Benvolguts,
La
meva dona sol dir que la Cultura
catalana és el
secret més ben guardat d’Espanya. S’enten de la casta espanyola! I
realment és així com demostra la Carme Vidalhuguet, però amb una visió encara
més ampla perquè ella diu que és la CULTURA
amb majúscules, la que surt de la Il·lustració i que l’Espanya eterna sempre ha rebutjat!
La
Carme Vidalhuguet escriu:
Té molta raó Rafael Argullol quan
diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració.
És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició democràtica, potser?
En
el segle XVIII, anomenat “El segle de les Llums”, a partir del 1750 que es va publicar l’Enciclopèdia van
aparèixer els Il·lustrats a la península, però estaven mal vistos pels
poders fàctics. Com avui!
De
la Viqui se’n poden extreure uns paràgrafs que mostren com l’ancien régime borbònic espanyol,
absolutista, a l’ensems amb la Inquisició no
podia tolerar les implicacions de la Il·lustració,
el coneixement, la raó, els règims liberals, la fí de l’ancien régime, que
portava cap a l’enriquiment espiritual del poble, que apartava l’Església dels
afers d’estat i de la tutela de l’”educació”, que portava cap a la Revolució
Industrial i la Revolució en general, exemplificada en la Revolució Francesa:
En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots
aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels
inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron
espanyol. Més endavant, durant la Guerra del
Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament
els partidaris de Josep I
Bonaparte i el reformisme liberal, així com aquells que
col·laboraven amb l'Administració napoleònica.[1]
De fet foren els patriotes els que començaren a
utilitzar despectivament aquest mot
contra nobles, funcionaris o intel·lectuals liberals, els quals veien en la
presència francesa l'inici de les reformes liberals a Espanya. Per ells era, per tant, una paraula vexatòria sinònima de
traïdors.[1]
La denominació «afrancesats», des del segle XVIII s'aplica
a Espanya de forma pejorativa als seguidors de la Moda de França, bé sigui en qüestions
frívoles (com la moda) o importants (com les ciències naturals i socials).
L'oposició entre castissos i afrancesats va
passar a tenir valor polític amb la Il·lustració, i
exacerbar-se amb escàndols puntuals, per exemple, el que va acompanyar a L'Encyclopédie (o Enciclopèdia francesa, 1751) i el seu
ambient intel·lectual: l'enciclopedisme, el més clar element dissolvent de l'Antic Règim i
totes les seves estructures (règim senyorial, societat
estamental i monarquia
absoluta).
De
tot això se’n dedueix que el SÍ
català desencadena la "por del sí" a Espanya.
Hem usat uns acudits gràfics del Perich del llibre Diálogos entre el poder y el no-poder (del 1975!) perquè
considerem que complementen l’esperit d’aquest article.
Vegem l’article, molt bén exposat i raonat:
Vegem l’article, molt bén exposat i raonat:
OPINIÓ
Espanya té por
del sí
Carme Vidalhuguet
Un
món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural.
Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel
Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de
Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues
cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig
“Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial,
i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del
discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
«Per això
és que no en volen parlar, de referèndum a Catalunya, perquè el que tenen, en
aquest temps "transitiu i fràgil per a Espanya", és por. Tenen por a
dreta i a esquerra. I del que tenen por és del sí»
Entre la crisi, l'atur, un possible
refinançament, l'escepticisme respecte a les polítiques socials, el
deteriorament de la qualitat democràtica, la desconfiança en la classe
política i tot d'altres temes que ocupen i preocupen els ciutadans i que el
Partit Popular hauria de tenir en el seu programa de govern, el que té més pes
polític és el referèndum d'autodeterminació que demana Catalunya per saber si som
majoria, els ciutadans que el volem lliure, sobirà i independent, el
país. Un projecte de ruptura amb l'Estat i resulta que
el president del govern espanyol manifestava en campanya que ell no hi volia ni entrar, a
parlar del tema més calent que tenia i que té damunt la taula, i deia "que no vol
dedicar-los ni un minut, a aquells que desobeeixen lleis".
Mariano Rajoy, el partit del qual viu una certa marginalitat al Parlament, concorria a les eleccions espanyoles fent
veure com si, a Catalunya, no hi passés res. Quan
a Catalunya, hi passa molt i gros.
D'entrada, pel fet de demanar diàleg
per poder posar les urnes per exercir el dret democràtic de
Davant de tanta amenaça del no votareu perquè no
ho permet la Constitució, com que el president Mas va decidir d'improvisar
un 9N -tot i el recorregut que encara teníem- arran de la prohibició dels
procediments ordinaris per poder votar, i ho va fer com l'única radicalitat
possible que ell considerà que tenia a l'abast; malgrat ser, doncs i només, una
prova d'assaig, ha estat cridat a declarar. La pregunta és ¿a instàncies de qui, la Justícia imputa el
president de la Generalitat, membres del seu govern, la presidenta del
Parlament, alcaldes i regidors? Doncs a instàncies del govern espanyol.
I si, doncs, un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un
delicte, ¿de quin delicte és de què es
tracten, les
imputacions dels responsables
polítics catalans? Doncs de servir-se de la
democràcia. Perquè de fet, és la democràcia el que fa por a l'adversari polític. I li'n fa, de por, per les majories que poden decidir allò de què ell no vol ni
sentir a parlar. ¿I per què no en vol parlar, de deixar-nos votar i
d'una possible ruptura entre Catalunya i
Espanya, perquè
no en ve, de tradició democràtica, potser?I si, doncs, un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un
Té molta raó Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració.
És a dir, a la cultura.
Que la mala qualitat
de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això és que no en volen parlar, de referèndum a
Catalunya, perquè el que tenen, en aquest temps "transitiu i fràgil per a
Espanya", és por. Tenen por a dreta i a esquerra.
I del que tenen por és del sí.
Carme Vidalhuguet
Joan A. Forès
Reflexions
COMENTARIS
Ulianovsk, 15/11/2016 a les 06:35
Quin descobriment! Naturalment que tenen por al
"sí": al "sí" que es dóna a una pregunta simple (dues
respostes possibles) per a una qüestió complicada (amb moltes més opcions que
dues); al "sí" que es dóna sense retorn possible, mentre que el
"no" podria ser qüestionat cada 5 anys quan convingués als
nacionalistes; al "sí" que es dóna a una proposta que s'ha anat
formulant capciosament, usant expressions mancades de sentit jurídic
("dret a decidir"), refundant partits pel camí en funció d'una elit
que es considera propietària de Catalunya i que veia perillar la seva
hegemonia, i pactant amb tots aquells als qui s'havia maleït en altre temps i
amb els quals és evident que no es pot construir res de sòlid; al
"sí" que deixaria Catalunya internament fracturada i abocada a un
conflicte civil; etc. Naturalment que qualsevol persona amb dos dits de front té
por al "sí". Quin descobriment!
Anònim, 15/11/2016 a les 07:34
Un acolloniment general de
perdre els seus privilegis adquirits per guerres, dictadures, repressió,
enganys i tota mena de mentides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada