Benvolguts,
Ahir parlàvem del cas del notari d’Elx que fa vint anys que demana que
les notificacions del Col·legi de Notaris de València li siguin enviades en
català. Al final el Col·legi de Notaris i el Tribunal Contenciós administratiu
de la Comunidaz, se li pixen a la boca…
Avui, amb molt bon encert, en Partal fa un magnífic Editorial explicant el cas i les conseqüències que se’n poden
derivar. Recordem que la Sentència del 2010 del TC
espanyol sobre l’Estatut de Catalunya
va admetre i “jalear” que el deixava, segons l’Arfonso Guerra, ribotat i ben
ribotat. I la senyora Chacón i el senyor Felipe González varen abonar el TC explicant en un fastigós
article a El País que al cap i a la fi, un 5% d’articles eliminats tampoc no
era tant important…
Per contrarestar aquest article varen publicar-se’n molts altres que el
contradèien i
explicaven què passaria a partir d’aquell moment. Un d’ells fou d’en
JM Terricabras que va argumentar que
el pes del seu cap era més o menys el 5% del seu pes total! I sabem per propia experiencia
que totes les
conseqüències que aquella sentencia va portar són moltíssimes, sobretot
en els contenciosos sobre preminència d’una llengua sobre l’altra com en
Partal explica referint-se a Elx. I sobretot sobre la “prescindibilitat” del català quan s’ha d’oposar al castellà!
Vegem l’Editorial d’en
Partal:
Que el català siga una llengua prescindible
«Atenció al sil·logisme que indica tot un nou
camí bastit perquè la nostra llengua sigui senzillament prescindible»
25.08.2016 22:00
Vicent Partal
Els recomane que llisquen la conversa [publicada ahir en aquest Bloc]
que Josep Rexach ha tingut amb el notari d’Elx Lluís Olagüe, que
involuntàriament ha viscut un episodi que apuja el llistó dels atacs a l’estat
espanyol contra la llengua catalana, de fet contra totes les llengües que no
siguen el castellà.
El senyor Olagüe ha estat arrossegat a una
polèmica ben viva i ha quedat atrapat en un laberint jurídic únicament per haver
gosat demanar que li arribara la documentació oficial en català. Amb
un judici pel mig el resultat final fa feredat:
li
comuniquen que com que sap castellà no hi ha cap motiu per a demanar res en
català. Ai caram.
Atenció
al sil·logisme que indica tot un nou camí bastit perquè
la nostra llengua sigui senzillament prescindible. L’argument diu que la constitució espanyola obliga tots els espanyols a saber castellà. I que per tant ningú no pot
al·legar oficialment que no el sap. Menys encara en el cas d’un notari. I
a partir d’això ho resol afirmant que,
ja
que sap castellà, no hi ha cap motiu d’indefensió si
es viola el seu dret de rebre la informació en català, dret
sancionat en aquest cas concret per la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
És
a dir: com que és evident que saps castellà el català no és pas necessari.
L’anècdota
de moment és personal, però s’inscriu en una tendència ben visible a transformar
el català en una llengua prescindible.
Tendència que implica un canvi
radical.
Ens
proposen la transformació del concepte que totes dues són llengües oficials en
una relació asimètrica en què hi ha una de superior i una de secundària. Aquella cosa ridícula que el castellà és
oficial mentre que el català és cooficial i prou.
Aquest
és el camí que volen seguir i ací és on ens volen portar.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada