Benvolguts,
Vegem l’Editorial del Vilaweb:
Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?
«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»
Per: Vicent Partal
24/08/2016
A primers dels anys vuitanta vaig llegir un
llibre que em va canviar la vida. Era L’Empire éclaté, un
volum apassionant de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, en què es
preguntava què passaria si desaparegués la Unió
Soviètica, molt abans que arribàs a passar. El llibre em va significar un combat
terrible amb el jove dogmatisme comunista que encara formava part de mi. Em va ajudar molt a deslliurar-me’n però sobretot em va fer
entendre que les lectures superficials de la realitat rarament encerten a veure
els moviments de profunditat.
Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i
el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien
(potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu
intel·lectual enorme. Curiosament es
va equivocar en l’aposta que feia sobre com
passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i
ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit
per dins i girava fora de control. Amb tanta
intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.
Aquest estiu he volgut tornar a llegir el
llibre i m’ha impressionat molt el possible paral·lelisme amb la realitat espanyola actual que
una lectura interessada, ja ho dic jo, podria posar en relleu. Algunes de les
peces clau de l’esclat de la Unió
Soviètica poden intuir-se de l’actual situació espanyola. Salvant
evidentment totes les distàncies del món. Torne a parlar, que se m’entenga, del mètode, que tal com em va ensenyar aquell llibre és més important
encara que l’encert a l’hora d’endevinar quina
serà l’anècdota
que desencadenarà el final.
Espanya viu una crisi galopant. Enorme. Però com que
vivim dins la seua bombolla ens hi hem acostumat tant que ni tan sols la xarlotada de fer les
terceres eleccions per Nadal ja ni ens sorprèn. Quan hi arribaran, Espanya farà un any que
haurà estat sense govern, enmig d’una crisi
econòmica brutal, tan sols superada gràcies
a la paciència europea. La burocràcia central espanyola, les famoses quatre-centes famílies, fa anys que va a la seua, insensible respecte de la realitat del país. Castiga, per raons polítiques,
les regions econòmiques més fortes. Margina amb
una imprudència suïcida els mercats més
productius i importants mentre inverteix sumes
incalculables de diners en projectes sense cap efectivitat ni raó. El caos a les
infrastructures és demencial i fa un mal
irreparable. I el funcionament de la seua
economia és un circ. Les principals empreses
de l’estat viuen totes de la política, dels
decrets reguladors, de les subvencions i de les prebendes. Episodis com el del
Castor posen en relleu fins a quin punt l’economia espanyola ha perdut el sentit de la realitat i per això mateix no és estrany que quan les seues
empreses intenten eixir a l’estranger ens facen
avergonyir.
La
corrupció és un pou sense fons. De fet, s’ha convertit en tot un sector
econòmic.
L’estat
es troba cadavèric
però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid –li queden
ja dos mesos i prou de marge per al pagament de les pensions.
I gasta de manera irresponsable per aparentar.
[Com fan els nous rics] I
gesticula. I fa grans discursos per a vendre una realitat inexistent de la qual
tothom des de fora s’adona: Renzi, Hollande i Merkel es reuneixen a soles per
parlar del futur. Per què haurien de convidar aquesta Espanya?
Però
on la lectura paral·lela pot ser més interessant és als aspectes polítics. La
URSS era destruïda abans d’esclatar, però Rússia era incapaç de rebentar-la. El colp havia de venir necessàriament de la perifèria
perquè hi havia una característica cada dia més visible i cada dia més
angoixant que ho feia inevitable: l’estat
soviètic s’havia anant convertint de fet en un estat rus. Hi havia
una URSS per als russos i una URSS per als altres. I la dels altres
era molt pitjor, tant que no s’hi podia ni viure.
Així
mateix hi ha ara una Espanya per als espanyols i
una Espanya
per als altres i la dels altres és molt
pitjor. De
l’anècdota superficial a la realment important. Superficial: la UEFA fa un mapa amb els
horaris del sorteig de tot el món, posa Barcelona de referència en comptes de
posar Madrid i Espanya es llança com un llop
sobre l’organisme rector del futbol per fer-lo rectificar. Quin
ridícul! Barcelona
no és Espanya per als nacionalistes espanyols? Hola?
La broma de la UEFA és significativa però a l’altra banda de l’espectre és
realment preocupant la inhabilitació electoral d’Arnaldo Otegi. Perquè és una
arbitrarietat que diu molt del moment i el lloc en què vivim. És un acte
indefensable des del punt de vista tècnico-jurídic i només explicable des del
punt de vista de l’ús de la justícia com una arma política, ep! contra uns.
Contra uns i prou. I ací és on la cosa es posa interessant.
La inhabilitació d’Otegi privarà els bascos de
l’exercici més bàsic de la democràcia, que és decidir qui et governa. Ja ho van
fer això al País
Basc el 2009 quan van prohibir a l’esquerra abertzale
que es presentàs a les eleccions. Amb aquesta trampa van aconseguir d’estroncar la continuïtat dels presidents nacionalistes des
del 1980 fins avui. Aleshores la violència d’ETA podia fer la
maniobra justificable als ulls d’alguns. Però avui? La persona que
més ha fet per la pau ho ha pagat passant sis anys i mig en una presó condemnat
en un judici a conseqüència de cap delicte. I
resulta que ni amb això no en tenen prou encara. La més elemental lògica jurídica afirma que una pena
accessòria no pot superar en el temps la pena en si, si aquesta ja ha estat
complerta. Però, tal com ja explicava Carrère d’Encausse en el seu
moment parlant de la URSS, cercar la lògica en un sistema paranoic que es creu la seua
pròpia representació de la realitat és una tasca impossible.
Aïllat, doncs, del contrast amb la realitat,
l’estat espanyol es llança a una atzagaiada repressiva, i se salta el propi
marc legal, en una
actuació que tan sols pot portar a la indignació perifèrica i amb això a
l’esclat.
La
democràcia deixa de tenir sentit quan et diuen a qui pots votar i a qui no o
quan fan servir la justícia per a penalitzar l’exercici dels drets polítics més
elementals, per a aturar la voluntat de les urnes.
Intenten inhabilitar Mas pel 9-N. Intenten
inhabilitar Carme Forcadell per les
decisions del parlament. Intenten inhabilitar Otegi no sé sap ben bé per què.
Que
l’estat espanyol es troba immers en una crisi majúscula,
tan sols els fanàtics no ho veuen. I que li farà un mal terrible aquesta
pràctica de violar les regles del joc
democràtic inhabilitant a tort i dret, tan sols els fanàtics no ho
veuen.
El Principat
fa camí cap a la independència d’ací a pocs mesos. Al País Basc la inhabilitació d’Otegi obre pas a una reacció que ningú
no sap quina pot ser, però que serà important. A Galícia En Marea supera la cotilla de Podem i podria fer valer una
reivindicació desconeguda des del temps de la república. El ‘problema valencià’, fins fa poc
inexistent, ja és una evidència a Madrid. Les reaccions a la provocació constant, a l’apartheid
jurídic, en qualsevol moment ja podrien ser en cadena…
Perquè les coses són cada dia més descarades
i això fa obrir els ulls. Perquè els criminals Manuel Fraga o Martín Villa sí que es van poder presentar a eleccions sense que ningú no els inhabilitàs. Perquè l’assassí de Guillem Agulló sí que es va poder
presentar a les eleccions sense que
ningú no l’inhabilitàs. Perquè els
responsables del terrorisme del GAL
s’han pogut
presentar tranquil·lament a les eleccions sense que ningú no es
pensés a inhabilitar-los. Perquè no inhabilitaran el PP ni quan s’acabe de demostrar que és una organització delictiva i que ha dopat les seues participacions electorals amb milions
d’euros corruptes. Perquè fins i tot Tejero es va poder
presentar un any després del colp d’estat i mentre encara era a la
presó.
La resposta de l’estat espanyol, en podeu
estar segurs, continuarà essent passar per alt la realitat
i, quan no puguen fer-ho, intentar esborrar-la amb la repressió, amb el colp d’estat judicial
sistemàtic.
Però
insistisc: només contra uns, i ací hi ha la clau del paral·lelisme.
Hi
havia dues ‘URSS’ com avui hi ha dues ‘Espanya’. L’una, allà, va fer esclatar
el tot. L’una, també ací, podria fer esclatar el tot també.
Vicent Partal
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada