Benvolguts,
El catedràtic López Casasnovas presenta l’article
preguntant-se si algú pot dubtar de la inviabilitat de la Catalunya independent.
Diu:
Sorprèn
que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de
Catalunya amb l'argument de la inviabilitat econòmica..., perquè ningú amb dos
dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la
resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació
europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món
global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres.
Explica que un dels arguments de la caverna és
que: Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute
exterior. Que vol dir que Espanya ens ha de continuar robant per
poder tornar el seu deute!
I l’argument subliminal per adonar-nos-en del
que volen dir quan ataquen és: Quin serà el cost de transició si no és el que resulti de
l'antagonisme polític? Quina serà la tardança a trobar acords en el nou context
fora de la malvolença política?
O en conclusió:
· Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
· Us podeu independitzar, però us putejarem tant com puguem!
I l’article:
Sorprèn i no sorprèn
27/12/13
02:00 –
Els
dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument de la inviabilitat econòmica. Primer, pel que suposa atacar la separació en lloc de defensar i seduir en favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres. Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics, perquè polítics són els condicionants que es pretenen imposar sobre l'economia secessionada.
Quin
serà el cost de transició si no és el que resulti de l'antagonisme polític?
Quina serà la tardança a trobar acords en el nou context fora de la malvolença
política? Ho deia molt bé (per honestedat o per traïció del
subconscient) un conegut catedràtic de la UAB a la seva xerrada per a la FAES:
en resum, deia ell, Rajoy no ha de permetre la secessió catalana, primer perquè
Espanya no tindria altrament cap frontera per a treure els seus productes que
no fos el País Basc (anatema!) i, segon, perquè Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute
exterior. Curiós el seu argument polític: el de la inviabilitat econòmica
d'Espanya! Que la de Catalunya es dóna ja com a garantida.
Passa
sovint també que les declaracions recollides en els mitjans per mor d'un bon
titular no fan justícia completa del que es diu. Els tècnics ho reiteren: el
territori petit pot acabar arrossegant el gran. Tots prenen mal amb la falta
d'acord. Uns més en el curt termini que no en el llarg, temporalment o de
manera sistèmica... Incert, tot plegat, segons la naturalesa dels escenaris,
que són catastrofistes si es construeixen amb l'antagonisme polític venjatiu.
Escenaris de terror, que poden ser contraproduents fins i tot per als qui els
fan servir pel que tenen d'irreals i per la desconsideració infantil en què
situen la contrapart. Tot això sense ignorar que els mitjans que parcialment
recullen aquells comentaris tenen també un fort biaix. No sorprèn. Primer, pel
biaix de font: la pluralitat que aquí alguns practiquen (sí, encara que a
alguns no els ho sembli prou) està a anys llum de la que practiquen, en
general, a l'altra banda de l'Ebre. Certament es presenta la pluralitat com a
indici de democràcia més madura; però, en realitat, molts d'aquests opinadors
que en frueixen estan aquí sobrerepresentats i, poc o molt, amb el seu èmfasi
militant ajuden a crear dubtes sobre la virtualitat de determinats arguments. I
com més gran és l'estirabot, més aconsegueixen monopolitzar el debat i així
mantenir els dubtes d'oients i lectors. En canvi, molts altres mitjans mantenen
allà una visió compacta, que s'autoreforça amb la negació de la pluralitat. El
segon biaix és de destí. Els resums de premsa, per exemple, de moltes empreses i
institucions, pequen d'aquesta distorsió. Els diaris que es llegeixen a Madrid
i a bona part de la Península, la ràdio que s'escolta i la televisió que es veu
pesen molt poc en audiències dins la realitat catalana, de manera que s'estan
conformant realitats desconnexes. Ho dic des del coneixement de
veure cada matí reculls de notícies que superen els dos centenars. Si hom
selecciona els mitjans per agombolar-se amb l'autoafirmació, res a dir; però si
sobre el coneixement es volen construir polítiques mínimament basades en
l'evidència, l'autoengany és garantit.
Jo mai
havia vist els mitjans tan combatius i de
part com avui, vista la situació extraordinària que vivim i les ganes
que tenen alguns d'influenciar el procés en un sentit o altre, també pels
rèdits empresarials que se'n poden derivar. Que fàcil resulta trobar un autor
descontent per a donar pàbul i protagonisme a la seva crítica, que ben manegada
permet fer del cas concret la regla general. Utilitzar i llençar, que si el
text té pocs caràcters més fàcil serà la manipulació. Això afecta en especial
qui creu que escriu fora de context des de torre d'ivori aïllada, sense
conèixer crèdits, dia concret de publicació, limitacions d'espai i pàgines
d'inserció, esdevenint metralla d'ús de conveniència.
Entenc que no agradi a alguns comprovar
la realitat que viu Catalunya, que durant molt temps han ignorat i que amb la
seva negligència han alimentat; però insulta la intel·ligència que en la seva
lluita reactiva avui en els mitjans vulguin fer passar bou per bèstia grossa
tot utilitzant l'economia al servei del seu desideràtum polític. Sempre ens quedarà
l'honestedat o el subconscient del professor esmentat enfront del desvari de la
FAES per comprovar quins són els límits de la manipulació.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada