Benvolguts,
Avui presentem un
magnífic estudi d’en Jaume Renyer,
ex-membre d’ERC (havia acompanyat
Carod Rovira a Perpinyà), que va participar en el corrent Esquerra Independentista liderat per l’Uriel Bertran que finalment
es va convertir en partit polític liderat en aquest cas per l’Uriel Bertran i
per l’Alfons López Tena, amb el nom Solidaritat
catalana per la independència. Solidaritat és el partit en el que jo em vaig integrar des del primer moment quan
vaig deixar ERC (al 2009-2010?). Jaume Renyer és “cunyat, mestre i amic” de l’Hèctor López Bofill (un dels meus
referents en la independència i també integrant de Solidartitat) tal com aquest
darrer explica en la dedicatòria del seu immens llibre La trama contra Catalunya, també anomenat els 'vigilants
del gueto'.
En Jaume Renyer va
omplint amb afany el seu Bloc
integrat en els Blocs de Vilaweb per
l'esquerra de la llibertat. I un dels darrers apunts és aquest magnífic
treball sobre els orígens dels mots català
i Catalunya.
El text és gairebé una
tesi doctoral i cal llegir-lo perquè va analitzant les diferents possibilitats
de les arrels dels mots català i
Catalunya i finalment conclou basant-se en l’historiador i corrector Jordi Colomer i el seu article “Què volen dir els mots “català” i
“Catalunya” ? publicat al diari ARA que sosté la teoria que “ambdós mots
vindrien de la llengua celta” i en demostra que l’origen més probable és el que
està relacionat amb els mots celtes “cata”
i “vellauni” que varen originar el mot “catalàunic”.
Per tant:
“català”
voldria dir el millor en el combat i “Catalunya”, doncs, la terra dels millors
guerrers”.
per l'esquerra de la llibertat
Anotacions sobre
l’origen dels mots català i Catalunya
L’origen dels mots “catalans” i “Catalunya” és
objecte de debat entre els erudits nostrats de diverses disciplines sense que
hom hagi arribat a conclusions definitives en un tema tan essencial per a la
identitat col·lectiva com és el de l’origen de l’autodenominació com a poble.
Una de les hipòtesis és
la sostinguda pel filòleg, jurista, historiador i taquígraf Josep Balari i
Jovany (1844-1904), que destacà per
l’estudi de textos inèdits catalans de l’època medieval i la publicació l’any 1899 de la seva obra “Orígenes históricos de
Cataluña” on sostenia que “català” venia de “castlà”, el qui tenia la
jurisdicció d’un castell, edificació defensiva molt comuna a les valls
pirinenques orientals. Sobre aqueix autor avui poc conegut cal consultar
l’article que li dedicà Joan Tort i Donada, “Sobre el valor geograficotoponímic
de l’obra “Orígenes históricos de Cataluña” (1899),
de Josep Balari i Jovany”, publicat a la Revista de Catalunya, número 243, de
l’any 2008.
Fa pocs dies, el
proppassat 21 de juliol, l’historiador i
corrector Jordi Colomer ha publicat al digital Aradiari un article
titulat “Què
volen dir els mots “català” i “Catalunya” ?” sostenint la teoria que “ambdós mots vindrien de la llengua celta i “català” voldria
dir el millor en el combat i “Catalunya”, doncs, la terra dels millors guerrers”. Pel seu interès el reprodueixo tot seguit:
“L’origen dels
mots Catalunya i català ha estat, de fa temps,
motiu de debat. S’han elaborat moltes teories sobre l’origen i el significat
del corònim de la nostra nació i del nostre adjectiu gentilici, però cap ha
estat encara prou concloent. El debat continua, doncs, ben viu. En aquest article exposo la meva teoria: ambdós mots
vindrien de la llengua celta i català voldria
dir el millor en el combat i Catalunya,
doncs, la terra dels millors guerrers.
Abans de parlar de les
teories que s’han defensat fins ara, crec que toca situar en el temps
l’aparició tant del corònim Catalunya com
de l’adjectiu gentilici català.
Deixant de banda documents que són considerats falsificacions, hom troba
aquestes paraules per primer cop al principi del segle XII. Durant molts anys es va creure que el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum
Illustribus, text escrit en llatí per un pisà entre 1115 i 1120, era el primer testimoni escrit dels
nostres corònim i gentilici. Aquest escrit versa sobre la croada promoguda pel
papa Pasqual II contra les illes Balears, en la qual participen pisans i
catalans. Aquesta croada va tenir lloc entre els anys 1113 i 1114, i hi va participar el comte Ramon
Berenguer III, el qual hi és descrit com a «catalanicus heros», «rector
catalanicus» i «dux
catalanensis». També s’hi parla de «Catalania». Tanmateix, ara es considera com la primera
referència documental sabuda del gentilici català el jurament fet pels homes de
Carcassona al mateix Ramon Berenguer III de Barcelona, amb data del 1107 o del 1112, el qual està copiat en el Liber feudorum maior. En aquest
document apareixen un Geral de Cataluign, un Raimundi Catalan i dos Arnal
Catalan.
Podríem deixar-ho aquí i
considerar, doncs, que l’origen l’hem de situar al principi del segle XII, però és lògic
pensar que, malgrat aparèixer per escrit en aquest moment, aquests mots venien
de temps enrere. I curiosament
tenim un testimoni històric que fins ara no s’ha tingut mai en compte,
segurament per desconeixença, a l’hora d’elaborar i fonamentar teories.
L’historiador Pere
Miquel Carbonell (1434-1517) diu a Chròniques de Espanya fins ací no divulgades, una
història universal catalana escrita entre el 1495
i el 1513 i impresa el 1547, la seva crítica a l’argumentació que Pere
Tomic, historiador del segle XV, dóna de
l’origen del corònim Catalunya en
la seva obra Histories e conquestes
dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona, editada el 1495: «Admiració molta
dóna a misser Hierònim Pau e a mi, componedor de la present història, lo que és
recitat per lo dit mossèn Thomic [de] certes gester de Auger Catalò sens
fundament algun. Per cert, fóra stat molt convenient hagués nomenat lo auctor
qi ho posa, car tals coses no-s ligen en historial algú approvat. Axí, pot
passar com a cosa apòchrifa e de poca fe, majorment que fins al temps de Carolo
Calvo emperador no legim aquests noms de catalans, sinó que dita província se
nomena, en temps de Carles Maynes e de Loýs emperador, de Hespanya gòttica.» Així, doncs, Carbonell situa l’aparició «d’aquests
noms de catalans» entre els anys 840 i 877,
que és el període en el qual «Carolo Calvo», és a dir, Carles el Calb,
va ser el rei dels francs occidentals.
Però quina autoritat
podem atorgar a les paraules de Carbonell? Aquest
historiador va ser l’arxiver reial de l’Arxiu
Reial de Barcelona durant quatre dècades,
entre el 1476 i el 1517, any de la seva mort.
Per tant, hem d’acceptar com a fet poc discutible que Carbonell era plenament
sabedor d’allò que afirma en la seva crònica, que, d’altra banda, està escrit
amb una naturalitat que encara impregna de més veracitat la seva afirmació. A
més, Carbonell va tenir durant quaranta anys accés a més documents dels que
pugui consultar cap historiador d’avui dia i no tenia cap motiu per a mentir. De veracitat, doncs, crec, n’hi hem de donar molta.
Ultra això, cal tenir en
compte que els cognoms reapareixen vers els segles IX
i X, i que aquesta gent de cognoms catalans que apareix a principis
del segle XII no sorgeix del no-res, i
costa de creure que si s’anomena heroi i duc català
Ramon Berenguer III aquest mot fos de
nova creació i sense un significat amb un valor important, ja que s’estaven vindicant les seves qualitats com a líder
militar.
Tot això, juntament amb
els arguments lingüístics, ens pot ajudar a verificar les principals teories
exposades fins ara.
A Orígenes Históricos de Catalunya,
publicada el 1899, el filòleg, advocat,
historiador i taquígraf Josep Balari i Jovany va defensar que català venia decastlà,
el qui tenia la jurisdicció d’un castell. El primer problema que fa
trontollar la teoria és el fonètic: la intercalació de la a entre la t i la l. També hauríem de demanar-nos com
cau la s del mot
castlà, una caiguda gens normal, ja que a Catalunya trobem desenes de noms de
pobles que provenen de castell, i només en un cas, el de Catllar, s’esdevé
aquesta desaparició de la s,
i, a més, sense que hi aparegui cap a entre
la t i la l. Finalment, no només ningú no ha
trobat mai cap document en què es conservi alguna forma de transició, com un
eventual Castalonia, per
exemple, sinó que aquesta teoria no explica perquè sovint trobem escrit el
corònim amb una h rere
la lletra t.
L’altra teoria popular
és la que defensa que l’origen dels mots Catalunya i català el
trobem en el mot Gòtia.
Sens dubte, aquesta és una teoria que atrau
molts romàntics. Hi ha tres variants d’aquest origen. La primera
teoria considera que Catalunya derivaria
de Gotholandia, és
a dir, de terra dels gots. Aquesta teoria té com a argumentació a favor que,
certament, a Catalunya els gots eren la classe
dominant i que en temps carolingis el territori es va dir oficialment Gòtia. Tot i així, que una suposada Gotholandia
derivi en el mot Catalunya és
lingüísticament poc defensable. L’ensordiment de la g en k i la conservació de la t intervocàlica, que normalment
hauria d’haver sonoritzat en d,
són «dificultats serioses», es diu en el Diccionari Català-Valencià-Balear.
A més, el sufix land hauria
d’haver derivat en landès,
com en el cas d’irlandès. La
majoria d’aquests problemes es repeteixen en les altres dues teories derivades
de Gòtia. Aquestes són Gothoalania (gots i alans) i Gothia Longia (La Gran
Gòtia, o la Gòtia de més enllà). En el primer cas, a més, cal afegir-hi la
dificultat que no es coneix cap presència important d’alans en territori
català. A més a més, hi ha altres dades prou importants, per exemple que variants dels mots Catalunya i català i Gòtia i got conviuen en alguns textos, i
això vol dir, per tant, que fan referència a coses diferents.
Una altra de les teories
més conegudes és la que fa derivar el nostre gentilici de la tribu ibèrica dels
lacetans. Aquesta teoria, que implicaria una metàtesi, té impediments fonètics
i topa el fet que el gentilici hauria d’haver romàs soterrat i sense aparèixer
en documents molts de segles. A més, els primers documents en què apareix el
gentilici i el corònim fan referència a indrets on no hi va haver mai lacetans,
i la teoria tampoc no explica l’existència de la h.
La teoria del Monte
Catanu, la forma medieval de Montcada, és molt recargolada. Com en
l’anterior, les primeres aparicions del corònim i del gentilici no tenen res a
veure amb Montcada i la teoria tampoc no explicaria l’existència de la h. I sembla molt estrany que el
nom d’un topònim local hagués donat lloc al nom de la nació.
Les teories que defensen un origen
àrab també tenen problemes. Un dels grossos és que quan
a Europa ja es parlava de catalans i de Catalunya ells encara es referien a
nosaltres en els seus documents com a francs. L’historiador Pere
Balanyà explica que el nom de Catalunya podria tenir el seu origen en
l’expressió aràbiga «Qat’a Al-Gunya»,
que vol dir «terra de riquesa». Segons
diuen, és així com la comunitat musulmana establerta a Mallorca
anomenava la terra a la qual s’acostaven a cop de vaixell per fer negocis. Si
la força de la teoria és la semblança amb el mot Catalunya, cal recordar que abans
de dir Catalunya es
va dir Cathalonia, Catalania i altres
variacions del nom. A més, com hem vist, sembla clar, després de llegir què va
dir Carbonell, que primer devia ser el gentilici,
com a cognom, que no pas el corònim. Per aquests motius tampoc veig
consistent la teoria de Joan Vernet, que ha defensat que el nom vindria de
Qal’a Talûniya, una fortificació entre Osca i Lleida, segurament Montsó.
Descartades les altres teories, la
sola que no presenta problemes etimològics de cap mena i que no entra en
contradicció amb el que diu Carbonell és la de l’origen celta. Aquesta sempre s’havia fonamentat en una suposada migració d’una
tribu de la Gàl·lia Belga, la dels catalauns,
però el problema raïa en el fet que no es coneix cap vinguda d’elements
d’aquesta tribu al nostre país. És per això que aquesta teoria mai no ha agafat
gaire volada, però, com veurem, es poden formular altres hipòtesis.
Verifiquem, però, els fonaments
lingüístics que avalen la teoria i després assajarem de trobar una explicació
històrica. De fet, uns dels punts a favor més importants és que
de la sola llengua que pot venir una paraula començada per catal és del celta. En
català, les poques paraules existents començades per cata són molt majoritàriament d’origen grec, i normalment
aquest cata es
refereix a la preposició que significa sota. Aquests serien els casos, per exemple, de cataclisme, catalèpsia, catapulta i moltes més. En el cas de català i Catalunya
aquest origen, però, no tindria cap sentit. A
sota de què? A més, tindríem un
problema amb la l. Amb el
celta, però, tot s’explica molt fàcilment.
La paraula catu, que en celta també es
presenta amb les formes cat, cath, cad, kad i
alguna altra més, significa combat i era
d’ús molt usual a l’època romana i abans i tot. El trobem freqüentment en la
formació del nom de pobles celtes i de personatges d’aquestes tribus.
Així doncs, hom ha
recollit els noms de Catuena i Catuenus (nascut del combat) a
Portugal; Catugnatus (fill del combat) va ser el cap de la revolta dels
Al·lòbriges contra Roma el 61 aC; Catumandus
(qui combat a cavall) va ser un cap dels celtoligurs als encontorns de Marsella.
També coneixem Catuvolcus (falcó del combat), Vel·locast (el
millor al combat) i Catumelus (aquell qui és dolç en el combat), cap del
celtes en la guerra d’Ístria contra Roma, com també molts
d’altres.
Pel que fa als pobles,
hi ha els catúriges (reis del combat), que van lluitar contra Juli
Cèsar; els catusloges (tropes de combat), a la Gàl·lia Belga;
els catuvel·lans, poble belga de la Britània que va lluitar també
contra Cèsar. Aquests possiblement estaven emparentats amb els catalauns,
la famosa tribu que s’ha dit que podria ser l’origen del nostre nom. Tant catuvel·lans
com catalauns voldrien dir etimològicament ««els
qui dominen el combat», els qui dominen
el camp de batalla», «els millors guerrers».
Actualment, també trobem
topònims amb aquest origen, com Châlons-en Champagne, Châlons-sur-Saône,
Châlons-sur-Vesle, Châlons-du-Maine, Cazlona (a Jaén, curiosament provinent de
Cathalona), Cadoalla (Lugo), entre molts d’altres arreu d’Europa.
En els cognoms encara es
conserva també la presència d’aquest mot. Per exemple, és el cas de cognoms com
Cathal i Cath, entre uns quants més.
En el cas dels catalans,
la paraula tindria la mateixa formació que la tribu dels catalauns,
construcció que tenim registrada en el temps de diverses formes i en diversos
llocs, com catuelauni, catalauni, cad-wallan, catu-galauni, catualli o
Kaduuallah. Tots aquests noms serien versions diferents de la mateixa
construcció. Catu,
de combat, de guerra, i vellauni,
que vol dir «els millors» o «els caps». Aquesta paraula devia ser molt usual
entre les tribus celtes, i no només es devia limitar al nom de la famosa tribu
assentada prop dels camps catalàunics, el
conegut lloc on visigots i romans van aturar Àtila, sinó que també
devia ser una paraula d’ús comú.
Aquest origen celta
soluciona,també, un dels principals problemes que tenen les altres teories, que
és la presència sovintejada de la h en el nostre corònim durant molt de temps. Com hem
vist, cath és
una de les possibles formes de la paraula combat en celta. Això indicaria un so fricatiu, que trobem
en el cas de cognoms com Cath i Cathal i en el cas de Cazlona, a Jaén.
Així, és possible que al principi les paraules català i Catalunya s’haguessin
pronunciat amb aquest so fricatiu.
Un cop exposats els arguments lingüístics
que fan de la teoria celta la més consistent de totes en aquest aspecte, cal
trobar ara hipòtesis plausibles amb les quals es pugui explicar per què Catalunya és el corònim de la
nostra nació icatalà és el
nostre gentilici.
Podem trobar dos camins independents, que, a més, podrien haver coincidit, fet que
encara explicaria millor la pervivència d’aquest mot celta. Cal dir, en primer lloc, que tampoc no és estranya la
presència de substrat celta en el català i en altres llengües d’oc. Paraules
tan comunes com trau i camí tenen origen celta.
Dit això, en primer lloc
cal destacar que l’origen del nostre mot català l’hem de situar en gran
part en uns territoris que actualment són a l’Estat francès, a Occitània,
concretament en els departaments de Rasés, l’Aude, l’Arieja i el Tarn, i
en zones properes. En aquests territoris la
influència celta és molt més forta que al sud dels Pirineus. Aquest
fet fa més probable la pervivència d’un mot com catalaun o catalaunicus,
sobretot en una zona amb una orografia afavoridora, com pot ser la del Rasès,
país on, d’altra banda, hi va haver una ciutat visigòtica molt important, Rhedae,
actualment dita Rènnas del Castèl, molt coneguda per la pel·lícula El codi Da Vinci.
De fet, avui dia són uns departament en què els cognoms Catala, Catalan,
Cathala, Cathalan, Cataló, Cathalo i Catalon són molt més presents que en
cap altre lloc.
Precisament és on
podríem dir que trobem l’origen de la dinastia comtal catalana. Bel·ló de Carcassona, avi de Guifré el Pilós, va ser el
primer comte de Carcassona i es diu també que va ser un magnat del Conflent,
terra veïna del Rasès, on també hi tenia dominis, car es coneix que feia moltes
generacions que el seu llinatge era important en aquesta zona, potser fins i
tot de quan els francs van empènyer els visigots cap al sud després de la
desfeta d’aquests a la batalla de Vouillé, el 507.
Als visigots, arribats a la zona en
un temps en què segurament encara podia subsistir la llengua celta o hi podia
haver un substrat més important (es fa difícil saber quan va desaparèixer el
celta com a llengua parlada a l’Europa continental, però hi ha qui parla del
segle VI) aquest mot, si s’usava, no els devia ser gens estrany, i, fins i tot,
hom podria demanar-se si ja l’usaven ells prèviament per dos motius: encara
feia més temps que eren a la Gàl·lia, car hi havien arribat al segle IV, i van
lluitar juntament amb els romans contra Àtila en els camps catalàunics.
Cal remarcar que la
batalla dels Camps Catalàunics va ser un fet bèl·lic de primera magnitud
en la història de l’Antiguitat. Encara avui dia tothom ha sentit a
parlar d’Àtila, rei dels huns occidentals, del qual fins se n’han fet
films, fet que pot ajudar a entendre fins a quin punt aquest nom devia atemorir
els habitants del decadent Imperi Romà de mitjan segle V. Malgrat que el seu imperi va desintegrar-se amb
la seva mort (uns anys després de la derrota en els camps catalàunics), va
esdevenir una figura llegendària en la història d’Europa. És recordat
com a paradigma de crueltat i brutalitat, i se’l coneix a vegades amb el
sobrenom de l’Assot de Déu. Es deia que per on
passava el seu cavall no hi tornava a créixer l’herba. Hem
d’entendre, doncs, la immensa por que devien sentir els habitants de les zones
atacades per Àtila i els seus exèrcits. Amb aquest escenari, els visigots, que
ja havien estat derrotats pels huns l’any 375,
com també les restes d’un delmat ja Imperi Romà d’occident,
s’enfrontaven l’any 451 a una amenaça que posava en perill la seva supervivència.
Els visigots, tradicionals enemics de Roma, feia pocs anys que s’havien establert a l’oest de la Gàl·lia com a federats, és
a dir, com a aliats dels romans. L’única
via per aconseguir un futur era cercar a tot preu una victòria contra el rei
húnnic Àtila, que no lluitava només amb els seus, sinó que va aconseguir
una coalició amb altres pobles bàrbars, com els ostrogots i els taifals.
No se sap del cert el nombre d’homes que va involucrar aquella batalla, però es
parla de més de cent mil homes entre ambdós bàndols, una quantitat molt
important a l’època. L’historiador got Jordanes explica que en la
batalla, després de la mort del rei visigot Teodoric, els visigots van
llançar-se contra el cos muntat dels huns i van obligar Àtila a
refugiar-se en el seu campament. Amb Àtila atrapat al campament, els
visigots es van dedicar a buscar el seu rei desaparegut. Van trobar el cos de
Teodoric cobert d’una pila de cadàvers i se’l van endur tot entonant càntics
heroics. Quan va tenir coneixement de la mort del seu pare, Turismon va
voler assaltar el campament d’Àtila, però Aeci el va dissuadir i
el va convèncer de tornar a Tolosa (la capital del seu regne) per
consolidar el tron que acabava d’heretar. De
fet, es pot dir que la batalla va acabar com solen acabar a vegades les
partides d’escacs: en taules. Però, com si fos boxa, la batalla per punts va ser per al
bàndol romanovisigot. Àtila es va retirar, Flavi Aeci va poder oferir a la
història una de les darreres victòries a l’Imperi Romà i els visigots van
assolir anys després el zenit del seu regne a la Gàl·lia.
No és estrany, per tant, que aquella
batalla i el fet d’haver aturat el fins aleshores invencible Àtila hagués
insuflat en els ànims del poble visigot un motiu d’orgull, i que aquella
victòria hagués esdevingut mítica en l’imaginari d’aquest poble. No és gens forassenyat,
doncs, pensar que el nom de catalàunic hagués
perdurat com una mena de sobrenom i motiu de prestigi i fos usat pels llinatges aristocràtics presents en aquella
batalla. Igualment podria haver perdurat també per anomenar els homes
d’armes, els guerrers. Aquestes dues vies, la del substrat i la del record de
la batalla dels Camps Catalàunics serien una explicació plausible a la
pervivència del mot catalàunica
les zones esmentades, ja fos una o altra, o les dues alhora, malgrat que
m’inclino més per la via de la batalla com a possible origen del que finalment
va esdevenir el nostre gentilici, el qual, més endavant, va donar lloc al nom
de la nació.”
Joan A. Forès
Reflexions
Una resposta a "Anotacions sobre l’origen
dels mots català i Catalunya"
- manel escrigué:
De ben jovenet a escola
pensava que els “Camps Catalaunics” haurien de tenir alguna relació amb el nom
de la nostra terra. Gràcies per exposar les diferents teories, “una feinada”
segur.sM93.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada