.
D’altra banda, les sobiranies
lliurament compartides pengen i són expressió de la sobirania del poble.
Aquesta és la definidora de ‘democràcia’. Hi ha diferents ideologies al voltant
de les sobiranies alimentària, energètica etc i algunes d’elles (no és el meu
cas) opten per una sobirania que per nosaltres –no pas per ells- és merament
‘formal’ i a on els oligopolis empresarials fan i desfan lliurement (seria el
cas de PSOE, PP, PDC, C’s). Llavors, dir: si no hi ha una República axís no
vull que aquest poble tingui ni el que per mi és un dret ‘formal’ de decidir…
no s’aguanta per arguments democràtics. Penso, vaja.
Jordi Muñoz.
02/08/2016. Colauisme. Procés. Jordi Muñoz. Els Comuns i
l’independentisme: punt i seguit.
Els Comuns i l’independentisme: punt i
seguit
- Jordi
Muñoz / @jordimunozm
- dimarts , 2 agost 2016
- 10
comentaris
- Independentisme, Política
Ada Colau i Oriol Junqueras, en un acte
sobre la consulta del 9N / SANDRA LÁZARO
Hi ha una part molt sorollosa de l’independentisme que, des de sempre,
ha mostrat una forta hostilitat envers el món dels comuns. Per a molts s’hi barregen consideracions de tipus
ideològic amb la qüestió nacional. En bona mesura, no tenen animadversió als
comuns perquè no siguen independentistes, sinó fonamentalment perquè són
d’esquerres. Fan perfils anònims a
les xarxes, insulten i contribueixen, sovint, a un ambient irrespirable. És un
fenomen molt circumscrit a la galàxia de les xarxes socials, i cal evitar
magnificar-lo. Però té la seva importància, perquè acaba condicionant l’ambient
polític i contribueix a la polarització. És una assignatura pendent de
l’independentisme.
En canvi, hi ha tot un
altre segment d’independentistes, d’esquerres, que han mirat amb simpatia i
complicitat a aquest espai. En alguns llocs hi van confluir en candidatures o
governs municipals.Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet són,
probablement, els més emblemàtics. En d’altres ocasions els punts de
trobada han sigut per baix: en la societat civil organitzada o a les urnes.
Molts votants independentistes van optar per les paperetes dels comuns, tant a
les eleccions municipals com a les generals. L’afinitat ideològica, en aquest
cas, ha afavorit la permeabilitat i l’intercanvi, i els espais compartits.
Hi ha també,
m’atreviria a dir, un tercer grup d’independentistes que sense tenir-hi massa
afinitat ideològica, fa aproximacions al món dels comuns perquè entén que
aquest espai sociopolític representa un segment estratègic de l’electorat
català. Estratègic quantitativament, ja que contéel
votant medià en la qüestió de la independència i qualitativament,
perquè possiblement hi rau la clau per preservar allò que abans en dèiem la
unitat civil del poble català.
Tot plegat, tanmateix,
ha configurat unes relacions complexes entre els món independentista i
el món dels Comuns. La competència electoral entre espais contingus no
ajuda, precisament, al bon clima. La pressió de l’independentisme més sorollós
(“hiperventilat”, en diuen alguns) contra els qui, dins de l’espai
independentista, apostaven per l’entesa amb aquest espai, ha sigut forta. I el
pacte d’ERC amb CDC, com els dels Comuns amb el PSC-PSOE, han contribuït a
allunyar els dos espais.
Però més enllà de la
histèria polaritzadora de les xarxes socials d’internet, la realitat sociològica
i electoral és que l’independentisme d’esquerres i els Comuns són dos espais
permeables, amb punts de contacte transitables, i transitats per segments no
menyspreables de l’electorat. Els propis Comuns, quan van plantejar la seva
proposta política, es reivindicaven com un espai de trobada entre
independentistes i federalistes al voltant de la voluntat de transformació
social i del dret a decidir. Amb les dades a la mà, podem dir que molta gent va
confiar en aquesta promesa, i una part substancial del vot d’En Comú Podem ha
provingut d’electors que es declaren independentistes. És una nova versió del tradicional vot dual.
El conflicte
Ara, però, aquests
punts de trobada s’han anat fent cada cop més petits. L’independentisme
no ha gestionat bé el post-27S. No va entendre, o no va voler reconèixer
les dificultats que comportava haver quedat per sota del 50% al ‘plebiscit’ de
setembre. Ara bé, a poc a poc, en el món independentista s’hi ha anat imposant
la idea que la independència, en tot cas, cal decidir-la col·lectivament, en
una votació clara i amb una majoria absoluta de vots. Fer un referèndum, en
definitiva, com demanen els signants del manifest Per un referèndum oficial i
vinculant sobre la independència el 2017.
Però aquesta evolució
dins l’independentisme, que podria ajudar a cercar un espai d’entesa
procedimental per superar l’actual bloqueig, no ha servit de res. De fet, ha
topat amb un replegament dels Comuns cap a posicions cada cop més allunyades
d’aquest espai transversal que, deien, volien ser. El pacte amb el PSOE
com a horitzó polític i un anti-independentisme molt intens i insistent
han acabat predominant en la pràctica i en el discurs polític d’aquest espai.
El que al començament era la posició d’un sector de Catalunya Sí Que Es Pot -el
grup parlamentari d’ICV, EUiA i Podem al Parlament- representat, potser
simbòlicament, per Joan Coscubiela s’ha convertit en la veu dominant entre els
comuns, i gairebé la única que se sent. Perquè la dissidència, que n’hi ha,
està callada (o silenciada, no ho sabem). Tot plegat té un aire estrany, de
victòria ideològica d’un determinat sector, intensament anti-independentista,
sobre un espai que d’entrada, tenia una aproximació molt més plural i matisada
a la qüestió.
“El tancament dels Comuns amb el referèndum vinculant és
absolut i el discurs que fan ara és el que feia el PSC el 2012”
Aquest replegament és
visible en tota mena de gestos i preses de posició. Quan a la tardor algunes
veus independentistes parlaven de recuperar el referèndum com a punt de
trobada, actors importants d’aquest espai reaccionaven amb simpatia i interès.
Ara que, uns mesos després, dins de l’independentisme sembla que aquesta aposta
és, per fi, majoritària, la resposta de l’entorn dels Comuns és radicalment
diferent. El tancament és absolut i el discurs que fan ara és, més aviat, el
que feia el PSC el 2012, el de la famosa consulta ‘legal i acordada’. El mateix
val per al procés constituent no subordinat, que al remat ha demostrat ser poc
més que un artefacte retòric difícil de desxifrar. Queden molt lluny la
complicitat amb el 9N i, fins i tot, el ‘sí-sí’ circumstancial de l’Ada Colau.
Queda molt lluny la idea d’avançar cap a una República Catalana del 99%.
Per què els Comuns no
ho veuen clar?
Les causes d’aquest
replegament són múltiples. L’independentisme, com dèiem, no hi ha ajudat gaire.
Si l’actitud d’ERC i la CUP al ple de l’Ajuntament de Barcelona hagués
estat, des del primer minut, una altra, haurien fet més difícils alguns
moviments. Però seria ingenu pensar que aquest és el principal factor
explicatiu. Cadascú és responsable de les seves decisions, i quan els comuns trien
el PSC com a soci, i es tanquen en banda al diàleg sobre com superar el
bloqueig constitucional al dret a decidir ho fan conscientment. Potser hi ha
hagut un debat intern, discret, que han guanyat els sectors més
anti-independentistes. O potser és fruit d’un càlcul electoral una mica
matusser, sobre quins són els seus espais de creixement potencials. És clar,
que aquest replegament també podria ser fruit de les ambicions polítiques
estatals d’algun o alguna de les seues dirigents. O, més senzillament, del
descobriment que, al capdavall, l’estatus quo, quan governes tu, no està tan
malament.
“Anem cap a un escenari de confrontació entre Comuns i
independentistes. Es fa difícil pensar que hi puguen haver espais d’entesa”
Però el fet és que amb
la resposta que donen a l’escenari posterior al 26J, i als moviments cap al
referèndum de l’independentisme, es fa difícil de pensar que hi puguen haver
espais d’entesa i de trobada. Si més no, en el curt termini. Més aviat anem cap
a l’escenari contrari, amb episodis de confrontació com l’operació mediàtica al
voltant de la tria de la mesa del congrés, que va tindre el seu zenit amb un
diputat d’En Comú Podem (el membre de Podem, Raimundo Viejo)
responsabilitzant ERC d’ofendre la memòria de les víctimes de l’accident de
tren a Galícia després de les votacions a la Mesa del Congrés. En tot cas, ara
l’estratègia és ben transparent: no fer res que pugui alimentar un
procés que els resulta incòmode, mirar de deixar-lo morir per inanició i,
mentrestant, seguir esperant el 2020 per assaltar, ara sí, els cels.
Per justificar-la, això sí, és imprescindible sobredimensionar les expressions
més grotesques de l’independentisme i menysprear el gir a l’esquerra i el
progressiu però ja imparable canvi d’hegemonia que es dóna en l’espai del
sobiranisme.
És una estratègia tant
comprensible com legítima. Ara bé, cal ser conscient que implica, en el curt
termini, un obstacle important per la resolució del conflicte democràtic que
planteja l’existència d’una àmplia demanda independentista a Catalunya que no
té encaix en l’actual ordenament jurídic. Sense una entesa entre aquests dos
espais, difícilment hi haurà una solució democràtica en en un termini raonable.
I això allargarà l’actual ‘procés’ (i també el processime) més enllà del que seria
recomanable. I, sobretot, blinda l’status quo constitucional del règim del 78
que, de ben segur, respira alleugerit.
“Sense una entesa entre Comuns i independentisme
d’esquerres difícilment hi haurà una solució democràtica en en un termini
raonable”
Però aquest
allunyament també té una altra implicació, que no és menor. Pot
fer impossible l’articulació d’un bloc històric pel canvi social al govern
de Catalunya. Si llegim amb una miqueta d’atenció les correlacions de
forces, és evident que això només seria viable a partir d’un acord entre les
esquerres independentistes i les no-independentistes. Un acord que, òbviament,
en el punt en el que estem, només pot passar per l’exercici efectiu del
dret a decidir.
Sense això, a tot
estirar, podem aspirar a l’allargament esgotador del procés, i a una versió
renovada, i més complexa, de la vella dualitat entre el pujolisme i el PSC dels
anys vuitanta. Diferents versions de l’acord ERC-CDC governant la Generalitat,
i diferents versions del pacte Comuns-PSC manant als ajuntaments metropolitans
i a la Diputació de Barcelona. Tret, és clar, que l’audàcia de
l’independentisme aconseguís crear un terratrèmol polític de prou intensitat com
per obligar tots els actors a moure’s.
Jordi Muñoz és
professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona.
AddThis Sharing
Buttons
423102
10 COMENTARIS
- TONI RIBAS BRAVO2 d'agost de 2016 -
13:46
Molt be la posada en
context de l’inici del artcle, però a partir de “El Conflicte” em sembla una
especulació totalment personal sense cap base. Deixa fora de l’anàlisi els
resultats del 20D, que van determinar molt la relació d’ERC amb els comuns i la
campanya electoral dels primers pel 26J, que són la raó fonamental del
distanciament actual. El pacte amb el PSC (davant les extremes dificultats que
va plantejar ERC-Barcelona) a l’ajuntament no va ser tan deliberat com
s’insinua aqui, sino més aviat forçat per les circumstàncies. Jo més aviat crec
que ERC va voler forçar la situación com va fer la CUP al Parlament i els va
sortir malament. Allò va enrarir la relació, cert, però el punt d’inflexió es
el resultat del 20D i la campanya del 26J. Sembla que l’independentisme
hiperventilat veu els comuns com una gran amenaça, i els atacs a les xarxes són
ferotges.
- JAUME23 d'agost de 2016 - 18:12
Vaja, els adjectius
que rep BCN en Comú es produeixen per un pacte dut epr les circunstàncies, en
canvi, les crítiques a la CUP per pactar amb JxS una legislatura per la ruptura
per part de CSQP, aquestes darreres crítiques són d’allò més fonamentades…, en
fi.
- TONI RIBAS BRAVO4 d'agost de 2016 -
17:54
En cap moment he dit
el perquè dels adjectius a Bcomú, però ja que treus el tema, darrerament venen
per qualsevol cosa, es faci el que es faci i es digui el que es digui. Amb
fonament o sense. A la CUP se a va criticar molt, i no només per part de CSQP,
per pactar amb neoliberals . La CUP sempre ha dit que vol ruptura amb el
sistema capitalista, i l’independència és una eina per aconseguir-ho, no una
fita en si mateixa. El pacte va decebre molta gent, dins i fora de la CUP. Em
sembla que aquesta crítica si te fonament.
- BASTIDA2 d'agost de 2016 - 14:06
Comencen a sortir
opinions en què no tota la responsabilitat de la situació és de la majoria
independentista al Parlament. La meva opinió és que aquesta situació es
perllongarà considerablement. I crec que això serà així fins que JxS deixi
d’existir i quedin reformulades les opcions pròpies de la dreta i l’esquerra
independentista, tot i l’esforç de CdC (ara ja PDC) per articular un discurs
més progre, aquí la gran capacitat que va tenir ERC de resorgir després de la
patacada posterior al segon govern d’esquerres la situa com un imprescindible
eix vertebrador amb gran disponibilitat per establir complicitats. Però des de
la pròpia acció i no pas emulsionada en aquest artefacte electoral de JXS.
També per la banda dels CSQP hauran d’anar-se desprenent del llast ICV que els fa impossible avançar per l’extrem nacional, duent a terme allò que tant temps va estar en el mapa polític: ser la marca blanca del Psc. Ara així està actuant i fent-li el favor, aquest producte i han desplaçat l’original.
En mig Ciutadans, que es va crear com a resposta a la deriva catalanista del PSC en el primer govern d’esquerres i que ara ha estat fagocitat per l’IBEX i convertit en el pulmó d’acer de la dreta falangista.
I les CUP intentant sortir-se’n de l’assetjament mediàtic de tot dos entorns. Buscant les fòrmules possibles per rendibilitzar els 10 escons al Parlament i conjugar eix social i eix nacional.
Per tant el terratrèmol polític de prou intensitat es produirà quan les votacions al Parlament comencin a reflectir una i altra vegada que en general el que marca l’orientació del vot està sent la qüestió nacional i no pas la social. El 72 – 63 serà més habitual del que hauria de ser.
També per la banda dels CSQP hauran d’anar-se desprenent del llast ICV que els fa impossible avançar per l’extrem nacional, duent a terme allò que tant temps va estar en el mapa polític: ser la marca blanca del Psc. Ara així està actuant i fent-li el favor, aquest producte i han desplaçat l’original.
En mig Ciutadans, que es va crear com a resposta a la deriva catalanista del PSC en el primer govern d’esquerres i que ara ha estat fagocitat per l’IBEX i convertit en el pulmó d’acer de la dreta falangista.
I les CUP intentant sortir-se’n de l’assetjament mediàtic de tot dos entorns. Buscant les fòrmules possibles per rendibilitzar els 10 escons al Parlament i conjugar eix social i eix nacional.
Per tant el terratrèmol polític de prou intensitat es produirà quan les votacions al Parlament comencin a reflectir una i altra vegada que en general el que marca l’orientació del vot està sent la qüestió nacional i no pas la social. El 72 – 63 serà més habitual del que hauria de ser.
- MARIO2 d'agost de 2016 - 18:40
me quedo con dos
frases:
1)Tret, és clar, que l’audàcia de l’independentisme aconseguís crear un terratrèmol polític de prou intensitat com per obligar tots els actors a moure’s.
2) : ser la marca blanca del Psc
1)Tret, és clar, que l’audàcia de l’independentisme aconseguís crear un terratrèmol polític de prou intensitat com per obligar tots els actors a moure’s.
2) : ser la marca blanca del Psc
pero creo que el
terremoto politico no sera ese (observese de que hablan y hacen leyes en el
parlamenT. cuestiones sociales). El terremoto sera cuando en octubre o
septiembre inhabiliten a Forcadell, que iniciaria una secuencia de
acontecimientos que acabarian en la anulacion de la autonomia. Esto es
ineviable. Que hara CSQP entonces? tendra verguena para seguir su deriva
españolista?
- NURI TRIGO BOIX2 d'agost de 2016 -
22:01
M’ha agradat moltíssim
el seu article, confirma situacions que jo he interpretat però que no sabia ben
a bé que tan certes són. Coincideixo també que els punts de trobada s’han
allunyat per la sobrevaloració de l’independentisme a la lectura dels resultats
de l’27S i també per la postura de les dirigents de Comuns (amb un excés de
dogmatisme i declaracions de tot o res -més afins a la retòrica del PP i
Ciutadans que, fins i tot, la del PSC-).
A mi em fa la
impressió que l’únic grup que veritablement ens pot portar a la independència
és JxSí i que és la força política que cal enfortir perquè aconsegueixi aquest
pacte d’esquerres per sobre de les forces que tiren d’un costat a l’altre;
perquè la CUP i els Comuns han posat a JxSí al límit de la seva supervivència i
seria un retrocés lamentable que el president no superés la qüestió de
confiança.
Coincideixo que un
fort terratrèmol de l’independentisme podria acostar als parlamentaris
d’esquerra a una definició constructiva per a la desconnexió, però, mentre això
passa, espero que els companys involucrats en el detall de la gestió
quotidiana, llegeixin aquest article, reflexionin a fons sobre les seves
actituds i decisions i, els que hagin de fer-ho, rectifiquin aviat.
- XAVIER RIU SALA3 d'agost de 2016 - 9:32
Dues puntualitzacions
per aprofundir més en l’anàlisi:
– Es diu que “quan els comuns trien el PSC com a soci” a BCN… sense valorar que la tria no és tal, perquè els altres s’hi neguen (CUP) o posen condicions de complicitats amb CiU que són inassumibles (ERC), i per tant obliguen d’alguna manera que el soci de govern sigui el PSC, l’únic que “si posa bé”.
– Els atacs contra els Comuns que els van separant, no venen només de “La pressió de l’independentisme més sorollós (“hiperventilat”, en diuen alguns)”, sinó que públicament la direcció d’ERC va posar la proa en aquesta direcció, reconeixent a les últimes eleccions generals que En Comú Podem era el seu adversari principal. La votació per a la Mesa del Congrés ho porta a nivells incomprensibles… millor que guanyi el PP que no pas el nostre adversari!
–
– Es diu que “quan els comuns trien el PSC com a soci” a BCN… sense valorar que la tria no és tal, perquè els altres s’hi neguen (CUP) o posen condicions de complicitats amb CiU que són inassumibles (ERC), i per tant obliguen d’alguna manera que el soci de govern sigui el PSC, l’únic que “si posa bé”.
– Els atacs contra els Comuns que els van separant, no venen només de “La pressió de l’independentisme més sorollós (“hiperventilat”, en diuen alguns)”, sinó que públicament la direcció d’ERC va posar la proa en aquesta direcció, reconeixent a les últimes eleccions generals que En Comú Podem era el seu adversari principal. La votació per a la Mesa del Congrés ho porta a nivells incomprensibles… millor que guanyi el PP que no pas el nostre adversari!
–
- ORIOLS233 d'agost de 2016 - 10:20
Fa temps que veig que
els Comuns, que parlaven de Procés Constituent no subordinat i venien a lluitar
contra el règim del 78, un cop han entrat en les institucions s’han oblidat de
les seves promeses i han acabat acceptant l’status quo i alienant-se amb ell
via PSC.
En definitiva, s’han
convertit en un partit ‘vell’ i clàssic. Jo no puc més que sentir decepció per
un moviment que em feia molta il·lusió i esperança.
- MLCAMBRA3 d'agost de 2016 - 13:35
Tinc la seguretat que
quan sigui l’hora, Sobiranistes, Federalistes (si és que hi ha?) i Independentistes,
anirem tots junts per a construir un nou estat Català
La Independència i els
Drets Socials aniran junts i de la mà per una Catalunya més justa i lliure, les
Espanyes no canviaran, El PP i el Rajoy tornaran a Governar
No tindrem Corredor
Mediterrani, ni autonomia de Ports i Aeroports, seguirem amb les balances
fiscals descompensades, sempre agreujats, menyspreats i supeditats al Govern de
Madrid, aquesta situació és insostenible, ni la llei de Pobresa Energètica ens
han deixat desenvolupar
El mur de Berlín va
caure i ningú va preveure la seva data, potser estem molt a prop del desenllaç,
potser ja hi som a tocar
Endavant poble, som-hi
tots
- MARIA L. SCIASCIA4 d'agost de 2016 -
10:14
Pel que fa a les
superventilacions, tal com es constata a les xarxes, entenc que té elements que
podríem trobar en les controvèrsies religioses.Seria interessant d’estudiar.
Una mostra d’ara mateix es la polèmica sobre el Born i l’exposició projectada
per l’octubre. De quina religió es el Born ? S’ha celebrat el culte a 1714.
Poden celebrar-se d’altres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada