Benvolguts,
Avui comentem l'article d'en Llorenç Prats de títol "El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació".
L’autor comença fent esment,
amb molt bon criteri, al Pacte Internacional de Drets
Civils i Polítics. Aquesta subscripció al Pacte, que
havia estat signada internacionalment el 1966
(en els moments àlgids de la dictadura franquista i que per tant no havia estat
signada pel Reino de España) es
va produir en plena Transacció, un cop mort el dictador “por la gracia
de Diós” i un cop entronitzat el Juanca sense haver estat votat i sense donar
opció al poble a canviar els seus estatus.
Les condicions de vida dels “españolitos” o sigui el seu estatus era el resultat de les lleis franquistes,
el Fuero de los españoles, els sindicatos verticales, les Cortes
Espanolas, amb els tres tercios, creades totes
utilitzant una legalitat del tot impròpia, feta pels generals rebels mentre
anaven tancant-nos en camps de concentració i anaven afusellant-nos. I la subscripció al Pacte es va produir fins i
tot abans de crear una altra llei impròpia
com és la Llei d’aministia política de l’octubre del 1977 que va indultar el
franquisme dels crims que havia comès i
va indultar l'oposició dels crims que no havia comès. O sigui que la
Llei d’Amnistia fou la primera llei borbofranquista
creada pel govern Suarez, que contradeia el Pacte
que acabava de ser suscrit uns mesos abans!
L’article 1
del Pacte es refereix al:
Dret a la lliure determinació dels pobles.
Un dels
apartats del Pacte diu:
En virtut de l'article 2, els Es Dret a la lliure determinació dels
pobles. tats que signen el Pacte assumeixen l'obligació, respecte de tota
persona al seu territori o sota la seva jurisdicció, de respectar i
garantir els drets humans reconeguts.
Això implica que han d'abstenir-se de violar aquests drets
("respectar"), però també adoptar mesures positives perquè els drets
siguin efectius ("garantir"). D'acord amb l'article 14, han de posar
a la disposició de tota persona víctima d'una violació un recurs imparcial i efectiu per a la seva defensa.
Aquesta part
d’esment i aclariments al Pacte, és molt apropiat de tractar-la en aquests
moments…
Tanmateix aquest
xicot, a més d’avocat i periodista és una mica càndid i la candidesa
prové en principi de l’acceptació de les retallades a la mateixa Llei
suscrita que va laminant la propia llei i la seva possible utilització.
Segons el nostre parer cap llei feta durant el franquisme, durant la Transició i durant el borbofranquisme no pot
tenir cap validesa legal en absolut!
I nosaltres estem completament
d’acord amb la tesi de l’article, sobre la validesa del referéndum en aquest momento.
I per tal que l’Estat espanyol es
pugui equiparar a un Estat de Dret cal
anular la Constitució feta sota la pressió dels militars com s’explica en un altre apunt i tornar a
començar la Transacció i convertir-la en una veritable Transició.
Vegem l’article publicat a tribuna.cat:
El gir democràtic: referèndum d'autodeterminació
Crònica, Política,
Llorenç Prats Sagarra
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics
és un acord internacional que va subscriure l'estat espanyol el 17 d'abril de
1977.
En aquell temps, en plena transició d'una
dictadura militar cap a una democràcia popular, i malgrat les
tensions de la guerra freda, l'Estat espanyol no va
dubtar a reconèixer i emparar l'existència de drets col·lectius, als quals ara
els catalans es volen acollir.
De moment el Regne d'Espanya no s'ha desdit d'aquest compromís
internacional, malgrat les retallades que ja ha
efectuat en l'abast del concepte de justícia universal o en la presa de partit, dins el context europeu i de Nacions
Unides, contra la causa política dels catalans, principalment.
La demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i col·lectiva, sinó també a una
raó històrica, ja que els anys s'han succeït des de que el text de consens
espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el sentit de les "nacionalitats".
En el dret internacional públic els pactes s'han de complir, d'acord amb
el conegut aforisme pacta sund servanda. Per això, és del tot legítim, legal i necessari el referèndum
d'autodeterminació que reivindiquen les institucions representatives dels
catalans (la Generalitat de
Catalunya). Aquest esforç d'explicació i de petició
que des del 2006 s'ha plantejat obertament, de moment, no ha obtingut cap resposta
per part de les institucions representatives de l'Estat espanyol.
Ben al contrari, en aplicació d'una
determinada interpretació del cos legal acordat en el convuls episodi de la transició mencionada,
les constants negatives han generat un efecte encara pitjor: laminació de competències
autonòmiques quasi consolidades, retrocés en el ritme d'inversions en dotacions d'interès general
i desmantellament del corpus jurídic informal que informava determinades atribucions de les "nacionalitats" (immersió lingüística,
presència exterior,...), només per citar les més importants.
Les
democràcies populars, com altres països han fet, són
l'espoleta de la transformació social,
per dirimir les qüestions importants que afecten la població. La vida
comunitària necessita aquests instruments d'articulació generacional ja que
permeten ventilar els temés pendents i abordar les noves qüestions.
Per això, la
demanda d'aquest referèndum no sols respon a una necessitat social i
col·lectiva, sinó també a una raó històrica, ja que els anys s'han succeït des
de que el text de consens espanyol es va pronunciar, sense definir-ho, sobre el
sentit de les "nacionalitats".
Amb més o
menys bona voluntat, ateses les connotacions polítiques
del Tribunal Constitucional, la jurisprudència de dret polític ha
tractat de resoldre els innombrables conflictes
que la successió històrica de la Generalitat de
Catalunya, com institució amb continuïtat
després de la seva dissolució il·legal el 1938 en plena Guerra Civil, ha generat.
La seva
existència, dins l'esquema estatal espanyol, és una anomalia administrativa,
sobre la qual, malgrat tant intents "d'encaix" no obté cap resposta
satisfactòria. Per això, escau, sense més, emprendre el camí
establert: el referèndum d'autodeterminació, previst
pel setembre del 2017, amb plenes garanties democràtiques i com revulsiu per un
procés participatiu que s'espera de forma general.
De fet, en tertúlies i discussions, aquest referèndum popular ja es va
fent, de forma inexorable. Amb l'antecedent
cautelós del 9N2014, com consulta no referendària, sense efectes vinculants, la causa popular de l'expressió política, en democràcia,
per a determinades ocasions necessita d'una fórmula específica: el referèndum.
Els
politòlegs i sociòlegs, després d'experiències molt semblants arreu d'Europa,
tècnicament així ho admeten. Només
l'estatus quo dels aparells de l'Estat són els que realment s'hi oposen,
proposant i condicionant l'agenda política dels diferents líders. Curiosament, en comptes de veure-ho com una oportunitat per aclarir i avançar en una discussió política que ens fa perdre tota mena
d'oportunitats, per exemple en la presència eficaç dins els mercats
internacionals, s'entén com una amenaça i un intent
de desestabilització.
Aquest
paradigma és de difícil superació quan des d'instàncies institucionals
espanyoles a més es dramatitza una possible decisió catalana davant la
passivitat i el tancament que fins ara imperen.
Les plataformes ciutadanes, de tot tipus i color, que emergeixen a
Catalunya des de fa un temps, ja avancen que el referèndum d'autodeterminació
és una realitat política, per a la qual només cal donar-li la forma
institucional i seriosa de les urnes. Com és que
encara no es fa, si ja és un clam i és del tot possible?
© Llorenç Prats Sagarra, desdara@gmail.com
Advocat i periodista
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada