Benvolguts,
En aquest Bloc ja havíem parlat sovint del
Col·lectiu Wilson. Avui, però, voldria comentar el comunicat d’aquest
Col·lectiu del 13 Nov 2012 de títol Europa, Europa.
I és que tal com va anar la magnífica presentació d’ahir del nostre govern de
CiU, ampliat amb ERC, ICV i CUP (2/3 del Parlament), sobre les preguntes i la data
per la independència, crec que hem d’esforçar-nos al màxim a estar informats de
totes les conseqüències del salt a Estat Independent, que no dubto que ho
aconseguirem amb un mínim d’un 70% de vots SÍ-SÍ. Som-hi!
El títol, pot recordar el meravellós i
tristíssim film Amèrica, Amèrica, escrit, produït i dirigit per Elia Kazan (ell
mateix fou emigrant) sobre les tristes aventures per sobreviure d’uns emigrants
grecs en el seu viatge cap a Amèrica, Amèrica.
El comunicat del Col·lectiu Wilson presenta
totes les solucions i desfà tots els malentesos per si cal sortir de la UE,
momentàniament, un cop assolida la independència.
Aquest escrit té un any d’antiguitat, però hi
ha un altre estudi més recent que explica que des del Tractat de Lisboa signat pel plenari
del Consell de la Unió el 13 de desembre de 2007, s’ha aconseguit per a la Unió
Europea (UE) tenir una personalitat jurídica per a signar acords
internacionals a nivell comunitari, de forma que no necessita la unanimitat dels seus socis si n’hi ha algun que es posa
bord. Com que aquest tractat permet precisament que la UE com a personalitat jurídica pugui signar
acords internacionals a nivell comunitari, la
UE els ha utilitzat pels seus tractes amb Kossove saltant-se Spain (is
different), Rússia, Sèrbia i algun altre!
No sé si aquest Tractat de Lisboa té encara
altres possibilitats, encara que en els articles d’aquest tema es demostra que
la UE aplana els camins dels seus socis, llimant els malentesos.
Llegiu el comunicat que us aclarirà els dubtes
i les angoixes en cas que en tingueu.
Europa, Europa
- 13 Nov 2012
- Escrit per Col·lectiu
Wilson
- Publicat a Comunicats
Conjunts
La gran
pregunta del debat sobre la independència de Catalunya és: quines serien les
conseqüències econòmiques de tenir un estat propi?
Si hem
de ser intel·lectualment honestos, la veritat és que la resposta no és gens
clara. I no ho
és perquè, per poder respondre amb seriositat, hauríem de comparar què passaria
si Catalunya marxa amb què passaria si es queda. I tots dos
escenaris són plens d’incerteses. Per exemple, quedar-se pot tenir conseqüències desastroses si
Espanya s’ensorra encara més en la crisi financera o si el govern espanyol
continua amb les polítiques de redistribució interterritorial i d’inversions
públiques que han acabat per ofegar l’economia catalana. D’altra
banda, els beneficis de la separació a curt, mitjà i llarg termini seran
positius o negatius depenent de les institucions, lleis, regulacions i
polítiques que els governs institueixin un cop Catalunya tingui estat propi.
Un dels
aspectes que més incertesa crea és el que fa referència a si una Catalunya
independent seguiria formant part d’Europa. Una part important de la incertesa
és innecessària i ha estat provocada per la reacció que les autoritats
espanyoles han tingut quan han vist que la ciutadania de Catalunya es prenia
seriosament la possibilitat de marxar. Ministres, economistes, analistes,
polítics i autoritats diverses han anunciat que, en cas que Catalunya decidís
separar-se d’Espanya, seria expulsada d’Europa i els catalans hauríem d’usar el
passaport per viatjar a Saragossa, les empreses catalanes haurien de pagar uns
aranzels que les arruïnarien i tots plegats hauríem de deixar de fer servir
l’euro. Tot això, afegeixen, comportaria la ruïna automàtica per a tothom. És
més, se’ns ha dit que l’expulsió d’Europa seria immediata i que, per tornar a
ser admesos hauríem de posar-nos els últims de la cua i que la readmissió
requeriria la unanimitat de tots els membres de la Unió. Implícita hi ha
l’amenaça que Espanya votaria que no. Com que amb un sol vot en contra n’hi ha prou perquè un país
no entri, diuen, Catalunya quedaria fora d’Europa durant tres generacions.
Totes
aquestes amenaces només tenen un objectiu: atemorir els ciutadans (sovint amb
plantejaments absurds sobre fronteres imaginàries i cognoms prohibits). Però no fan més que
demostrar la debilitat d’Espanya, ja que intenten guanyar el referèndum a base
d’impedir que es faci: pensen que si a la gent li entra la por, els nostres
dirigents faran figa i així el referèndum mai no es portarà a terme. Però
encara que sigui part de la campanya de la por, els membres del Col·lectiu
Wilson pensem que és poc seriós que es diguin segons quines coses i es facin
segons quines afirmacions. És per això que hem decidit fer públic un comentari tot
analitzant la possibilitat que Catalunya pugui quedar “fora d’Europa”.
Malgrat que no hi hagut mai a la història de la Unió un procés similar al que
han encetat Escòcia i Catalunya, és possible fer una anàlisi freda de la
situació. I si
es fa, un arriba a la conclusió que els escenaris catastròfics dibuixats a
Madrid són falsos, fins i tot si (tal com amenacen algunes autoritats
espanyoles) Espanya resistís amb la màxima energia la voluntat dels catalans.
El primer que cal entendre és que això de “sortir d’Europa” en realitat no vol dir res, ja que Europa la conformen una multitud de tractats, grups i institucions. Per aclarir-ho una mica, el gràfic adjunt mostra els nombrosos grups, espais i acords que hi ha a Europa i qui forma part de cadascun d’ells: hi ha:
·
el Consell d’Europa,
·
la Unió Europea,
·
l’Eurozona,
·
l’Espai Econòmic Europeu,
·
l’Acord Europeu de Lliure Comerç (EFTA) i
·
l’espai Schengen.
Els
diferents grups, acords i espais representen compromisos sobre diferents
aspectes econòmics i polítics. Per exemple, els membres de l’espai Schengen
s’han compromès a donar llibertat de circulació de persones dins dels seus
territoris (de manera que quan fem turisme i anem d’un país de l’espai Schengen
a un altre –com per exemple quan anem d’Espanya a França–, ni tan sols hi ha
fronteres ni policies que ens demanen els passaports). La Unió Europea, per la
seva banda, és una associació d’estats amb un mercat únic integrat i, alhora,
amb institucions polítiques comunes. Però, un cop més, aquesta és una de les
múltiples solucions que es fan servir a Europa per assegurar la integració
econòmica a nivell continental.
Fixeu-vos
que els diferents països d’Europa formen part de diferents grups. Espanya, per
exemple, forma part de la Unió Europea, l’Eurozona i el Consell. Suïssa forma part de l’EFTA i de l’espai Schengen,
però no pas de l’eurozona ni de la Unió Europea. El Regne Unit forma part de la
Unió Europea
però no de l’Eurozona ni de l’espai Schengen. Per tant, la primera cosa que cal
aclarir és: quan diuen que vetaran la nostra incorporació a “Europa”,
exactament a què es refereixen? A la Unió Europea? A l’Euro? A l’espai
Schengen? A l’Espai Econòmic Europeu?
És de
suposar que l’amenaça fa referència a la Unió Europea, tot i que, recordem-ho,
els tractats de la UE no diuen res sobre processos d’ampliació interna. És a
dir, no diuen res sobre el procés d’adherir membres que s’independitzen de
països que ja són membres: ni els regulen, ni els prohibeixen. Però posem-nos
en el cas més pessimista i imaginem que, en cas d’independència, Catalunya
deixa de formar part de la Unió Europea. Voldria dir això que l’endemà del
referèndum s’erigirien fronteres entre Catalunya i la resta de la UE? Voldria
dir que si guanya el sí, els catalans deixaríem de poder viatjar sense
passaport per Europa, que les nostres mercaderies haurien de pagar aranzels a
l’hora d’exportar-les a la UE, i que els capitals deixarien de poder circular
entre Catalunya i la resta de la UE? I voldria dir això que per tornar a
ingressar i tornar a gaudir de tots aquests drets i llibertats de circulació,
hauríem d’esperar que Espanya deixés de vetar la nostra incorporació a la UE?
La resposta a les totes aquestes preguntes és: NO. Rotundament NO.
·
En primer
lloc, la hipotètica celebració d’un referèndum no conduiria a l’exclusió de la
UE. Aquesta darrera tindria lloc, en tot cas, amb una declaració formal i
pública d’independència. Per tant, un cop cel·lebrada la consulta i en cas que tingués èxit,
res no podria impedir un procés de negociació dins de la UE sobre l’estatus
tant de Catalunya com d’Espanya. I res no impediria que (tal com recomana un informe del Parlament britànic
per a Escòcia) el que s’hagués de negociar fos que el dia de la proclamació
definitiva de la independència coincidís amb la data d’adhesió a les
institucions europees.
·
En segon lloc, en cas de ser obligats a sortir de la UE, és cert que es
requeriria el vot d’Espanya perquè Catalunya fos readmesa. Una aplicació
extensiva (que no directa) de l’article 49 del Tractat de la UE estipula que
l’accés d’un nou membre de la UE requereix el vot unànime de tots els seus
membres, inclòs el d’Espanya(1). Per tant, el nostre destí a la UE estaria en
mans dels espanyols: els catalans que afavoreixen la independència han de
contemplar un escenari on Catalunya, almenys a curt termini, quedaria fora de
la UE si Espanya s’entestés a votar “No” a la incorporació de Catalunya a la
Unió Europea.
Des del
punt de vista del Col·lectiu Wilson, creiem que les amenaces espanyoles no són
del tot creïbles per dues raons:
·
Primera la capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de
si està intervinguda econòmicament (els canvis de la Constitució que el Partit
Popular i el PSOE van acordar acceleradament a petició de les autoritats
europees demostra que la capacitat de les autoritats espanyoles per fer segons
quines coses no és tan gran com fan veure).
·
Segona, perquè
arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya pateix el
problema que els economistes anomenem “inconsistència temporal”. D’entrada els
interessa dir que posaran el veto, però un cop fet el referèndum els
interessarà tot el contrari, ja que per exportar a Europa han de passar per
Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part proporcional del deute de
l’administració central espanyola.
Però
seguim posant-nos en el cas més pessimista i imaginem que una Espanya furiosa i
venjativa decideix castigar Catalunya i veta qualsevol intent català de
reingressar a la UE i que la UE li ho permet. Implica això que les empreses
catalanes no podran vendre a Europa, que els ciutadans catalans hauran de
passar duanes i fronteres, i que per anar a Saragossa caldrà el passaport? La resposta és NO.
Els
tractats de la UE exigeixen utilitzar el principi d’unanimitat per aprovar
l’entrada de nous membres (TEU, art. 49) i per fer “acords associatius”, és a dir,
aquells acords que estableixen institucions comunes entre la UE i els altres
països signataris de l’acord (més endavant explicarem per què això dels acords
associatius és important).
Ara bé, per seguir al mercat únic i
mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels)
Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords
bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats diuen que els acords
bilaterals sense institucions comunes no exigeixen unanimitat, sinó una majoria
qualificada (TFUE, art. 207 i 218). Per tant, si Espanya intentés utilitzar el seu vot per
vetar la incorporació de Catalunya al mercat únic i a la lliure circulació de
mercaderies, no ho podria fer perquè Catalunya podria signar un acord bilateral
amb la UE, un acord per al que no es requereix la unanimitat sinó la majoria
qualificada. Aquest acord, per tant, Espanya no el podria vetar de manera
unilateral. De fet, aquesta situació d’estar fora de la UE, però gaudint de la
llibertat comercial que hi ha a la UE, és la de Suïssa, que no va voler entrar a
l’Espai Econòmic Europeu per voluntat pròpia, però que manté un d’aquests
acords bilaterals amb la UE, aprovat amb majoria qualificada (2).
No cal dir que la UE tindria el màxim
interès a signar aquest acord bilateral amb Catalunya. Al capdavall, a
Catalunya hi ha importants empreses europees que es veurien ostensiblement
perjudicades per la introducció de les barreres comercials amb les que amenacen
les autoritats espanyoles. És evident que és de l’interès de tota la UE
(Espanya inclosa!) que tot segueixi com està. Quin incentiu tenen a comprar
més cars els productes catalans que importen? O a vendre més car el que
exporten a Catalunya?(3) Donats aquests incentius i el fet que
Catalunya, com a membre que és de la Unió, satisfarà tots els requisits en
matèria de regulació, institucions i de més exigits per la UE, aquest acord
bilateral es preveuria d’efecte immediat.
Resumint:
fins i tot en el cas que Espanya s’entossudís a expulsar Catalunya de la Unió
Europea, no podria evitar que Catalunya signés tractats de lliure comerç amb la
UE i, per tant,
les empreses catalanes podrien exportar a Europa amb la mateixa llibertat,
drets i obligacions amb què ho fan ara.
I les
persones? Podrien seguir circulant lliurement, les persones? La resposta és sí,
però no perquè el tractat de Schengen s’apliqués de manera automàtica. Si
Catalunya volgués adherir-se a l'espai Schengen sense ser part de la UE, hauria
de signar un acord d'associació tal com va fer Suïssa. Ara bé, en ser un acord d'associació,
requeriria unanimitat al Consell i, per tant, podria ser vetat per Espanya. Dit
això, si bé Espanya podria vetar l'accés de Catalunya a l'espai Schengen, els
catalans hi tindrien accés en la seva condició de ciutadans espanyols. Tornem
a citar l'article 11.2 de la constitució espanyola que diu que cap ciutadà
espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant, com que el govern
espanyol no podria treure la nacionalitat espanyola als ciutadans de Catalunya,
aquests podran viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen
(per exemple, per passar la frontera espanyola o francesa) amb tota llibertat i
per fer-ho, n'hi haurà prou amb conservar la nacionalitat espanyola (juntament
amb la catalana) i dur el passaport o el DNI espanyol a l’hora de creuar la
frontera. En
aquest sentit es donaria la paradoxa que qui garanteix la lliure circulació
dels ciutadans de Catalunya per tot Europa seria la mateixa constitució
espanyola.
Finalment, l’euro: haurem de deixar de
fer servir euros? Aquí hi ha gent que confon conceptes: el fet que un país
sigui independent significa que aquest país té la possibilitat d’utilitzar la
seva pròpia moneda... però això no vol dir que tingui l’obligació de fer-ho. De fet, el món està ple de
països que empren les monedes d’altri. Equador, Panamà i les Bahames, entre
molts d’altres països, fan servir el dòlar nord-americà sense que els Estats
Units ho puguin impedir. A Europa, Andorra, Mònaco i Montenegro són exemple de
països que utilitzen l’euro sense formar part ni de l’Eurozona ni de la UE. Com que no hi ha
manera d’evitar que un país utilitzi la moneda que més li convingui, les
amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen cap mena de sentit.
Catalunya podria fer el mateix sense haver de demanar permís a la Unió o al
Banc Central Europeu. Òbviament, aquesta seria una situació transitòria fins que el
sentit comú portés a la plena integració, amb la possibilitat d’estar
representats a les institucions de l’eurosistema i de participar en les seves
decisions.
Conclusió:
els membres del Col·lectiu Wilson pensem que el fet que les autoritats
espanyoles amenacin amb la previsió de catàstrofes econòmiques sobre Catalunya
si els catalans decidissin votar a favor d’un estat propi només demostra la seva debilitat amb un intent
de guanyar el referèndum senzillament no celebrant-lo i per això,
adopten l’estratègia de la por de les desgràcies econòmiques.
Estem convençuts que, si arriba el dia,
les autoritats espanyoles no posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi
formant part de la Unió Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa tenir una relació
dolenta amb el país que ha de travessar quasi inexorablement quan vulgui
exportar a Europa, i a Espanya li interessa negociar amb Catalunya perquè
aquesta assumeixi una part proporcional del deute públic (que al cap i a la fi,
al capdavall, és del Reino de España!). Ara bé, si no ho fan així i
fan efectives les seves amenaces, Espanya possiblement podria impedir que
Catalunya torni a formar part de la UE, perquè per ser membre de la UE podria
ser necessària la unanimitat de tots els membres.
·
Però Espanya no podrà vetar que Catalunya signi acords bilaterals de
lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer
dia ja que, per signar aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la
majoria qualificada.
·
Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin lliurement
per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans utilitzin
l’euro com a mitjà de pagament.
Dit d’una altra manera: si els
dirigents de Catalunya ho fan bé, els ciutadans i les empreses catalanes
seguiran gaudint de lliure circulació de mercaderies i de treballadors, de
prestació de serveis i de circulació de capitals. Exactament les mateixes
llibertats de circulació que tenim ara mateix i que han permès Suïssa ser un
dels països més rics i competitius del món. Catalunya, doncs, seguirà sent part d’Europa.
Notes
(1) Naturalment només
considerem el supòsit que Espanya reconeix Catalunya, perquè si no ho fes, els
ciutadans i empreses de Catalunya seguirien sent considerats part d'Espanya i,
per tant, gaudirien de les mateixes llibertats de circulació que gaudeixen ara.
(2) De fet, val la pena recordar que la UE pot firmar aquests
acords bilaterals fins i tot amb estats no reconeguts per tots els estats
membres (vegi’s, per exemple, la comunicació de la Comisissió Europea COM(2012)
602 final, de 10 d’octubre de 2012). (3) Dit això, i amb ànim de ser
completament transparents i objectius, Espanya podria vetar un acord bilateral
si apel·lés al principi de seguretat nacional. Aquesta opció, tanmateix, seria
altament extravagant, perquè la constitució espanyola (article 11.2) diu:
“Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad”. Per tant, en
cas d’independència, els catalans seguirien conservant la ciutadania espanyola,
llevat que Espanya canviés la seva legislació per castigar els catalans.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada