150202. Vicent Partal. No calen tantes renúncies…A banda la insòlita desaparició d'Andorra, és realment necessari de convertir Vinaròs o Fraga directament en Espanya i Perpinyà en França?

Benvolguts,

02.02.2015

Vicent Partal

No calen tantes renúncies…

He començat a llegir el projecte de constitució presentat per Santiago Vidal. M'esperava una altra cosa, ho he de dir. Però, siga com siga, tindrem temps de parlar-ne i d'esmenar-la, sempre tenint present que és solament una proposta, sense cap més valor polític que visualitzar d'alguna manera com podria ser el país nou.

Tanmateix, m'ha cridat l'atenció immediatament l'article 35 sobre els 'límits geogràfics i polítics'. Normalment, cap constitució no els defineix amb detall, perquè tothom sap que les fronteres són les isòbares de la política, subjectes tothora a modificacions. Però la redacció que ens proposen resulta especialment sorprenent. Primer diu que 'Catalunya limita al nord amb França, al sud i l'oest amb Espanya'. A banda la insòlita desaparició d'Andorra, és realment necessari de convertir Vinaròs o Fraga directament en Espanya i Perpinyà en França? No hi ha cap manera més polida de dir-ho? I allò que ve després encara sorprèn més, car diu que Catalunya 'es compromet a mantenir els actuals límits territorials, sens perjudici de fomentar els especials lligams amb les terres de parla catalana sota sobirania d'altres Estats'. Quina necessitat hi ha de dir això?

És normal que els nous estats, en el procés de reconeixement per part de la resta, hagen d'acceptar limitacions territorials. Per exemple, en el moment de la unificació alemanya del 1990 França i Polònia van obligar Berlín a acceptar la línia divisòria d'Oder-Neisse, i així es va pactar finalment. Però és insòlit que adoptes ja d'entrada i voluntàriament la posició que, a tot estirar, hauries d'adoptar al final si no tens cap més remei. Perquè si fas això, què et queda per a negociar?

I, de totes maneres, fins i tot quan acceptes un pacte com aquest, perquè t'hi trobes empès, no restes mai obligat a renunciar a la defensa dels teus connacionals que queden fora de les fronteres del nou estat. Una defensa que, per als estats normals, és un compromís ferm i no pas la simple al·lusió a uns vaporosos 'lligams especials', acompanyada de la renúncia formal a reclamar cap debat.

En política internacional és legítim i normal que un estat assumesca la defensa dels connacionals que, per raons històriques o polítiques, viuen fora de les seues fronteres. Fins i tot hi ha una paraula ('Kin-State') que defineix amb precisió aquesta relació (per oposició a 'Home-State'). Catalunya hauria de ser un 'Kin-State' per a tots els catalanoparlants, el 'Home-State' dels quals seria Espanya o França. 

I això no és irredemptisme, ni xovinisme ni fa perillar res. És matèria d'una doctrina europea clara i el document de referència que defineix i emmarca la força legal i els límits d'aquesta actuació fou acordat per la Comissió Venècia del Consell d'Europa el 2001. Es titula 'Report on the Preferential Treatment of National Minorities by their Kin-State'.

Segons aquest text, després de la independència, la protecció dels drets dels catalanoparlants als estats espanyol i francès continuaria corresponent a aquests dos estats, obligats a respectar els drets de les minories, obligació que també tindria la Catalunya independent. Però el 'Kin-State' [Catalunya] és legalitzat per a tenir allò que es defineix com 'un paper destacat a l'hora d'assegurar que els seus llaços culturals i lingüístics continuen essent forts'. Això s'hauria d'aconseguir per mitjà de tractats bilaterals, però el fet important és que es reconeix aquesta defensa especialment si els drets dels catalanoparlants a Espanya i a França no són respectats. I, en qualsevol cas, tal com palesen les conclusions de l'informe, ni Espanya ni França no podrien impedir que Catalunya reconegués als altres catalanoparlants drets que fossen d'aplicació dins el propi territori. Aquesta definició obre la porta a un enorme ventall de decisions.

En definitiva, aquest document del Consell d'Europa reconeix i sistematitza la pràctica de la majoria dels estats europeus, una pràctica a la qual ara sembla que nosaltres vulguem renunciar d'entrada, no sé per què. 

De fet, a la Unió Europea les constitucions de Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Irlanda, Lituània, Polònia i Romania incorporen articles que especifiquen els drets dels nacionals que viuen en els territoris dels estats veïns. Alguns altres estats, com ara Alemanya, Estònia, França, Grècia, Itàlia, Letònia i Suècia, han incorporat també en sengles ordenaments jurídics lleis o decrets que estableixen l'obligació de l'estat de defensar els parlants de les llengües respectives que han quedat fora de l'estat. I hi ha encara acords bilaterals d'un detallisme extrem per a defensar, per exemple, els interessos dels parlants de danès que són ciutadans alemanys i al mateix temps dels parlants d'alemany que són ciutadans danesos. O el dels ciutadans de llengua sueca de les Illes Åland finlandeses. O el dels ciutadans austríacs, tirolesos, d'Itàlia. Podem dir que la gran majoria dels estats de la Unió Europea assumeixen el paper de 'Kin-State' respecte de les pròpies minories residents en els estats veïns.

I aleshores simplement em demane per què nosaltres d'entrada ja hem de renunciar a tot i limitar-nos a parlar de 'lligams' i prou. Com si ens fes por de ser un estat normal i exercir amb la normalitat que ho fan els estats. Oimés tenint en compte que Espanya no solament no renunciarà a defensar els ciutadans que se sentiran espanyols a la Catalunya independent, sinó que en farà bandera, d'això. Amb la qual cosa la defensa dels catalanoparlants de l'estat espanyol significaria pel cap baix --parle fins i tot en termes egoistes-- disposar d'una arma negociadora per a equilibrar el debat.

Vicent Partal

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Rafa Jiménez

Sens dubte, aquesta i altres constitucions són una gran aportació al debat. I ens hem de preparar per a quan arribi el moment, poder fer un procés constituent exemplar.

Respecte a aquesta Constitució s'ha engegat també un procés d'esmenes que pot ser molt interessant, encara que també pot ser, caòtic...

Hi ha molts punts que s'han de revisar i altres que no hi són, com l'absència inexplicable dels drets de l'Aran i els aranesos, la corrupció, etc.

Però, considero que per sobre de tot, el que cal, i això li he sentit entre altres, a vostè senyor director, refrendar la constitució per parts, així les parts que a la ciutadania no agradin, els constituents hauran d'adaptar-les als desitjos del País.

Octavi Monsonís

No tinc gens clar quina funció poden tenir aquesta i les que vindran proposta de constitució. Animar el debat? Però quin debat, si ara més que mai durant tot el procés, la perspectiva independentista sembla haver entrat en punt mort? A banda que alguns articles semblen escrits més per auixar que per sumar.
Sincerament, començar la casa per la teulada sempre s'ha demostrat inoperant.
Sumem gent, il·lusionem-la, fem arribar a tothom la necessitat de la independència com a única garantia de canvi real, i deixem-nos de collonades, que la constitució catalana ja la redactarà i l'aprovarà els parlament del nou estat i la gent.

Geoffrey Lourdou

Després d'haver abordat la setmana passada el tabú de la llengua ara toques el segon, els Països Catalans. Aquest últims anys a mesura que la independència del Principat semblava més a prop, la renuncia de la reivindicació de la nació sencera s'ha fet més palesa. Fins al punt que sembla que en Joan Fuster ha esdevingut una figura incomoda o com a mínim ha passat al segon pla. És que quan la independència era clarament una utopia no costava res de demanar l'impossible, però ara que veiem que està a tocar de la mà l'autocensura s'ha imposat inconscientment o no...

Joan M. Arenas

Crec, Vicent, que no has entès la intenció del  Sr Vidal. En cap moment especifica on comencen Espanya i França. Si a Alcanar o a Guardamar. Si a Almacelles o a Fraga. Si a La Jonquera o a Perpinyà...

Josep Usó

Possiblement, pense jo, després de massa anys de viure sota les normes draconianes de l'Estat Espanyol, a molts se'ns fa difícil entendre que moltes postures, o plantejaments normals són senzillament això. Normals. Encara em sembla que molts continuen pensant que l'Estat Espanyol és omnipotent. I no ho és. El passat 9N es va veure que no ho és. Ni de bon tros. I ja no és capaç de garantir ni les mínimes condicions  als seus més fervents partidaris. El seu declivi és imparable i ràpid. Crec que cal anar per feina, sense complexos i sense embadalir-se massa. el 27S està cada dia més a prop.

I, per descomptat, cal agrair al Jutge Santiago Vidal es seu esforç. La seva proposta pot ser un punt de partida. I prou disgusts li donarà haver-la feta. En qualevol cas, el seu projecte és molt més ambiciós i honest que la tan mitificada constitución espanyola. 

Però com a valencià que visc al País Valencià, em sent abandonat, per aquesta proposta. Per favor, esmeneu-ne les mancances. Gràcies.

Lluís de Yzaguirre

Totalment d'acord amb l'editorial, que entenc que només exemplifica una de moltes renúncies inassumibles, com també ho és per a mi la renúncia a tenir un estat normal on la llengua del país no quedi degradada a la cooficialitat amb la llengua de l'estat més enemic de tots els estats que mai ens han combatut.

En tot cas, es podria negociar amb Espanya un estatus de l'espanyol per sobre del xinès, l'amazic, l'anglès, l'àrab o el rus, però sempre en règim de reciprocitat, com ara la cooficialitat real i efectiva del català al País Valencià i les Illes i l'eliminació de tota forma de persecució de la llengua o de la seva unitat.

De tota manera, no crec que la gent seriosa perdi el temps amb les bajanades com ara no tenir exèrcit o com implementar un sistema parlamentari on sempre hi haurà minories de bloqueig, amplificant el mecanisme antidemocràtic que entre 2004 i 2010 li ha permés al Partit Putrefacte imposar els seus candidats al tribunal constitucional tot i estar a l'oposició...

Espero que aquesta proposta de constitució serveixi per a una cosa: que el nostre Govern no inclogui els seus autors entre els que hauran de redactar-ne una que vagi de debò. 

Aguilera

Hem de deixar ben clar, des del principi,  qui som,  que volem,  i no renunciar a res.  Que se n'assabentin i que ens respectin com a qualsevol altre estat democràtic i pacífic.

Roser Cussó

Hi ha efectivament una sèrie de renúncies/límits "abans d'hora" que són, a més, contraproduents.

- alguns diuen que el moviment independentista no és nacional quan, en el sentit d’alliberament d'un poble, ho és, en siguem tots conscients o no. En la mateixa línia, dins dels Països catalans som connacionals, i no només persones "que parlem català".

- es deixa també entendre que no tindrem mai una sobirania plena, ja que dependrem de la Unió europea i la seva "normal" ingerència mondialitzadora –no hi ha cap altra manera de viure junts?

- es considera que el castellà ha de ser cooficial, cosa que ningú no ha demanat, desdibuixant la idea de ser un sol poble (base del moviment) i projectant en els dits "castellanoparlants" el caràcter de minoria, que, a més, es transmetria de generació en generació –per cert, caldria una bona discussió sobre la constucció estadística de les "llengües maternes" individuals.

Aquestes proposicions-decisions es fan principalment des de dalt i es presenten com a positives. Es fa així difícil d’oposar-s’hi. Esperem que les opinions puguin expressar-se amb veritable efecte.

Annex: l’ús de la paraula minoria

He treballat de manera crítica sobre l'origen de l’ús jurídic i internacional de la paraula "minoria".

En aquest sentit, penso que els catalans a França o els valencians a l'Estat espanyol no són minories. Són pobles minoritzats –es troben en llur territori històric (sense essencialismes). Els immigrants no són tampoc minories si s'integren a la cultura d'acollida –sempre que aquesta cultura pugui expressar-se lliurament com a tal. En canvi, són minories els egipcians coptes a Egipte, per exemple, havent estat primer la majoria. O els francesos musulmans a França, no com a immigrants o fils d'immigrants, sinó com a fidels d'una religió minoritària –i suposant, això si, que no esdevinguin tan "poc religiosos" com la majoria dels francesos!

Miquèl Maresma

Sobre el territori dins el que s’ aplicarà la Constitució Catalana ni hauria prou amb fer esment que s’ aplicarà a l’ actual territòri de la Generalitat de Catalunya, conegut històricament com a  Principat de Catalunya.

  

David d'Enterria

Tot i que discutir sobre la Constitució de l'estat català a aquestes alçades pugui semblar començar la casa per la teulada, el debat ajuda a consolidar (dins del país i internacionalment) la força i la realitat de la nostra voluntat d'independència. L'esborrany del jutge Vidal -- un treball que cal començar per agrair i defensar, sobretot vista la persecució brutal de l'estat espanyol contra ell-- és un primer punt de partida que cal amillorar en molts aspectes. Sobretot pel que fa al tema territorial. Així, per exemple, l'article 5 ("Capitalitat") manté una mentalitat provincialista espanyola (esmentant les 3 capitals de "província" actuals, enlloc de les de les 7 vegueries proposades a l'article 36) i els articles 12 ("Nacionalitat") i 35 ("Límits geogràfics i polítics") haurien de ser molt més oberts al conjunt de ciutadans dels Països Catalans. Pel que fa als límits territorials de l'estat català cal recordar que l'article 4 de l'Estatut de Núria del 1932, així com també l'article 10 de l'actual Estatut de la Comunitat Autònoma d'Aragó(*), preveuen de forma natural la incorporació de territoris o municipis limítrofs si es compleixen una sèrie de requisits democràtics. Caldria afegir un article similar a la Constitució catalana per facilitar la futura agregació d'altres territoris de la nació que expressin democràticament la seva voluntat de formar part de la República catalana.

(*) Article 10 de l'Estatut Aragó:
Podran incorporar-se a la CC.AA. d'Aragó altres territoris o municipis, limítrofs o enclavats, mitjançant el compliment dels requisits següents:
a) Que sol·licitin la incorporació l'Ajuntament o la majoria dels ajuntaments interessats, i que s'escolti a la comunitat o província a la qual pertanyin els territoris o municipis a afegir.
b) Que ho acordin els habitants d'aquests municipis o territoris, mitjançant consulta expressament convocada a l'efecte i prèvia l'autorització competent.
c) Que ho aprovin les Corts d'Aragó i, posteriorment, les Corts Generals de l'Estat, mitjançant una llei orgànica.

Almar Bosch

Trobo molt encertat el comentari editorial.
La primera impresio es de 'paternalisme'. Per exemple: article 4, 2: crec que sobra.
Adicionalment el catala hauria de ser la llengua oficial
Article 11: son redundàncies. El que hem de fer es asumir els tractats humanistes europeus Integrament.
Pel que fa a la nacionalitat pels nouvinguts o d'adopcio, haurien de conèixer llengua i costums del pais d'acollida i comprometre's a respectar-los.
Article 13,2. Si tots som iguals, sobren els privilegis eclesials
Article 39, 4: Impunitats ? Perquè? Tots iguals devant la llei
Article 87: Sobra. Si apliquem el sentit comu, no cal intentar regular-ho tot, ja som grandets...
En fi, crec que es una base de discusio que donara molt de si.

Miquel Strubell

Com a catalans tenim una tendència a considerar que entre els que van emigrar a Catalunya, els de llengua castellana, a diferència dels gallecs, tenen una espècie de defecte que els fa mereixedors d'uns drets que no tenen ni a Alemanya, ni a França ni, posats a dir, Andorra.

La veritat és que tan difícil és per a catalanoparlant aprendre el castellà com per al cas invers. És més, el país està ple, ple de persones que parlen el català havent nascut en el si de famílies de llengua castellana (o altres). Podrien omplir el Camp del Barça potser quinze vegades, o més i tot.

A més, en els centenars d'articles publicats sobre el reconeixement institucional de les llengües a la Catalunya independent, no recordo ni un sol escrit signat per un monolingüe de llengua castellana. Ni un.

Per altra banda, tots els sociolingüistes defensen un model que garanteixi la preeminència del català. Jo personalment sóc contrari a atorgar "oficialitats" a les llengües (o aquell invent madrileny l'abast del qual mai no he entès: "co-oficialitat"), i en canvi cal trobar un sistema que, a l'hora que garanteixi uns drets lingüístics als actuals residents a Catalunya, asseguri l'ús del català per part de les empreses en les seves relacions amb l'Estat, i l'aprenentatge del català -en un nivell raonable- entre els nous residents i aspirants a la ciutadania catalana.

Demano, doncs, serenitat, i prou actituds paternalistes. Al contrari, el nostre poble hauria de fer un gran, monumental homenatge als milions de catalans que van venir de fora, i als seus fills, que van fer seva la llengua parlada en aquesta terra des de fa més de mil anys... sense que ningú els fes la més mínima pressió perquè renunciessin a la seva d'origen.

Ferriol Macip

Jornalet publica aquest dilluns en portada un article sobre aquest projecte de constitució, que pel reconeixement de l’occità a Catalunya suposa un greu pas enrere. Podeu veure l’article a:
http://www.jornalet.com/nova/4668/lo-projecte-de-constitucion-catalana-es-una-amara-decepcion-per-loccitan

Àngels Folch

Em semblen molt pertinents les objecions que proposes en relació a l'article 35.
Però no tinc tant clar que el redactat suposi renunciar a la defensa dels connacionals que queden fora de les fronteres dels nous estats. Em sembla que aquesta defensa es garanteix amb el punt dos quan diu:
2. La política exterior i diplomàtica tindrà especial cura en vetllar pel respecte als drets d’autodeterminació dels pobles, exercit d’acord amb els principis democràtics i de legalitat internacional.
Entenc que es renuncia a modificar aquests límits per la força de les armes, però que es podrien modificar per la via democràtica, és a dir, a través de l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles, i l'estat català vetllarà perquè aquest dret es respecti per a tots els pobles i per tant també per als connacionals que en un futur puguin decidir que volen formar part de l'estat català.

Sebastià Batlle

Vostè diu: això no és irredentisme, ni xovinisme ni posa en perill res. Hi ha una doctrina europea clara al respecte i el document de referència que defineix i emmarca la força legal d’aquesta actuació i els seus límits és l’adoptat per la Comissió Venècia del Consell d’Europa el 2001 sota el títol ‘Report on the Preferential Treatment of National Minorities by their Kin-State’   

Ni posa en perill res, hi ha una doctrina europea clara?  Vull recordar que pels nostres veins, i si queden fora la  UE ?, què respectaran?, i encara que s’ hi quedin, només respecten (i exigeixen) el què els convé, bàsicament a l’ hora de demanar; vegi com han exigit 26 mil milions que els deu Grècia, (el què deuen a Catalunya sembla ser que s’ha d’ allargar per així prescriure) i encara que hagin de demanar, això sí que ho respecten ( i exigeixen ). Una altre cosa referent a lo de respectar: aquest cap de setmana un membre de les forces de seguretat de l’ estat ha (pressumptament) assassinat un membre de les forces de seguretat del nostre pais; què li passarà a ell?, què li passarà al seu comandament? què li passarà  al seu màxim responsable de defensa ??. És clar, aquest membre estava en les seves hores lliures i ja pot fer el què vulgui ( 0,7 d’ alcoholèmia  i). I si hagúes estat al revés? , de segur inmmediatament consell de guerra; No hi havia ningú que filmava això?.  Ah, per a segons quí en les seves hores lliures té limitat el què pot fer.  

Joan A. Forès

Reflexions