Benvolguts,
Els règims
dictatorials, com el franquisme i els dels seus mestres, el nazisme i el
feixisme italià usen tota la parafernàlia imaginable per demostrar el que no
són! I per marcar paquet! Tal com diu l’articulista pretenen legitimar i justificar el seu poder (a Lleida),
mostren una imatge militaritzada, sobrexposen el
símbols feixistes, les imatges de Franco i José Antonio pintades per
les parets, les mateixes imatges a les aules de les escoles, els mateixos
símbols a les portes de les esglésies, Caidos por Diós y por España, el jou i
les fletxes en les plaques del Ministerio de la Vivienda, les plaques dels
carrers amb les omnipresències dels noms dels falangistes, dels capellans i
dels militars, José Antonio, Onésimo Redondo, Arzobispo Irurita, Caudillo Franco,
Millan Astray, etc. Segurament ara sembla anecdòtic però no en té res
d’anecdòtic. Recordem que estàvem ocupats per
l’exèrcit espanyol, per l’església espanyola, pel falangisme espanyol, per les
dretes espanyoles, pels funcionaris espanyols... Recordem també que estàvem
castellanitzats infinitament. El català era
prohibit! El genocidi estava en plena ebullició. No hi havia diaris en
català no s’editaven llibres en català, no hi havia teatre en català, no hi
havia ràdio en català, no hi havia televisió en català, les misses gràcies a
l’església feixista eren en llatí però les homilies eren en castellà, no podies
parlar en català als ajuntaments, ni als ministeris, ni a les oficines
públiques, ni als transports públics, ni a la RENFE... Des del 1939 havien vingut successives onades de militars,
de funcionaris, de pobres immigrants a la recerca de feina. Si les autoritats
et sentien parlar en català pel carrer et podien portar a la comissaria i
donar-te una ració d’oli de resina...
Crec
que és important que la gent jove que no ha viscut aquella època en sigui
conscient. Hauríem de fer una creuada de recuperació de vivències d’aquella
època, diaris, llibres, fotografies, documentals, NODOS i exposar-les en els
ateneus, als centres de barri, a tot arreu... Era un estat d’ocupació, era un
estat de guerra! I cal recordar-ho contínuament!
I els pretesos dirigents polítics de Ciudadanos o de CSQP o del PSC (del PP no cal parlar-ne perquè no hi ha res a fer) haurien de recordar molt bé aquesta primera part de la dictadura franquista a Catalunya i basar les seves aventures polítiques en els processos antagònics als franquistes. Pensem que el franquisme sociològic ens amara a tots! A Catalunya potser menys que a l'Espanya profunda però també hi està amarat.
I
el franquisme no es va acabar al 1975! Perviu!
Mentre hi hagi ocupació
borbofranquista de Catalunya res no haurà canviat!
I
encara una pregunta: En l’actual Règim borbofranquista, per què cada vegada que
veiem per televisió el rei al seu Palau rebent caps polítics, Riveras i Sánchezs, i Iglesias,
hi ha un militar que li fa d’uixer? No hi ha funcionaris per fer aquesta feina, encara que sigui per
guardar les aparences per fer veure que l’estat no continua estant
militaritzat? Hem de veure militars per a tot arreu? Cada cop ens acostem més a
les dictadures soviètiques o a les dictadures turques!
Vegem l’article sobre
la tesi del franquisme visual a Lleida:
31 juliol 2016 2.00 h
Franquisme
visual
Estudi sobre el franquisme a Lleida
David Marín
Una tesi doctoral analitza com va utilitzar
el franquisme les festes i els actes públics per legitimar i justificar el seu
poder a la ciutat de Lleida
El règim va oferir en els primers anys una
imatge militaritzada, va sobreexposar els símbols i va situar de manera gairebé
exclusiva els actes en els llocs més cèntrics i simbòlics de la ciutat
David Marín - Lleida
“El règim va fer servir els actes públics per fer un discurs de poder i
justificar-se amb la força”
La periodista i
antropòloga lleidatana Joana Soto ha estudiat en la seva tesi doctoral
el franquisme a la ciutat de Lleida, però ho ha fet des d'un punt de vista nou:
la imatge i l'imaginari que el règim va oferir a través dels seus actes
públics.
Els resultats criden
l'atenció. A través de l'anàlisi d'un miler de
fotografies, des dels anys quaranta fins a la mort del dictador, el règim va
voler mostrar i legitimar el seu poder a través de l'exhibició de símbols i de
la posició de les autoritats, i ho va fer d'una manera sistemàtica. En un primer període, des del 1939 fins a l'any 1959,
Soto ha detectat que el règim “va utilitzar els
actes públics per fer un discurs de poder que l'ajudés a instaurar-se i
justificar-se a través de la força, oferint la imatge d'una Lleida
militaritzada”. En aquesta primera etapa del franquisme, en els actes públics
analitzats per Soto hi apareixen sovint els militars.
La figura del soldat és l'única figura anònima que apareix en les fotografies
de manera destacada i preeminent. Són els anys de
les desfilades a Lleida del día
de los caídos i del día
de la victoria, i també dels actes de les festes religioses amb una gran
presència de simbologia militar.
“Les
fotografies mostren que el règim va optar per recordar la guerra de manera
reiterada, ja sigui en forma de festivitat o d'homenatge als soldats
combatents”,
explica Soto,
“i
això tenia una doble intenció: crear una escenografia que legitimava l'origen
del poder del règim, com a victoriós d'un conflicte militar, i també
pedagògica, com a advertiment de la possible dissidència de la possibilitat de
l'ús de la força”.
A partir de la dècada
dels cinquanta, els actes públics del franquisme a Lleida suavitzen la seva
simbologia militar i entra en escena una nova simbologia: la de la fàbrica. Són els
anys en què el règim aposta per una nova industrialització i pels plans de
desenvolupament, gràcies a l'entrada de capital estranger i de les primeres
divises del turisme. El règim troba una nova font de legitimitat i l'aprofita
també en les seves escenografies. A Lleida, els actes públics de les
autoritats franquistes canvien cap a nous escenaris i festes, com ara la fira de Sant Miquel i l'exhibició de maquinària com a
símbol del progrés i les bondats del règim.
Joana Soto també
analitza el paper de la dona en l'escenografia dels actes públics franquistes a
Lleida. Durant les primeres dues dècades del règim, el seu paper és
absolutament marginal: a penes algunes dones als balcons, del tot anònimes i
sense cap protagonisme en l'escena, en les festivitats i desfilades religioses,
subratllant el paper domèstic del sexe femení.
Caldrà esperar a la dècada dels seixanta perquè aparegui la primera fotografia amb una dona en un paper protagonista:
una actriu rebuda per les autoritats locals! Llavors les dones
comencen a ser presents en les imatges d'alguns actes públics del règim, però sempre en el paper d'esposes d'alguna de les
autoritats.
Una de les curiositats
de la tesi doctoral és com
les
imatges del règim intenten transmetre el mite de Franco com a agent de la
providència.
A l'inici de la dictadura el seu
rostre és reproduït constantment en cartells, fotografies, quadres i bustos, “per configurar l'omnipresència del poder i equiparar la seva figura amb
altres personalitats mítiques i bíbliques tradicionals”.
Els llocs preferits pel franquisme
per la seva escenificació del poder eren la plaça de la Paeria, la rambla
Ferran, la plaça Sant Joan, els centres religiosos, la Diputació, la caserna de
la Guàrdia Civil, la seu de Falange i la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.
Tesi doctoral
La tesi ‘Festa, poder i ideologia a la Lleida
franquista' ha estat dirigida pel professor de la UdL Joaquim Capdevila i
Capdevila. En la seva recerca, aprofitant el marc teòric de la construcció
d'imaginaris i l'anàlisi de la imatge, Joana Soto ha tingut l'aportació del
fons fotogràfic de Josep Porta i Ballestí, que es va dedicar a fotografiar els
actes i festes de Lleida durant aquelles dècades. Joana Soto ha estat
periodista, professora a la UdL i actualment és l'editora de Pagès Editors.
David Marín
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada