Benvolguts,
En el nostre afany per
trobar informació i recordar la Transacció,
que no transició, ahir varem comentar un apunt del Bloc república
sobre les primeres
eleccions de l’esmentada Transacció
del 1977. Fullejant l’esmentat Bloc república del 2006 hem trobat aquest altre article que ens ha semblat interessant!
I és interessant sobretot
perquè el Gobierno franquista i tots els partits franquistes i no franquistes
(suposant que n’hi hagués cap!) varen haver d’enginyar-se per fer unes
eleccions amb les aparences de democràtiques, que s’assemblava a un acte
democràtic sense ser-ho en absolut.
I tots recordem com el règim, franquista en
aquell moment, va acceptar que es presentessin el PSOE i el PC (que ja estaven amansits, i ja havien renunciat al comunisme, a la
República i a tots els seus plantejaments dels anteriors 40 anys), però no va acceptar
que es presentés ERC!
Com varen atrevir-se els
del règim a dir “ete me guttta, ete no me guttta! Quina barra! I com tots
els altres partits, als que sí que els havia tocat la loteria, varen acceptar
amb alegria aquesta irregularitat, aquesta immensa tupinada...
És clar que l’altra
tupinada, la dels senadores por
designación real, que comentàvem ahir, deu n’hi do! I quantes altres
tupinades ens deuen haver fet i no ens n’hem adonat? Com per exemple la del
Suárez (ex-Secretario Nacional del Movimiento) que va veure que si plantejaven
de fer un referèndum monarquia-república, les enquestes els deien que no
guanyarien els monàrquics! Solució, tal com expliquem en un altre apunt,
incloure la monarquia d’amagatotis en una llei que ja estava votada!
I si tornem a la negativa
del Gobierno franquista de Suárez a ERC
a participar en les eleccions, veiem, un cop més, justificat que la frase de
Calvo Sotelo de preferir “una España roja que rota”, continuava viva 40 anys
després d’haver estat pronunciada i continua viva 40 anys més tard, encara que ara cal afegir-hi la segona part “mas vale una España azul o roja que rota”.
Al mateix temps queda encara més
clar que la guerra fou fonamentalment una guerra d’Espanya
contra Catalunya, malgrat que hi va haver també una
guerra contra les esquerres, contra la República, contra el PSOE i contra els
partits republicans. I el mot “fonamentalment” es pot raonar a partir del resultat dels primers dies
o de les primeres setmanes després de l’Alzamiento. Aquí és on hem de recordar
l’apunt del Bloc de títol Les
dues guerres i mirant els quatre mapes veure que:
1.
Juliol 1936.
Sense baixar de l’autobús els rebels havien guanyat a la mitja Espanya de
l’oest
2.
Març 1937.
Els rebels facciosos ja dominaven el 60-70% de
la superfície d’Espanya. No havien guanyat ni a Euskadi ni a Catalunya.
3.
Març-abril 1938. Els
rebels havien ocupat tota la zona cantàbrica, Extremadura i tot el sudoest d’Andalusia.
A principis del 1938
els rebels havien aconseguit arribar al Mediterrani per l’Ebre. Mapa molt
semblant al d’un any enrere. Només quedava en poder de la República el
territori mediterrani que avituallava Madrid amb Madrid ciutat i Catalunya
4.
Febrer 1939. Les
brigades internacionals que havien arribat l’octubre del 1936 havien abandonat Espanya el
setembre del 1938.
Hi havia hagut la Batalla de l’Ebre, Catalunya havia sigut anorreada i als
rebels només els quedava “pactar” amb les forces lleials a la República, de
Madrid i del sudest per acabar la guerra...
Però hi ha una altra
manera de mirar-s’ho: Imaginem que les forces del mal tenien prou clar que la
guerra contra les esquerres estava guanyada abans de començar-la però que en canvi
no era tant fàcil que una guerra només contra Catalunya fos més fàcil de
guanyar ja que hauria estat una
guerra d’una part del suposadament territori nacional contra una altra part del
suposadament territori nacional. I aquesta versió era molt més difícil de
vendre, molt més difícil que la primera de justificar internacionalment. Hem de
recordar que a mitja guerra els serveis diplomàtics catalans havien intentat
que les potències europees o la Societat de Nacions acceptessin que Catalunya, on no hi havia
guerra, se separés ordenadament d’Espanya com havia intentat moltes altres
vegades, i que la guerra, que en aquest cas si que hauria estat una guerra
civil, continués... I no fou possible justament perquè la guerra estava considerada una guerra civil!
L'intent de separació de Catalunya pel fet d'haver estat atacats pel Gobierno central o per l'Exèrcit espanyol hauria estat vista com una acció de guerra violenta d’Espanya i podia haver fet que les potències europees ens haguessin protegit i emparat...
Com que aquesta segona
versió els era desfavorable, van triar la primera...
Bé, deixem-nos d’ucronies
i repassem l’article de república:
30 anys de les
primeres eleccions… democràtiques?
Un cúmul d'opinadors de tots els colors es dedicaran a presentar-les com a
exemplars, tant exemplars com presenten també la transició espanyola.
S'hi dedicaran programes especials, entrevistes,
reportatges, minuts i minuts de telenotícies… Però hi ha alguns petits detalls
que s'obvien, començant per un d'important: no tothom s'hi va poder presentar amb igualtat
de condicions.
I és que ERC va ser l'única força política que no va ser legalitzada per
participar en aquells comicis.
A diferència del Partit Comunista, legalitzat, el partit que havia governat la Generalitat republicana no va poder
participar en aquelles eleccions com a tal, sinó que ho va haver de fer sota el paraigües legal d'un
partit de l'esquerra maoista. Algú intentarà qualificar aquest fet
com una anècdota,
però és molt més que això, molt més enllà del mal que es va fer a ERC, i a les dificultats que se li van
posar en aquell període. És un exemple de fins a quin punt les eleccions i el procés
de la Transició van estar controlats per l'antic règim. L'esquerra espanyola n'hauria de ser conscient, i
hauria d'acceptar que els temps han canviat. Que ja no tenim per què estar
tutel·lats per forces no democràtiques. Que ja és hora de fer passos endavant. Amb l'afer del
nou Estatut han demostrat que els falta voluntat per afrontar que estem al
segle XXI. Ells decideixen: o assumeixen la
realitat, o es queden al segle passat.
República
Joan A. Forès
Reflexions
Una comentari en l'entrada: 30 anys de les primeres eleccions…
democràtiques?
Sí, les primeres eleccions
democràtiques per legitimar l’stablishment i perpetuar l’Espanya podrida que
era i que gràcies a la Transició encara ho és.
Salut!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada