Benvolguts,
Fa uns dies vaig publicar un comentari de Ponç Feliu sobre Vargas
Llosa.
Uns dies abans havia llegit l’article d’en Francesc Cabana que us comento avui,
on hi havia trobat un concepte molt apropiat pel que volia escriure
sobre Vargas Llosa. És aquest conjunt de frases que van com anell al dit per
descriure la manera de fer del Vargas Llosa, franquista sociològic, i per
extensió de pràcticament tota la població espanyola que ha escollit el franquisme
sociològic com a forma de
comportar-se:
El
curiós no és mai orgullós, perquè s’adona que el seu talent natural no és ni
superior ni inferior al dels altres.
Si
vol mantenir contacte amb els que no formen part de la seva comunitat n’ha
d’aprendre la llengua, conèixer-ne els costums. Aprofitar tot allò en que els
altres destaquen. Facilitar la barreja de sangs.
Procurar
ser els millors, però no pas perquè ja ho som sinó perquè hem aconseguit ser-ho
i si badem podem perdre tot el guanyat.
L’antítesi
de la curiositat és la d’aquell que es tanca a la seva fortalesa i menysprea
els altres...
Com ja heu endevinat en Cabana descriu en les 3
primeres frases la forma de comportar-se del català que li ha permès com ell explica “fer pans de les pedres”. I en demostra les
possibilitats en l’article.
En la quarta frase descriu el comportament del castellà de l’altiplà o
sigui del Regne de Castella...
16 agost 2016 2.00 h
‘De las piedras...'
Francesc Cabana
Ens cal astúcia,
una prudència compatible amb
la gosadia
una prudència compatible amb
la gosadia
Durant el segle XIX es va popularitzar la
dita “Los catalanes, de las piedras hacen panes.” És segurament el
millor elogi que se'ns ha fet des de les terres veïnes, que no s'han distingit precisament
en tractar-nos bé. Potser només era l'afirmació d'una realitat visible. Una
afirmació que subratllava la pobresa del territori català. Era un territori
escrostonat, amb vies de comunicació que havien de creuar muntanyes i saltar
barrancs, amb poques planes. A
Catalunya només
destacava el comerç marítim, gràcies a una façana de 300 quilòmetres de mar.
Però no tenia
ports. El de Barcelona és totalment artificial i no es va construir fins a
començaments del segle XX, gràcies
als estalvis dels barcelonins. El mar Mediterrani
era poca cosa més que un llac gran. L'interior de Catalunya oferia bonics
paisatges, però de paisatges no es pot viure. Era un país trencat i sec, poc apte per als
grans conreus agrícoles. El que avui dia és la zona fruitera de Lleida era la
continuació dels Monegros aragonesos
La transformació de les pedres en pans serà
el resultat d'un procés accelerat entre 1830 i finals del segle XIX. Setanta anys poden semblar
molts, però són pocs si estem parlant d'un canvi revolucionari. S'ha escrit
força i molt bé sobre aquest període fonamental per la nostra història, la base
de la Catalunya moderna. Jo
voldria destacar dos aspectes, assumits per la comunitat catalana del moment,
que són perfectament vàlids en l'actualitat.
·
El primer és la curiositat. El
curiós és la persona que es fa moltes preguntes: qui sóc, on sóc, què fem, què fan els nostres veïns, què en
puc aprendre, què podríem fer... El curiós no és mai orgullós, perquè s'adona
que el seu talent natural no és ni superior, ni inferior al dels altres. Si vol
mantenir contacte amb els que no formen part de la seva comunitat, n'ha
d'aprendre la llengua, conèixer-ne els costums. Aprofitar tot allò en què els altres destaquen.
Facilitar la barreja de sangs. Procurar
ser els millors, però no pas perquè ja ho som, sinó perquè hem aconseguit
ser-ho i si badem podem perdre tot el guanyat. L'antítesi de
la curiositat és la d'aquell que es tanca a la
seva fortalesa i menysprea els altres. Els
catalans actuals som curiosos en general. No hem de patir per aquest costat.
·
L'altre aspecte dels
nostres avantpassats, que van transformar el país, era la confiança en ells mateixos. Una virtut fonamental en un estat centralista, com era
Espanya al segle XIX i ho és al segle XXI.
o
Si Manuel Girona hagués esperat els ajuts de l'estat per construir el
canal d'Urgell, només menjaríem figues de moro, procedents de Tàrrega,
Mollerussa o Balaguer.
o
I el port de Barcelona s'hauria construït 30 anys més tard i avui dia
seria de segona categoria.
o
Un estat centralista pot ajudar, pot deixar fer i pot frenar. Ajudar,
no ha ajudat mai. Durant el segle XIX va deixar fer. I des de fa anys, en dictadura
i democràcia, ens frena d'allò més, sigui amb els ministeris econòmics o amb el
Tribunal Constitucional, si fa falta. Si perdem la confiança en nosaltres
mateixos estem perduts.
Però un cert miracle s'ha produït a la
comunitat catalana en els darrers anys. Hem de demanar més confiança en
nosaltres mateixos i actuar amb una barreja d'astúcia, de prudència compatible
amb una certa gosadia, però sobretot fer un esforç per reforçar la nostra
comunitat. I tornarem a fer pans amb les pedres.
Francesc
Cabana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada