Cultura universal:
911 Els normands
966 Mediterrània. Al Andalus,
Sicília. Calabria
1096-1254 Les
Croades. Les croades foren
una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós, organitzades per
coalicions d'estats europeus a fi d'alliberar Terra Santa
(Jerusalem)
dels musulmans,
i sostingudes pels denominats 'estats cristians' de la
regió. Tingueren lloc durant els segles XI i XIII,
especialment entre els anys 1095 i 1276.
Si bé la majoria de croades foren impulsades per conquerir les terres de Palestina que
estaven en mans dels musulmans, també s'utilitza el terme per a designar
operacions lliurades contra els eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com
fou el cas de la Croada albigesa, i també contra els estats que
s'oposaven a la disciplina papal,[1] com
fou el cas de la Croada contra la Corona d'Aragó.
1096-1099 Primera croada
1147-1149 Segona croada
1189-1192 Tercera croada
1202-1204
Quarta croada
1209-1229 Croada contra els Albigesos. Cristians
contra cristians!
1212 Croada dels nens. Venuts a Alexandria com
esclaus
1228-1229 cinquena croada
1248-1254 sisena
croada
1265 El renaixement
és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que
dóna inici a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del
moviment humanista
que va desenvolupar-se a Europa al segle xvi.
Tot i que el terme procedeix de l'obra de Giorgio
Vasari Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada
el 1570, no fou fins
al segle xix
que aquest concepte no va rebre una àmplia interpretació històrico-artística.
El mot «renaixement» es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els
elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del
coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de
mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'Edat
Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i
l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant el
teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme. Des de
Vasari s'acostuma a prendre com a moment fundacional del renaixement en l'art
la polèmica construcció de la cúpula de la Catedral de Florència, Santa Maria
de les Flors (Santa Maria del Fiore), de l'arquitecte Filippo Brunelleschi. Brunelleschi va
desenvolupar la tècnica de la perspectiva, un altre element d'objectivació de la
realitat normalment associat al renaixement. En literatura s'acostuma a prendre
la publicació del Decameró (1353), de Giovanni Boccaccio (1313-1375) com a punt
d'inflexió entre els modes gòtics o medievals i la nova manera narrativa, tot i
que la Commedia de Dante Alighieri (1265-1321) ja era cantada
públicament en dialecte toscà abans, a partir del 1330. La Commedia
va ser reanomenada precisament per Boccacccio La Divina Comèdia posteriorment.
1265-1321 Dante
Alighieri. Dante Alighieri (el nom Dante
podria ser una contracció de Durante), conegut tradicionalment
en català com
a el Dant (Florència, maig/juny de 1265 - 13/14
de setembre de 1321), és un dels autors més
reconeguts de laliteratura universal. La data de naixement de Dante
és desconeguda, si bé, s'accepta que fou al voltant de 1265 sobre la base
d'algunes referències autobiogràfiques que figuren a Vita Nuova i
al càntic de l'infern -
que comença amb la frase "Al mig del camí de la nostra vida" -, i hem
de considerar que, seguint una tradició ben coneguda, la meitat de la vida
humana es considerava els 35 anys. Situant-se l'any 1300, ens porta l'any 1265.
En alguns versos delParadís diu que va néixer sota el signe zodiacal de bessons, o sigui en el període comprès entre
el 21
de maig i el21 de juny
1555
La Divina Comèdia (en italià
originalment Commedia i rebatejada després la Divina Commedia per
Boccaccio) és l'obra més important de Dante
Alighieri i una de les més rellevants de la literatura italiana i universal.[1]És
un poema medieval que descriu l'estructura de l'altre món segons la concepció
de l'època. Així, té tres parts: «Infern», «Purgatori» i
«Paradís».
Cada part consta de 33 cants escrits en tercets encadenats hendecasíl·labs, i un cant inaugural fa
d'introducció i completa el nombre cent.L'obra narra el pelegrinatge de l'autor pels tres mons
després de perdre's en un bosc. Durant el seu viatge a través de l'infern i el
purgatori, el poeta Virgili és el guia del Dant. Com que per la seva condició de
pagà l'entrada al paradís li és vetada, en el tercer llibre el poeta viatja
acompanyat de Beatriu,
una jove que Dant havia estimat en la seva joventut. Lasciate ogni speranza voi
che entrate (Deixeu tota esperança els
que heu entrat)
1313-1375 Bocaccio
1353 El
Decameró
1483-1546 La Reforma de Luter. Les reformes de Calvíno,
Enric VIII, Huss, etc
1500 L’Humanisme
Pico della Mirandola (1463-1494).
1516 Thomas More
Utopia, on descriu un Estat ideal basat en una organització comunitària,
sense propietat privada.
1476-1536 Erasme de Rotterdam va ser el més representatiu
dels humanistes europeus, i en el seu va atacar durament les institucions
eclesiàstiques.
1508 Elogi de la
follia
1571 Batalla de Lepant
1500-1789 L’absolutisme. Segles
XVI, XVII i XVIII
L’antic
règim. Monarquia absoluta (o autoritària).
Forma de govern característica de les monarquies europees dels segles XVI, XVII i XVIII. Poder
il·limitat dels reis, Monarquies absolutes de dret diví. Paradigma Lluís XIV,
anomenat el Rei
Sol. Els monarques concentraven tots els poders en la seva persona (els
quals posteriorment Montesquieu classificaria en el legislatiu
(fer lleis), l'executiu (dirigir el govern) i el judicial
(aplicar justícia).
Les ordres religioses Malta, del Sant Sepulcre, Teutònica
1190, Templers 1120-1312
Els corsaris
1700 La Il·lustració
(en francès:
Les Lumières; en alemany: Aufklärung;
en anglès: Enlightenment;
en italià: Illuminismo)
és un corrent filosòfic,
polític
i social que
va aparèixer al Regne de França, al Regne Unit
i a Alemanya.
Després es va estendre a altres parts d'Occident durant
el segle
XVIII, anomenat Segle de les llums.[1]
Al llarg d'aquest segle, malgrat que es van mantenir les característiques
bàsiques de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i
l'eclosió del pensament il·lustrat van obrir les portes a una època de
revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El nom en diferents
llengües d'aquest moviment fa referència a la raó, identificada
amb la llum, ideal i guia dels homes de l'època.
L’Enciclopèdia. Montaigne, Voltaire,
L'esperit de les lleis es
publica a Ginebra el 1748. El 1750, per respondre a
les crítiques delsjansenistes i els jesuïtes,
publica la Defensa de l'Esperit de les Lleis, però tanmateix,
el 1751 l'Església Catòlica inclou L'esperit de les lleis a l'Index Librorum Prohibitorum ("Índex
de llibres prohibits").
Dos són fonamentalment els punts
que els diferents autors insisteixen a l'assenyalar l'aportació original de
Montesquieu a l'estudi científic de les societats humanes:
- Montesquieu
escomet la tasca científica de descriure la realitat social segons un
mètode analític i "positiu" que no es deté en la pura descripció
empirista de fets, sinó que intenta organitzar la multiplicitat de dades
de la realitat social en un reduït nombre de tipus.
- Donar
una "resposta sociològica" a l'aparent diversitat dels fets
socials, sota el supòsit que existeix un ordre o causalitat d'aquests fets
susceptible d'una interpretació racional.
És considerat un dels precursors
del liberalisme i
va ser qui va elaborar la teoria de la separació de poders.
1775-1783 Guerra d'Independència dels
Estats Units La Revolució nord americana
1789. La Revolució francesa.
1815. El tractat de Viena
L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'imperi Romà el 476, que marca l'inici de l'edat mitjana.
L'edat mitjana o edat
medieval és el període intermedi de la història d'Europa entre l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos
grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes
del Renaixement com a terme despectiu, perquè la
consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.
L'edat moderna és la tercera
de les etapes en què es divideix tradicionalment la història a Occident segons la historiografia francesa. Entre els anys 1453 (caiguda de Constantinoble) i 1789 (Revolució Francesa),[2] va començar a néixer un nou sistema
econòmic, el mercantilisme. En aquesta perspectiva, l'edat
moderna seria el període dels valors de la modernitat (el progrés, la comunicació, la raó) enfront del període anterior, l'edat mitjana, que el tòpic identifica amb un parèntesi històric dominat per
l'endarreriment cultural i social, i l'obscurantisme.
L'edat contemporània és el
concepte que s'aplica a l'últim gran període històric i que comprèn des de la Revolució Francesa l'any (1789) i que arriba fins a la nostra
actualitat. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest període no és, en cap
cas, una època lineal, sinó complexa i amb diferents canvis que la determinen.
La podem caracteritzar per un marcat procés de creixent econòmic tant des d'un
punt de vista quantitatiu (producció i consum) com des d'un punt de vista
qualitatiu (productivitat, mecanització i indrustialització). Paral·lelament,
l'economia queda determinada en aquest període per procés de globalització accelerat, però amb una gran diversitat segons la regió analitzada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada