Benvolguts,
Magnífic
article de la Gemma Aguilera que m’ha fet recopilar malvestats de la part PSOE
del PPSOE, i de la part PSOE de la II República espanyola!
N’explicarem
dos tristos episodis, desats al Bloc Reflexions i un tercer en pdf:
Salvador de
Madariaga, Gobierno republicà a Londres va impedir que el Dr Trueta es
presentés al Premi Nobel:
Espanyols
republicans en vaixell d’emigrants que no volien deixar enterrar al mar una
criatura morta perquè era catalana:
Azaña pas frontera
·
Manuel Azaña, acompanyat del president del Consell de Ministres republicà,
Juan Negrín, va sortir en direcció a la frontera a les cinc de la mainada. A les vuit
–que era l’hora convinguda per Lluís Companys i Manuel Azaña–, van sortir els
dirigents catalans i bascos (aquests encapçalats pel lehendakari José Antonio
Aguirre); amb sorpresa, van descobrir que Azaña feia tres hores que havia
marxat, deixant en no-res l’entesa amb el president català. Era la millor imatge de la profunda divisió que s’havia
establert entre les diferents institucions i representacions polítiques de la
II República. Francesc Vilanova, Als
dos costats de la frontera. Relacions polítiques entre exili i interior a la
postguerra, 1939-1948, Barcelona, PAM, 2001, p. 21.
Això ens fa exclamar,
el que ja està demostrat per tots cantons, que la Guerra contra Catalunya
realitzada pel Franco, havia estat "afinada" pel Gobierno de la II República espanyola!
També en l’article hi
surt aquesta frase:
La República espanyola
estava teòricament arruïnada, i també obsessionada amb la igualtat –a la
baixa- de tots els espanyols.
que ens ha fet recordar una
situació semblant del conte d’H. G. Wells El país dels cecs. Vegem-la:
L’analogia amb la mentalitat espanyola és evident:
Tots som iguals (ho deu dir la Constitució), si algú es creu que és diferent
(catalans, habitants d'Euskadi) no es valora ni es debat l’opinió d’aquest algú
sinó que se’l fa igual que els altres, amb els mitjans que calgui per molt
traumàtics que siguin (la guerra, la deportació, la mescla amb immigrants que
ells mateixos envien, l’anorreament de la cultura). I ja som tots iguals (en la nostra
estultícia).
D’altra part és corrent
usar la frase: els bancs intenten socialitzar les pèrdues en comptes dels
beneficis. Hi ha un apunt al Bloc que ho explica:
I aquí el Govern de la II República a l'exili volia justament socialitzar les pèrdues!
I ara vegem l’article:
per Gemma Aguilera 26/11/2016
El govern basc a l'exili es va enfrontar al de la II República per les ajudes als refugiats | ARXIU
El mantra de la igualtat de tots els espanyols i
la unitat d’Espanya com a bé superior no és pas un invent ni del PSOE ni del
PP. Tampoc del franquisme. La II República espanyola a
l’exili ja va prioritzar aquests valors per sobre de qualsevol altra
raó. N’és un bon exemple el conflicte institucional entre el
govern de la República i el govern basc a l’exili l’abril de l’any 1947 per
l’ajuda que prestava Euskadi als seus exiliats. Un cas que fa inevitable el
paral·lelisme amb el setge judicial a la llei d’emergència habitacional i pobresa energètica,
suspesa parcialment pel Tribunal Constitucional en considerar que “no
respecta el principi d'igualtat entre els espanyols".
Quan el govern de la República va tenir constància
que Euskadi ajudava els seus refugiats, i paral·lelament el govern espanyol
passava penúries, va decidir enviar una missiva en què instava
l’executiu basc a l’exili a abandonar els plans d’ajuda als refugiats que es
trobaven al camp de Merignac, prop de Bordeus: “Se nos informa que el gobierno de su digna
presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo
encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de
facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo
que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles
allí refugiados, quienes ven con el natural disgusto este trato diferencial
entre hombres sometidos a una misma disciplina, por el solo hecho de
haber nacido en distinta región de España”, deia la
carta. La historiadora Aurora Madaula, especialista en nacionalisme
basc, ha estudiat aquesta correspondència, que es troba a l’Arxiu
Històric del Govern basc (Fons del Govern basc-Fons especial Beyris). “La
República espanyola, presidida Diego Martínez Barrio, exigia al govern
basc que deixés d’ajudar els bascos refugiats per tal de no generar diferències
entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien
estat suficients per provocar que les autoritats espanyoles, de dretes o
d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes ‘perifèrics’,
bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels
governs autònoms”, argumenta Madaula.
Els bascos van desobeir
Al govern basc no li va tremolar el pols, i
va respondre amb claredat a les accions homogeneïtzadores de Madrid: “Lamento tener que decirle, (…) que no me es
posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación”
como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como
ordenar el abandono de los vascos allí recluidos”. El Govern
basc a l’exili es negava a complir cap requeriment que comportés canviar la
política de protecció cap als seus exiliats. “Al contrari, instava el govern
espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències
franceses amb els refugiats. Va ser una desobediència educada, sense
crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca. Sense
Estat però amb vocació de tenir-lo, actuant amb dignitat i fermesa per a
protegir els seus ciutadans”, analitza aquesta experta.
Carta
enviada pel Govern de la República al Govern basc el 1947 | ARXIU
HISTÒRIC DEL GOVERN BASC
De fet, no era la primera vegada que la República posava sobre la taula l’argument
de la igualtat de tots els espanyols per intentar laminar l'autogovern dels
bascos. “El ministre de l’Interior,
Julián Zugazagoitia, escrivia al govern basc defensant que els ciutadans bascos
havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols, i
sentenciava que ‘el
gobierno vasco no tiene razón de ser’. De fet, mentre el govern basc
és a Euskadi abans de marxar a l'exili, rep diverses cartes de ministres que asseguren que el més convenient és dissoldre els governs
autònoms”, relata
Madaula.
Tallar l’aixeta a catalans i bascos
El govern basc havia dissenyat una pla d’ajuda als refugiats bascos per distribuir-los per Anglaterra i França. La II República també tenia un pla d’ajuda per als seus ciutadans, però amb una diferència important, la situació econòmica de la resistència espanyola era molt precària. És per això que el govern de la República va decidir unilateralment que els bascos i catalans no rebrien les transferències econòmiques que els pertocaven per llei com a part de la II República, i a més a més, els demanarien suport econòmic extra. “La penúria econòmica era un argument de pes del govern espanyol per insistir en la supressió dels governs autònoms, i quan ja es veu incapaç d’atendre els seus ciutadans, demana al govern basc que retiri les ajudes als ciutadans bascos dels camps de refugiats, en definitiva, els demana que deixin de fer política”, conclou Madaula.
Les
invitacions per a la festa de la II República a París que Euskadi va
rebutjar | ARXIU HISTÒRIC DEL GOVERN BASC
I encara un detall més. La República espanyola estava teòricament
arruïnada, i també obsessionada amb la igualtat [HGWells El país dels cecs. Igualtat a la baixa?]–a la baixa- de tots els
espanyols. Però la mateixa
setmana que la República espanyola instava el govern basc a retirar l’ajuda als
refugiats el camp de Bordeus per evitar discriminacions amb els altes
espanyols, l’executiu
a l’exili muntava una festa a
París, que incloïa teatre i un gran convit, per celebrar la
proclamació de la II República. El govern basc va declinar la seva
assistència.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada