Benvolguts,
Ja sabeu com són els missatges setmanals d'en Manuel Pérez Latre i el seu Temps de Sedició. Toca diversos temes de forma gairebé telegrafica. Els temes a tocar avui són: UCE. REBUTJAT. QWERTY.
RÈGIM. REFERENTS. SECTARISME. UNILATERALITAT.
- QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78.
- QWERTY.Retirada de la Colau de la subvenció de 5.500€ a la UCE de Prada de Conflent i esquitxada de 50.000€ a la UPEC.
- Recordem que la UCE de Prada està desenvolupant la seva edició 58. L'UCE es va iniciar l’any 68 en ple franquisme per fugir de la Universitat franquista i del ranci ambient espanyolista de l'època. Recordem també que la UPEC fou fundada per contrarestar la UCE de Prada titllada de dretana...
- REFERENTS. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles.
Vegem l’article d’en Perez Latre:
21 D'AGOST DE 2016 05:00 H
Catalunya en temps de sedició: resum de set
dies entre l’agressió i la resistència.
Tenim poder i hem d’exercir-lo. Tot i que som
en el camí de recuperar la plena sobirania que ens van prendre, molt sovint
encara sembla que no en som conscients. Hauria estat bé, per exemple, que el
Parlament enviés (en resposta a la seva) una notificació als membres de la sala
de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per comminar-los que
deixin d’amenaçar d’una vegada els representants del poble de Catalunya. I
quan, d’aquí poc, arribi la inhabilitació de la presidenta Forcadell, convindrà
defensar-la i mantenir-la en el seu lloc, encara que el dependentisme abandoni
les institucions. Podria ser el punt de no retorn. Aquests són alguns dels
grans temes de la setmana.
REBUTJAT. Com la
majoria dels sobiranistes, m’he resistit massa temps a acceptar quin és el
sentit últim de l’acció política dels QWERTY.
A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic
del 78. A Catalunya són ja la seva darrera trinxera, mentre
l’establishment valora si és a temps de construir-ne alguna altra al darrera al
voltant de les restes d’Unió i dels
pocs dissidents de l’antiga Convergència
com el marit d’Inés Arrimadas. Aquesta setmana, Lluís Rabell ha dit que se senten rebutjats
de la mobilització de la Diada. Qui no recorda l’encerclament patètic de la Caixa, amb
Camats i Herrera. L’estratègia és
clara: cada any, atacar la mobilització de la Diada, com si fos la primera vegada que se’n desmarquen, quan la realitat és que no hi han col·laborat mai. Que segueixin el seu decantament dependentista i ens deixin en pau.
RÈGIM. Des de les pàgines de l’abans solvent diari “El País”, com més va, més òrgan d’opinió de l’establishment i el seu instrument polític privilegiat, Ciudadanos, la pressió sobre el partit socialista creix exponencialment. Les forces que han bastit i viscut del Règim del 78 comencen a sotmetre el PSOE en general i concretament Pedro Sánchez i el seu equip dirigent a uns nivells de pressió desconeguts fins ara. La consolidació del pacte entre el PP i Ciudadanos ajudarà a pujar la temperatura de la caldera al punt d’ebullició. Veurem si el secretari general del partit és capaç de resistir el foc creuat. Cada dia serà més difícil resistir la cadència i la potència del foc exterior, per molt ben parapetat que Sánchez estigui a l’interior del partit; però ho serà encara més quan les bales comencen a arribar des de dins. Nosaltres, crispetes i a gaudir de la funció.
REFERENTS. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles. Hem parlat molt del nacionalisme banal, aquell que dóna per feta la presència de l’espanyolisme en qualsevol escenari, mentre cal justificar cada pas del sobiranisme. També caldria parlar, en el cas del Regne d’Espanya, d’un feixisme banal. Que el compte oficial de l’Exèrcit de Terra a twitter utilitzi les paraules d’un article publicat al diari falangista “El Alcázar” el 1949 per l’escriptor Camilo José Cela, en lloança del militar feixista i fundador de la [Legión Española] guàrdia civil Millán Astray, com a reacció a la derrota de Rafael Nadal en el partit per la medalla de bronze de la competició de tennis dels Jocs Olímpics explica ben a les clares en quin tipus de societat som. Només un boig no voldria fugir-hi [-ne] quan abans. [com més aviat millor]
SECTARISME. No hi ha setmana en la qual els QWERTY no ens ofereixen un nou exemple de malaurat sectarisme. Després de la patètica ofensiva per expulsar de la memòria col·lectiva del país les institucions sobiranes de dret públic anteriors a la conquesta castellana i la implantació del règim borbònic (els efectes de totes dues coses, encara vigents), durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha donat a conèixer la retirada de la subvenció de 5.500 euros rebuda fins ara de l’Ajuntament de Barcelona; la professora Elisenda Paluzie explicava a les xarxes socials poc després que el consistori de la capital hi destina, en canvi, 50.000 a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Col·locar en càrrecs només els meus, donar feina només als meus, fer sentir la veu només dels meus. Sectarisme en estat pur. Nova política en busca de l’hegemonia.
UNILATERALITAT. L’unionisme ha fet de la unilateralitat un tòtem en negatiu, sobretot, perquè saben que és el nostre obre-llaunes. Mentre acusen l’independentisme de pensament màgic, no paren de repetir consignes increïbles. Parlen de coses com ara una República Catalana sobirana però no independent (cas únic al món), com en el cas de Gerardo Pisarello al debat organitzat per l’ANC de Gràcia aquesta setmana. Ell i altres líders excomunistes parlen de la necessitat de guanyar aliats per assegurar el reconeixement internacional: una altra mostra evident d’irrealisme. Ningú, però ningú, reconeixerà Catalunya com a estat independent, ni farà cap mostra pública de tenir la més mínima intenció de fer-ho, precisament fins al moment en el qual les institucions catalanes exerceixin la sobirania real sobre el seu territori.
No
hi haurà cap reconeixement abans de la independència. I la independència només
és possible de manera unilateral. Sense unilateralitat, res de res.RÈGIM. Des de les pàgines de l’abans solvent diari “El País”, com més va, més òrgan d’opinió de l’establishment i el seu instrument polític privilegiat, Ciudadanos, la pressió sobre el partit socialista creix exponencialment. Les forces que han bastit i viscut del Règim del 78 comencen a sotmetre el PSOE en general i concretament Pedro Sánchez i el seu equip dirigent a uns nivells de pressió desconeguts fins ara. La consolidació del pacte entre el PP i Ciudadanos ajudarà a pujar la temperatura de la caldera al punt d’ebullició. Veurem si el secretari general del partit és capaç de resistir el foc creuat. Cada dia serà més difícil resistir la cadència i la potència del foc exterior, per molt ben parapetat que Sánchez estigui a l’interior del partit; però ho serà encara més quan les bales comencen a arribar des de dins. Nosaltres, crispetes i a gaudir de la funció.
REFERENTS. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles. Hem parlat molt del nacionalisme banal, aquell que dóna per feta la presència de l’espanyolisme en qualsevol escenari, mentre cal justificar cada pas del sobiranisme. També caldria parlar, en el cas del Regne d’Espanya, d’un feixisme banal. Que el compte oficial de l’Exèrcit de Terra a twitter utilitzi les paraules d’un article publicat al diari falangista “El Alcázar” el 1949 per l’escriptor Camilo José Cela, en lloança del militar feixista i fundador de la [Legión Española] guàrdia civil Millán Astray, com a reacció a la derrota de Rafael Nadal en el partit per la medalla de bronze de la competició de tennis dels Jocs Olímpics explica ben a les clares en quin tipus de societat som. Només un boig no voldria fugir-hi [-ne] quan abans. [com més aviat millor]
SECTARISME. No hi ha setmana en la qual els QWERTY no ens ofereixen un nou exemple de malaurat sectarisme. Després de la patètica ofensiva per expulsar de la memòria col·lectiva del país les institucions sobiranes de dret públic anteriors a la conquesta castellana i la implantació del règim borbònic (els efectes de totes dues coses, encara vigents), durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha donat a conèixer la retirada de la subvenció de 5.500 euros rebuda fins ara de l’Ajuntament de Barcelona; la professora Elisenda Paluzie explicava a les xarxes socials poc després que el consistori de la capital hi destina, en canvi, 50.000 a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Col·locar en càrrecs només els meus, donar feina només als meus, fer sentir la veu només dels meus. Sectarisme en estat pur. Nova política en busca de l’hegemonia.
UNILATERALITAT. L’unionisme ha fet de la unilateralitat un tòtem en negatiu, sobretot, perquè saben que és el nostre obre-llaunes. Mentre acusen l’independentisme de pensament màgic, no paren de repetir consignes increïbles. Parlen de coses com ara una República Catalana sobirana però no independent (cas únic al món), com en el cas de Gerardo Pisarello al debat organitzat per l’ANC de Gràcia aquesta setmana. Ell i altres líders excomunistes parlen de la necessitat de guanyar aliats per assegurar el reconeixement internacional: una altra mostra evident d’irrealisme. Ningú, però ningú, reconeixerà Catalunya com a estat independent, ni farà cap mostra pública de tenir la més mínima intenció de fer-ho, precisament fins al moment en el qual les institucions catalanes exerceixin la sobirania real sobre el seu territori.
VIA. Durant l’estiu tampoc no hi ha treva. El desastre del sistema ferroviari català propiciat per l’antiga RENFE no descansa mai. En el darrer cas, aquesta setmana, màquines de tren de fa trenta anys, progressivament desplaçades fins a Catalunya per fer-les rodar sobre infraestructures en un estat degradat per la desinversió, del tot lamentable. L’acceptació per part de la Generalitat de la modificació dels horaris per part de l’operadora, de moment, sembla que només ha servit perquè RENFE s’estalviï els diners de les compensacions per retard a les quals havia de fer front fins ara. Atès que és evident que el govern espanyol ens castiga amb nul·les inversions per raons polítiques, convindria que el Departament de Territori i Sostenibilitat mantingués una actitud extremadament exigent a l’hora d’analitzar si els nous compromisos de l’empresa ferroviària s’estan complint o no. Perquè tothom sap que no complirà.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada