10/08/2016. Borbofranquisme. Andreu Mas. L'anacronisme monàrquic. Si avui ens toca aguantar Espanya és perquè amb la mort sense descendència del rei Martí I l'Humà es va extingir la dinastia comtal del Casal de Barcelona. La monarquia espanyola actual és filla de la voluntat política del dictador Francisco Franco. D’altra part, tal dia com avui de 1792 els francesos varen empresonar el borbó Lluís XVI. Hi va estar poc, a la garjola, en cosa de mig any el van guillotinar.

Benvolguts,

L’Andreu Mas, ens explica el començament de les desgràcies que el poble català va patir degut a la mort sense descendència directa i legítima el 1410 de Martí l’Humà, darrer Comte del Casal de Barcelona.

Segons la Viqui:

Martí era el fill segon del matrimoni entre Pere el Cerimoniós i Elionor de Sicília.^[4][3] Per la seva posició secundària en la successió, sense la possibilitat aparent de regnar,^[1] el seu pare li va procurar títols: el 1368 el va nomenar comte de Besalú i l'any següent el feia senescal de Catalunya, el 1372 també el feia comte de Xèrica; i un gran patrimoni que s'estenia per les localitats d'Elx i Crevillent.^[4]

Al final de la vida del seu pare, va mantenir una posició de moderació en relació amb l'enfrontament que tenia amb el seu germà, Joan, el primogènit,^[4] dominat per la seva esposa Violant de Bar, amb una política més francòfila,^[5] contrària a l'anglòfila que havia dut a terme el Cerimoniós i, en termes generals, la tradicional de la Corona d'Aragó.^[6] Amb l'ascens del seu germà al tron el 1387 fou nomenat duc de Montblanc i lloctinent seu.

 Continueu llegint la Viqui:, amb la vida, la descendència, el Cisma d’occident, les vivències a Sardenya i Sicília i sobretot el Compromís de Casp:

Pretendents després de la mort del rei

Martí I l'Humà morí el 31 de maig de 1410 sense haver nomenat successor. Els pretendents que optaven a la corona eren:

• Jaume II d'Urgell: era el comte d'Urgell, el major terratinent de la Corona d'Aragó. Pertanyia a l'alta noblesa.

• Lluís de Calàbria: duc d'Anjou i comte de Provença; així com rei nominal de Nàpols. 
• Ferran d'Antequera: infant de Castella i duc de Peñafiel, era el major terratinent de Castella, dominava directament tota la meitat meridional d'aquest regne.

• Alfons I de Gandia i de Foix, també dit Alfons el Vell (en contraposició al seu fill Alfons de Gandia i d'Arenós el Jove): Duc de Gandia.
• Joan de Prades i de Foix: comte de Prades, germà petit d'Alfons de Gandia. Va rebre encara menys suport. 
•  Isabel d'Aragó: filla de Pere III el Cerimoniós i la seva última esposa Sibil·la de Fortià. Tot i que quedava automàticament descartada per ser una dona es presentaria com a candidata.

• Frederic de Luna: comte de Luna, fill bastard o natural de Martí el Jove. En aquest moment tenia 8 anys i els seus tutors eren els cavallers germans Pere de Torrelles i de Blanes i Ramon de Torrelles i de Blanes. 

 Si en voleu saber més llegiu aquest apunt: preguntes amb trampa al llit de mort, de la revista Sapiens.

Vegem ara l’article de l’ Andreu Mas:   

 10 agost 2016 2.00 h

TAL DIA COM AVUI

L'anacronisme monàrquic

Andreu Mas  

“La monarquia espanyola actual és filla de la voluntat política de Francisco Franco, enterrat al Valle de los Caídos

Tot i la dificultat de l'independentisme català de posar-se d'acord, hi ha un assumpte on tots coincideixen: la forma de govern.

Tothom té clar que quan assolim la independència –que l'assolirem– Catalunya serà una república. És possible que tothom la consideri la millor manera de governar un país; altra cosa és que la fórmula monàrquica, en el cas català, perd per incompareixença. De fet, si avui ens toca aguantar Espanya és perquè amb la mort sense descendència del rei Martí I l'Humà es va extingir la dinastia comtal del Casal de Barcelona. La Corona d'Aragó, amb nosaltres a dins, va anar a parar a mans dels Trastàmara castellans, després dels austríacs i, finalment, coses de la vida, va recalar en el duc d'Anjou, el Borbó Felip V. La resta ja és coneguda. Darrerament algú havia especulat que una solució de consens amb la resta d'Espanya seria fer Felip VI monarca de Catalunya i Espanya o, fins i tot, que un fill de Felip VI s'instal·lés a Catalunya i exercís de monarca. Hi ha gent amb moltes ganes de broma... La monarquia espanyola no ens convé per múltiples motius. Possiblement el primer per dignitat: qui va posar fi a la nostra personalitat jurídica per dret de conquesta va ser un Borbó. El segon, perquè la monarquia és una institució cara i obsoleta, atès que en el marc parlamentari no té poder executiu, afortunadament, i les seves tasques es limiten a quatre formalismes i a representació institucional. Surt més barat un bon ministre d'Afers Estrangers, segur. Finalment, perquè el poble espanyol en el seu conjunt, i el català per la part que li toca, no van escollir aquesta monarquia. La monarquia espanyola actual és filla de la voluntat política de Francisco Franco, un dictador que descansa en pau al Valle de los Caídos mentre milers de les seves víctimes resten en fosses comunes no exhumades. Felip VI pot estar tranquil, que Catalunya és un poble de pau i a Espanya no estan per fer el que, tal dia com avui de 1792, van fer els francesos: empresonar el rei Lluís XVI. Hi va estar poc, a la garjola, en cosa de mig any el van guillotinar.

Andreu Mas  

Joan A. Forès

Reflexions