Benvolguts,
Avui comentem un article
tirant a filosòfic
de Ponç Feliu, publicat fa tres
setmanes, de títol L'ensarronada intel·lectual, dedicat a en Vargas Llosa. Segurament
que en Vargas Llosa i en Garcia Márquez que van viure per la mateixa época a
Barcelona, l’efervescent
Barcelona de la gauche divine, a partir del 1967, en plena dictadura franquista, varen
guardar un record de la ciutat completament diferent perquè segons la meva
opinió els records són prou personalitzats com per diferir extraordinàriament
d’un subjecte a un altre. Cadascú interioritza un esdeveniment de manera particular.
Sobretot si és rabiosament
de dretes o senzillament d’esquerres com els dos exemplars que el
Zoo humà ens presenta. Per cert que els que no formàvem part de la distingida
mena dels de “la
gauche divine” en dèiem que més aviat eren de “la gauche qui rit”…
El colombià s’instal·là a Barcelona el 1967 i
el peruà poc temps després. Eren gairebé veïns en el barri de Sarrià a dues
travessies d’on vivíem nosaltres. Explico això perquè en Ponç Feliu escriu en aquest article, parlant d’en Vargas Llosa, que recordava
que es pot ser molt brillant en literatura i molt ignorant en la història i
realitat de Catalunya. I aquí volíem arribar perquè com s’ha vist
posteriorment en Vargas Llosa a part de ser un
envejós malaltís ha esdevingut un franquista compulsiu i un antiindependentista
furibund.
Franquista s’enten
perquè devia néixer de dretes. Antiindependentista deu ser degut o a la seva
idiosincràsia, o a les seves males amistats, o a la manca de percepció del que
no vols percebre. Diuen que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Ho diem
perquè Catalunya no pretén fer res més que el que els pobles de sud-amèrica
varen fer en el segle XIX, independitzar-se del jou espanyol. D’aquesta
premissa en concloc que en Vargas Llosa no és molt
ignorant en la història i realitat de Catalunya, sinó que com
que no és un enze ha de ser un coneixedor profund de la nostra història, era un
enamorat del Tirant lo Blanc, i només la mala llet franquista el
fa actuar com els
altres bandarres antiindependentistes dels seus cercles d’amistats (interessades),
Fernando Savater, Félix de Azúa, Arturo Pérez-Reverte, Javier Cercas, Arcadi
Espada, Jon Juaristi, Albert Boadella, entre altres. i a més condicionats amb
la frase final del Ponç Feliu:
“Siempre es agradable leer su
prosa, pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.
Vegem l’article:
24 juliol
2016 2.00 h
L'ensarronada
intel·lectual
Ponç Feliu
“Els
intel·lectuals poden ser brillants pel que escriuen
i alhora ignorants parlant de política
i alhora ignorants parlant de política
Vaig dedicar
un anterior article a Vargas Llosa i al per ell sempre miserable sobiranisme
català, mal que, segons diu, trobaria remei si viatgéssim o llegíssim més, és a
dir, superant l'atàvica, cantonalista i illetrada condició inherent a qualsevol
nacionalista (llevat, és clar, de l'espanyol).
Jo invocava Ortega y Gasset i la seva
referència al nou producte del segle XX, és a dir, a l'home
savi ignorant, inèdit en la història anterior. I recordava que
es pot ser molt brillant en literatura i molt ignorant en la història i
realitat de Catalunya. Ambdues
característiques són de molt òbvia concurrència en Vargas Llosa.
I ara acabo de llegir un llibre, La
desfachatez intelectual, de Sánchez-Cuenca, que abunda
exhaustivament en
la mateixa idea. En l'obra, esmenta un grup d'intel·lectuals, respecte als quals
destaca:
a) Que el seus temes “d'estudi” solen voltar
entorn del nacionalisme i l'ésser d'Espanya, “verdaderas
obsesiones patrias”.
b) Que el merescut reconeixement públic
derivat de la seva obra literària creuen ells que els atorga una mena d'impunitat, per arbitrari
i indocumentat que sigui el que diuen.
c) Que, per això, opinen sobre política i fins i tot sobre
economia o sociologia, sense haver fet un mínim esforç per
aprendre'n, sobretot de noves generacions molt millor preparades.
d) Que aquestes “grans firmes” rarament solen
escriure sobre el que passa fora d'Espanya. No tenen, per tant, referències externes per posar la realitat espanyola en perspectiva, amb el
resultat d'una anàlisi molt provinciana.
e) Que una deriva comuna en molts d'ells ha estat arribar a una
evident dretanització des de
posicionaments de joventut contundentment anticapitalistes i revolucionaris.
f) Que per a ells no existeix a Espanya preocupació de més
entitat ni realitat més tràgica i nefanda que el
nacionalisme català, molt per sobre de l'atur, la crisi, la pobresa, etc.
g) Alguns han arribat al cim d'allò més
castís. Juan
Manuel de Prada, per exemple, critica el bilingüisme de l'escola madrilenya per ser “fruto de la admiración idolátrica y
gilipollesca que nuestros politiquillos profesan a lo anglosajón”.
En fi, la peremptorietat periodística no em
permet continuar. Sí, però, assenyalar el que augura l'autor del llibre: “En comparación con las nuevas voces que
surgen, las opiniones políticas de los Sabater, Cercas, Muñoz Molina, Juaristi,
Félix de Azúa, Vargas Llosa, Marías, Espada, etc. tienen a estas alturas algo
de pintoresco:
Siempre es agradable leer su prosa,
pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.
Ponç Feliu
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada