Benvolguts,
- En anglès es distingeix entre “yes
or no qüestions i double-u qüestions”. Les primeres es responen amb si-no.
En canvi les darreres (why, what, how, when, who, which...) necessiten una
resposta argumentada.
- Hi ha una genial tira de la Mafalda que
explica el seguent:
·
La Mafalda li diu al Guille:
Saps Guille per què nosaltres no entenem el perquè del que
fan els nostres pares?
La
resposta argumentada és: Doncs és
molt fàcil. Saps què passa quan vas al cinema i arribes a mitja pel·li? Doncs
que no entens res, perquè no saps què havia passat abans! Així amb els nostres
pares és igual: ells hi eren abans i havien començat la pel·li molt abans que
nosaltres haguéssim arribat...
- El professor de filosofia i expert en lògica, Raymond
Smullyan, té una sèrie de llibres on desenvolupa molts problemes lògics d’anàlisi retrospectiva (els raonaments que usava Sherloc Holmes)
usant posicions
o disposicions
de les peces en taulers d’escacs en els que cal esbrinar què
ha passat en les jugades anteriors abans d’arribar a la posició mostrada, com
es pot haver arribat a aquella posició, per què
s’hi ha arribat? La resposta en tots els casos ha de ser també raonada o sigui argumentada...
La
història de Catalunya l’hauríem d’explicar amb raonaments
i arguments contundents i des
d’ara cap endarrere de la mateixa manera que s’estiren cireres d’un cove, o sigui amb una anàlisi retrospectiva! I amb una sèrie
de preguntes-resposta concatenades,
raonades,
argumentades,
anar responent i contrarestant les mentides que l’estat espanyol ha anat
elaborant durant 500 anys. S’ha d’argumentar el per què de
cada situació, talment com en una disposició de tauler d’escacs...
Per què? Perquè en cas contrari és més difícil
d’explicar.
Parlem-ne!
Contingut
Des del 1898 Pèrdua de Cuba i Filipines
Avui
dia som on som! Amb un deute públic de
60.000M€ (sense comptar els que Espanya té com a deute i que en cas de
separació caldria negociar en forma d’actius i passius). Sense crèdit. Sense
possibilitats d’explicar-nos al mon. Putejats per Espanya i per cada un dels
seus ministeris:
- Educació. Llei Wert, IVA
cultural...
- Interior. Clavegueres de l’estat
amb comptes a Suissa, Andorra, Liechtenstein. Polítics: Pujols, Mas.
Filtre de mentides o mitges veritats a la premsa “afecta” que de seguida
les amplifica i les llença al carrer...
- Justícia. TC (Estatut, lleis del
Parlament de Catalunya), TS, TSJCC (Mas, Rigau, Ortega), CGPJ (Vidal)...
- Hisenda. Inspeccions. Rescats
Bancs i caixes. Espoli fiscal...
- Foment. No complir mai els
Pressupostos a Catalunya. Corredor Mediterrani. Estacions AVE a La
Sagrera, Sants, Girona. Plataforma Castor. No traspassar adequadament
RENFE i ADIF. No traspassar Gestió aeroports. No permetre que els Ports
gestionin els seus recursos...
- Exteriors. Amenacen que exerciran
el veto per tal que Catalunya no pugui estar a Europa i haurà de voltar
pels espais siderals, o a l’Illa de Robinson, amenacen de que no podrem
usar l’euro...
Amb una Consti que és com una llosa.
Cada dia amb noves lleis més centralitzadores i més homogeneïtzadores.
Amb tota la magistratura, TS, TC, TSJCC, CGPJ en contra (en cas contrari
expulsats del “cuerpo”). Amb un atur del voltant del 20%
(el d’Espanya és del 24%). Però amb un PIB
per càpita més alt que Espanya, més alt, evidentment, que Espanya sense
Catalunya i més alt que la meitat dels països de la UE.
Per
què estem en aquestes condicions?
Perquè l’any 78 es va fer una Constitució sense preguntar-nos si volíem formar
part d’Espanya, que havia sigut la nostra fal·lera des de molt endarrere...
Per
què no ens van preguntar quin país volíem com va succeir els anys 90 amb els
països sortits de l’òrbita soviètica?
Perquè el dictador Franco havia mort el 1975, havent deixat el país atado y
bien atado, amb un rei franquista entronitzat pel propi dictador i net del
Borbó que havia renunciat a la corona el 1931
I per què Franco havia deixat Espanya
com estava? Perquè
havia fet de dictador durant 40 anys després de guanyar una guerra contra
Catalunya de gairebé 3 anys (del juliol del 36 fins a l’abril del 39), ajudat
pel III Reich alemany, pel dictador Mussolini d’Itàlia i pel Vaticà...
I per què s’havia esdevingut aquella
guerra? Perquè a
l’any 1931 el 14 d’abril en unes eleccions municipals havien guanyat per amplia
majoria les esquerres i s’havia fet fora
el Borbó Alfons XIII, que havia emigrat a Itàlia, i s’havia constituït una
república constitucional (la II República Espanyola) amb les esquerres
espanyoles i catalanes al cap dels Governs respectius i que amb unes normals
alternances l’any 34 havien guanyat les dretes i en unes noves eleccions
legislatives del febrer del 36 havien tornat a guanyar les esquerres. Cal dir
que el 14 d’abril del 31, a Catalunya el President Macià havia proclamat la República Catalana dins de la República
Federal Espanyola, abans que a Madrid es declarés la República espanyola. El govern de Madrid, no va acceptar que
Catalunya s’independitzés i va negociar amb el govern Macià intentant trobar una solució menys traumàtica per a Espanya.
El president Macià va acceptar tornar a formar part d’Espanya amb la restauració de la Generalitat.
I per què s’havien declarat les
Repúbliques? Tot
fruit d’un Pacte de Sant Sebastià,
que s’havia fet el 1930, entre les forces d’esquerres (o de dretes
com a Euskadi) però totes antimonàrquiques i per tant partidàries d’un règim
republicà, pocs dies després de la dimissió del dictador general Primo de Rivera.
I per què hi va haver un dictador del
1924 al 1930? Perquè
en la guerra del RIF, al protectorat espanyol al Marroc hi va haver una batalla
mortal pels espanyols, batalla d’Alhucemas, amb un afer estrany, General
Silvestre, Caso Picasso, contraban d’armes espanyoles que anaven a parar als
enemics, forces d’Abd-el-Krim, que va fer que el general Primo de Rivera s’autoanomenés dictador, amb el vist-i-plau del
Borbó...
I per què els Espanya tenia possessions a
l’Àfrica? Perquè
tots els països importants n’hi tenien, i Espanya feia vint-i-pico d’anys que
havia perdut les darreres colònies d’ultramar, Cuba i Filipines, però havia
mantingut el nord del Marroc (França mantenia tota la resta del Magrib).
I per què al coronel Macià se li va acudir
proclamar la independència de Catalunya? Doncs perquè
Catalunya des del 1714 havia demostrat un esperit de recuperació de la
independència perduda, i ja havia tingut una Mancomunitat de les 4 províncies del
1916 al 1924 que el dictador Primo de Rivera va liquidar.
I per què Catalunya havia volgut ser diferent? Doncs perquè l’assimilació que els Decrets de
Nova Planta pretenien no els havia funcionat prou als nacionalistes espanyols i
l’esperit de Catalunya continuava viu.
I què vol dir això de la Mancomunitat de
Catalunya? Doncs
dintre d’aquesta línia d’esperit antiassimilatori i de fugida de les
estructures podrides d’Espanya, la diplomàcia catalana va aconseguir que les 4
províncies catalanes esdevinguessin una mancomunitat.
Cap altre territori espanyol hi havia pensat ni sentia aquesta necessitat,
perquè només els països de l’antiga Confederació
Catalana Aragonesa havien
experimentat els 600 anys d’independència del seu estat (1100-1714), que havia estat anorreat en la Guerra de Successió a la Corona
d’Espanya. Catalunya havia experimentat un progrés i una acumulació de capital
notable durant el segle XIX amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, i amb la força de la burgesia. En aquesta
etapa anterior Catalunya i Euskadi s’havien industrialitzat més que altres
parts d’Espanya. I l’esperit comerciant i fenici havia fet que els empresaris
catalans anessin a oferir els seus productes a la resta de l’estat (els
viatjants catalans). I l’avituallament de roba i d’altres productes a les
tropes aliades a la Gran Guerra 1914-1918.
I què havia fet la Mancomunitat (de 1916 a
1924)? Segons la Viquipèdia “La
bonança econòmica de la segona meitat del segle XIX a Catalunya, la Renaixença
cultural i el modernisme van
promoure una
generació d'intel·lectuals, burgesos i tècnics amb una mentalitat catalana i
europeista. Els catalans havien deixat de mirar a Madrid per
mirar a París, Londres o Roma, en el que els teòrics anomenen un procés
d'independència cultural. Era una generació optimista, potent a nivell
intel·lectual, polític i econòmic.[5] La Renaixença i el
catalanisme van generar corals, centres
excursionistes, Ateneus, diaris, orfeons, escoles catalanes... tot
un seguit d'elements que van bastir la societat civil d'un fort sentiment
catalanista.[6]” La
Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i
n'inicia un altre, que és el demà [...] Catalunya
aspirava a una autonomia plena i no a una mera descentralització
administrativa.[15] Aquestes ànsies es varen amplificar en acabar la primera guerra mundial,
14 punts deWilson, la qual havia comportat la independència de nacions com
Lituània, Letònia i Islàndia. Puig i Cadafalch va abordar aquesta qüestió emmirallant-se en el principi d'autodeterminació recollit
en un dels catorze punts de Wilson.[ La Mancomunitat va fundar i potenciar l'Institut d'Estudis Catalans
(que volia agrupar els acadèmics més importants del país), la Biblioteca de Catalunya,
l'Escola de Bibliotecàries,
l'Escola Superior d'Agricultura,
la Universitat Industrial
i l'Escola del Treball.
Paral·lelament la Mancomunitat va dedicar la major part del seu pressupost a
realitzar diverses obres públiques d'infraestructures clau pel futur del país. I seguint l'exemple europeu es
crearen diversos serveis d'assistència social. Aquests èxits es van poder
assolir en un context de prosperitat econòmica.[1]
- 1911 s’havia creat la Barcelona Traction, Light and Power Company
Limited "Barcelona Tracció, Llum i Força S.A." Primera
empresa d’elctricitat d’Espanya...
- 1909 La Setmana Tràgica les revoltes populars que
succeïren a Barcelona, i altres ciutats industrials catalanes. El detonant d'aquests fets va
ser degut a la mobilització de reservistes per ser
enviats al Marroc, on havia començat la Guerra de Melilla.
Els rics, pagant se’n lliuraven.
- Crítica
a l'Església pel domini gairebé total que tenia del sistema educatiu;
sobretot per part d'aquells sectors progressistes que advocaven per una
educació laica per tal d'aconseguir els "homes nous", cultes i
científics.
- 1907
— La Diputació de Barcelona, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba,
va crear l'Institut d'Estudis Catalans.
- 1898 Pèrdua de Cuba i Filipines
- 1892 Bases de Manresa
- 1892 Formació de la Unió Catalanista
1888
Exposició Universal de Barcelona
- 1885-1920 Modernisme català
- 1885
El Centre Català va presentar el Memorial de
Greuges
- 1882
El Centre Català, entitat catalanista fundada a Barcelona
- 1880 Primer Congrés Catalanista.
1874-1931.
Restauració borbònica. Guerres del RIF.
1873-1874
Primera República
federal espanyola. General Pavia entra al
Congrés i el dissol. 1874 República Unitària
espanyola (no federal). Dictadura del general
Serrano, líder del conservador partit constitucional.
2. Anselm Clavé, José María Orense i Mariano Rossell havien proclamat
abans la República a Figueres,
1859
Monturiol avara l’Ictineu, el primer submarí científic del mon mundial...
1850 Des de 1850 Revolució industrial a
Catalunya. Mines de
potassa i de carbó. Filats, teixits, curtits. Aprofitament corrents rius. Després
Vapors.
1848
Primer ferrocarril Barcelona-Mataró
1845
Espartero-O’Donell. Revoltes i bullangues dels catalans. Espartero. Bombardeig
repetit de Barcelona
1837
Desamortització de Mendizàbal
1833-1876
Les 3 Guerres Carlines.
·
1833-1839. Primera Guerra Carlina es va
iniciar a la mort de Ferran VII. Aquest conflicte
va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del
monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva
filla Isabel II, com a resultat de la proclamació de
la Pragmàtica Sanció (1830), que havia
abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual
la successió havia de ser sempre masculina.
·
1846-1849. Segona Guerra Carlina va tenir
lloc a Catalunya, on es va anomenar també Guerra dels Matiners.
·
1872-1876. Tercera Guerra Carlina les forces
carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior.Isabel II d'Espanya era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des
del 1871, no era gaire
popular. Carles de Borbó i Àustria-Este, nét deCarles Maria Isidre de Borbó, va prometre
a catalans, valencians i aragonesos el retorn
dels furs i les constitucions que havia abolitFelip V.
1833 Inici Regnat Isabel II. Regència de la
seva mare Maria Cristina. La Llei Sàlica. La Pragmàtica Sanció de 1789. Davant
les aspiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre
remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels
liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran
pas per a dur-se a terme la revolució
liberal a Espanya.
1833 Divisió territorial d’Espanya. La divisió
territorial d'Espanya de 1833 fou una gran reforma de l'organització administrativa d'Espanya, que passà
d'organitzar-se en corregiments a províncies canviant no només els noms d'aquests
sinó reorganitzant els territoris a l'entorn d'una capital dotada dels instruments més
típics de l'estat (caserna, jutjat i governador civil), dependents directament pel govern d'Espanya. Immediatament després de la mort
de Ferran
VII el 29 de setembre de 1833, la regent Maria Cristina de Borbó va tractar d'arribar a un acord
amb els partidaris de Carles
Maria Isidre. Aquesta va ser la missió que li va
confiar aFrancisco
Cea Bermúdez, líder d'un govern que va durar tot
just tres mesos. No obstant això, encara que els esforços per atreure's
als carlins van ser vans, el seu govern va
emprendre una reforma de gran envergadura, que segueix estant vigent en Espanya més de segle i mig després: la
divisió d'Espanya en províncies. Mitjançant una simple circular al novembre
de 1833, el seu secretari d'estat de
Foment, Javier de Burgos,
va crear un estat centralitzat dividit en 49 províncies.
1833. Mor Ferran VII.
1830 Neix Isabel II, filla de Ferran VII i de
Maria Cristina.
1823 Cent mil fills
de Sant Lluís entren
a Espanya i es restableix Ferran VII i l’absolutisme
1820-1823 Revolta
de Riego. Trienni
liberal
1808-1833
Regnat de Ferran VII. 1784-1833 Ferran VII, fill del rei Carles
IV d'Espanya i Maria Lluïsa de Borbó-Parma. Era nét per línia paterna del rei Carles
III d'Espanya i la princesa Maria Amàlia de Saxònia,
i per línia materna de duc Felip I de Parma i la princesa Elisabet de França.
El canonge
Escoiquiz, principal artífex de la Conspiració de l'Escorial, va ser durant diversos anys el seu
preceptor i qui li va inculcar, amb intenció manipuladora, una desconfiança i
un ferotge odi envers els seus pares i Manuel Godoy. A part del breu període (1802-1806) Escoiquiz mantingué
una influència total sobre Ferran VII, fins que va ser descobert mentre participava
del procés d'El
Escorial. Un parell de mesos més tard, el Motí d'Aranjuez va causar que Manuel Godoy fos destituït i que Carles
IV d'Espanya hagués d'abdicar en benefici del seu
fill, Ferran VII.
·
1808 Ferran VII va començar a regnar
el 19 de març
amb una alta popularitat, que no veia en ell un fill que havia traït el seu
pare sinó una víctima més del príncep de la Pau, Manuel Godoy. Però Ferran inicià el seu
regnat en un país ocupat per les tropes franceses de Joachim Murat, havent-se de posar sota la
seva protecció.
·
El 1808 Napoleó Bonaparte va convocar Ferran a Baiona on Carles IV d'Espanya hi residia a l'exili perquè renunciés a la Corona espanyola. El 30 d'abril es reuneixen Carles IV i la
seva muller, Godoy, Ferran VII i la seva muller, juntament amb Napoleó
Bonaparte i el seu germà Josep. Alhora, a Madrid, el poble es va aixecar contra els ocupants francesos el 2 de maig, iniciant-se així la Guerra de la Independència d'Espanya.
·
A Baiona Carles IV afirma que la seva renúncia al tron després del Motí d'Aranjuez és nul·la i exigeix la devolució dels seus drets.
Alhora, el propi rei havia cedit aquests drets a Napoleó a canvi d'asil a França per a ell, la seva muller i
Godoy així com una pensió de 30 milions de reals anuals.
·
El 5 de maig
Napoleó aconsegueix que Ferran VII, mitjançant les Abdicacions de Baiona, reconegui el seu pare com a rei legítim a canvi
d'una pensió de 4 milions de reals anuals.
·
Napoleó va nomenar rei d'Espanya el seu germà Josep Bonaparte,
que regnaria a Espanya com a Josep I d'Espanya fins al 1813.
1795-1815 Napoleó Bonaparte
1815 Tractat de Viena
1815 Napoleó va tornar a ser
derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis
anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.
Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny
militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques.
Aquest fet unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a
les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades
a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans
comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per
l'establiment del Codi Napoleònic.
1789-1799 Revolució francesa
La Revolució Francesa (1789 – 1799) és considerada el
model de revolució
política de la seva època i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el
desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.
A finals del segle XVIII,
el regne de França, com la major part d'Europa, estava
sotmesa a l'Antic Règim. Era, doncs, una societat estamental (La societat feudal es basa en el vassallatge i
el feudalisme i està dividida en estaments, normalment són tres: dos estaments
privilegiats: la noblesa (on
hi ha el rei i el braç militar), l'Església i
el tercer
estat, del qual parlava Sieyès en
l'obra Què és el tercer estat?) fonamentada
en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI
era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la
vella estructura de classes. En aquest context es produeix un seguit de
revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic Règim.
1789-1792 Monarquia constitucional. La primera etapa
revolucionària, succeí quan els membres del Tercer
Estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea
proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari,
alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic
Règim i promulgà la Declaració dels Drets de
l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament esclatà una revolta popular en el camp
i a París,
revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent,
el 1791, aprovà la
primera constitució.
1792-1794 Convenció Republicana. Fou la segona etapa, la dels
problemes econòmics, socials i polítics que se sumaren a l'oposició de la monarquia i
l'aristocràcia,
i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república.
El rei Lluís
XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal,
amb l'excepció del violent període jacobí.
1795-1799 Directori. Fou la darrera etapa, que va consolidar
el poder de la burgesia
que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra
jacobina, promogué un cop d'estat (1799) encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el
període revolucionari.
1769-1821 Napoleó
Bonaparte
Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa,
1799-1804 Primer Cònsol
de la Primera República Francesa (11 de
novembre de 1799-18 de maig
de 1804)
1804-1814 Emperador dels Francesos, amb el nom de Napoleó
I 1804
del Primer 1804-6
d'abril de 1814
Imperi Francès, (18 de maig de 1804-6 d'abril
de 1814),
i
Va ser també Rei d'Itàlia,
Mediador de la Confederació Suïssa i Protector de la Confederació del Rin. També de mentre que
va ser Emperador dels Francesos va ser copríncep d'Andorra. Va començar a
destacar arran de la Revolució Francesa, on va comandar diverses i
exitoses campanyes contra la Primera Coalició i la Segona
Coalició. En els anys de canvi de segle (del XVIII al XIX), en
només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar
contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de
la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va
nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i
amics.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada