Benvolguts,
Una de les frases de l’Oriol Junqueras és: allò que una
majoria social expressa amb claredat no té una traducció mimètica en la majoria
parlamentària.
I és cert, la composició del Parlament no reflecteix l’opinió
dels ciutadans avui sinó la opinió dels ciutadans el 25 de novembre del 2012!
I ha plogut força des d’aquell dia. Hi ha hagut la gran festa de la Via
Catalana de l’11 de setembre d’enguany amb 2.000.000 de ciutadans contents a
les carreteres, places i rambles dels pobles i hi ha hagut les celebracions
unionistes del 12 d’octubre, dia de la Raza i del 6 de desembre, dia de la
Consti, amb 6.000 i 5.000 ciutadans al carrer. Està molt clar que l’opinió dels
ciutadans continuaria sent de gran avantatge independentista, sigui d’ERC, de
CDC, d’ICV o de les CUP. Pot ser que C’s, PP, PSC i UDC també treguin un
resultat unionista acceptable, però la relació de 80% indepe i 20 % unionista
es mantindrà, que vol dir que molts votants tradicionals del PSC i d’UDC faran
el salt!
Les enquestes ja van explicant com es farà
aquest salt...
La pregunta
08/12/13 02:00 - President d'Esquerra
Republicana de Catalunya - Oriol Junqueras
El dirigent d'Esquerra es
pregunta si “el
preu del ‘consens' i la ‘inclusivitat' que es volen cobrar alguns és vetar
una pregunta clara, vetar una pregunta com la que han acordat el Regne
Unit i Escòcia, impedir
que en definitiva els ciutadans es pronunciïn sobre el quid de la
qüestió: la
independència de Catalunya”.
·
És imprescindible saber si
aquest clam al carrer [...] és el reflex de la majoria de catalans
·
El que hi ha és una resistència
partidista a formular la pregunta que la majoria espera
·
La Via Catalana va ser una
mobilització gegantina que no té punt de comparació a Europa
·
Ho plantegem amb un referèndum
en què la ciutadania pugui respondre sense embuts, amb un sí o amb un no
·
Tres segles després del 1714,
canviar el curs de la història és a les nostres mans
·
És lògic preguntar si el preu
del “consens” que es volen cobrar alguns és vetar una pregunta clara
·
Si hi ha formacions que pretenen
fer circumloquis [...], ha arribat l'hora que ens ho facin saber
·
Esquerra està disposada a
escoltar [...] Però mai que el preu a pagar sigui un frau a la ciutadania
·
Seria un error fer una pregunta
sense ànima, que no fos clara, que confongués
·
Els ciutadans han de ser
conscients de la seva força i exigir una pregunta clara
2014 és una data simbòlica. Farà 300 anys d'un
1714 dramàtic per al país. Tres segles després, canviar el curs de la història
és a les nostres mans. I ho plantegem de manera estrictament democràtica i
pacífica, votant, amb la voluntat que siguin els ciutadans del nostre país,
tots, els que decideixin el futur del país.
És així de simple i alhora així de complicat, senzillament
perquè allò que una majoria social expressa amb claredat no té una traducció
mimètica en la majoria parlamentària. La Via Catalana
per la Independència va ser una mobilització gegantina que no té punt de
comparació a Europa. És aquesta voluntat de centenars de milers de persones, de
milions, la que ha fet de veritable motor del procés que estem vivint. És cert que en
democràcia allò que compta són els vots. I justament per això és imprescindible
saber si aquest clam al carrer, si aquesta il·lusió col·lectiva, és el reflex
de la majoria de catalans. I els demòcrates només tenim una manera de dirimir
aquestes incògnites: votant. No com una votació més, no com en unes
eleccions ordinàries, sinó que, coneixedors de la transcendència del que ens
proposem, ho
plantegem amb un referèndum en què la ciutadania pugui respondre sense embuts
–amb un sí o amb un no– si opta per la dependència o per la independència. De
què estem parlant si no?
Tot i així, encara no aconseguim concretar la
pregunta. El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja va apuntar
la seva recomanació en el seu informe sobre la qüestió. El veredicte no podia
ser més clar. La proposta de pregunta del CATN diu: “Des de la perspectiva de la claredat i de la
facilitat per implementar els resultats, la fórmula més apropiada és la
pregunta directa sobre el vot favorable o no que Catalunya esdevingui un estat
independent.” Tot i així, s'evidencia una resistència partidista creixent a
acceptar aquesta recomanació del CATN. I tot això sense presentar una
alternativa,
sense formular cap contraproposta. Tot indica, per tant, que darrere
d'aquesta actitud el que hi ha és una resistència partidista a formular la
pregunta que la majoria social espera.
Un dels arguments esgrimits per ometre les
recomanacions del CATN i desoir el clam social és l'apel·lació al consens i a la inclusivitat. És
lògic aleshores preguntar-se si el preu del “consens” i la “inclusivitat” que es volen
cobrar alguns és vetar una pregunta clara, vetar una pregunta com la que han
acordat el Regne Unit i Escòcia, impedir, en definitiva, que els ciutadans es
pronunciïn sobre el quid de la qüestió: la independència de Catalunya.
Ara, hi ha qui assenyala que aquesta és la pregunta d'Esquerra, quan
senzillament ens hem limitat a acceptar amb tota naturalitat la proposta del
CATN, que és, també, la proposta que ha fet seva l'Assemblea Nacional Catalana
(ACN), i que curiosament és la mateixa pregunta que faran a Escòcia, sense
complexos i amb el vistiplau de Londres.
Aquí no s'acaben els romanços. També hi ha qui
ara ens vol fer creure que la pregunta no és important. Certament, no sempre el
nom fa la cosa. Però la conseqüència de no dir les coses pel seu nom sovint és
molt pitjor. El savi Joan Coromines recordava que al seu dia els catalans vam
acceptar la denominació Corona d'Aragó, malgrat que el cap i casal sempre va
ser Barcelona i que el comte de Barcelona sempre va ser el rei. El preu, com
deia Coromines, ha estat passar a la història ignorant la catalanitat
intrínseca d'aquella corona. Però és que el mateix CATN adverteix d'aquest
perill i s'hi refereix expressament quan assegura que la pregunta és
determinant. El CATN no utilitza l'expressió lírica de l'escriptor Enric Vila
quan amb tanta lucidesa deia fa uns dies que la pregunta és l'ànima de la
consulta, però és igual de rotund quan adverteix: “Les conseqüències de la consulta depenen
d'entrada de la pregunta que es presenti als electors.” I, malgrat
la claredat i l'advertència del CATN, hi ha dirigents de formacions polítiques
que pretenen fer creure ara que “la pregunta no és important”. A què obeeix,
doncs, aquesta actitud? Què pretenen?
Però és que fins i tot, fins fa quatre dies, encara hi havia alts
responsables polítics que pregonaven una pregunta amb una resposta múltiple,
ignorant un cop més les recomanacions del CATN sobre la claredat quan
repetidament, també, adverteix del carreró sense sortida que podria significar
i de l'embolic monumental al qual condueix. A què obeïa, doncs, la
voluntat de perpetrar una consulta amb una pregunta de múltiples respostes? La resposta és tan
òbvia com poc confessable. Afortunadament, hem avançat, i aquest
sembla un camí que ja ben pocs s'atreveixen a verbalitzar.
Si hi ha formacions polítiques que pretenen
fer circumloquis, en el millor dels casos, ha arribat l'hora que ens ho facin
saber, a tots, a la societat catalana en el seu conjunt. Estem en el compte
enrere i ha arribat l'hora de concretar. Esquerra Republicana està disposada a escoltar, a cercar el
màxim consens possible. Però mai que el preu a pagar sigui un frau a la
ciutadania. Abans que independentistes som demòcrates, i això també
vol dir ser clars, francs i directes quan parlem amb els ciutadans. Per tant, tothom ha
de tenir clar què anem a votar, tant si és per dir sí com per dir no.
Seria dramàtic no arribar a un acord
majoritari. Seria un error no aconseguir una majoria parlamentària a favor de
la pregunta. Però també ho seria formular una pregunta sense ànima, que no fos
clara, que confongués la ciutadania o una interpretació a conveniència del
resultat. La pregunta no pot estar sotmesa als equilibris interns d'uns partits
o altres. És legítim que els partits tinguin una posició ambigua sobre el futur
de Catalunya. Però a la ciutadania se l'ha de convidar a expressar-se amb
nitidesa i que la seva decisió tingui conseqüències jurídiques i polítiques.
Els ciutadans han de ser conscients de la seva
força i exigir una pregunta clara. El Parlament actual té la composició que té
i les majories es defineixen en funció d'aquesta composició. Si la societat es
mostra exigent, la pregunta serà directa i clara, expressió de la voluntat
democràtica. La nostra força resideix sobretot en la gent d'aquest país. I,
sent així, ens en podem sortir i ens en sortirem –n'estic convençut– si tothom
és conscient del que ens hi estem jugant.
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada