Benvolguts,
Avui el comentari no és nostre! És d’una lectora del PuntAvui del Pallars Jussà. I ha publicat a la secció El lector escriu un comentari molt ben
fet, en referència a un llibre de Martí
de Riquer, publicat l’any passat, de títol Anar de debò, compost
d’articles esparsos. Ella s’ha fixat en l’article Madrid perdrà Catalunya.
Nosaltres trobem molt ben fet el comentari i per la mostra imaginem molt
ben fet el llibre. Podem afegir que hi ha una frase que els espanyols utilitzen
amb orgull
que fa: Mas vale barcos sin honra que honra
sin barcos. Frase que pot il·lustrar les relacions Espanya-Catalunya. Vicens i Vives
manifestava l'absència de cultura de pacte en els governants castellans, quan afirmava que eren
una gent que s'estimava més lluitar fins al final abans que fer qualsevol cessió, que
consideraven una indignitat. Borja de
Riquer explica que l'absència de cultura de pacte dels governants espanyols va provocar la independència
de tota l'Amèrica llatina.
No sabem si aquesta absencia de cultura de pacte té res a veure amb la impossibilitat de formar Gobierno o amb la impossibilitat d’entendre’s
de cap manera entre el PPSOECiudadanosPodemos
i Catalunya. Aviat en traurem l’entrellat!
28 agost 2016 2.00 h
Anar de debò
Cecília Llesuy
Borja de
Riquer,
especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX i
catedràtic d'història contemporània de la UB, en el seu llibre Anar de debò fa
un extens recorregut sobre les relacions Espanya-Catalunya
que permet constatar que l'abrupta convivència amb l'Estat espanyol al llarg dels segles ha esdevingut asfixiant.
El llibre de Riquer és una recopilació
d'articles publicats als diaris La
Vanguardia i a l'ARA.
L'article del 29 d'octubre de 2015 (a La Vanguardia): Madrid perdrà Catalunya, m'ha
interessat particularment; tres pàgines plenes de realitat constatable. Compara
el cas de Catalunya amb el que van patir a Amèrica de l'ordeno
y mando, ja que l'absència de cultura de pacte dels governants espanyols va provocar la independència de tota
l'Amèrica llatina en pocs anys i després la de
Cuba. L'actitud dels virreis, la penalització econòmica i el menyspreu van ser les principals raons per voler-se
deslliurar d'Espanya.
L'historiador Jaume Vicens i Vives
manifestava l'absència
de cultura de pacte en els governants
castellans, quan afirmava que eren una gent que s'estimava més lluitar fins al final abans que
fer qualsevol cessió, que consideraven una indignitat. Els gairebé tres-cents dies del president Rajoy en
funcions, incapaç d'arribar a cap acord per a la seva investidura, evidencia
que la
mentalitat ancestral dels governants espanyols resta intacta.
Cecília Llesuy
La Pobla de Segur (Pallars Jussà)
Madrid
perdrà Catalunya
La Vanguardia en català | 29/10/2015
Borja de Riquer i Permanyer
Aquesta contundent afirmació és d'un savi professor colombià que actualment és el director de docència d'una de les universitats més prestigioses de Medellín, on vaig estar convidat fa poc per pronunciar-hi unes conferències. Quan vaig manifestar la meva sorpresa per una asseveració tan rotunda, ell va afegir que sostenia aquesta tesi després d'haver seguit des de feia anys les tensions entre els catalans i els governants de Madrid i haver comprovat
La Vanguardia en català | 29/10/2015
Borja de Riquer i Permanyer
Aquesta contundent afirmació és d'un savi professor colombià que actualment és el director de docència d'una de les universitats més prestigioses de Medellín, on vaig estar convidat fa poc per pronunciar-hi unes conferències. Quan vaig manifestar la meva sorpresa per una asseveració tan rotunda, ell va afegir que sostenia aquesta tesi després d'haver seguit des de feia anys les tensions entre els catalans i els governants de Madrid i haver comprovat
com
aquests actuaven de la mateixa manera que fa dos-cents anys amb els criolls de
Nova Granada que cridaven "visca el rei i mori el mal govern".
Aquí a Colòmbia,
em deia, a principi del segle XIX no hi havia gaires independentistes, però sí
que hi havia un
gran descontentament per la política que practicaven els funcionaris espanyols,
i les queixes davant els virreis i el govern de Madrid no van rebre mai la més
mínima atenció.
Aquesta continuada desatenció, acompanyada d'un notable menyspreu envers la gent d'aquí, fou el que va fer créixer els partidaris de la independència. No volien dependre d'aquells funcionaris ineficaços i corruptes i d'aquell govern de Madrid, tant llunyà com superb. Quan sento parlar Rajoy, i sobretot la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, deia l'amic colombià, em sembla que estic sentint el mateix que deien els virreis i els governadors espanyols de fa dos segles. Només saben amenaçar amb càstigs i lleis i es mostren tan arrogants com desconeixedors dels problemes. Fa la impressió que contemplen els catalans com fa dos segles els governants de la metròpoli es miraven els habitants de les seves colònies. Aquesta actitud tancada dels funcionaris és la que va propiciar l'emancipació primer de tota l'Amèrica continental i setanta anys més tard de Cuba. Els governs de Madrid van perdre Cuba, sostenia el col·lega de Medellín, perquè menyspreaven els cubans, els penalitzaven econòmicament i incomplien els acords de la pau de Zanjón. Quan van oferir l'autonomia a l'illa, l'any 1897, ja era massa tard i els cubans només volien la independència. Em penso, va concloure, que aquests que avui governen a Madrid també acabaran perdent Catalunya perquè no tenen la mentalitat de polítics, sinó de funcionaris que no estan disposats a negociar res amb ningú.
Aquestes idees de l'amic colombià em van recordar les reflexions de Jaume Vicens Vives sobre l'absència de cultura de pacte en els governants castellans. Eren una gent, deia Vicens, que s'estimava més lluitar fins al final, encara que sabessin que serien vençuts, que fer qualsevol cessió, que sempre era considerada una indignitat. Com em deia el col·lega de Medellín, els alts funcionaris de Madrid són una mena d'hidalgos orgullosos insensibles a la cultura del pacte. S'estimen més perdre-ho tot amb honor que arribar a un acord amb els seus antagonistes.
Aquesta continuada desatenció, acompanyada d'un notable menyspreu envers la gent d'aquí, fou el que va fer créixer els partidaris de la independència. No volien dependre d'aquells funcionaris ineficaços i corruptes i d'aquell govern de Madrid, tant llunyà com superb. Quan sento parlar Rajoy, i sobretot la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, deia l'amic colombià, em sembla que estic sentint el mateix que deien els virreis i els governadors espanyols de fa dos segles. Només saben amenaçar amb càstigs i lleis i es mostren tan arrogants com desconeixedors dels problemes. Fa la impressió que contemplen els catalans com fa dos segles els governants de la metròpoli es miraven els habitants de les seves colònies. Aquesta actitud tancada dels funcionaris és la que va propiciar l'emancipació primer de tota l'Amèrica continental i setanta anys més tard de Cuba. Els governs de Madrid van perdre Cuba, sostenia el col·lega de Medellín, perquè menyspreaven els cubans, els penalitzaven econòmicament i incomplien els acords de la pau de Zanjón. Quan van oferir l'autonomia a l'illa, l'any 1897, ja era massa tard i els cubans només volien la independència. Em penso, va concloure, que aquests que avui governen a Madrid també acabaran perdent Catalunya perquè no tenen la mentalitat de polítics, sinó de funcionaris que no estan disposats a negociar res amb ningú.
Aquestes idees de l'amic colombià em van recordar les reflexions de Jaume Vicens Vives sobre l'absència de cultura de pacte en els governants castellans. Eren una gent, deia Vicens, que s'estimava més lluitar fins al final, encara que sabessin que serien vençuts, que fer qualsevol cessió, que sempre era considerada una indignitat. Com em deia el col·lega de Medellín, els alts funcionaris de Madrid són una mena d'hidalgos orgullosos insensibles a la cultura del pacte. S'estimen més perdre-ho tot amb honor que arribar a un acord amb els seus antagonistes.
No
fou Espanya la que va perdre l'imperi colonial, afegia, foren
els funcionaris i governants de Madrid els qui amb la seva actitud altiva van
aconseguir que la lluita per la independència arrelés a tot Amèrica Llatina en
pocs anys.
La tesi d'aquest colombià, si bé està
elaborada força lluny, va acompanyada d'un notable interès i d'un coneixement
força precís de la realitat catalana. Em va confessar que havia seguit en
directe des de Medellín la llarga sessió electoral del 27-S
que va transmetre TV3, una mostra
més del gran ressò internacional que està tenint "els cas dels catalans".
És evident que les comparacions sempre son arriscades, i molt més quan hi ha grans diferències tant en el temps històric com en les mateixes situacions polítiques, socials i territorials. Ara bé, la tesi del col·lega colombià coincideix força amb alguna de les reflexions que jo mateix m'he fet darrerament. Avui no hi ha cap dubte que a l'Estat espanyol predomina un model politicoeconòmic que està clarament construït a partir de la centralitat de Madrid. Ja ho vaig dir en un article a La Vanguardia el maig del 2014, intitulat "Madrid és el problema". Allà em referia a la gran concentració de decisions polítiques, econòmiques i financeres que hi ha avui a la capital i al predomini d'una nova oligarquia madrilenya integrada per alts funcionaris de l'administració central, per dirigents i exdirigents dels dos partits de torn i per directius de grans companyies, multinacionals i bancs. Aquest és el nucli de poder més important que hi ha a Espanya, i hi predomina una ideologia corporativa construïda a partir d'una àmplia xarxa de complicitats, influències i favors polítics i econòmics que sovint s'ha volgut simbolitzar com a "llotja del Bernabeu". Aquesta hegemonia, amb la complicitat d'una part de les elits catalanes, depèn de la pervivència d'aquest model de centralització dels poders.
L'actual triple crisi espanyola -l'econòmica, la de la baixa qualitat democràtica i la territorial- ha palesat l'absència d'autèntics homes d'Estat amb capacitat de comprendre la natura real dels problemes i abordar-los amb valentia abans no es podreixin i siguin molt difícils de resoldre. Els alts funcionaris, quan fan de governants, no veuen més enllà de les lleis i les ordenances i estan acostumats a l'ordeno y mando. Són incapaços d'arriscar-se en situacions de crisi i s'estimen més deixar passar el temps, pensant que ho acabarà arreglant tot. No tenen sensibilitat política per adaptar-se als canvis i les exigències socials.
És evident que les comparacions sempre son arriscades, i molt més quan hi ha grans diferències tant en el temps històric com en les mateixes situacions polítiques, socials i territorials. Ara bé, la tesi del col·lega colombià coincideix força amb alguna de les reflexions que jo mateix m'he fet darrerament. Avui no hi ha cap dubte que a l'Estat espanyol predomina un model politicoeconòmic que està clarament construït a partir de la centralitat de Madrid. Ja ho vaig dir en un article a La Vanguardia el maig del 2014, intitulat "Madrid és el problema". Allà em referia a la gran concentració de decisions polítiques, econòmiques i financeres que hi ha avui a la capital i al predomini d'una nova oligarquia madrilenya integrada per alts funcionaris de l'administració central, per dirigents i exdirigents dels dos partits de torn i per directius de grans companyies, multinacionals i bancs. Aquest és el nucli de poder més important que hi ha a Espanya, i hi predomina una ideologia corporativa construïda a partir d'una àmplia xarxa de complicitats, influències i favors polítics i econòmics que sovint s'ha volgut simbolitzar com a "llotja del Bernabeu". Aquesta hegemonia, amb la complicitat d'una part de les elits catalanes, depèn de la pervivència d'aquest model de centralització dels poders.
L'actual triple crisi espanyola -l'econòmica, la de la baixa qualitat democràtica i la territorial- ha palesat l'absència d'autèntics homes d'Estat amb capacitat de comprendre la natura real dels problemes i abordar-los amb valentia abans no es podreixin i siguin molt difícils de resoldre. Els alts funcionaris, quan fan de governants, no veuen més enllà de les lleis i les ordenances i estan acostumats a l'ordeno y mando. Són incapaços d'arriscar-se en situacions de crisi i s'estimen més deixar passar el temps, pensant que ho acabarà arreglant tot. No tenen sensibilitat política per adaptar-se als canvis i les exigències socials.
Per
ells, governar és resistir i prou.
Si continuen
amb aquestes actituds tancades i cegues no hi ha dubte que aquests alts funcionaris de Madrid que fan de governants
també perdran Catalunya.
Borja de
Riquer
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada