23/08/2016. Feixisme. Enric Vila. Els polítics contra el poble. Si Espanya ha anat de col·lapse en col·lapse des de fa més de 300 anys, és perquè sempre s’ha enfrontat als anhels de Catalunya de manera injusta i violenta. Com que els espanyols, enquadrats definitivament en el franquisme sociològic no podran “ésser mai convençuts”, la solució passa perquè els Països Catalans ens organitzem definitivament al marge d’Espanya, com si no existissin.

Benvolguts,

Article de caire filosòfic del nostre conegut  Enric Vila. Comença analitzant la frase La Inés Arrimadas hi explicava tota cofoia, amb aquella satisfacció de llargandaix estès al sol, que l’objectiu del seu partit era independitzar Espanya dels independentistes. La tesi era que, com que els independentistes no podrien “ésser mai convençuts”, la solució passava perquè l’Estat s’organitzés al marge seu, com si no existissin. 

Segons el nostre parer, i com que els Ciudadanos ja s’han tret totes les pells de serp i els apareix la veritable pell de sorge o sigui la pell dels enemics irreconciliables de Catalunya i dels Països Catalans, talment com el PP, talment com el PSOE, talment com UDC, talment com Podemos, o sigui que de tots els polítics espanyolistes, el poble sempre n’ha rebut les bofetades i per tant el mot d’ordre a dia d’avui hauria de ser que:

Com que els espanyols, enquadrats definitivament en el franquisme sociològic no podran “ésser mai convençuts”, la solució passa perquè els Països Catalans ens organitzem definitivament al marge d’Espanya, com si no existissin. 

Per concretar, en un apunt recent del Toni Infante president de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, el títol del qual era Els Països Catalans demanen a Catalunya que "deixi la porta oberta" quan sigui independent s’explica que junt amb Cristòfol Soler de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca han assegurat que la seva associació recolzarà Catalunya perquè sigui independent.

I Catalunya, evidentment, deixarà la porta oberta...

Que vol dir que Ciudadanos, l’Arrimadas i els Paisos Catalans veuran aconseguits els seus desitjos:

Que uns i altres ens organitzem per separat d’altres i uns!

D’aquesta “conxorxa” se’n podria dir “les dues Espanyes!”

Si recordem el mapa de l’Espanya borbònica del 1854, amb el detall de la descripció de les dues Espanyes recordarem que l’antic Regne de Castella, realitzat plenament com a imperialista l’anomenaven:

l’España uniforme o puramente constitucional

i l’antiga Confederació Catalano-Aragonesa, convertida en botí de l’altra Espanya, i que fou el resultat del:

justo derecho de conquista,

l’anomenaven:

l’España incorporada o assimilada.

Per tant, sembla que aquesta és una solució pels anhels de Ciudadanos, segons l’Arrimadas i pels anhels, llargament desitjats dels Paisos Catalans. 

Només quedaria el treball administratiu del protocol de la definitiva separació, de la definitiva devolució, de la definitiva restitució...

 Els Paisos Catalans actualment tenen un 29% de la població espanyola i generen com a mínim el 34% del PIB. I per això els espanyols no han fet ni faran mai el Corredor Mediterrani!

Vegem l’article de l’Enric Vila:

LA GUERRA DE PAPER

Els polítics contra el poble

Barcelona. Dimarts, 23 d'agost de 2016

 Ara recordo que fa dos anys, precisament a l’estiu, en plena efervescència pre 9-N, vaig llegir una entrevista a La Vanguardia que em va cridar l'atenció. La Inés Arrimadas hi explicava tota cofoia, amb aquella satisfacció de llargandaix estès al sol, que l’objectiu del seu partit era independitzar Espanya dels independentistes. La tesi era que, com que els independentistes no podrien “ésser mai convençuts”, la solució passava perquè l’Estat s’organitzés al marge seu, com si no existissin. 

El col·lapse de la política espanyola és la punta de l’iceberg d’aquesta estratègia d’apartheid contra més de dos milions de catalans. Les conseqüències més doloroses les anirem pagant a llarg termini, igual que vam pagar les hipoteques que els bancs regalaven en el temps de la bombolla immobiliària. En una organització, l’eficiència neix de l’entusiasme i de la lliure col·laboració. Intentar mantenir persones a la força dins d’un grup és la millor manera d’escampar el virus de la mediocritat i la cultura de la queixa. 

Si Espanya ha anat de col·lapse en col·lapse des de fa més de 300 anys, és perquè sempre s’ha enfrontat als anhels de Catalunya de manera injusta i violenta. La democràcia espanyola va funcionar mentre va fer la funció que han de fer les democràcies, que és contribuir a tenir totes les faccions polítiques més o menys satisfetes amb el sistema d’equilibris general. Quan la mateixa dinàmica democràtica ha posat en perill la unitat d’Espanya, l’Estat ha reaccionat amb la visceralitat de sempre i la política s’ha començat a anquilosar.

Mentre no se celebri un referèndum, la classe política patirà un fenomen semblant al que va patir l’exèrcit durant el segle XIX i XX. Si en el segle XIX l’Estat va inflar el paper dels militars aprofitant el prestigi que alguns cabdills havien adquirit en les guerres napoleòniques, ara el sistema utilitza la mateixa tàctica amb la política, aprofitant el prestigi [prestigi? Quin prestigi?] de la Transició. El resultat serà que, igual com van fer els militars que van perdre les colònies, els polítics s’aniran girant en contra de la vida de la gent i no hi haurà reforma moderada ni cop de puny sobre la taula que serveixi per arreglar els problemes. 

Si durant 150 anys l’exèrcit espanyol es va omplir de covards i de bocamolls que només van ser capaços de celebrar victòries contra el seu propi poble, ara és el cos polític que comença a patir aquest mateix procés de degradació i enviliment. Tant a Espanya com a Catalunya, cada vegada hi ha més polítics i més intel·lectuals que invoquen el pragmatisme i el benestar amb la mateixa obsessió per escalar o per preservar el sou amb què els sergents xusqueros invocaven el patriotisme i l’heroisme. 

L’Estat mira de guanyar temps subvencionant les actituds mediocres i covardes de tota una generació de polítics joves que d’aquí a uns anys hauran de competir amb nois encara més joves i seran capaços de qualsevol atrocitat per mantenir el seu estatus. L’objectiu és que ens anem acostumant als debats absurds i a les gesticulacions estèrils, i que oblidem que la situació actual va començar amb la reclamació d’un referèndum que fins i tot els socialistes catalans trobaven raonable.

Ara que l'autodeterminació torna a sonar n'hi ha prou d'obrir diaris com elPunt Avui, El Periódico o La Vanguardia per veure fins a quin punt la comèdia del 9-N va servir per sembrar la confusió i anar enrere. El fet que es parli més dels problemes que comporta celebrar un referèndum, que no pas de les solucions que aportaria, ja és un senyal que, malgrat que hi ha una gran quantitat de polítics i opinadors que saben que seria la solució més justa, prefereixen buscar excuses per justificar els seus interessos immediats. 

L’única manera que les persones tenim d’aspirar a ser virtuoses i, per tant, una mica creatives és actuar d’acord amb el nostre pensament i la nostra consciència lliure, prescindint de les pressions externes i de les pors que es van covant dins nostre. Els diaris van plens de discursos aparentment elevats, però de vegades no sé si tenim prou en compte fins a quin punt la vida concreta ens va arrossegant i corrompent i desviant del camí correcte, i fent cada cop més alt el cost de rectificar. 

Enric Vila

Joan A. Forès

Reflexions