Benvolguts,
L’article que comentem avui de l’Andreu Mas en la seva aportació diària
d’efemèrides, cau dintre de l’apartat de Corrupció.
El títol és Acostumats a parar la mà i
no es refereix a indigents que paren la ma demanant una almoina porta per porta
o en un carrer fosc o davant d’una església, sinó a grans companyies englobades
en els càrtels de l’IBEX35, també
anomenades del Puente Aereo, del BOE, de la Llotja del Bernabeu, etc. I aquestes companyies roben. I roben tant
com poden. I
al revés del Zorro o del Robin Hood i els seus proscrits emboscats en el bosc
de Sherwood que roben als rics per donar-ho als pobres, aquests roben als
pobres, que som el conjunt dels ciutadans, i desvien els diners cap els rics,
que són els de la seva casta…
Per exemple les construccions de la Vila Olímpica de Madrid, la
increíble xarxa de ferrocarrils de l’AVE, la plataforma florentina de Castor,
l’AVE a l’Aràbia Saudita (dictadura de l’Orient Mitjà d’on el Juanca rebia, o
continua rebent, les comissions del petroli venut a companyies espanyoles), de l’AVE
de Medina a La Meca, o del nou Canal de Panamà), el Túnel de peatge del Pertús
(acabat anys abans del que Fomento havia previst i que té un trànsit d’AVEs
molt inferior al calculat, i ara que ha fet suspensió de pagaments i fallida vol
que passi a mans de l’estat, com
la primera línia de tren de Madrid a Aranjuéz, dels anys 1850s)!
·
Vila Olímpica de Madrid. Quan la
senyora Botella va anar prendre la relaxing cup of cafè en
la presentació de la candidatura olímpica a l’Argentina, opció que Espanya va
perdre, va fer unes declaracions dient que havien perdut però no era per
esverar-se ja que les instal·lacions olímpiques ja s’havien realitzat en el
moment de presentar la candidatura, o sigui que els Florentinos i els Villars Mirs (els “compi
iogui” de la reina Letícia) ja havien construït i cobrat l’obra i Espanya
(nosaltres) ja haviem pagat...
·
Xarxa
de l’AVE a Espanya. 4.000 km, estimacions de viatgers demencials, trajectes
tancats per manca de passatgers, etc, n’hem parlat molt en aquest Bloc. Només
cal cercar per AVE i gaudir de les desgràcies alienes, totes repercutides
contra el poble. Cerqueu, cerqueu!
·
Plataforma Castor. Quan els de
poble ens varem assabentar de que el projecte de la Plataforma Castor tenia
clàusules secretes (?) varem imaginar tota la historia que sempre és la mateixa.
Jo que em dic Florentino inverteixo
graciosament i amb tota la bona intenció del mon 1.300M€ en
una instal·lació submarina per emmagatzemar gas natural que suposadament les
companyies de gas no saben on desar. El lloc escollit, és davant de les
comarques del Montsià i de Castelló. Es realitza el projecte i de seguida es
noten terratrèmols de baixa i mitja intensitat en les àrees de la costa del
davant. La desavantatge és que tots aquests terratrèmols queden enregistrats en
l’Observatori de l’Ebre al costat de Tortosa. L’avantatge és que quan es va
signar el projecte algú havia introduit una clàusula que deia que si per
qualsevol causa el projecte no podia tirar endavant, la compañía que l’ha
realitzat tenia dret a recuperar íntegrament la inversió realitzada. Tan és així que en
un mes des que es va decidir que el projecte no era viable, la compañía que
l’havia realitzat ja havia cobrat…
·
Ferrocarril
Medina-La Meca. Quan es va fer a l’Aràbia Saudita una licitació
per un
ferrocarril d’alta velocitat des de Medina fins La Meca, només una compañía
espanyola (una UTE de 10 o 12
companyies) va acceptar el repte, amb una baixada important (40%) de
la licitació. El problema que espantava els posibles licitants fou que el
trajecte havia de fer-se per sobre del desert i ja se sap que l’arena és
enemiga del rodat sobre les vies de tren. El projecte s’ha tirat endavant i
sembla que hi ha molts problemes, s’ha allargat el temps del projecte, el
nombre de passatgers sembla que será només el 70% dels estimats en els càlculs
originals (com passa a gairebé tots els trajectes de l’AVE d’Espanya, que la demanda sovint no arriba al 10% del
que s’havia previst i hi ha uns quants trajectes que ja s’han hagut de
liquidar). Les últimes notícies del projecte diuen que es perdran milions de
dolars anualment. L'obra està assegurada per la “Compañía Española de Seguros
de Crédito a la Exportación (Cesce) ”. I qui són aquests? Doncs simplement
l’estat espanyol, perquè no existia al món una asseguradora privada disposada a
assegurar la construcció d’un tren al desert entre Medina i La Meca. I
qui som l’Estat Espanyol? Nosaltres, el poble! El mètode sempre és el mateix i
es coneix com la
capitalització dels beneficis i de la socialització de les pèrdues.
O sigui, que si va bé l’empresa hi guanya, si va malament el poble hi perd!
·
Túnel de peatge del Pertús. L’AVE per
travessar les Alberes (frontera
francesa) fou un projecte singular, primer perquè
es va projectar un túnel de l’AVE
privat, de peatge (no n’hi ha cap a l’Espanya de l’AVE que sigui de peatge), segon perquè quan es va posar en marxa el projecte algú
havia estimat
que les obres de l’AVE que en aquell
moment devien ser a mig camí entre Saragossa
i Lleida, 2007
o 2008, el 2010 arribarien a la frontera francesa i tercer que hi devia haver companyies (UTEs) participades dels Florentinos, dels Villars Mirs i
d’altres companyies del BOE, que a
part de licitar i guanyar segons la metodologia establerta i consuetudinària (jo abaixo preus, tu
m’atorgues la licitació i després hi afegim tots els diners que calgui per
compensar, pagant el poble espanyol), volien invertir en un negoci
rendible: l’explotació, el peatge de
l’AVE, que podia servir d’experiència per a futures privatitzacions! El
negoci era clar, ja que les clàusules del contracte proposaven acabar el túnel
el 2010
i mentre no hi
passessin trens les companyies propietàries cobrarien igualment com si els
trens hi passessin i amb el ritme que havien estimat! El resultat és
que hi varen començar a passar trens quan les obres de l’AVE varen arribar a la frontera (2014?). Després de tots els
entrebancs i nyaps imaginables, el túnel no és utilitzable per trens de
mercaderies (mal
disseny de pendents ?) i el ritme de pas de trens és ridícul comparat amb el que s’havia estimat. Qui estima aquestes clàusules tan delicades?
Qui se’n beneficia? Resultat final: L’UTE ha fet suspensió de pagaments i després fallida.
I ara reclama a través de les clàusules secretes que els indemnitzin, que
l’Estat es quedi la instal·lació, etc.
·
Canal de Panamà. Pel que respecta al nou
Canal de Panamà n’hem parlat molt i en resum hi ha tots els ingredients
d’aquesta mena de negocis:
o UTE, baixa de preus, allargament de les obres, litigi amb
el client i finalment acceptació del nyap i els "españolitos" que paguem!
o Per tant Socialització de les pèrdues!
Vegeu aquest apunt: 10/01/14.
Vicent Partal. Competir amb Mariano Rajoy i el govern espanyol a fer el ridícul
és francament difícil. En això són clarament superiors.
I ara,
després d’aquest extens pròleg, podem passar a gaudir de l’Article:
15 agost 2016 2.00 h
TAL DIA COM AVUI
Acostumats a parar la mà
Andreu Mas - Amas@Elpunt.Cat
@Andreumasd
“Ampliar el canal
ha tingut un sobrecost de 2.388 milions de dòlars, però Panamà només n'admet 460
Les empreses que es mouen a l'entorn de les concessions
públiques del govern espanyol, conegudes com les empreses del BOE,
estan acostumades als sobrecostos. Les desviacions pressupostàries són
habituals en les obres públiques, tant en administracions grans com petites. En
alguns casos els increments són fruit que l'empresa ha licitat a la baixa per aconseguir la
concessió, esperant després parar la mà. En altres casos, àmpliament
documentats els darrers anys, els que han parat la mà són
obscurs comissionistes
o, directament, polítics. Aquestes empreses del BOE, cotitzadores de l'Íbex
35, amb residència habitual a la llotja del Bernabéu, tenen una dimensió gegantina
cosa que fa que operin arreu. Una d'aquestes companyies és Sacyr, que ha format part d'un
conglomerat d'empreses encarregades de l'ampliació del canal de Panamà, una infraestructura
(l'original) que es va inaugurar tal dia com avui de l'any 1914. L'obertura
del canal va suposar una transformació extraordinària en les relacions
econòmiques entre estats, ja que permetia escurçar les rutes marítimes entre
l'oceà Atlàntic i el Pacífic. Una ruta més petita volia dir menys costos i, per
tant, més capacitat competitiva per a les empreses. De bon principi els
americans van fer-se amos i senyors del canal, que té una importància
estratègica en el context del comerç mundial, però només en van poder mantenir
el control fins al 1977, quan el van cedir a Panamà. El canal va quedar petit
per a les dimensions dels nous vaixells i això va obligar a fer un concurs per
licitar-ne l'ampliació. La va guanyar un grup internacional
d'empreses liderat per Sacyr, que va
fer una oferta a la baixa que els
nord-americans van qualificar de “temerària”.
Al final, l'obra ha tingut un sobrecost de 2.388 milions de dòlars, dels quals l'Autoritat del Canal només està
disposada a pagar-ne 460. El litigi està obert i un tribunal
d'arbitratge amb seu a Miami haurà de dictaminar qui té raó, però sembla que
Sacyr ja s'ha resignat a perdre bona part de la inversió feta. No tots els
països són Espanya.
Andreu
Mas
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada