Benvolguts,
El nostre amic i patriota balear Joan Lladonet
s’ha fixat també en l’article d’en Josep M. Casasús sobre en Prat de la Riba i
hi ha fet una sèrie d’anotacions que vull compartir amb vosaltres. L’apunt l’ha
publicat avui en el seu Bloc hostatjat en el directe.cat. L’autor usa un enginyós
mètode que consisteix a separar l’article en paràgrafs i i realment fa un
diàleg entre els seus comentaris i els paràgrafs de l’article. Amb cada
comentari prepara el terreny per posar-hi a continuació el paràgraf següent de
l’article! Genial!
Divendres, 6.12.2013.
Qui són els separatistes?
Com que els contraris a la llengua catalana no fan comptes atendre raons, com que la seva tasca consisteix a intentar diluir la llengua i esmicolar-la tant com puguin,
per això els paguen i cobren, l’únic que podem fer és denunciar
quines són les seves vertaderes intencions i dir-los que encara que la
comprensió lectora sigui molt baixa, segons l’informe Trepitja, no esborraran mai la
realitat. És una
mica el que passa quan t’informes; fa angúnia haver de llegir quasi tot el que
diuen diaris, ràdios i televisions, el centre de les quals es trobi a Madrid,
sobre les aspiracions de Catalunya. Per contrarestar-los, la realitat catalana
els surt a camí i podem fruir amb textos de resposta. Per això, podem llegir
fragments com aquest:
“Bé se n’han dit i escrit de coses sobre Catalunya i el regionalisme (nacionalisme), durant la present temporada. La conspiració del silenci que fins ara havien practicat els polítics de Madrid, amb significativa unanimitat, ha estat substituïda per un pescatereig eixordador, per una pluja d’imbecil·litats, embusteries i insults. Molt ha guanyat la nostra causa amb les últimes campanyes, i molt i molt hem de felicitar-nos en els que hem contribuït a dirigir-les.”[...]”
Els atacs contra la nació catalana, que ells voldrien que només fos regió, són constants des dels principals diaris que es publiquen a Madrid per a tot l’estat. No Continuam escatimen mentides ni cap tipus d’expressió vomitiva que se’ls ocorri, amb la intenció de condicionar el lector contra els malvats catalans.llegint i trobam la reacció a casa, amb fragments com aquest:
“Els estrangers les han sentit, les aspiracions de Catalunya, i per regla general les han comprès. A Madrid no. I a Madrid no ens han entès, perquè tenen aversió, enveja o odi a Catalunya. Aquesta passió transpira en els discursos dels seus polítics i en els articles dels seus diaris; és la nota dominant, nota neta i vibrant per entremig de la faramalla retòrica del parlament i la insubstancialitat i enfarfegament del periodisme madrileny. Tots vénen a dir el mateix: que parlar o treballar per Catalunya és anar contra Espanya.[...]”
És una vertadera llàstima, però ha de ser terrible que si una persona o un conjunt de persones decideix o decideixen fer alguna cosa pel seu compte, els diguin que per fer qualsevol cosa, seran els altres, els que no volen fer res, els que els han d’autoritzar. Com si haguessis d’anar a cal veïnat per prendre decisions, com si fossis un criat que només pot lliurar quan t’autoritzin els amos. En aquest sentit tenim aquest altre fragment:
“Ara, si voler per Catalunya llibertat, civilització, benestar, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si desitjar institucions de la terra, compostes de gent de casa, amb plena llibertat d’acció per regir els nostres interessos, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si conservar i fer viure els nostre dret i reposar en el seu lloc d’honor la nostra llengua és anar contra Espanya, anem contra Espanya; i no sols hi anem, sinó que hi hem anat i hi anirem sempre. Però si plantegen així el problema de Catalunya, que consti que els separatistes són ells. Ells, que fan incompatible l’interès de Catalunya amb el d’Espanya, la llengua espanyola amb la catalana, el dret espanyol amb el dret català, les aspiracions seves amb les aspiracions nostres. Ells, que en proclamar el castellà com a únic, genuí i veritable espanyol, treuen d’Espanya els catalans com els èuscars i gallecs. [...]”
És ben clar que la creuada que duen a terme, ara té el punt de mira posat sobre el Principat, igual que sobre la resta de Països Catalans, però no descuiden la vigilància perquè l’èuscar no agafi embranzida i per tenir el gallec controlat, ja que l’estan dissolent dins l’espanyol. Si haguessin fet aquestes llengües i les cultures corresponents seves, si les haguessin tractat com a espanyoles, si s’haguessin enorgullit d’elles, ara ningú no voldria emancipar-se. Però no aprenen cap lliçó com podem llegir al fragment:
“Vegin de no esmenar-se i aconseguiran fer la separació de Catalunya, com han fet la de Cuba, la de Filipines i la de tantes altres terres d’Europa i Amèrica com han passat per la corona d’Espanya.”
Arribats aquí ja només ens queda reunir tots els fragments en cursiva i tendrem un article publicat al diari Arabalears, el divendres 29 de novembre de 2013, no pot ser de més actualitat. El que passa és que és una peça històrica triada per Josep Maria Casasús, que publica l’article Nacionalisme català i separatisme espanyol, d’Enric Prat de la Riba, publicat a La Veu de Catalunya, l’agost de 1899, en el segle XIX. Gaudeix d’una gran actualitat, encara que hagin passat més de 114 anys. La diferència és que ara es complirà el que vaticinava en el darrer paràgraf.
“Bé se n’han dit i escrit de coses sobre Catalunya i el regionalisme (nacionalisme), durant la present temporada. La conspiració del silenci que fins ara havien practicat els polítics de Madrid, amb significativa unanimitat, ha estat substituïda per un pescatereig eixordador, per una pluja d’imbecil·litats, embusteries i insults. Molt ha guanyat la nostra causa amb les últimes campanyes, i molt i molt hem de felicitar-nos en els que hem contribuït a dirigir-les.”[...]”
Els atacs contra la nació catalana, que ells voldrien que només fos regió, són constants des dels principals diaris que es publiquen a Madrid per a tot l’estat. No Continuam escatimen mentides ni cap tipus d’expressió vomitiva que se’ls ocorri, amb la intenció de condicionar el lector contra els malvats catalans.llegint i trobam la reacció a casa, amb fragments com aquest:
“Els estrangers les han sentit, les aspiracions de Catalunya, i per regla general les han comprès. A Madrid no. I a Madrid no ens han entès, perquè tenen aversió, enveja o odi a Catalunya. Aquesta passió transpira en els discursos dels seus polítics i en els articles dels seus diaris; és la nota dominant, nota neta i vibrant per entremig de la faramalla retòrica del parlament i la insubstancialitat i enfarfegament del periodisme madrileny. Tots vénen a dir el mateix: que parlar o treballar per Catalunya és anar contra Espanya.[...]”
És una vertadera llàstima, però ha de ser terrible que si una persona o un conjunt de persones decideix o decideixen fer alguna cosa pel seu compte, els diguin que per fer qualsevol cosa, seran els altres, els que no volen fer res, els que els han d’autoritzar. Com si haguessis d’anar a cal veïnat per prendre decisions, com si fossis un criat que només pot lliurar quan t’autoritzin els amos. En aquest sentit tenim aquest altre fragment:
“Ara, si voler per Catalunya llibertat, civilització, benestar, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si desitjar institucions de la terra, compostes de gent de casa, amb plena llibertat d’acció per regir els nostres interessos, és anar contra Espanya, anem contra Espanya; si conservar i fer viure els nostre dret i reposar en el seu lloc d’honor la nostra llengua és anar contra Espanya, anem contra Espanya; i no sols hi anem, sinó que hi hem anat i hi anirem sempre. Però si plantegen així el problema de Catalunya, que consti que els separatistes són ells. Ells, que fan incompatible l’interès de Catalunya amb el d’Espanya, la llengua espanyola amb la catalana, el dret espanyol amb el dret català, les aspiracions seves amb les aspiracions nostres. Ells, que en proclamar el castellà com a únic, genuí i veritable espanyol, treuen d’Espanya els catalans com els èuscars i gallecs. [...]”
És ben clar que la creuada que duen a terme, ara té el punt de mira posat sobre el Principat, igual que sobre la resta de Països Catalans, però no descuiden la vigilància perquè l’èuscar no agafi embranzida i per tenir el gallec controlat, ja que l’estan dissolent dins l’espanyol. Si haguessin fet aquestes llengües i les cultures corresponents seves, si les haguessin tractat com a espanyoles, si s’haguessin enorgullit d’elles, ara ningú no voldria emancipar-se. Però no aprenen cap lliçó com podem llegir al fragment:
“Vegin de no esmenar-se i aconseguiran fer la separació de Catalunya, com han fet la de Cuba, la de Filipines i la de tantes altres terres d’Europa i Amèrica com han passat per la corona d’Espanya.”
Arribats aquí ja només ens queda reunir tots els fragments en cursiva i tendrem un article publicat al diari Arabalears, el divendres 29 de novembre de 2013, no pot ser de més actualitat. El que passa és que és una peça històrica triada per Josep Maria Casasús, que publica l’article Nacionalisme català i separatisme espanyol, d’Enric Prat de la Riba, publicat a La Veu de Catalunya, l’agost de 1899, en el segle XIX. Gaudeix d’una gran actualitat, encara que hagin passat més de 114 anys. La diferència és que ara es complirà el que vaticinava en el darrer paràgraf.
Joan Lladonet
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada