Benvolguts,
L’Enric
Vila ara assidu col·laborador d’El Nacional.cat ens fa avui un escrit
filosòfic amb unes quantes idees o conceptes per fer-nos pensar, que al cap i a
la fi deu ser un dels objectius de la filosofia...
Segons la Viquipèdia:
Enric Vila i Delclòs (Barcelona, 1972) és un escriptor i periodista català. Llicenciat
en Història Contemporània i doctorat en Periodisme, ha publicat, entre
d'altres, el llibre entrevista Què pensa Heribert
Barrera (2001), l'assaig Néstor
Luján: el rostre o la màscara (2003), la biografia Lluís
Companys, la veritat no necessita màrtirs (2006), el llibre de
records de Macià Alavedra Entre la vida i la política (2007), El
nostre heroi, Josep Pla (2009)[1] i Londres-París-Barcelona:
Viatge al cor de la tempesta (2014), una barreja de dietari, assaig i novel·la.
A més, escriu al diari El Punt
Avui, a la revista Sàpiens i
al seu blog Dietari a destemps. Vila també imparteix classes
de periodisme a
la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.[2]
L'article de l'Enric Vila porta com a nom La dignitat acorralada. Com a
curiositat direm que el mot dignitat,
o l’expressió dignitat acorralada no
apareix al text!
L'autor s'autoinspecciona sobre el que va aprendre a la Universitat i reflexiona de com s'ha de desprendre sovint de moltes coses que va aprendre. Pel que fa als
comentaris a aquest article i a les meves vivències, crec que he d’explicar prèviament com funcionava
la Universitat als anys 50s i 60s. A Barcelona hi havia una sola Universitat
pública, la Universitat Central. A la Universitat s'hi estudiaven lletres i ciències, hi havia l’ala de lletres i
l’ala de ciències. També hi havia fora de la Universitat els estudis tècnics a
l’Escola de Mestres Industrials, l’Escola de Pèrits Industrials i l’Escola
d’Enginyers Industrials al recinte de can Batlle al carrer Urgell, i també hi
havia el Químic de Sarrià, que era una Universitat privada. A Madrid hi havia
les escoles d’Enginyers de Camins, d’Enginyers de Telecomunicació, d’Enginyers
de Mines, d’Enginyers Navals, d’Enginyers Aeronàutics, i potser alguna altra
que ara no recordo. El franquisme prohibia que a Barcelona o a Bilbao hi hagués la
proliferació d’escoles que hi havia a Madrid. Això estava fet expressament per tal
que les empreses multinacionals que volguessin establir-se a Espanya
s’ubiquessin a Madrid que abans de la guerra era un erm pel que fa a empreses
com hi havia a Euskadi o a Catalunya. I així ho varen fer! Per tant si volies
estudiar Telecomunicacions te n’havies d’anar a Madrid, etc.
Pot ser que
algun cop ho hagi explicat, que el viure plenament el franquisme més agressiu dels anys
40s i 50s, va fer que jo no estudiés una de les coses que m’hauria agradat que
eren les lletres (filologia, història, filosofia) per por de que
m’aixequessin la camisa els plans d’estudi i els professors franquistes per
convenciment o per obligació. Per això vaig triar d’estudiar enginyeria que
difícilment podia estar mediatitzada pel franquisme. Però sempre m’ha quedat la
necessitat de llegir i estudiar filologia, idiomes, història de Catalunya, etc.
Tasts i comentaris a l’article La Dignitat Acorralada de l’Enric Vila:
·
A mí
Franco no se'm va morir al llit, com a
la generació que va impulsar la Transició. Però l’educació que he
rebut és deutora de les excuses dels
vençuts, i li fa putades a la meva intuïció
/ Com molta gent d'aquest país contínuament
em toca desaprendre coses, per
evitar que els executors de la comèdia vagin un pas per davant meu. [De fet més amunt he explicat
la meva tria de carrera técnica i no de lletres per evitar-me que com l’Enric
Vila, malgrat que d’una generació posterior a la meva, s’hagi de doldre
precisament que la seva educació és deutora
de les excuses dels vençuts i contínuament li toca desaprendre coses, per
evitar que els executors de la comèdia vagin un pas per davant seu]
·
De vegades penso que el fet que Franco fos mortal assegurava algunes coses,
comparat amb ara que hi ha la Constitució [reflexió genial! El Franco era mortal i algun dia
s’acabaria, mentre que els Borbons, com el Déu dels cristians o com el Phantom
(El Hombre enmascarado),
de les tires i pel·lícules d’aventures, són eterns...]
·
Però la
lògica de la Transició ha servit per dir tantes mentides que els polítics joves
ja no poden tenir cap altra objectiu que no sigui l’èxit personal, inclosos els
que arriben pensant-se que són genis. [Trist resultat!]
·
És
significatiu que els periodistes i els polítics joves de Madrid semblin
rèpliques dels models dels anys 70. [Aquest fet està més que explicat en aquest Bloc: en
els quadres que hi ha penjats en els passadissos del Congreso de los Diputados,
els cognoms dels polítics de fa 50 o 100 o 200 anys són en gran proporció els mateixos dels
que están asseguts a l’hemicicle!]
Vegem l’article:
La dignitat acorralada
En un hotel espeterrant, davant d’un mar
tranquil, em prenc un coco-loco més
fred que la neu, i reflexiono sobre els darrers mesos de la meva vida i la d'Espanya.
L’estiu és una estació superficial. La seva efervescència està feta de
promeses vanes i paraules buides. De vegades això ens ajuda a pensar sense
enganyar-nos i a recordar que Jesucrist va morir verge i força jove.
És
com si, a poc a poc, ens toqués viure tot allò que sempre vam saber. A mesura que ens fem grans hem d'acceptar que
el món funciona amb regles més senzilles i primàries del que ens
agradaria. Està bé donar oportunitats a la sorpresa i el talent, però la
veritat no ens hauria d’indignar. Un cop s’ha manifestat, cal respectar-la i
abraçar-la com si fos de la família.
Per
mantenir la humanitat, a més de voler guanyar, és bàsic saber perdre. Una
visió creativa de la vida només pot sostenir-se defensant la capacitat de
creure en coses que queden fora del nostre control i que, per tant, ens poden
ferir o derrotar. Refugiar-se en mons millors per ajornar
conflictes decisius o grans contradiccions és igual que perseguir la fama per
omplir el tedi i la buidor i, pel camí, fer-se addicte als ansiolítics.
A
mí Franco no se'm va morir al llit, com a la generació que va
impulsar la Transició. Però l'educació que he rebut es deutora de les excuses dels vençuts, i li fa
putades a la meva intuició.
De vegades necessito massa temps per
comprovar que no cometo una injustícia o m'equivoco. Com molta gent d'aquest país
contínuament em toca desaprendre coses, per evitar que els
executors de la comèdia vagin un pas per davant meu.
La
carn és feble i l’Estat corromp l’amor disfressant de pragmatisme
intel·ligent el que és pura hipocresia o fanatisme. La supremacia de l’amor en la lògica del
món és una idea catalano-occitana, més que no pas germànica o
francesa. Però
la lògica de la Transició ha servit per dir tantes mentides que els polítics joves ja no poden tenir
cap altra objectiu que no sigui l’èxit personal, inclosos els que arriben pensant-se que són genis.
Els espanyols tornaran a constatar que
l'Estat no es pot
governar contra la voluntat de Catalunya,
de forma pacífica. Tot i així, com el bufanúvols que ha malgastat els
anys frivolament, la seva democràcia mira de fugir endavant, intentant fer
córrer enrera les agulles del rellotge.
És
significatiu que els periodistes i els polítics joves de
Madrid semblin rèpliques dels models dels anys 70.
De
vegades penso que el fet que Franco fos mortal assegurava
algunes coses, comparat amb ara que hi ha la
Constitució.
L'opció més honorable per Espanya seria
convocar un Referèndum i que els seus polítics joves
miressin de guanyar-lo amb talent i creativitat. La paradoxa és
que tots ells creuen que si aquest plantejament s’imposés no estarien a
primera línia o, que si mai gosessin proposar-lo, els descavalcarien. Sense
ETA, l'ombra del referèndum acabarà infectant-ho tot i així veurem
com Espanya, que va fer un gran imperi sobre la base de l’honor, es torna
a podrir de fatxenderia i d'indecència.
Enric Vila
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada