Benvolguts,
En Vicenç Villatoro en el setmanari El Temps ens
explica que després del congrés d’història “Espanya
contra Catalunya”, la representant catalana del PP, Alícia Sánchez Camargacho, va anunciar que organitzaria per
combatre’l un Foro
de la Verdad. Villatoro ens demostra com la Veritat és tema de creences i no de
ciència. I hi posa com exemple l’obra 1984
del George Orwell, amb el protagonista que treballa precisament al Ministeri de la
Veritat. I la sentència final, esmentant Sanchez Camargacho : No em costa gens
imaginar-me quin és el dogma, i de quina fe, que Sánchez Camacho ens voldria
encolomar sota l’etiqueta de la Veritat.
El Ministeri de la Veritat
Vicenç
Villatoro | ElTemps 1541,
24/12/2013
En
manifestar la seva indignació profunda per la celebració a Barcelona del
congrés d’història “Espanya contra Catalunya”, la representant catalana del PP,
Alícia Sánchez Camacho, va anunciar que organitzaria per combatre’l un Foro de la Verdad.
El terme
em va sobtar. El terme veritat no em sembla que pertanyi exactament
a aquest context, el del debat acadèmic sobre la història. Els organitzadors del congrés criticat no
parlaven, de fet, de veritat, sinó que el legitimaven en el rigor, la
professionalitat, l’aplicació dels mètodes acadèmics, el prestigi i la
trajectòria dels conferenciants... Parlar de veritat i de mentida em semblava que
pertanyia a una altra dimensió del llenguatge. Potser el de la religió.
Potser
el de la política
amb minúscules. Però per a Alícia Sánchez Camacho és un terme
recurrent: contra
el dret a decidir, ja va proposar en el seu dia el dret a saber la veritat.
I jo diria que la paraula veritat la pronuncia sempre en majúscules. Quan la
paraula veritat
apareix en un triangle on els altres angles són la història i la política, hi
ha alguna cosa que ens hauria de posar en alerta.
Potser
és el record de la lectura de George Orwell i el seu esplèndid 1984. Com saben
vostès, el protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la
Veritat. Amb majúscules, també. I quina és la seva feina? Reescriure els
titulars antics dels diaris perquè no entrin en contradicció amb les profecies
i les afirmacions actuals de la línia oficial de l’Estat, és a dir, del Partit.
És una part de la feina general del ministeri d’anar reescrivint la història –i
fins i tot els documents històrics!– a la mesura de les necessitats canviants
de l’Estat, per legitimar-lo.
No és un
invent d’Orwell. Pensem en la pràctica estaliniana d’esborrar de les fotos
oficials aquells líders que anaven caient en desgràcia. En aquesta versió d’Orwell, la Veritat –amb majúscules–
promoguda per l’Estat a través d’un ministeri, és de fer la construcció d’un
relat en benefici de l’estat. La Veritat és la veritat oficial. Construïda a la major
glòria de l’Estat. Per tant, l’ús del terme per part d’Alícia
Sánchez Camacho és significatiu, suposant-la com se la suposa una persona
intel·ligent i culta.
Parlar
de la Veritat, del Fòrum de la Veritat, ens fa pensar en Orwell. Perquè si
busquem la paraula als poemes de Salvador Espriu o d’Antonio Machado, costaria
molt més fer-la servir amb aquesta alegria i amb el sentit que ella li dóna, en
aquest context. Per
a Espriu, ja se sap, la veritat és aquell antic mirall que es va trencar a
trossos i del qual cadascú pot tenir-ne un fragment, que conté una part de la
imatge esmicolada.
Per a Machado, la veritat és una cosa
que hem d’anar a buscar junts, guardant cadascú la seva i sense voler-la
imposar.
Parlar de veritats i de mentides serveix per a coses molt concretes, per a la
data d’una batalla o per a un percentatge electoral, que és o no és, que pot
ser veritat o mentida. Parlar de veritat o de mentida en les interpretacions
històriques, en les visions de conjunt, en els relats genèrics, és molt més
delicat.
Per no
dir que és sempre inadequat. Excepte si es té de la veritat el concepte
orwellià (no el que tenia Orwell, sinó el que Orwell precisament combatia).Què
és la veritat? A mi em sembla un terme, usat amb la contundència de Sánchez
Camacho, més propi del món religiós, del món de la fe, dels catecismes. A
Castro del Río, un poble preciós de la província de Còrdova, on va néixer mon
pare i d’on ve la meva família, surten els Hermanos de la Bella Aurora la
matinada del dia de la Immaculada i canten unes boniques cançons de
campanilleros a llaor de la Mare de Déu, del rosari i de tot allò en què
creuen.
Aquest
any hi vaig anar. Una de les lletres acaba dient: “Esta es la Verdad, esta es la Verdad: que la
Hostia por chica que sea tiene cuerpo y sangre de Su Majestad”. És a
dir, la veritat
religiosa, el dogma de fe. Veritat per a qui comparteix la fe,
convicció respectable –però no precisament veritable– per a qui no la
comparteix. Com fan aquests Hermanos amb encantadora ingenuïtat, proclamar la
veritat és proclamar el dogma de la pròpia fe. No em costa gens imaginar-me quin és el dogma, i
de quina fe, que Sánchez Camacho ens voldria encolomar sota l’etiqueta de la
Veritat.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada