15/06/1977. República. El fantàstic 1977: els senadors de designació reial. Segurament ens costaria trobar un país amb pedigrí democràtic amb 41 parlamentaris escollits a dit per un cap d'estat sorgit del franquisme i que aquests 41 parlamentaris, al cim, participin en la redacció d'una Constitució. La Transacció, que no transició, com l'operació més modèlica perquè l'aparell de l'últim feixisme europeu hagi pogut tenir una gloriosa jubilació.

Benvolguts,

Presentem l'article del Bloc república, del 2007, explicant una de les parts més fosques de la Transacció del 1975 al 1981. El fantàstic 1977: els senadors de designació reial. 

Segurament ens costaria trobar un país amb pedigrí democràtic amb 41 parlamentaris escollits a dit per un cap d'estat sorgit del franquisme i que aquests 41 parlamentaris, al cim, participin en la redacció d'una Constitució. La Transacció, que no transició, com l'operació més modèlica perquè l'aparell de l'últim feixisme europeu hagi pogut tenir una gloriosa jubilació.

Vegem l'article:

El fantàstic 1977: els senadors de designació reial




Publicat el 15 juny 2007 per republica

Ara que els pares de la pàtria (la dels espanyols, és clar) se n'orgulleixen del 30è aniversari de les primeres eleccions és bo refredar-los aquesta eufòria tan castissa que sempre els assalta. Ahir aquest Diari ja va publicar alguns dels clarobscurs d'aquelles primeres eleccions "democràtiques". Unes eleccions preparades des de dins que van servir per projectar el penúltim engendre del franquisme: la Unión del Centro Democrático.

Va ser una transició modèlica, lògicament, en el sentit que bona part del règim va trasvestir-se per aparèixer, de cop i volta, amb la denominació de "soy demócrata de toda la vida". 

Una transició on les forces democràtiques de veritat van haver de jugar el trist paper de comparses i on tot va quedar, tal i com va dir el Dictador, "atado y bien atado". En aquella maniobra de refundació del règim, va haver-hi un altre capítol prodigiós. Les eleccions del 15 de juny de 1977, les que avui celebrem, van néixer amb 41 senadors escollits directament pel Rei. Els senadors "por designación real". 

Entre aquests comissionats de la Casa Reial hi havia autèntiques perles del franquisme militant: Luis de Angulo Montes (procurador en corts) Luis Diez-Alegria (militar de la División Azul) Torcuato Fernández-Miranda (membre actiu del Movimiento i vicepresident de Carrero-Blanco) l'Almirall Marcial Gamboa, el ministre del Movimiento Ignacio Garcia López, Julio Gutiérrez Rubio (Gobernador Civil de Palencia i Huelva durant el franquisme i vicesecretari General del Movimiento) Maria Belen Landaburu (membre de la Sección Femenina i del Movimiento) l'editor de l'ABC Guillermo Luca de Tena, l'inefable ministre de l'interior Rodolfo Martín Villa, el procurador en corts Carlos Ollero, el ministre de la Presidencia amb Arias Navarro Alfonso Osorio, un altre el cognom del qual no necessita presentació: Miguel Primo de Rivera, el Tinent General Angel Salas Larrazabal, i el governador civil de las Palmas del 46 Fermin Zelada. Molt pocs democrates entre aquestes files: a penes Maurici Serrahima (home del catalanisme) el basquista Juan Ignacio Uria, l'escriptor Sampedro i un home de l'exili com Justino Azcarate.

Aquest bloc que va passar a la història per les boutades del falangista Camilo José Cela, va ser, sens dubte, una anomalia democràtica i un bon pagament als serveis prestats per molts dels homes del franquisme, però també va tenir un vot decisiu en un moment, la legislatura 77-79, en que va escriure's la Constitució Espanyola, aquesta gàbia en que ens tenen collats des de llavors. Procuradors en corts com Pedrol Rius, Sanchez Agesta i Ollero Gómez van participar en la Comissió Constitucional del Senat.

Segurament ens costaria trobar un país amb pedigrí democràtic amb 41 parlamentaris escollits a dit per un cap d'estat sorgit del franquisme i que aquests 41 parlamentaris, al cim, participin en la redacció d'una Constitució.

Alegrem-nos, doncs, per tant d'exercici de democràcia carpetovetònica i per saludar

la transició com l'operació més modèlica perquè l'aparell de l'últim feixisme europeu hagi pogut tenir una gloriosa jubilació.

república

Joan A. Forès
Reflexions