Però cal saber-ne més. Antoni Rovira i Virgili era un periodista, lingüista i polític català que fou actiu del 1900 al 1949. Vegem-ne una sinopsis biogràfica:
Antoni Rovira i Virgili (Tarragona 1882
- Perpinyà 1949)
fou un periodista, lingüista i polític català, militant d'Esquerra
Republicana de Catalunya i president
del Parlament de Catalunya a l'exili. Fou periodista i redactor en diverses
publicacions especialitzat en política estrangera i en història nacional
catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català, L'Esquella de la
Torratxa, La Mainada,
La Nació,
La Veu de Catalunya,
La Publicitat,[4] Mirador, La Humanitat i Meridià i fundà i
dirigí la Revista de Catalunya
(1924) i el diari La Nau (1927). També
col·laborà en la revista aliadòfila Iberia i redactà el «Manifest dels Catalans»,
un document de caràcter francòfil. Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional,
entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El
nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i Història
nacional de Catalunya. L'any 1937 obtingué el premi Valentí Almirall,
concedit a la millor recopilació d'articles periodístics. La seva activitat com a polític
començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap
d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista
Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. El 15 d'octubre de
1914 pronuncià una conferència al Centre
Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria on reivindicà «la
necessitat de que tot nacionalisme tingui una política internacional». Col·laborà
amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà, l'any 1922, Acció
Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i,
finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. Fou elegit
Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué
membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de
Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com
de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal. L'1
d'octubre de 1938
fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la
Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament,
la Presidència de la
Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys.
A la fi de
la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del
Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà
escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament. També va escriure
un seguit de llibres sobre la prehistòria a Catalunya.
I ara vegem l’article d’en Rovira i Virgili que ens va
proposar Josep Maria Casasús a l’ARA el maig del 2013:
Condicions de patiment extrem -com les de la guerra- també eren aprofitades des de fora per afeblir l'ànim de la gent de Catalunya.
De l'article d'Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 -
Perpinyà, 1949) publicat a La Humanitat el 8 de maig de 1937.
Peces històriques triades per Josep
Maria Casasús | Actualitzada el 03/05/2013 00:00
350x366 La capacitat de
Catalunya
La capacitat de Catalunya
Cal sortir tot seguit al pas dels qui, massa impressionables o massa tendenciosos, volen treure dels tristos fets d'aquests últims dies a Barcelona, la conseqüència que Catalunya no té capacitat per a regir la seva pròpia vida. [...]http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_maig_del_1937
Que un fets es descabdellin geogràficament a Catalunya, no
és prou motiu per culpar el poble català. [...]
Defensem Catalunya sense amagar els seus pecats. Estimem
Catalunya sense tancar els ulls davant els seus defectes. Encoratgem Catalunya
sense estar-nos de dir-li que, en algunes coses, s'ha d'esmenar ràpidament.
A Barcelona hi ha hagut tres dies de guerra civil. Una
guerra civil injustificable, inconcebible, terriblement folla. La ràfega del
mal vent ha ajagut als carrers de la ciutat centenars d'homes que no arribaven
a saber per què queien, com ho sabien els caiguts del 19 de juliol. Ai, aquests
dies 4, 5 i 6 de maig, en què els germans es mataven els uns als altres en un
segon per a plorar-se després tota la vida!
Quina culpa hi té Catalunya en aquesta tragèdia? ¿És una
culpa que damunt la seva terra s'hagi vessat aquesta sang que no s'havia de
vessar? Quin ideal, quin sentiment, quin amor o quin odi català ha alçat els
braços dels lluitadors -catalans o no- d'aquesta lluita absurda? Què ha fet
Catalunya en tot això, sinó mirar-ho amb els ulls plens d'esglai i de
llàgrimes?
Prou que sentim les veus que diuen, desolats o indignats: Catalunya no ha
pogut mantenir l'ordre públic! És veritat. Tampoc no l'han pogut mantenir en
certs moments Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, els Estats Units de
Nord-Amèrica, ni els altres Estats de totes les parts del món. És que no sap tothom els desordres antics i recents
dels altres pobles? ¿Mereixerà Catalunya la desqualificació definitiva per un
esclat convulsiu localitzat a Barcelona, que ha durat tres dies i que ha estat
resolt finalment per un magnífic i gairebé miraculós esforç de superació?
¿No veieu la contradicció enorme que hi ha en el fet de
declarar incapacitada Catalunya per una guerra -profundament deplorable- de
tres dies, mentre fa prop de deu mesos que dura la guerra d'Espanya?
Antoni Rovira i Virgili
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada