Benvolguts,
L’amic Lladonet ens explica en Ni contra
Catalunya ni contra els Països Catalans algunes particularitats de la relació Catalunya-Espanya. Publicat
simultàniament al seu Bloc a directe.cat i al:
Aquest article és una resposta al que varem publicar ahir d'en Sal·lus Herrero.
Però no havíem quedat que Catalunya no va existir fins al 1978?
Per què vegeu que l’enfrontament Catalunya-Espanya.ve d’abans del 1978 en una discussió al Congreso espanyol al 1932 sobre l’L’Estatut del 32 i sobre si hi havia d’haver o no bilingüisme a les universitats catalanes (?), els espanyols defensaven que no i les tonteries del diputat Balbotin del Partido Radical Revolucionario (?) es devien poder dir perquè aquest inculte diputat no havia estat mai al Pirineu català on hi ha pics de 3.000 metres però també colls de 280m com el del Pertús! I l’argument del tal Balbotin era: Se ha dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España, pasando por la llanura castellana.
Però no havíem quedat que Catalunya no va existir fins al 1978?
Per què vegeu que l’enfrontament Catalunya-Espanya.ve d’abans del 1978 en una discussió al Congreso espanyol al 1932 sobre l’L’Estatut del 32 i sobre si hi havia d’haver o no bilingüisme a les universitats catalanes (?), els espanyols defensaven que no i les tonteries del diputat Balbotin del Partido Radical Revolucionario (?) es devien poder dir perquè aquest inculte diputat no havia estat mai al Pirineu català on hi ha pics de 3.000 metres però també colls de 280m com el del Pertús! I l’argument del tal Balbotin era: Se ha dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España, pasando por la llanura castellana.
I la frase ens demostra que s’ha de ser molt
ruc de comparar el dur i salvatge camí de Catalunya a França amb el de
Catalunya a la llanura castellana. I
a més no cal ser catalanista per saber de geografia!
I va acabar el raonament (?) dient: Porque no sois una
nación, sois una región española, como las demás, y no tenéis derecho a estar
solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad como todas las personas
civilizadas...”
És la fal·lera de la uniformitat! L’Albert Rivera fa poc va dir que no hi havia diferència entre Catalunya i la Región de Múrcia! Autoodi?
És la fal·lera de la uniformitat! L’Albert Rivera fa poc va dir que no hi havia diferència entre Catalunya i la Región de Múrcia! Autoodi?
Us recorden res totes aquestes sòlides
argumentacions?
14.12.2013.
Joan Lladonet
No, de cap de les maneres, Espanya no va ni ha anat mai contra Catalunya, o si
voleu, no ha anat mai contra els Països Catalans. Això és falsificar la
història. Com
pot haver anat mai contra els Països Catalans, si no existeixen, ho
acaben de confirmar els diputats del PP al Parlament Balear, fa uns quants
dies, que varen assegurar que no, que no existien, i si ells ho diuen, amb la
saviesa que han anat manifestant aquests darrers anys, és que deu esser
veritat. Com es
pot fer un Simposi, el títol del qual comenci per aquesta frase: Espanya contra
Catalunya...? Com poden devers 20 historiadors exposar ponències i comunicacions
a un Simposi com aquest? Voleu Simposi? Voleu la vertadera història?
No us preocupeu! El PP la vos contarà! Aquella mateixa història que molta gent va mamar en la seva
infància i joventut. Sí, la història del Nodo i la de les enciclopèdies Álvarez,
i la dels llibres de la Formación del Espíritu Nacional, històries
terrorífiques, perdó, verídiques. Anem per parts i exposem fets,
sense anàlisi crítica:
El terme “Paísos Catalans” el trobam documentat a Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876), l’autor del qual és Benvingut Oliver i Esteller. A final del segle XIX, aquest terme comença a usar-se durant la Renaixença, però això no és seriós. S’haurien de citar tots els que l’usaven. Però és que no acabaríem mai. I si no ho faig, es posarà en dubte, arribarà el Parlament Balear i ho desmentirà. Bé, doncs, vet aquí un exemple: Josep Narcís Roca i Farreras, l’any 1886, usava el terme com a sinònim de territoris de parla catalana, ho va fer a un article que va publicar a la revista Arc de Sant Martí. Ja en ple segle XX, el valencià Joan Fuster als seus llibres Nosaltres, els valencians i a Qüestió de noms, definia el concepte territorial dels Països Catalans com a estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya. Varen ser nombroses les persones dels Països Catalans, que estaven d’acord amb tal denominació, però això no sé si són fets o cabòries. Els manats i pagats de la FAES ho desmentiran, és la seva feina. Més envant, Josep Guia, davant algunes reticències a usar el terme Països Catalans, va escriure el llibre
El terme “Paísos Catalans” el trobam documentat a Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876), l’autor del qual és Benvingut Oliver i Esteller. A final del segle XIX, aquest terme comença a usar-se durant la Renaixença, però això no és seriós. S’haurien de citar tots els que l’usaven. Però és que no acabaríem mai. I si no ho faig, es posarà en dubte, arribarà el Parlament Balear i ho desmentirà. Bé, doncs, vet aquí un exemple: Josep Narcís Roca i Farreras, l’any 1886, usava el terme com a sinònim de territoris de parla catalana, ho va fer a un article que va publicar a la revista Arc de Sant Martí. Ja en ple segle XX, el valencià Joan Fuster als seus llibres Nosaltres, els valencians i a Qüestió de noms, definia el concepte territorial dels Països Catalans com a estrictament lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins que es produís la unificació nacional dels territoris de parla catalana, que haurien de dir-se Catalunya. Varen ser nombroses les persones dels Països Catalans, que estaven d’acord amb tal denominació, però això no sé si són fets o cabòries. Els manats i pagats de la FAES ho desmentiran, és la seva feina. Més envant, Josep Guia, davant algunes reticències a usar el terme Països Catalans, va escriure el llibre
És molt senzill, digueu-li
Catalunya!
Respecte del tracte d’Espanya, el fet que vull presentar són unes paraules d’un cordovès, Eduardo Reyes, que ha format un grup anomenat “Súmate”, que intenta desfer falsos arguments contra la independència dels catalans; ja té més de 2.000 afiliats i més de 15.000 seguidors a les xarxes socials i, entre altres coses, quan li demanen el per què d’aquesta associació, manifesta: “La constatació que, essent catalans, no estàvem fent res per defensar la nostra terra davant la degradació a què ens sotmet Madrid. Cada consell de ministres, cada declaració, és una escopinada a la cara. Tot allò que fa el govern espanyol està dirigit a perjudicar-nos pel sol fet que som catalans, ens humilia i ens maltracta, vol destruir la la llengua del país i el sistema educatiu...” Aquestes paraules representen un fet inqüestionable, constatat per persones amb llinatges castellans, que se n’han adonat de l’explotació a què els sotmet Espanya. Però això ha passat sempre, durant els darrers tres-cents anys. Llevat que el Parlament Balear esborri tot el que ha passat durant aquests tres segles.
Respecte del tracte d’Espanya, el fet que vull presentar són unes paraules d’un cordovès, Eduardo Reyes, que ha format un grup anomenat “Súmate”, que intenta desfer falsos arguments contra la independència dels catalans; ja té més de 2.000 afiliats i més de 15.000 seguidors a les xarxes socials i, entre altres coses, quan li demanen el per què d’aquesta associació, manifesta: “La constatació que, essent catalans, no estàvem fent res per defensar la nostra terra davant la degradació a què ens sotmet Madrid. Cada consell de ministres, cada declaració, és una escopinada a la cara. Tot allò que fa el govern espanyol està dirigit a perjudicar-nos pel sol fet que som catalans, ens humilia i ens maltracta, vol destruir la la llengua del país i el sistema educatiu...” Aquestes paraules representen un fet inqüestionable, constatat per persones amb llinatges castellans, que se n’han adonat de l’explotació a què els sotmet Espanya. Però això ha passat sempre, durant els darrers tres-cents anys. Llevat que el Parlament Balear esborri tot el que ha passat durant aquests tres segles.
El darrer fet, exemple, que exposaré per no allargar més l’article és d’un
diputat del temps de la República, l’any 1932. Sempre s’ha dit i se sap que els que més han
atacat el poble català han estat persones de dretes, però aquest era un radical
d’esquerres, del Partido Radical Revolucionario, José Antonio
Balbontín, en una discussió al Congrés sobre si hi havia d’haver o no
bilingüisme a les universitats catalanes. Els espanyols defensaven que no. En
un moment de la discussió, Balbontín va dir: “Se ha
dicho en Barcelona que encuentran muchos catalanistas más llano el camino hacia
Francia, pasando por encima de los Pirineos, que el camino hacia España,
pasando por la llanura castellana. Esto se ha dicho en vuestra tierra, en vuestra nación, si queréis. Y
yo os digo, ese nacionalismo vuestro, desbordado, descabellado, a mi me parece
como a D. Miguel
de Unamuno, con su misma palabra, que yo no había podido emplear
antes porque yo no tengo su autoridad, una mentecatada; esta es la palabra, una
mentecatada, porque
no sois una nación, sois una región española, como las demás, y no tenéis
derecho a estar solos, sino que estáis obligados a vivir en sociedad como todas
las personas civilizadas...”
El final de la seva intervenció és molt semblant a les nombroses que s’han sentit i llegit aquests dies, abans i després de conèixer les preguntes que haurien de contestar els catalans si se’ls respecta el dret a decidir. La manera de contestar dels espanyols és amenaçadora, nega el dret a exercir la democràcia i vol continuar tenint submís i sotmès el poble català, el poble dels Països Catalans, aquells que no existeixen segons els diputats del PP del Parlament Balear.
El final de la seva intervenció és molt semblant a les nombroses que s’han sentit i llegit aquests dies, abans i després de conèixer les preguntes que haurien de contestar els catalans si se’ls respecta el dret a decidir. La manera de contestar dels espanyols és amenaçadora, nega el dret a exercir la democràcia i vol continuar tenint submís i sotmès el poble català, el poble dels Països Catalans, aquells que no existeixen segons els diputats del PP del Parlament Balear.
Joan Lladonet
Joan
A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada