Benvolguts,
Vegeu la relació entre el binomi bancs - constructores, o Iberia -
British Airways o Caja Madrid – Barajas, que esmenta en Partal,
però també es pot pensar en ZP i els brotes verdes que deia que haviem
sobrepassat Itàlia
i anavem en camí de sobrepassar França...
Els successius Gobiernos de l’estat espanyol han
fet una contínua
fugida endavant des de fa segles, que fins ara els ha sortit relativament
bé, a base de mentides
com la tergiversació de la història, la tergiversació dels comptes públics, l’intent
d’enredar la UE i altres organismes internacionals amb lleis que a l’estat
espanyol no es compleixen (i no ha passat res fins ara!), la utilització de l’ambigüitat
com a eina per enredar el poble, la utilització d’estructures gairebé sagrades
com el nacionalcatolicisme
o la Constitució
(portadores de valores eternos que ens feien recitar en el
franquisme), totes per domesticar el poble a través d'un
capitalisme a l'espanyola que posava l'estat al servei d'una casta extractiva,
familiarment connectada i ideològicament successora dels qui havien manat als
quaranta i als cinquanta, dels vencedors de la guerra infame (En Partal s’estalvia de dir-ne imperialisme,
feixisme, nazisme, franquisme, borbonisme, etc...).
Una ficció com diu en Partal que ja no s’aguanta!
Ja se’ls està veient el llautó!
Genial la comparació amb les expressions
afortunades d’en Pujol, però a les que jo mai no havia donat aquest significat:
Pujol sap concentrar molta política en
una sola frase, i aquella implicava que les raons nacionals eren les mateixes però no la
descomposició del marc estatal!
I ara em pregunto per què sempre que comento
algun article d’en Partal, em ve al cap i utilitzo el mot clarivident. No sé per què serà?
I ara l'article:
Vicent
Partal
23.12.2013
Potser sí que són l'URSS…
·
El
peculiar capitalisme espanyol no pot aguantar més la seua ficció i cau amb un
estrèpit políticament rellevant
Una de
les frases més cèlebres de Jordi Pujol la va dir quan es van independitzar els
països bàltics. El president de la Generalitat d'aleshores va dir que Catalunya
era Lituània però Espanya no era l'URSS. Pujol sap concentrar molta política en
una sola frase, i aquella implicava que les raons nacionals eren les mateixes
però no la descomposició del marc estatal. L'URSS del 1991, tot i ser nominalment una de les dues
superpotències, era un estat en descomposició, incapaç, podrit. Una cosa que
l'Espanya d'aquell moment no era, però la d'avui potser sí.
La
d'avui mostra en aquest sentit uns indicis sorprenentment paral·lels als de la
Unió Soviètica del principi dels noranta:
·
Hi ha
l'enorme crispació social i la ineficàcia d'una economia dopada políticament i
que de sobte cau.
·
Hi ha també una visible crisi de legitimitat, un qüestionament obert
del règim i una reacció conservadora, de retorn al passat, que per moments
sembla imposar-se i tot.
·
I hi ha un envit sobiranista que veu en la proclamació de la
independència no només un projecte nacionalista, sinó sobretot una possibilitat
nacional, la de fer un estat millor per als ciutadans, la de ser la manera de fugir d'allò.
El
desconcert econòmic espanyol és en aquest sentit paradigmàtic. Espanya és un
país capitalista, però d'un capitalisme ben peculiar. Trampós. Teledirigit des
de l'estat, una mica a l'estil soviètic. Durant dècades les grans
empreses espanyoles s'han beneficiat d'unes maneres de fer que les han inflades
de forma artificial i les han protegides artificialment dels embats del mercat.
S'han fet
imperis no tant basant-se en les lleis del mercat com en el BOE i en
regulacions legals pensades per a afavorir-les. I ara la realitat dels mercats,
de la crisi, imposa un correctiu enorme.
L'afer patètic de les elèctriques
n'és l'últim exemple, però té el precedent en el binomi bancs-constructores o
en l'operació Iberia-Barajas. Ara fa riure, però Iberia es va creure que era tan important com
British Airways i Caja Madrid es va pensar que podia crear a Barajas la clau de
volta del sistema europeu de comunicacions. Mentre sobraven els diners se'ls
gastaven en aquests tipus d'operacions que no han aguantat ni un any a la
intempèrie del capitalisme real, quan l'estat ja no podia inflar la bombolla. Perquè eren
artificis polítics, peculiars mostres d'un capitalisme a l'espanyola que posava
l'estat al servei d'una casta extractiva, familiarment connectada i
ideològicament successora dels qui havien manat als quaranta i als cinquanta,
dels vencedors de la guerra infame.
Ara, però, no poden aguantar més la
seua pròpia ficció i cauen amb un enorme estrèpit de notables repercussions
polítiques.
La forma en què el govern espanyol ha evitat la pujada de la llum tindrà
conseqüències importants. Les elèctriques són un dels principals fons de rèptils
d'aquest país i han estat les finançadores paral·leles d'un submón tètric on caben des
de polítics retirats fins a diaris proclius, des de lligues de futbol fins a
promocions internacionals. Han fet molt diner perquè l'estat els el
deixava fer sense cap escrúpol, però ara es troben que han passat la ratlla de
la racionalitat i
ni l'estat no pot resistir la seua bogeria. Allò que és sensacional,
però, és observar que ho han fet legalment, usant els demencials mecanismes
creats a posta per a ells. Però ho han fet en un moment d'una crisi tal que el
règim ja no pot resistir les seues pròpies essències i ha hagut de reaccionar,
violentant la llei per acabar de crear més confusió encara.
L'estrèpit econòmic és millor no
menysprear-lo. A l'URSS va ser definitiu. No només perquè va col·lapsar la
societat. També perquè va donar ales a l'oposició i als projectes alternatius
fins a arribar a ensorrar la legitimitat soviètica a base d'obligar la
nomenklatura a cometre error rere error. I una cosa pareguda és la que fa el PP. Davant
l'ensorrament del model d'estat construït a la transició només sap reaccionar
amb intransigència, proposant un retorn al passat. La llei de l'avortament o la
de seguretat ciutadana ens retornen als anys setanta i deslegitimen amb això un
estat que als anys noranta es va poder presentar davant el món com un cas
d'èxit i com un esclat de modernitat. Un estat, però, que avui passa
un dels seus pitjors moments, just quan nosaltres som més forts.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada