Benvolguts,
Ja
hem explicat moltes vegades la qualitat dels articles de la Gemma Aguilera,
opinant sobre temes diversos des d’infraestructures fins a federacions
esportives passant pel procés independentista!
Avui
presentem un altre article sobre franquisme, de molta qualitat segons la nostra
modesta opinió!
Ens
explica l’abaixada de pantalons del PSOE i del PCE encara a l’exili
admetent, tolerant i aclamant la monarquia borbònica.
Hem de recordar que malgrat que Alfonso XIII va fugir d’Espanya el 1931, el seu sentiment franquista es va desvetllar
durant la guerra que en Franco havia fet contra Catalunya i un exemple pot
servir per aclarir-ho. El 26 de gener del
1939 l’exèrcit franquista va entrar a
Barcelona per la Diagonal. Vegem quins són els telegrames d’Alfonso XIII,
del seu fill Juan de Borbón, i de passada recordem els telegrames dels altres
feixistes de l’època, Hitler, Mussolini, que havien ajudat Franco a guanyar-nos,
bombardejant Euskadi i bombardejant Catalunya:
L’ex rei
d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb
aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y
cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud
como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el
despertar de nuestra Patria. !! Viva España !! Alfonso XIII.”
El fill
d’Alfonso XIII, Don Juan de Borbón avi de l’actual rei d’Espanya)
igualment va felicitar al general Franco: “Felicito
de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan
ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción
que siento ante el heroísmo invencible ejército, Generales y Mando Supremo le
saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
El “Caudillo”
li va contestar. “Recibo con vuestra felicitación el entusiasmo emocionado con
que participáis en las glorias de nuestra juventud que forja la España Grande
que todos anhelamos. En día tan señalado para nuestra Patria os envío el
más afectuoso y sentido de los recuerdos. Generalísimo Franco.”
L’ocupació
militar de Barcelona desperta en el que utilitzava el títol de “Conde
de Barcelona” “el orgullo de ser español por el
victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias
catalanas”. En la seva contestació el “Generalísimo” es
refereix al dia de l’ocupació com a “día tan señalado para nuestra Patria”.
I
ens presenta una pregunta que analitza i mig respon ella mateixa.
Vegem l’article:
Es pot ser
antifranquista i monàrquic?
Els governs que
ha tingut l’Estat són la conseqüència lògica de la renúncia de l’esquerra
espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim
per Gemma Aguilera
19/11/2016
L’Estat espanyol està governat per un partit
legitimat a les urnes que prové de les estructures del franquisme, del
qual mai ha renegat obertament. I està flanquejat pel PSOE, que tot i venir d’una tradició republicana, durant l’exili ja
havia abraçat la monarquia. Per si hi havia dubtes, el socialista
Gregorio Peces Barba ho va aclarir l’any 1982 després que el PSOE hagués obtingut majoria absoluta:
“Monarquía
y Parlamento son términos complementarios, y su integración en la
monarquía parlamentaria produce una estabilidad, un equilibrio y unas
posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado".
El PCE, que va ser el partit hegemònic en la
lluita antifranquista, també s’havia declarat monàrquic:
“Consideramos a la Monarquía como
un régimen constitucional y democrático [...] Estamos convencidos de ser a la
vez enérgicos y clarividentes defensores de la unidad de lo que es nuestra
patria común".
Així, l’esquerra antifranquista espanyola no només
deixava enrere la seva tradició republicana, sinó que abraçava un nou règim basat en un estat centralitzat i amb
capacitat per establir un estat d’excepció permanent contra qualsevol
dissidència envers la unitat d’Espanya, amb la institució monàrquica,
l’església i l’exèrcit, com a garants d’aquesta unitat. O el que és el mateix, com a garantia dels privilegis pactats entre la dreta,
l’esquerra i els poders econòmics l’any 1978. Uns pactes als
quals s’hi van sumar el nacionalisme basc i català que, temorós que la
violència al carrer anés a més i d’un possible intent de cop d’Estat, va
rubricar els acords de la Moncloa
sense veure venir la trampa de la LOAPA,
·
que ignorava la promesa del reconeixement de les nacions històriques
·
i les rebaixava a la mateixa alçada que les regions inventades.
Els governs que ha tingut l’Estat espanyol des que
Franco va col·locar Joan Carles I, i les seves polítiques
econòmiques, socials i culturals que han deixat un país fet pols en tots els
sentits, són la conseqüència lògica d’aquesta
renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb
el règim. Van preferir una
simple reforma de
l’Estat franquista, apuntalada per una institució no democràtica que garantís els
privilegis de les elits polítiques i econòmiques abans que anihilar les
estructures franquistes i construir un Estat plenament democràtic i amb un
repartiment de poder real.
Però el pecat original és més greu. Els partits
van rebutjar una transició netament democràtica que
foragités de la societat polítics de Franco, policies, jutges corruptes i tribunals
militars, que van trobar un còmode encaix gràcies a la Transició. A
tots aquests mai ningú no els va destorbar ni els va demanar explicacions. Ni
als que encara són vius ni als morts.
·
Una llei d’Amnistia feta a mida va permetre la supervivència d’un poder
judicial fidel al franquisme i al principi constitucional no escrit del dret
natural superior de la defensa de la ‘unidad de destino de lo universal’.
·
Un pacte entre els franquistes i les
forces democràtiques per enterrar la memòria històrica del període republicà,
·
I la il·legitimitat originària de la monarquia 'joancarlista'.
Malauradament
aquell pòsit sobreviu i es perpetua a través de les contínues sentències de
tribunals espanyols que setmana sí setmana també
arriben a Catalunya.
Es pot ser
antifranquista i monàrquic? Segurament sí, però cal voler trencar amb aquest pòsit franquista. I aquesta pregunta ja és
més difícil de respondre.
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada