Benvolguts,
Documentadíssim article, amb criteris molt clars, sobre la manipulació de la
història.
És per llegir-ho tres cops i assimilar-ho!
Destaco un aspecte, nou per a mi, de la manipulació històrica
apuntat per un comentarista de l’article. Tanmateix, hi trobo a faltar el paper
de l’església i la inquisició en aquesta colossal manipulació!:
Guerau
Jo sóc de la teoria
que no són els Trastàmara, són els
flamencs d'Habsburg els que manipulen
tota la història de la nació catalana per heretar allò que no els pertanyia.
El colp d'estat dels Habsburg estrangers és el que bascula tot cap Castella de manera fraudulenta. Els Àustria són els
grans manipuladors arreu d'Europa tant a les corones hispàniques com al sacre
imperi romano-germànic.
23-01-2015
Projecte sobre la censura i la manipulació. Censura
o Judici
|
L’Andreu Marfull fa un repàs a la censura d’estat
espanyola des del segle XV fins als nostres dies i reclama dels governs europeu
i espanyol que reconeguin i assumeixin la realitat catalana a fi d’escriure una
nova història, ara ja verídica, per al bé de la humanitat.
Plafó de l'Arxiu Reial de
Barcelona (foto: Andreu Marfull)
Catalunya, com tota
nació, té el dret a escriure la seva història i a custodiar, administrar i
protegir tot el seu patrimoni, la seva memòria i el seu judici: la seva raó de
ser.
Però el Govern d’Espanya –que, des de fa quatre segles,
s’obstina a imposar el seu ideal de la història al model de la Corona de
Castella i Lleó ("El
Gran Memorial" del comte-duc d’Olivares, de 1624)– li ho impedeix.
La dignitat, la memòria i la història de Catalunya estan
censurades, i ara Catalunya reclama enjudiciar les seves
conseqüències desafiant tot Espanya.
Per la memòria de Catalunya
És un fet incontestable que la major part de documents
històrics que narren la història del Principat Catalunya i de la Corona d’Aragó
no es troben en mans d’entitats gestionades per institucions catalanes, i, en
bona mesura, han persistit fins a l’actualitat per formar part de biblioteques
i arxius d’altres llocs del món. La destrucció d’obres escrites en català de l’Edat Mitjana,
la seva castellanització i l’esborrat dels seus autors, els mapes que es van
manipular o es van cremar, la destrucció de símbols i l’espoli de biblioteques
–especialment les de la noblesa de la Corona d' Aragó, amb què es va crear la
Biblioteca Nacional d’Espanya al 1712– en donen fe.
A tot això cal afegir que la destrucció i saqueig de les
seves biblioteques centenàries, com va passar a Montserrat, a Sant Pere de Rodes, Ripoll i
Poblet al segle XIX, o el més conegut botí i saqueig de les biblioteques que
Franco va manar enviar a Salamanca –i
que encara són objecte de litigi– generen una gran dificultat per al seu
estudi. Però alhora és un estímul més per fer una crida a la historiografia
espanyola, i a la seva societat, perquè revisi l’autoritat de la seva història
segons el “fil” castellà oficial.
Per descomptat, convé reflexionar sobre el contingut de l’Arxiu Reial de
Barcelona, creat al segle XIV i anomenat de la Corona d'Aragó des de mitjan
segle XVIII per voluntat del Rei –el major arxiu documental de l'Edat Mitjana
europea després de l’arxiu del Vaticà–, ara en mans del Ministeri de Cultura
d’Espanya. És indubtable que el
fons de l’Arxiu Reial de Barcelona ha estat ampliat amb el contingut d’altres
arxius o fons perquè, mitjançant la discutible divisió actual en autonomies,
s’argumenti que es tracta d’un arxiu d’una Corona major al territori català
perquè es gestioni des dels poders de l’Estat. Més discutible és que l’Arxiu
Reial de València i l’Arxiu d'Aragó, ambdós creats en els segles XIV i XV,
hagin estat assumits pels governs de les autonomies de València i Aragó.
Davant d’aquests fets, així com amb el debat iniciat sobre
la Nació catalana i la dimensió de la catalanitat en la construcció d’Espanya i
d’Europa, la memòria d’Espanya revela, i defensa, una vegada més, la
residualització de la catalanitat i de la Corona d’Aragó en la seva història,
en lloc de dignificar-les. Manté, de manera obsessiva, el missatge incòmode que li
suposa no voler assumir degudament els fonaments catalans a la Corona de “les
Espanyes” que es va llaurar des del segle XV, i que llaurà els destins de mitja
Europa als segles anteriors. És més: que llaurà la major empresa que
Espanya no ha acabat de valorar, el descobriment d’Amèrica, tal i com evidencia
la gran quantitat d'incongruències (de sentit comú i documentals) que impliquen
utilitzar només una corona (Castella) per fer aquesta empresa en nom del
cristianisme. Una visió de la història que, lluny d’aclarir-se, tendeix a
simplificar-se i a pervertir-se.
No obstant això, i molt lamentablement, els recents
escàndols de l’espionatge internacional –les revelacions de Wikileaks–
que a Espanya es van iniciar amb la revelació dels vols secrets de la CIA
utilitzant aeroports espanyols, el 2010, han suposat un pas enrere en les
investigacions, ja
que des del setembre del 2012 el Ministeri d’Afers Exteriors ha tancat l’accés
dels investigadors al seu Arxiu General, impedint, entre altres coses, l’accés
als papers diplomàtics generats entre els segles XV i XX. Uns papers que fins
llavors podien ser consultats sense impediments.
Per la memòria del colonialisme espanyol
Espanya ha escrit una història, que al llarg dels temps ha
tendit a normalitzar-se, que ha educat els educadors que, al seu torn, han
educat la seva societat; així, generació rere generació. Però el pas dels temps
dóna noves perspectives, i la ciència i la tecnologia, així com l’estudi
antropològic, sociològic i cultural, també econòmic, i la història oficial,
sempre basada en la dignificació de les institucions que l’han impulsat a poc a
poc, s’ha anat revestint de major amplitud de mires, especialment quan curiosos
i sacrificats investigadors portadors de bagatge sociocultural estan reclamant
restituir la dignitat del cos institucional dels pobles que, per diverses i
complexes raons, no han pogut encara escriure lliurement la seva pròpia
història.
L’impacte de la lluita de poder i la seva protecció, entre
les societats organitzades i els poders governamentals i morals, ha anat
acompanyat d’una gradual lluita del relat de les dues dignitats i drets, d’una variada
seqüència de valors que han donat diferents ordres morals, però que al seu torn
ha provocat el deteriorament de nombrosos llegats i el sacrifici de grans
obres, persones i pensaments. La caça de bruixes, l’estigmatització religiosa i de la dona,
la destrucció de temples i monuments, de llibres i mapes, i la fustigació pel
control i el poder sobre els béns i les consciències ha estat constant al llarg
de la nostra història. Monarquia i
Església, històricament, han estat davant d’aquesta manipulació. Les glorioses
missions iniciades al segle XVI, la conquesta i l’evangelització d’Amèrica, van
requerir un ferri control de la llibertat de pensament.
L’estructura de la censura va començar a Espanya en el segle
XVI. L'any 1502
els Reis Catòlics, en el seu intent de controlar les institucions i el seu
poder, van iniciar oficialment el control dels llibreters, impressors o
mercaders, que des d’aleshores van requerir l’autorització dels presidents de
les audiències. El 1527 Carles I, mitjançant una Cèdula Real, va prohibir
"que es venguessin ni s'imprimissin les relacions que va enviar [Ferran]
Cortès de les Índies"; i de la mateixa manera, davant les evidències que
qüestionaven l’autoritat moral de l’explotació de “les Índies”, Felip II,
mitjançant dues Reials Cèdules (1556) va prohibir la impressió de llibres que
tractessin d’Amèrica i va ordenar als oficials reials dels ports americans que
reconeguessin els llibres que arribaven en vaixell i recollissin els que es
trobessin en l'Índex de la Santa Inquisició1. Al segle XIX, amb la major part de les colònies
independitzades, van sortir a la llum diversos llibres de religiosos espanyols
del segle XVI que mostraven que les cultures americanes van quedar
commocionades per la vinguda dels colonitzadors i que els seus ritus eren
assimilables als del cristianisme, l’islamisme i el judaisme2.
La manipulació de la veritat va acompanyar aquest trist episodi, com molts
altres, i diversos autors han calculat que, durant els primers dos segles de la
colonització, per l'esclavitud, l'explotació, les guerres, les epidèmies i
altres desgràcies van morir dotzenes de milions d’americans i es van mutilar
d’arrel les seves pròpies cultures, deixant-los en una situació de col·lapse
cultural. La manipulació d’aquesta
història és en gran mesura la més evident i la menys assumida per Espanya,
però. De la mateixa manera, la fustigació del poder pel poder i la concessió de
privilegis que mantenien la Monarquia i l’Oligarquia elitista va permetre la
gradual mutilació de tot allò que s’interposava entre el poder i els privilegis
adquirits. De la censura es passava sovint a la fustigació, el
càstig i la mutilació.
A “les Espanyes”, amb la conquesta d’Amèrica i el
repartiment de privilegis, es va truncar el curs del moviment humanista que va
llançar Europa a la reactivació del coneixement i el progrés al marge del
dogmatisme religiós i feudal al segle XVI. Un curs que la Corona d'Aragó,
especialment a Catalunya, València i Mallorca, tres entitats agermanades per la
llengua, la cultura, la història, les seves institucions i els seus símbols,
havien liderat al sud-oest d’Europa.
Fins a finals del segle XX l’ordre moral tutelat per
l’Església i l’ordre militar, monàrquic i institucional han mantingut una
narració gloriosa de la història d’Espanya, dels seus protagonistes, al marge
de les veus culturals i el seu pols evolutiu inevitable, aïllant la seva
complexa societat. Una narració que, al seu torn, ha tendit a perpetuar el
poder establert fins avui en dia. Un poder que va començar a teixir-se al
voltant de Madrid des del moment en què s’hi va instal·lar la Cort Reial, i que
es va enllaçar definitivament des del moment en què es va convertir en l’única
capital d’Espanya.
La història del colonialisme espanyol, dins i fora de la
península, requereix reescriure’s, pel bé de la memòria, per justícia.
Per la memòria d'Espanya i d'Europa
Els “poders” d'Espanya han estigmatitzat tot allò que ha
estat un problema per a la seva autoritat. Ho ha fet (per ordre cronològic) amb
els càtars, els musulmans, els jueus, Cristòfor Colom (i altres descobridors),
els navarresos, les germanies de València i Mallorca, els comuners castellans,
els “protestants”, els lliurepensadors (Santa Inquisició), els moriscos, el
Principat de Catalunya, la Corona d'Aragó, el carlisme del segle XIX, el
republicanisme, el catalanisme del canvi de segle passat (XIX-XX), el debat
polític i intel·lectual modern, la maçoneria i la llibertat religiosa, el comunisme,
els nacionalismes basc i català (democràtics) i ara l'independentisme català.
Uns “problemes” que s’han afegit a un llarg passat colonial d’esclavitud i
espoli cap a altres regions del món, d’Amèrica, Àfrica i l’Oceà Índic, que fan
difícil, molt difícil, narrar una història de la dignitat d’Espanya sense fer
una honesta consideració cap a aquests fets. Uns fets que enllacen amb la
pròpia història del colonialisme europeu fins a l’actualitat, el fil
entreteixit entre el passat colonial i l’actual “globalització” econòmica.
Els avenços polítics (la democràcia), econòmics (l’obertura
dels mercats i la globalització) i tecnològics (l’era de la informació) han
dotat la veu sociocultural d’una consciència renovada, d’eines d’integració i
d’un gran altaveu fins aleshores silenciat. Una veu social que s’exclama a
Catalunya davant els poders de l’Estat i de la Unió Europea, també davant la
resta del Món, coneixedor del seu potencial de desenvolupament i la seva
legitimitat històrica. Una veu que reclama exercir el seu dret a la lliure
determinació amb l’esperança de canalitzar els seus esforços amb la solidesa
d’uns valors més justos, més vius i més sentits. Negar aquest dret mitjançant
una Constitució “moderna”, però importada de la resta del Món i redactada sense
un debat madur, obert i cultural, incapaç de renovar-se, incapaç de permetre
una revisió històrica de la seva complexa societat, no és just. Com tampoc no
és just ni honest apel·lar a una sentència del Tribunal Constitucional de l’any
2010 que posa fi a la normalització lingüística del català, al seu prestigi, al
seu potencial d’autogovern, a la seva condició de nació i a la integració digna
de Catalunya dins d'Espanya.
L’actual marc legal, polititzat, bloquejat i sense
legitimitat fonamental, no justifica negar la voluntat manifesta de la
Nació catalana d’exercir un referèndum d’autodeterminació, d’expressar i
enjudiciar els poders d’un Estat, de forma pacífica i democràtica.
El Govern d’Espanya, i les institucions europees, tard o
d'hora, hauran d’assumir el pols sociocultural de Catalunya. I escriure una
nova pàgina a la seva història pel bé de la humanitat, per un renovat ordre
cultural sensible a les realitats dels seus territoris i a la seva vitalitat.
És una gran oportunitat per valorar i exposar la salut de la
integritat d’Europa, per renovar la seva memòria i la seva legitimitat.
Andreu Marfull
NOTES
Andreu Marfull-Pujadas
25-01-2015 20:03
Gràcies Bruixot i Josep Maria Vila.
L'Estat Espanyol té una anomalia en l'arrel de les seves institucions, de la seva legitimitat i de la història que els hi dóna cos i unitat. Per això la lluita més difícil és, precisament, desmuntar-la. Entre tots, llavor a llavor, amb molta paciència i determinació, en prendrem consciència. Al meu entendre és el pas necessari per fer-ne el judici català.
L'Estat Espanyol té una anomalia en l'arrel de les seves institucions, de la seva legitimitat i de la història que els hi dóna cos i unitat. Per això la lluita més difícil és, precisament, desmuntar-la. Entre tots, llavor a llavor, amb molta paciència i determinació, en prendrem consciència. Al meu entendre és el pas necessari per fer-ne el judici català.
Andreu Marfull-Pujadas
25-01-2015 19:51
Guerau, efectivament amb els Habsburg tot canvia. Però també
hi ha un altre element que li és afi i podria explicar quelcom més: l'Orde del
Toisó d'Or. A partir dels famosos capítols de 1519 a la Catedral de Barcelona
s'hi incorpora la noblesa castellana, i a partir d'aquí tot canvia. Segons la
meva opinió la seva incorporació fou mal rebuda i provocà una implosió a la
unitat interna que acabà amb mitja Europa desafiant al Papa i a la monarquia
hispana.
Bruixot
24-01-2015 20:51
M'ha agradat molt!
L'obscurantisme intel·lectual no es retirarà mai, mentre seguim l'Estat Espanyol.
L'obscurantisme intel·lectual no es retirarà mai, mentre seguim l'Estat Espanyol.
Josep Maria Vila
23-01-2015 17:06
M'ha encantat. Gràcies.
Guerau
23-01-2015 17:02
Jo sóc de la teoria que no són els trastàmara són els
flamencs d'Habsburg els que manipulen tota la història de la nació catalana per
heretar allò que no els pertanyia. El colp d'estat dels Habsburg estrangers és
el que bascula tot cap Castella de manera fraudulenta. Els Àustria són els
grans manipuladors arreu d'Europa tant a les corones hispàniques com al sacre
imperi romano-germànic.
Afegeix-hi el comentari
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada