Benvolguts,
A banda de la necessitat de crear un espai fiscal comú, argumentat en
l’article, és interessant veure els dos gràfics de Deute públic
i d’Endeutament
per càpita...
En el gràfic de Deute públic és
clara la diferència entre els valors dels PIGS
(molt alts) i el dels altres països europeus (força més baixos). Espanya és
el sisè país (entre dinou) en el rànquing d’endeutament respecte al PIB, i el quart
(entre dinou) en
valor absolut de l’endeutament...
I és fonamental la conclusió:
Cal crear d'un sistema comú europeu de recaptació d'impostos.
Diu l’article que Max Hänsa, economista i professor a la
Universitat de Göteborg (Suècia), demanava recentment a la London School of Economics (LSE) un “espai fiscal comú europeu” per estabilitzar la
situació i “posar fi a l'austeritat”.
En els articles d’ahir
sobre frau fiscal
es demostrava que només una visió europea en la gestió dels impostos podia
evitar els fraus que aprofiten les escletxes (enginyeria financera) que el
poder, expressament, deixa obertes (HSBC
a Suïssa, Junkers a Luxemburg)!
Encara que l’article
pot ser pessimista, de fet no fa altra cosa que mossegar-se la cua, dóna una
sortida: Un gran consens europeu!
No és possible la unió
monetària sense una unió fiscal i la unió fiscal no és possible sense un gran
consens o sense una unió política, unió que, a hores d'ara, és impossible.
Vegem l’article d’en Quim
Aranda:
Per un espai fiscal comú
La creació
d'eurobons és vista com l'única manera de posar fi a l'austeritat, pas clau per
rebaixar el deute públic
El repte és
polític, perquè reclama la creació d'un sistema comú de recaptació d'impostos
22/02/15 02:00 - LONDRES - Quim
Aranda
La zona euro, i amb
aquesta, la Unió Europea (UE),
continua ballant al costat del penya-segat, per un defecte de forma, una tara
genètica: no és
possible la unió monetària sense una unió fiscal i la unió fiscal no és
possible sense un gran consens o sense una unió política, unió que, a hores
d'ara, és impossible.
La crisi va començar el 2008 i la del deute, al
cap de dos anys, i encara no s'hi veu sortida. Algunes
xifres macroeconòmiques sembla que repunten però d'altres, com el deute públic (vegeu el gràfic), augmenten. L'austeritat no serveix
per eixugar-lo perquè l'austeritat, tal com s'ha aplicat, només ha generat misèria
i atur: l'exemple més pregon és Grècia. El mateix es pot dir
d'Espanya, Portugal, Irlanda i Itàlia, fins i tot.
A la perillosa dinàmica
deflacionista a què s'encamina Europa –l'última solució han estat els estímuls
anunciats pel president del BCE, Mario Draghi, el 22 de gener, de comprar 60.000 milions
d'euros al mes en bons dels estats i en actius del sector privat–,
els últims dies s'hi ha afegit el desafiament desigual entre Grècia i Alemanya, que va tornar a
aixecar el fantasma de la Grexit (la sortida de Grècia de l'euro)
i un efecte dòmino de conseqüències imprevisibles.
De fet, la gravíssima
situació econòmica –i social– grega provoca que la tan necessària com impossible unió fiscal
torni a ser el centre d'atenció i reclam d'alguns especialistes. Per
exemple, Max Hänsa, economista i professor a la Universitat de Göteborg (Suècia),
que recentment demanava a la London School of Economics (LSE) un “espai fiscal comú
europeu” per estabilitzar la situació i “posar fi a l'austeritat”.
El problema per fer-ho, però, és que la zona euro necessita “trobar un vehicle
polític per recaptar taxes” i aplicar-les efectivament als “estímuls”, sostenia.
La immensa majoria del deute grec, el 60% de l'astronòmica xifra de 323.000
milions d'euros (per a una economia que només és el 2% de la UE), està en mans dels
estats de la UE. No tant en diners prestats en efectiu sinó en
avals. Si al
juny Grècia trenqués la baralla, els avaladors –Alemanya (56.000 milions), l'Estat francès (42.000
milions), Itàlia (37.000 milions), l'Estat espanyol (20.000 milions en avals i
6.000 milions més en efectiu) n'haurien de respondre. El millor per a tothom és
l'acord.
Fins ara austeritat ha
estat l'única paraula del diccionari alemany. Però des de diferents posicions
acadèmiques, com l'esmentada de Hänsa –o
els Nobel, Paul Krugman o Joseph Stiglitz, o Joerg Bibow, catedràtic d'Economia
a l'Skidmore College, de Nova York– fa temps que sona una altra música. Per fer possible la
fi de l'austeritat, però, cal, a la
pràctica, una
mutualització del deute. És a dir, els eurobons, un malson per a
Berlín.
Vehicle polític
Hänsa esmenta el diable
ja que, en parlar de “vehicle polític”, demana “una autoritat fiscal europea amb capacitats reals
per coordinar eficaçment les economies”, i amb “capacitat de cobrar impostos
per finançar els estímuls de manera autònoma.”
El repte és, doncs,
tant econòmic com polític. O, sobretot, polític. I ho és tant per a la Syriza, que ha aconseguit quatre mesos de
treva per renegociar un deute en
millors condicions i també per mostrar la capacitat transformadora de la
societat que governa, com per a la resta d'agents europeus.
Tard o d'hora, sosté Hänsa, aquests haurien de permetre la
creació d'eurobons que “facilitarien que Europa demanés prestat en condicions
raonables”, és a dir, a un preu més a prop dels costos d'endeutament
d'Alemanya. Aconseguir tal instrument, però, és una empresa quimèrica, i més
encara en les circumstàncies actuals. És un cercle impossible de quadrar. Cal un espai fiscal
comú per afavorir el creixement o tenir un instrument per afavorir-lo. Però
sense confiança entre socis i sense un sistema clar que estableixi prioritats
de recaptació i despesa entre tots, sembla impossible de dur-ho a terme. I encara una altra paradoxa: la crisi grega i la
victòria dels reformadors de Syriza obre una finestra d'oportunitat per caminar
cap l'espai fiscal comú. Hänsa,
però, és pessimista, per l'habitual miopia europea i l'estreta moral de Berlín.
LES XIFRES
323.000 milions
d'euros és la
quantitat de deute grec, el 60% del qual és a mans dels estats de la UE.
56.000 milions
d'euros és el
préstec, entre efectiu i avals, d'Alemanya a Grècia, el més gran de tota la
Unió Europea.
Quim Aranda
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada