Benvolguts,
Un company nostre ens ha fet arribar aquest
apunt d’en Jordi Bilbeny, de l’Institut Nova Història (INH) que com tots els
seus treballs són dignes de respecte i consideració. Precisament avui mateix hem
publicat un extraordinari apunt de títol Corts de Cadis. El discurso del Inca
Yupanqui. És el comentari del llibre Historia de la Nación
Latinoaméricana del politòleg argentí Jorge Abelardo Ramos.
I en els relats espanyols que ens han arribat fins aquí podem trobar-hi munts d’exemples
sobre la destrucció de la historia que el mateix llibre exemplifica. En Bilbeny
ens explica uns quants exemples aprofitant la figura de Colom, el significat de
les estàtues i dels baix relleus que hi ha en el monument a Colom que són la
mostra de com al 1888 els catalans
de la Renaixença tenien molt clar el que calia tenir clar, independentment de
com la història oficial espanyola els tractava. En general es pot concloure que
l’Estat espanyol, hereu del Regne de Castella ha maldat i gairebé sempre ho ha
aconseguit per amagar la història. I la continua amagant perquè per un cantó manté els arxius dels seus ministeris tancats, i per un altre a Espanya no s'explica història a ningú, sobretot no s'explica als estudiants d'ESO i Batxillerat. En els llibres d'estudi per a aquestes edats el franquisme no va existir. Només cal que fullegeu els llibres dels vostres fills...
Tanmateix hi ha uns pseudo-historiadors
o directament uns botiflers compulsius que de tant en tant s’inventen històries
que casualment sempre van contra els interessos de Catalunya. Com l’episodi del
Born amb l’estàtua del dictador “por la gracia de Diós”, l’atac a Colom com a
esclavista i molts d’altres. Hem dit en algun altre lloc d’aquest Bloc que el
franquisme no va néixer el 1936 sinó
que ja portava almenys 500 anys d’història
i que en el periode del 1936 fins
ara no ha estat altra cosa que la reencarnació en la casta castellana del que
des de fa cents d’anys s’havia anat tergiversant. En Bilbeny ho explica molt bé.
Llegim-lo amb ganes d’entendre’l.
Vegem l’article:
Cristòfor
Colom i el respecte al coneixement
Jordi Bilbeny
Molt
be, ben documentat, aquí ens diuen la veritat, no el que vàrem estudiar al
"cole"
Es llarg no us
canseu
Durant segles la història de Catalunya ha estat
silenciada, perseguida, segrestada i reescrita. La Inquisició no ha estat una
broma ni tan o un tema d'estudi més o menys antipàtic. Era una realitat, Una
realitat legal. Conjuntament amb el Consell reial, tenia la missió de vetllar
per la puresa de la fe catòlica com de la ideologia d'estat. Tot i que
aparentment, havia de treballar en l'àmbit de la interpretació del dogma, massa
sovint es va convertir en el braç més ferotge de la llei. Allà on no arribava
la persecució política, arribava la Inquisició. L'estat espanyol, però també la
Inquisició, són els autèntics responsables de la desaparició de milers de
llibres de la nostra història. D'alguns dels quals en tenim constància, però de
la majoria, ja no. No n'ha quedat ni rastre, entre d'altres coses, perquè el nom
dels seus autors s'ha canviat i els fets han estat ubicats en països diferents.
Els censors --inquisidors o no-- no retocaven coses insignificants, com
el nom d'un carrer on hi havia pixat un gos. No. Tot allò que era
susceptible de fama, ja fos una novel·la, una obra d'art, el nom d'un artista,
un científic, un místic, una beata, un papa, un militar, un filòsof de relleu,
era sistemàticament ocultat i tergiversat. Després de trenta-cinc anys de
dedicar-me a l'estudi sistemàtic de la censura d'estat i de la manipulació del
nostre passat, tinc alguna cosa a dir. I el que vull dir és que tots aquests
segles no han estat en va. Avui l'estat espanyol continua afirmant que no som
una nació o que Catalunya ni ha sigut un regne ni ha tingut reis. Molts intel·lectuals
defensen --i ha estat aprovat per llei- que el valencià i el català són dues
llengües diferents. Hom també creu que Catalunya formava part del regne
d'Aragó. "Un condado de Aragón" diuen que som. L'obra més gran de la
literatura catalana medieval --Tirant lo Blanc-- era tinguda per castellana,
fins que al final del segle XIX se'n van trobar dos exemplars en català. En
aquest mateix sentit, s'ha esborrat la presència catalana a Itàlia i tota
relació del fet que els occitans i catalans som quelcom més que germans. Fins
fa dos dies la gent se'n reia del que deia En Rubió i Lluch: que hi havia hagut
al segle XIV una Grècia catalana. Ara, amb tants matisos com vulgueu, és
acceptat universalment. Doncs, bé: tot això que us dic només són les engrunes
d'una voluntat premeditada i multisecular, ordida i regulada, per l'estat
espanyol, per fer-nos desaparèixer de la faç de la terra. I no només per la via
de les armes i de les lleis. Massa acadèmics s'han quedat encallats al 1714 i
gairebé, més que el final d'un cicle, sembla que l'interpretin com un fet
aïllat i una derrota "incomprensible", quan realment, el gruix
esborrat del nostre passat s'acaba aquí i a partir d'aquí es comença a
treballar per restituir-lo, per bé que no sempre amb eficàcia. Així, En Serra Postius,
per exemple, a la seva Epítom Històric
de Montserrat aprofitarà qualsevol pretext religiós per parlar de l'Emperador
Carles, de la batalla de Pavia, de la conquesta de Nàpols, dels antics
almiralls, de la grandesa i extensió de la llengua, i és clar, d'En Colom i de
la importància dels catalans en la descoberta, conquesta i primera colonització
americanes. i Al segle XIX ho faran encara amb tota prolixitat i documentació
ingent, En Víctor Balaguer i l'Antoni de Bofarull en sengles Històries de Catalunya.
Si a l'estat espanyol ja li molestava la història medieval catalana, molt més
l'irritaven les gestes navals produïdes arreu del món al llarg del segles XV,
XVI i XVII. I se les va apropiar. El cas més flagrant és el d'En Cristòfor
Colom, un militar, polític, humanista, escriptor i científic barceloní, membre
de la casa reial catalana i parent dels comtes d'Urgell, que avui passa per un
pobre plebeu genovès, amb el consentiment inaudit del nostre món acadèmic i
intel·lectual., que tenen el tema per tabú, a l'estil de les societat tribals
primitives. La censura, doncs, no ha estat en va. Ha fet una feina vastíssima i
intel·ligent, que ha arrelat als racons més secrets de l'ànima dels catalans i
avui se'ns fa ja quasi imperceptible discernir què és un pensament propi d'un
missatge censor inoculat als nostres llibres. Podria donar desenes d'exemples.
Alguns dels quals ja he esbossat o suggerit més amunt. Però, per mi, que fa ja
quasi tres decennis que hi treballo, el més paradigmàtic és el d'En Colom, que
sovint poso per exemple i metàfora de Catalunya. Contràriament al que es creu,
En Colom no va ser esclavista, ans va lluitar amb totes les seves forces per
evitar que els indis fossin esclavitzats i fossin tractats com súbdits dels
reis, amb els mateixos drets que els catalans. El Pare Cases, considerat avui,
el protector dels indis, és el seu més fidel seguidor en aquesta política de
respectes i protecció. Cal que tinguem també present que En Colom havia arribat
a jutjar i condemnar a mort alguns colons que s'havien excedit amb els
pobladors nadius del Nou Món. I que és l'autor d'unes "Instruccions",
acceptades pels Reis Catòlics, que havien de funcionar com a llei, a fi que els
indis fossin verament respectats. En una carta al seu cosí Pere Bertran i
Margarit, datada a l'abril del 1494, li exposa: "La principal cosa que heu
de fer és guardar molt els indis, que no els sigui fet cap mal ni dany, ni els
sigui presa cosa contra la seva voluntat, ans rebin honra i siguin
assegurats". Llavors, com que les condicions proteccionistes no deixaven
marge al delicte, alguns colons van escriure als monarques acusant-lo que no
els deixava tenir esclaus, que els feia llaurar les terres, els obligava a
construir les seves cases i no els deixava marge de guany en els intercanvis de
productes. I que si tot continuava així, això seria la seva ruïna, perquè ells
havien anat a aquelles terres a enriquir-se i no pas a treballar en aquelles
condicions. Aquest és un aspecte totalment silenciat. No pas per la censura,
sinó per la manca de coneixement que tenim d'aquella època i d'aquells fets. Si
a tot plegat hi afegíem que la Corona va destituir En Colom al 1495 i el va fer
tancar tot acusant-lo de crims de lesa majestat, podrem adonar-nos amb molta
més nitidesa, que entre que s'embarca de Barcelona en el segon viatge i arriba
al Nou Món, pel novembre del 1493 i és detingut a mitjan 1495, no ha passat amb
prou feines un any i mig. I durant aquest any i mig se li volen atribuir tots
els crims que hi ha hagut a Amèrica des de llavors fins als nostre dies? Es vol
convertir en un símbol de criminalitat i esclavisme un home que va lluitar per
les llibertats i la justícia de Catalunya, que va posar la seva vida en perill
guerrejant més de deu anys contra Joan II, que li van ser confiscats els béns,
que va haver de viure a l'exili per raó de la seva actitud revolucionària? A
quina manera de caricatura de la intel·ligència hem arribat? Algú se li
acudiria demanar als Estats Units que tirin a terra l'estàtua d'En Washington
perquè avui dia arreu d'aquell país la policia mata negres com qui degolla
pollastres? Els nostres avantpassats es van adonar de la importància que tenia
la nostra història en la configuració d'una ment sana i d'una actitud justa.
Sabien que ens l'havien amagat i canviat, però al 1888, aprofitant l'Exposició
Universal de Barcelona, van voler explicar al món que En Colom era català i
catalans eren En Lluís de Santàngel, el Pare Bernat Boïl, En Pere Bertran i
Margarit i En Jaume Ferrer, que són les imatges que hi ha al peu del monument.
Potser no van creure oportú en aquell moment fer un judici ètic a la conquesta
i el posterior genocidi. O potser el que volien denunciar abans de re era la
conquesta espanyola de Catalunya i l'intent d'anorreament de la cultura
catalana a mans de la Monarquia espanyola? Sigui com fos, el debat ètic hi ha
de ser. Segur que hi serà, però posant abans les bases dels fets. Sens
distorsions de cap mena. Aquells homes van fer alçar el monument perquè el món
veiés allò que la Inquisició, la censura, la persecució intel·lectual, la
confiscació de biblioteques, la crema de llibres i la reescripturació global
del nostre passat van intentar d'obliterar per sempre de la nostra consciència
col·lectiva: que En Colom i els primers descobridors d'Amèrica eren catalans.
Van intentar posar dempeus l'estàtua més alta del món, com En Gaudí feia amb la
seva Sagrada Família, perquè la nostra Història, la nostra cultura i la nostra
gent deixés d'estar genuflectida i humiliada. Deixés de ser invisible als ulls
del món i als nostres ulls. Van alçar aquest monument en senyal de respecte, de
coneixement i dignitat. Com una gran far dreçat també a favor de la claror i de
la llibertat. Les veus que ara se senten demanant que es retiri aquest símbol
català, han pensat bé en quina banda de la història cal emmarcar la seva
petició? Abolir, enderrocar, amagar, esborrar són mots i idees que no han
deixat de preconitzar no pas els defensors de cap república, ni de cap
revolució social, ni de cap Ítaca ni Utopia, sinó que són les idees força, les
idees clau dels enemics de tot pensament, de tota cultura i de tota llibertat.
Sense informació, no hi ha idees, sense idees, no hi ha pensament, sense
pensament hi ha el dogma. El debat sobre el monument d'En Colom hauria de ser
la gran oportunitat dels catalans d'avui per enderrocar la desinformació, el
dogma i el rentat de cervell i preservar, més enllà de tota intoxicació i
uniformització inquisitoria i estatal, la informació, la llum, les idees, el
pensament.
Jordi Bilbeny
Institut Nova HistòriaJoan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada