Benvolguts,
L’Enric Vila té una testa molt ben posada. L’Enric Vila és dels
primers (el dia 4 d’agost del 2014) que va explicar coherentment l’afer Pujol
del dia de Santiago
y cierra España de l’any passat (quin
dia que va buscar el patriota Pujol per cantar!).
De fet, el mateix dia 4 d’agost en Zarzalejos engegava també
la seva artilleria:
Avui l’Enric Vila filosofa sobre la necessitat de matar el
pare i la conveniència de fer-ho.
Comença bé: No sé si algú es
refiarà d'un líder que mata el pare per salvar-se.
I fa una definició demolidora de CiU: Sense el
llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a
remolc d'ERC.
Parla de les misèries del pujolisme i del roquisme...
Recorda que als anys vuitanta,
els polítics amb principis que no havien pactat amb el franquisme no els votava
gairebé ningú...
Segueix amb una frase un xic críptica: Amb els
seus trucs, Pujol va donar temps al franquisme sociològic i a la immigració
d'integrar-se a la democràcia catalana. Això és
el que fa una ràbia incontrolable als espanyols i als comunistes [???]. Als
jueus i als biciclistes que deia Pitigrilli? Què vol dir l’Enric Vila
amb aquesta frase? Que en Pujol a part d’aprofitar-se econòmicament del “xiringuito” que s’havia muntat amb les complicitats dels PPSOEs, apuntava
més lluny (en diuen tir parabòlic) i ja se sabia el final? Havia calculat les
25 següents jugades de la partida d’escacs? I què hi pinten els comunistes en
aquest joc?
I acaba amb aquesta concloent conclusió: Mas no ha de
triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya.
I ara l'article de l'Enric Vila:
Matar Pujol
27/02/15 02:00 - Enric Vila
Mas no ha de triar entre
Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya
Temo que CiU patirà
molt si prevalen les opinions que diuen que Mas ha de triar entre el partit i
la família Pujol. No sé si algú es refiarà d'un líder que mata el pare per salvar-se. Sense el llegat de
Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc
d'ERC. Des que l'expresident va confessar, els roquistes de CDC no han parat de fer el joc
a l'estratègia espanyola de portar el conflicte al terreny del ressentiment
social. Els espanyols devien comptar
amb les misèries
del pujolisme per destruir
l'independentisme des de dins. No descarto que Pujol confessés per netejar la
seva consciència i per posar a prova, al mateix temps, la convicció dels nous
sobiranistes que amenaçaven de quedar-se-li el partit de franc, fent-lo passar
per tebi davant la història. Fa riure
que els mateixos que van fer carrera amb els xiringuitos que va muntar Pujol ara el vulguin enterrar de viu en viu.
Acabaran com els diputats de la comissió, que van fracassar davant del Júnior
perquè es van deixar vèncer per l'electoralisme i el ressentiment. És curiós que els
mateixos que sacralitzen la llei quan es tracta d'evitar un referèndum es
passin la presumpció d'innocència dels Pujol pel folre. Suposo que la confessió de l'expresident no
provocaria nervis si no ens posés també davant dels fantasmes de la història. Poca
gent recorda que, als anys vuitanta, els polítics amb principis que no
havien pactat amb el franquisme no els votava gairebé ningú. Pujol
va tenir èxit pel mateix motiu que hi ha gent que cau en mans de xarlatans que
prometen negocis siderals a canvi de poc esforç. Amb els seus trucs, Pujol va donar temps al
franquisme sociològic i a la immigració d'integrar-se a la democràcia catalana. Això és el que fa una ràbia incontrolable als
espanyols i als comunistes. Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre
Espanya i Catalunya. Només amb
més amor i amb més coratge podrà superar Pujol. Matar-lo per no pagar el preu de desafiar ara
l'Estat convocant un referèndum, no el portarà enlloc.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada