Benvolguts,
Els doscents anys de
regnat a la península dels Habsburg,
els Àustries (branca espanyola) no
havia estat favorable en absolut a la Confederació
Catalano-Aragonesa. Repassem una mica la història amb la Viquipèdia.
De la Viquipèdia:
Els Habsburg havien
passat a ser reis d‘Espanya per mor del casament de Joana,
la filla gran dels Reis Catòlics amb Felip el Bell
d’Habsburg, arxiduc (infant en terminologia espanyola) d’Àustria. Felip
el Bell va esdevenir, a la mort del seu pare Maximilià,
emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Joana va
aportar al patrimoni els regnes de Castella i de Lleó i el Regne de
Granada per un cantó i la Confederació Catalano-Aragonesa formada
pel Principat de Catalunya, el regne d’Aragó, el Regne de València, el
Regne de Mallorca, els regnes de Sicília i Sardenya, així com el Regne de
Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria per l’altre, a més del Nou
Mon. L’hereu fou Carles I (1500-1556). Emperador
del Sacre Imperi. I continuà amb Felip
II (I) entre 1556-1598: Felip va
succeir Carles quan aquest abdicà el 1556. Educat a la castellana, va seguir una política
totalment antagònica a la del seu pare: aviat va establir Madrid i El Escorial (1561) com a seu
de la cort i residència reial, reduint les visites als seus estats i establint
definitivament la pràctica de l'absentisme tan habitual de la
dinastia dels Habsburg.[1] Va visitar el Principat el 1564
i el 1585.[1]
Felip
IV (III) entre 1621-1665: va
ser amb Felip IV que la tensió entre l'absolutisme dels Habsburg i
la tradició pactista va
acabar esclatant al Principat de Catalunya en
l'anomenada Guerra dels
Segadors (1640-1652, i enmig de la Guerra dels
Trenta Anys), a causa de les reformes inconstitucionals que volia
impulsar el favorit comte duc
d'Olivares en matèria política i fiscal. Catalunya
va arribar a destronar-lo i coronar com a rei Lluís XIII de
França, però els exèrcits de l’Habsburg acabaren
imposant-se. Com a conseqüència, Els Comtats del Rosselló i de la
Cerdanya (l'actual Catalunya Nord) foren separats de la resta
d'aquest país i cedits a la monarquia francesa.[1] Felip IV va
visitar el Principat el 1626.[1]
Carles
II (també II) entre 1665-1700: la
relació es va destensar amb el nou rei, amb el qual fins i tot es va cooperar
(rara situació que hom ha anomenat neoforalisme).[1] El seu govern fou més
pragmàtic i va intentar compatibilitzar les seves decisions amb la diversitat
institucional dels regnes. No va visitar mai el Principat.[1]
HISTÒRIA
El Tractat dels
Pirineus: França i Espanya mutilen Catalunya
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 6
de novembre de 2016
El 7 de novembre és una
data amb una significació especial per a Catalunya. Sobretot
per als catalans del departament francès dels Pirineus Orientals,
que la reviuen reivindicant la catalanitat del territori.
El 7 de novembre de 1659 les
monarquies hispànica i francesa signaven un acord de pau que posava així
terme a la guerra iniciada entre ells el 1635–el Tractat dels Pirineus–
que mutilava Catalunya: li amputava els territoris de l'antic comtat
del Rosselló i bona part del de la Cerdanya. El bressol històric de
la nació catalana. [Nosaltres havíem sentit explicar que a Espanya (de fet el Regne de Castella) no li va doldre gens ni mica la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya pel fet que mai no havien estat seus...]
Enguany aquesta reivindicació té un motiu afegit. La
recent modificació del mapa regional francès –que comporta la desaparició de la
denominació Roussillon– ha desvetllat la consciència dels
indiferents i els ha unit als sectors tradicionalment més reivindicatius. Oui
au Pays Catalan (Sí al País Català) és la nova divisa del
catalanisme del nord. La catalanitat que es resisteix a quedar diluïda
dins la nova macroregió administrativa que París –graciosament
i arbitràriament– ha anomenat Occitània.
Per què la guerra?
Per entendre les raons d'aquella pau –la de 1659–
cal retrocedir uns quants anys més i situar-se en les causes de la guerra. Corria l'any 1618 (40
anys abans) i els problemes financers de la monarquia hispànica –causats en
bona part per la corrupció– aventuraven un canvi de cicle. La fi de la supremacia dels Habsburg hispànics. La postració
del domini espanyol a Europa. A París,
a Londres i a Estocolm ho observaven amb atenció. I la guerra que va
esclatar –la dels Trenta Anys– no
tenia cap altre propòsit que dirimir un nou lideratge a Europa. Francesos,
anglesos i suecs es van aliar per fer llenya d'arbre caigut. Més endavant
s'embrancarien en mil conflictes. Però això són figues d'un altre paner. La
guerra dels Trenta Anys va significar la fi del lideratge espanyol.
També seria l'inici de la decadència espanyola. Les derrotes no
vénen mai soles. I amb la de Successió –50 anys més tard– se certificaria el descens
espanyol a la segona divisió de les potències continentals.
Edicte
de prohibició de la llengua catalana al Rosselló i la Cerdanya
La Guerra
dels Trenta Anys –sense cap mena de dubte l'autèntica
primera guerra mundial– es va vestir de conflicte religiós. En aquells
anys era un recurs molt habitual. Sorprenentment, ho és ara encara. I es va
voler veure Europa, i les seves
colònies –que equivalia a dir el món–, dividida en dos grans blocs: el
catòlic i el protestant. La monarquia
hispànica liderava el bloc catòlic. Amb
l'aliança d'Àustria i el
suport espiritual del Vaticà. Llavors els Estats
Pontificis ja no eren el que havien estat. Els pontífexs havien vist
–en diverses ocasions– la basílica de Sant
Pere convertida en una taverna en mans dels soldats francesos, i fins
i tot dels seus tradicionals aliats espanyols. En canvi, al pretès bloc protestant no hi havia un lideratge clar.
Anglaterra i Suècia prioritzaven
l'objectiu: enderrocar l'edifici hispànic.
I França –que havia decretat
llibertat de culte per acabar amb un conflicte intern també perversament vestit
de religió– feia el camí bastant pel seu compte.
Què va passar en aquella guerra?
Anglaterra, Suècia i Saxònia –un
principat independent alemany que s'havia afegit a la festa de l'arbre caigut–
van consolidar les seves posicions en les seves àrees geogràfiques
d'influència. I, a més a més, els anglesos van obtenir certs beneficis
comercials. Però França va
ser la gran guanyadora del conflicte.
Perquè va aconseguir el seu propòsit bàsic: trencar el cinturó de dominis hispànics que els encotillaven.
Els Habsburg –els hispànics– havien
dominat territoris que encerclaven França per la part continental –l'est, el nord-est i el nord–. Una
autèntica amenaça que no tan sols impedia l'expansió territorial del gall
francès sinó que comprometia la seva autoritat dins el galliner. Tal com s'havia
vist en les jacqueries –una revolta social i nacional a Occitània de proporcions
extraordinàries– que els Habsburg
hispànics van estimular amb el propòsit d'esvalotar el galliner al Borbó.
UUn mapa de Catalunya amb tots els comtats inclosos, del 1608
El de les perruques impossibles, la
cara empolsada i la piga pintada amb llapis de carbó –la moda del maquillatge
masculí causava furor a París– estava fent el mateix a Catalunya.
L'any 1640 va esclatar la revolució
dels Segadors, una revolta anti-senyorial i anti-castellana que va assolir
el seu punt culminant amb la proclamació de la República de Pau Claris. La dels quaranta
dies. Llavors els francesos havien intervingut militarment ocupant
el Principat amb la peregrina excusa
de consolidar la independència catalana i amb la col·laboració inestimable del partit
pro-francès local. El pretext perfecte per a Olivares, el ministre
plenipotenciari espanyol i campió absolut –en totes les categories– de la catalanofòbia, per carregar
el front de guerra sobre Catalunya.
Amb aquests elements s'explica per què la guerra franco-hispànica va tenir
un horitzó més perllongat en el temps. La Guerra
dels Trenta Anys es resolia el 1648. I la pau franco-espanyola trigaria onze anys
més.
I el Tractat?
Els espanyols, que feia anys que reculaven, van
acceptar unes condicions humiliants. En part, perquè havien
perdut als camps de batalla. França iniciava l'etapa de la seva plenitud i
assolia el lideratge indiscutible a Europa. La superpotència mundial. I en part, també, perquè els
espanyols van portar a terme una gestió nefasta comparativament
a l'ofici i el criteri que van demostrar els francesos. A priori, la desfeta diplomàtica espanyola estaria relacionada
amb la clamorosa derrota militar prèvia.
Però la relació familiar –eren oncle i nebot– entre Olivares, el catalanofòbic,
i Méndez de Haro,
el cap de la missió diplomàtica espanyola, crea
una ombra de sospita més que raonable. Méndez de Haro i Coloma, els negociadors espanyols, eren uns sapastres seleccionats i apoderats a
propòsit per la seva incompetència?; o, simplement, tenien instruccions
concretes i concises de claudicar en les reclamacions franceses sobre
Catalunya? O totes dues coses?
Ni l'Habsburg hispànic –en la seva qualitat de comte de Barcelona i rei d'Aragó– ni Olivares, encara menys perquè no tenia cap poder legítim sobre els països de la corona d'Aragó–, tenien facultats per negociar la mutilació de Catalunya.
Els antics comtats del Rosselló i de la Cerdanya, que amb anterioritat havien format part de l'efímer regne de Mallorca, havien estat revertits a la corona catalano-aragonesa amb un tractat –plenament legítim i vigent en aquell moment– que prohibia la seva alienació. Només les institucions catalanes –la Generalitat i la Junta de Braços– tenien poder per revocar aquell tractat. I la Pau dels Pirineus –la mutilació de Catalunya– va ser acordada a esquena dels catalans.
A traïció.
Una pau encara més transcendent, que va comportar, també, l'acord matrimonial entre un fill del rei francès i una filla de l'espanyol. Un plançó d'aquest acord seria el primer Borbó espanyol, que arribaria al tron de Madrid tres dècades més endavant.
L'antiga
universitat de Perpinyà en el segle XVIII
Els límits
La nova frontera que es va traçar entre Borbons i Habsburg també resulta,
com a mínim, controvertida. Les historiografies espanyola i francesa han
insistit fins a la sacietat que tant els uns com els altres van voler
convertir els Pirineus en una frontera natural.
Una simple observació del mapa ho desmenteix categòricament. La Cerdanya va ser dividida just pel mig de la
plana. Els Pirineus la separen del Conflent, i el Segre
–que marca el relleu de la comarca– no s'orienta cap a la Mediterrània. I, també, els Pirineus
separen Navarra i Biscaia de Guipúscoa. Si el trencaaigües de la
serralada havia de marcar el límit precís, l'Alta Cerdanya estaria sota administració catalana, i Guipúscoa
estaria sota administració francesa. Capítol
a part mereix el cas de Llívia. En el tractat dels Pirineus es va
dir que passaven a administració francesa tots els pobles de l'Alta Cerdanya. Però la categoria de
vila que ostentava la va convertir en un curiós enclavament.
Els Borbons francesos no van complir cap de les
disposicions addicionals del tractat. Les institucions catalanes
de Perpinyà van ser abolides l'any següent. I la llengua catalana va ser proscrita el 1700, i
especialment perseguida a partir
de la Revolució francesa de 1789.
En canvi, en els últims
anys, els límits polítics i culturals que han separat la Catalunya del Nord i el Principat
durant més de tres segles s'han diluït. I la Catalunya Nord reivindica la seva catalanitat amb la mirada posada
cap a Barcelona, la seva capital
natural. Més que cap a Montpeller o
cap a Tolosa de Llenguadoc –la nova
capital regional imposada per París–.
I reivindica un estatus regional propi –el País Català– que
l'identifiqui davant del món. Disposar d'instruments polítics –fins i tot amb les
limitacions que imposa la tradició jacobina de l'Estat francès– de col·laboració cultural, social i econòmica
amb el Principat de Catalunya i amb el conjunt dels Països
Catalans.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada