Una Història de Catalunya des de lestabliment de la Generalitat el 1359
Ordre cronològic d’etapes i esdeveniments
Llegendes:
· Grans etapes
· Etapes intermitges
· Esdeveniments polítics
· Grans catàstrofes
· Esdeveniments culturals
· Esdeveniments comercials
La presidència en la Generalitat medieval
La presidència de la Generalitat corresponia als diputats que, per raó del seu rang, tingueren preeminència protocol·lària per damunt dels altres diputats, fet que amb freqüència els dugué a presidir els actes i a encapçalar els documents de la Diputació del General. Per aquesta causa es tracta sempre de diputats del "Braç Eclesiàstic", a excepció del cas de Joan I d'Empúries —diputat del "Braç Militar"—, sobre el qual recaigué la preeminència pel fet de pertànyer a la família reial.
Llista de presidents de la Generalitat de Catalunya
El criteri oficialment[3] seguit per enumerar els presidents ha estat el de comptar només un cop cada titular encara que repetissin mandat, la qual cosa situa l'actual president en el nombre 129è.
Als primers temps de la institució, el nombre de diputats no estava regulat ni va ser estable i variava la quantitat que hi havia per cada braç. D'entre els membres del "Braç Eclesiàstic", s'ha considerat com a president al diputat amb un càrrec eclesiàstic superior. És el cas del primer president, Berenguer de Cruïlles que era un dels quatre membres del "Braç Eclesiàstic" que varen ser escollits a les Corts de Cervera de 1359. A partir de les Corts de Montsó iniciades el 1362, aquest diputat passà a residir a Barcelona.
Altre criteri considerat ha estat no tenir en compte els càrrecs nomenats en el període de regència de 1367-1375, fruit de la resolució de les Corts de Vilafranca (1367) que suspengué els diputats residents a Barcelona; tampoc s'ha inclòs la diputació paral·lela que Joan II va nomenar l'any 1470 a Lleida, durant la guerra civil catalana; ni tampoc - ja en època contemporània - els diputats que varen governar durant la suspensió de la Generalitat i l'Estatut de 1932 per part del Govern espanyol que va comportar l'empresonament del president Lluís Companys i el seu govern entre 1934 i 1936.
Núm.
|
Nom
|
Període
|
Ressenya biogràfica
|
1
| |||
2
| |||
3
| |||
4
| |||
Entre 1367 i 1375 se suspèn temporalment el càrrec de diputat resident (President de la Generalitat) per decisió de les Corts de Vilafranca (1367), nomenant un regent per a aquest període.
| |||
R
|
Romeu Sescomes
| ||
5
| |||
6
| |||
7
| |||
R
|
Ramon Gener
| ||
8
| |||
9
| |||
10
| |||
11
|
Canonge de Girona. Morí sense acabar el mandat
| ||
12
|
Rector de l'església de Santa Maria del Pi, de Barcelona. Prengué art en el parlament per tractar de la successió de Martí l'Humà. Adquireix l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya com a seu permanent.
| ||
13
| |||
14
|
Bisbe de Barcelona (1416-1420). Intervingué de forma destacada en la resolució del Cisma d'Occident.
| ||
15
| |||
16
| |||
17
|
Rector de l'església de Santa Maria del Pi de Barcelona (1407), Conseller reial (1419). Canonge degà d'Osca (1422), almoiner de la seu d'Elna (1423) i ardiaca major de la seu de Barcelona (1424-1431). Brillant orador i autor d'estil classicitzant (Lo pecador remut). Al Concili de Constança obtingué sis vots per ocupar la seu papal de Roma.
| ||
18
|
Bisbe de Lleida (1419-1435) i cardenal nomenat pel papa Martí V (1426). El 1429, assistí, amb el cardenal Pere de Foix, al concili de Tortosa, per tal de liquidar temes pendents del Cisma d'Occident.
| ||
R
|
Marc de Vilalba
| ||
19
| |||
20
| |||
21
| |||
22
| |||
23
|
Conegut com a Pedro de Urrea. Arquebisbe de Tarragona (1446-1489). Féu un paper important en la guerra de Joan II, a favor del rei. Anys més tard esdevingueren famoses les seves repressions contra viles i pobles al Camp de Tarragona.
| ||
24
|
Abat de Ripoll (1440-1458). Va ser contrari a la política populista i filoremença d'Alfons IV el Magnànim, i a favor dels privilegis de l'aristocràcia.
| ||
25
| |||
26
|
Ardiaca de Santa Maria del Mar, de Barcelona. Acabat el seu mandat, va fer de mitjancer entre el rei Joan II i la Generalitat.
| ||
27
|
Tercer abat de Montserrat (1451-1472). Defensor de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, el rei Joan II, es posà del costat de la Generalitat en la guerra civil catalana (1462-1472), començada ja després del seu mandat.
| ||
28
|
Canonge de Lleida
| ||
29
|
Ardiaca del Vallès a la seu de Barcelona. Oponent de Joan II, tingué un paper fonamental en la guerra civil catalana (1462-1472).
| ||
30
| |||
31
|
Abat de Sant Salvador de Breda. Acaba la guerra civil amb la Capitulació de Pedralbes (1472), els diputats reialistes com ell, es reincorporen a la Generalitat de Barcelona.
| ||
32
|
Abat del monestir de la Real de Perpinyà.
| ||
33
|
Abat de Poblet (1458-1478). Havia participat a la guerra civil del costat del rei, mentre la seva comunitat feia costat a la Generalitat.
| ||
34
|
Monjo sagristà de Sant Joan de les Abadesses, substituí a Miquel Delgado al morir aquest abans d'acabar mandat.
| ||
35
| |||
36
|
Bisbe d'Urgell (1472-1515). Acumulà els càrrecs de canceller (1479-1530), administrador de l'abadia de Solsona (1479-1515), arquebisbe de Tarragona (1515-1530) i lloctinent de Catalunya (1521-1523). Fou un dels personatges més influents a la Catalunya del seu temps.
| ||
R
|
Ponç Andreu de Vilar
| ||
37
| |||
38
| |||
39
|
Prior de la catedral de Tarragona. El 22 de juliol havia estat elegit Pere Terrades, canonge sagristà de Girona, que morí de pesta sis dies més tard sense haver jurat el càrrec. Durant el seu mandat i a causa de la pesta, la seu de la Generalitat va ser traslladada a Mataró i Vic.
| ||
40
|
Abat de Santes Creus (1479-1519). Parent de Ferran el Catòlic, li devia -probablement- l'abadia i el càrrec de President de la Generalitat.
| ||
41
| |||
42
| |||
43
| |||
44
|
Ardiaca major de la seu de Barcelona, havia estat home de confiança de Joan el Gran i Ferran el Catòlic. Ocupa la casa canonical que havia habitat Felip de Malla i que ell convertí en palau, l'actual Casa de l'Ardiaca, seu de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona.
| ||
45
| |||
46
| |||
47
|
Substituí Joan d'Aragó per incompatibilitat en el càrrec.
| ||
48
| |||
49
|
Ardiaca de la seu de Tarragona i canonge de Barcelona
| ||
50
| |||
51
| |||
52
|
1527-1530
|
Canonge de la seu de Lleida
| |
53
| |||
54
| |||
55
| |||
56
| |||
57
| |||
58
|
Bisbe de Barcelona (1545-1561), després d'haver estat canonge de Vic, Girona, Tarragona i Barcelona. De la nissaga dels Caçador que donà quatre Presidents de la Generalitat, aplicà a Catalunya la contrareforma de Sant Ignasi de Loiola, de qui fou amic.
| ||
59
| |||
60
|
Canonge de Tarragona
| ||
61
| |||
62
| |||
63
| |||
64
| |||
65
| |||
66
| |||
R
|
Miquel d'Oms i de Sentmenat
| ||
67
| |||
68
| |||
69
| |||
70
| |||
71
| |||
R
|
Benet de Tocco
| ||
72
| |||
73
| |||
R
|
Pere Oliver de Boteller i de Riquer
| ||
74
| |||
75
| |||
76
|
Bisbe de Girona (1583-1597). Hagué d'imposar la contrareforma de Trento als seus canonges, que hi eren contraris.
| ||
77
| |||
R
|
Francesc Oliver de Boteller
| ||
78
| |||
79
|
Canonge de Barcelona. En el seu mandat, les Corts Catalanes és la darrera vegada que elaboren legislació específica, amb la qual cosa el dret català resta estroncat.
| ||
80
| |||
81
|
Canonge de Barcelona i baró de Mur. Darrer dels Presidents de la Generalitat de la nissaga dels Caçador.
| ||
82
| |||
83
| |||
84
| |||
85
| |||
86
| |||
87
| |||
88
|
Bisbe d'Elna (1622-1627) i abans prior de Santa Anna de Barcelona (1618-1622). Posteriorment, bisbe de Vic (1627-1634) i de Lleida(1634)
| ||
89
| |||
90
|
Bisbe de Lleida (1621-1631). Mort en exercici del càrrec.
| ||
91
| |||
92
|
Bisbe de Girona (1627-1633) i de Barcelona (1633-1651). Després de l'assassinat del comte de Santa Coloma a l'inici de la Guerra dels Segadors (1640) fou nomenat lloctinent. Contrari a la Generalitat, la qual intentà dissuadir de posar-se sota la protecció del rei de França, va excomunicar els responsables de les atrocitats a les tropes castellanes durant la guerra.
| ||
93
| |||
94
| |||
95
| |||
96
|
Prior de Sant Miquel del Fai i ardiaca major i canonge de Girona, d'on fou bisbe posteriorment (1656-1658)
| ||
97
|
1644-1647
|
Abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Protestà airosament per les arbitrarietats dels francesos i fou empresonat el 1646 pel virrei del rei francès a Catalunya, Henri Harcourt de Lorena, comte d'Harcourt.
| |
98
| |||
99
| |||
100
| |||
101
|
Canonge i síndic del capítol de Lleida, que visqué a Roma i Barcelona. A la fi del seu mandat escrigué en nom de la Generalitat a Joan Josep d'Àustria i a d'altres personatges protestant per la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França pel Tractat dels Pirineus. Humanista i bibliòfil, reuní una biblioteca de més de 5000 volums.
| ||
102
| |||
103
|
Canonge de la Seu d'Urgell i ardiaca d'Andorra. Posteriorment fou bisbe de Vic (1665-1674) i de Lleida (1673-1680)
| ||
104
| |||
105
|
Canonge.
| ||
106
| |||
107
| |||
108
| |||
109
| |||
110
| |||
111
| |||
112
|
Bisbe de Barcelona (1683-1692), antic monjo benedictí, abat general de la congregació de Valladolid del seu orde. Durant el seu mandat destaca l'actitud pacificadora davant els conflictes que li va tocar viure.
| ||
113
| |||
114
| |||
115
| |||
116
| |||
R
|
Antoni de Planella i de Cruïlles
| ||
117
| |||
118
| |||
119
| |||
120
|
Monjo benedictí, prior d'Àger, visitador de l'orde i abat del monestir de Sant Pere de Galligants. Havia assistit a les Corts de Barcelona de 1702. A les darreries del seu mandat assistí a la Junta de Braços (1713) que decidí de prosseguir la resistència armada contra Felip V, tot i que ell resta al marge de la decisió. La seva timidesa política fa que tampoc col·laborés amb els borbònics. Abandona Barcelona abans d'acabar el mandat i durant el setge. És nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, però els filipistes el desterren.
| ||
121
| |||
1714 (15 de setembre): Abolició de la Generalitat per decret del duc de Berwick, com a conseqüència de la derrota de l'11 de setembre. El Decret de Nova Planta, aprovat en 1716, defineix el nou règim que regula el funcionament polític i social de Catalunya.
1914-1925: En aquest període, malgrat que no s'havia restablert encara la Generalitat, hom pot donar la consideració de presidents de Catalunya els successius presidents de la Mancomunitat: Enric Prat de la Riba i Sarrà, Josep Puig i Cadafalch, Santiago Estapé i Alfons Sala
1931 (17 d'abril): restabliment de la Generalitat de Catalunya, dos segles més tard, arran de la victòria de Francesc Macià a les eleccions del 12 d'abril.
| |||
122
| |||
123
| |||
1938: La dictadura del general Franco, abans i tot d'acabar la guerra civil, aboleix per segona vegada la Generalitat de Catalunya.
| |||
124
| |||
125
| |||
1977 (29 de setembre): segon restabliment de la Generalitat de Catalunya. Josep Tarradellas torna de l'exili com a president.
| |||
126
| |||
127
| |||
128
| |||
129
|
2010-
| ||
Constitucions catalanes
De Viquipèdia
Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.
L'etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans. Legislativament una «Constitució» es diferenciava d'un «Capítol de cort» i d'un «Acte de cort» pel fet d'aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l'aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa. Com a dret paccionat, les constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya; les constitucions podien modificar fins i tot Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment; així mateix no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Foren abolides per Felip V de Castella el 1714 i el sistema pactista desmantellat; a partir d'aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l'absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l'establiment del regnat constitucional d'Isabel II (1833).
Editorial Base va considerar necessària l'edició d'aquesta obra, ja que el considera un llibre fonamental i imprescindible per a la investigació i el coneixement de la història del dret i de les institucions de Catalunya.
L'editorial optà per realitzar una edició limitada que ha estat totalment exhaurida.
L'objectiu de l'editorial era poder posar a l'abast de tothom aquest llibre tant estimat pels historiadors, però que el pas del temps ha fet desaparèixer del mercat. |
Descripció de l'obra
|
FORMACIÓ DE LA TERCERA I ÚLTIMA COMPILACIÓ
L'any 1701, recentment sotmesa Catalunya a la dinastia borbònica, es reemprengué l'acció legislativa de les Corts, estroncada des de les celebrades el 1599, puix que la Cort tan conflictiva del 1626 havia restat inacabada i sense produir cap norma legal. Feia 75 anys que no se n'havien celebrat i, per a preparar amb més encert la nova cort, la Diputació General de Catalunya feu reeditar l'obra de Lluís de Pequera Práctica, forma y stil de celebrar Corts Generáis en Catalunya y matéries incidents en aquelles. En aquella Cort General el jove rei Felip es mostrà respectuós, i fins i tot generós, amb el principat de Catalunya, a canvi del no menys generós donatiu que rebé dels seus sotmesos. Feliu de la Penya no s'estigué de reconèixer que les constitucions d'aquella Cort foren les més favorables de les que havia obtingut Catalunya. Per la seva banda, un dels ministres de Felip V digué, amb disgust, que ''lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el Parlamento de Inglaterra''. En aquesta Cort, que durà encara una part del 1702, s'acordaren 96 constitucions, capítols i actes de cort, que es donaren a l'estampa i veieren la llum l'abril d'aquell mateix any.
Es prengué l'acord de fer una reimpressió dels tres volums de les Constitucions i altres Drets de Catalunya prenent com a base l'edició de 1588-1589, a la qual caldria afegir les constitucions produïdes en la Cort que s'estava celebrant i les de la Cort de l'any 1599, com també posar al dia, fins aleshores, la relació dels comtes de Barcelona i reis d'Aragó i renovar els índexs de títols de capítols de cort i els alfabètics. Així, en la reedició, només hi hauria una nova compilació pel que feia al dret paccionat, però no al de pragmàtiques. Per tal de dur-ho a terme, es nomenà una comissió formada per fra Baltasar de Montaner i Çacosta, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, el doclor Josep de Solà i Guardiola, donzell, i el doctor Salvador Massanès de Ribera, ciuladà (hi eren representats, doncs, els tres estaments), els quals també tindrien al seu càrrec la correcció de l'estampado. EDICIÓ DE LA TERCERA COMPILACIÓ.- Constitucions y altres drets de Cathalunya, compiláis en virtut del capítol de cort LXXXII de las Corts per la S. C. y R. Majestat del Rey don Filip IV nostre senyor celebradas en la ciutaí de Barcelona. Any M. DCC.II. Aquest es el Volum Primer. Al peu présenta la indicació Barcelona: En casa Joan Pau Martí y Joseph Llopis estam-pers. Any 1704. Pragmáticas y altres drets de Cathalunya. Compilats en virtut del cap. de cort XXIV de las Corts per la S. C. y R. Majestat del rey don Philip nostre senyor, celebradas en la ciutat de Barcelona. Any M.DCC.II. Indicació de ser el Volumen segon. El maleix peu, Barcelona: En casa Joan Pau Martí y Joseph Llopis estampers. Any M.DCC.IV El tercer volum, que respon totalment a la compilació estampada el 1588, conserva a la portada Constitucions y altres Drets de Cathalunya superfinos, contraris y corregits, compiláis en virtut del cap. de cort XXIII de las Corts per la S. C. y reyal Majestat del rey don Philip nostre senyor celebradas en la vila de Montsó. Any M.D. LXXXV. Expressa ser el Volum Tercer. Només varia el peu d'impressió, que ara, com en els altres dos volums d'aquesta estampació, és Barcelona en casa de Joan Pau Martí y Josep Llopis estampers. Any 1704. L'estampació dels tres volums, tal com ordenava el capítol de cort abans esmentat, es féu a despeses i profit de la Generalitat de Calalunya sota l'administració dels diputats i oïdors, que adjudicaren l'obra a subhasta entre els impressors de Barcelona. Un incendi al lloc que es guardaven els exemplars de l'edició, féu que se'n perdés un gran nombre. Per això al cap d'algun temps l'obra fou de dificultosa adquisició. L'any 1909, el Col·legi d'Advocats de Barcelona, en el deganat de Joan J. Permanyer i Ayats, a moció de Francesc de P. Maspons i Anglasell, va reeditar els tres volums de la darrera estampació del dret compilat de Calalunya, en la imprempta d'Henrich i Companyia en Cª. Fou aleshores una obra monumental en facsímil per mitjà de fotogravat. La casa Guarro fabricà expressament el paper emprat en l'edició, amb la marca d'aigua que reproduïa l'emblema modernista que tenia en ús el Col·legi. Al cap de 64 anys d'aquella reedició, les Constitucions i altres drets de Catalunya continuaven essent un llibre rar i introbable. Hi posa remei, de moment, aquesta reedició facsímil feta per Editorial Base l'any 1973, que s'exhaurí ben aviat. |
Característiques tècniques de l'obra
|
Títol:
|
Constitutions y Altres Drets de CATHALUNYA
|
Subtítol:
|
Compilats en virtut del capitol de cort LXXXII.
|
Any:
|
1973
|
Format:
|
Reimpressió anastàtica.
|
Contingut:
|
1 volum, 916 pàgines, 34 x 23 cm.
|
Tiratge:
|
900 exemplars numerats en xifres aràbigues.
100 exemplars en xifres romanes, intonsos, amb una caixa i amb el nom del subscriptor imprès. |
ISBN:
|
84-300-5757-9
|
Dip.Legal:
|
B-10.089-1973
|
Disponibilitat:
|
Edició Totalment Exhaurida
|
Autor
|
Segons un antiquíssim usatge, ''cada nació escull la seva propia llei''. I és ben cert, car el que caracteritza una nacionalitat és el dret que ha creat, potser mes encara del que ho fa l'idioma. Amb paraules d'Enric Prat de la Riba, hom pot afegir que el dret és fruit de la consciència del poble, que, fent-lo a semblança seva i segons les seves necessitats, referma el seu sentit de nació. El nostre ordenament jurídic, que s'havia anat elaborant des de segles, ha subsistit en bona part fins avui, malgrat les envestides que ha anat rebent de l'assimilisme foraster.
La mentalitat jurídica catalana en l'estructuració de la fixació del dret que s'havia anat produint era de compilació, no de codificació. Amb aixó la normativa es podia tenir al dia, sense fer res més que anar introduint les noves constitucions i relegant el que s'havia exclòs de vigència. La darrera d'aquelles compilacions fou la que es portà a terme en compliment d'un capítol de la Cort General celebrada a Barcelona els anys 1701 i 1702, que els diputats i els oïdors del General del Principal de Catalunya -l'antiga Generalilal- feren estampar a despeses d'aquesta l'any 1704, en tres volums, sota el títol de Constitucions i altres Drets de Cathalunya, que tingué la validesa de text oficial. |
Imatges de l'obra (fer clic a les imatges per veure-les ampliades)
|
EDITORIAL BASE
c/ Breda nº 7. Barcelona 08029 Telèfon: 93.321.02.02 Fax: 93.410.39.78 |
Textos i vídeos d’Història de Catalunya de l’institut Nova Història.
Victor Cucurull
http://www.viulahistoria.cat/wp-content/uploads/2013/04/natcat.pdf
LA RESTITUCIÓ DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EN LA RECUPERACIÓ DE L’ESTAT PROPI
LA RESTITUCIÓ DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA EN LA RECUPERACIÓ DE L’ESTAT PROPI
Referents històrics
Edat mitjana:
Des de Ramon Berenguer IV fins als Reis Catòlics.
1137 Casament Peronel·la i Ramon Berenguer IV
1157-1196 Alfons el Cast, Primer Comte-Rei de Catalunya-Aragó
1208 L'encunyació és l'operació d'encunyar, imprimir i segellar una peça de metall per convertir-la generalment en moneda. L'encuny és el motlle de metall. Seca és el nom de la casa o taller on es fa l'encunyació: La seca de Barcelona data de 1208, la de València de mitjan segle XIII, la de Mallorca de 1300 i la de Perpinyà el 1346
1240-1285 Pere el Gran. Pere el Gran[1] Pere III d'Aragó i Pere II de Catalunya-Aragó fou un sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1276-1285) i després de la conquesta de l'illa, rei de Sicília (1282-1285). Començà a regnar a l'edat de 36 anys, regnà 9 anys i morí a l'edat de 45 anys.[5] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus, i la seva tomba és l'única d'un sobirà de la Corona d'Aragó que no ha estat mai profanada.[6] Gràcies a la seva conquesta militar del Regne de Sicília el 1282 es féu famosa la frase de l'almirall Roger de Llúria, en què afirmava que cap peix no gosaria alçar-se sobre la mar mediterrània, sinó portava en la seva cua un escut o un Senyal Reial.
1208-1276 Jaume I el Conqueridor. fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys.[7] Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.
Reconquesta i organització territorial. Expansió cap a Orient,
Confederació Catalano-Aragonesa (Principat de Catalunya, Regne d’Aragó, Regne de Valencià, Regne de Mallorca, Regne de Sicília, Regne de Sardenya, Atenes, etc)
Les quatre grans Cròniques foren escrites a finals del segle XIII i durant el XIV. Es tracta de les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós. La seva finalitat era deixar constància d'uns fets que volien tenir valor didàctic. Les quatre grans Cròniques formen el millor conjunt historiogràfic de l'Europa medieval.[1]
Les obres de Jaume I i Pere el Cerimoniós són, d'altra banda, les úniques autobiografies de monarques medievals.
1257 Primer Consell de Cent. El Consell del Cent era una institució de govern durant l'antic règim a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII i va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l'origen al nombre dels seus membres, que eren cent. El Carrer del Consell de Cent un important carrer a la ciutat de Barcelona. La importància del Consell de Cent es veu en molts exemples, com ara que l'any 1464 va proclamar comte de Barcelona a Pere el Conestable de Portugal.
Un altre exemple és la negativa del Consell de Cent d'acceptar la concessió feta pel rei d'un estudi general. Martí l'Humà, el 10 de gener de 1401, va atorgar el privilegi reial de la fundació de l'Estudi General de Medicina i Arts, amb les mateixes prerrogatives que el de Montpeller i que finalment donà origen a la Universitat de Barcelona, l'any 1450.
Fins i tot disposava d'atribucions militars per a la defensa de la ciutat, en la força de la Coronela, que va jugar un paper heroic en la resistència contra els atacs borbònics de 1713.
1258 Carta Consular de Barcelona que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals de Barcelona.
1260-1262 Es crea el Consolat de Mar a la ciutat de Barcelona.
El Consolat de Mar va ser l'organisme del dret marítim català i d'altres zones a la vora del mar de la Corona d'Aragó, per tractar les qüestions marítimes i comercials i exercir-hi la jurisdicció penal. La competència l'exerceixen dos cònsols de mar i un jutge d'apel·lació, amb independència del govern establert. Aquest Consolat de Mar evoluciona com a codi jurídic i té les seves arrels en el tribunal de la Carta Consular de Barcelona (1258), que té la base en els costums marítims i de comerç tradicionals de Barcelona. Les normes jurídiques que regulen el dret marítim català, seran aplicades primer per tota la Mediterrània com a dret mercantil i de navegació, passant més tard a l'atlàntic com a dret internacional. El Consolat de Mar va néixer en l'època del que es coneix com a ius mercatorum. El "dret dels mercaders" regulava les relacions entre els comerciants de l'època. Aquests comerciants, en una societat bàsicament feudal, agrària i rural, es trobaven a les ciutats, entre elles Barcelona. Val a dir que el ius mercatorum representa les arrels de l'actual dret mercantil. Va néixer per comerciants i per als comerciants, de manera que podem parlar d'un dret corporatiu, donat que calia estar inscrit a la corporació per a poder rebre l'aplicació d'aquest dret. Al mateix temps era d'aplicació autònoma, donat que es va crear una jurisdicció pròpia que tractava el ius mercatorum. Una d'aquestes jurisdiccions és el Consolat de Mar a Barcelona.
1283 La Cort General de Catalunya o Corts Catalanes fou l'òrgan legislatiu del Principat de Catalunya des del segle XIII fins al segle XVIII. Establertes el 1283, segons Thomas Bisson, han estat considerades des d'antic pels historiadors el model per excel·lència del parlament medieval. Altrament però, tot i que les Corts Catalanes provenen de les tradició de les assemblees de Pau i Treva de Déu iniciades el 1021, les primeres corts de la història d'Europa són les que organitzà el rei Alfons IX, les Corts de Lleó de 1188. Convocades cinquanta anys abans que les corts angleses, i posteriors a les Corts d'Aragó de 1162,[1] són considerades les primeres corts de tota Europa amb participació popular efectiva després de la caiguda de l'Imperi Romà.[2] Les constitucions no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Foren abolides per Felip V de Castella el 1714 i el sistema pactista desmantellat; a partir d'aleshores la legislació i el dret foren creats només a través de Reials ordres i Reials decrets emanats de la voluntat del Rei, pràctiques pròpies del cesarisme reial i de l'absolutisme polític borbònic, que fou vigent fins a l'establiment del regnat constitucional d'Isabel II (1833).
Constitució Volem i estatuïm. Tres braços: L'eclesiàstic, el militar o noble, i el reial o de les viles
Constitució Una vegada l’any
1289 Corts de Montsó. Naixement de la Diputació del general
1319-1387 Pere III el Cerimoniós
1346 Moneda catalana. L'any 1346 Pere III el Cerimoniós crea una nova moneda: el florí d'or d'Aragó, i estableix una seca a Perpinyà per a les encunyacions de monedes reials d'or. Es va encunyar a imitació dels de Florència. A més de Perpinyà, també es va encunyar a Barcelona, Girona, València i Mallorca, però mai a Aragó.
El croat era una moneda barcelonina d'argent, encunyada des de l'època de Pere II fins a Felip V. També s'anomenaven diners de plata barcelonins, rals d'argent i grossos blancs. El seu nom ve de la creu que portava al revers. Va ser abolit l'any 1718 amb els Decrets de Nova Planta.
A partir del 1612, com que el diner valia poc, es generalitza l'encunyació de múltiples superiors com el sou i la lliura, que al Principat van estar en circulació fins prou més enllà del 1714.
L'escut va ser la moneda vigent des de l'any de la reforma de Salaverría (1864). Fins llavors hi havia més de 90 monedes legals entre els habitants de l'Estat espanyol, com ara els diners, els doblers, els escuts, els maravedís, els rals de billó, les lliures mallorquines i, fins i tot, sestercis romans.
Els Decrets de Nova Planta (1714) suposaran la pèrdua de la capacitat legislativa i del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi i dependència dels aparells polítics castellans, tot imposant l'autoritat real, per damunt de la legal.[4]
1358-59 Corts de Barcelona. Diputació del General de Catalunya. Barcelona, Vilafranca del Penedès i Cervera. Configuració de la Generalitat. El rei demanà una aportació econòmica a la guerra molt més important que altres cops, motiu pel qual va haver de cedir més facultats a les Corts, i aquestes donaren un pas decisiu per a la creació de la Diputació del General de Catalunya.
1359 Corts de Cervera Es produí la reglamentació de les funcions dels diputats com a encarregats de les Corts de recollir les aportacions concedides pels tres braços al rei, actuant de forma independent del monarca. La delegació era tal, que les seves decisions tenien el mateix valor que les adoptades per les Corts, competència fonamental per a prendre decisions ràpides en un context bèl·lic continuat. Amb tot, no hi pensaven a crear una institució permanent, com ho demostra el fet que s'ordenés cremar els comptes i escriptures una vegada acabada la seva tasca. La configuració com institució permanent no es produí fins a les Corts de Montsó (1362-1363). Aquesta regulació es concretà en la designació per les Corts de dotze diputats amb atribucions ja executives en màteria fiscal i uns "oïdors de comptes" que controlarien l'administració sota l'autoritat de qui ha estat considerat el primer President de la Generalitat, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359).
Segons Narcís Feliu de la Penya, de la reunió de Cervera el rei obtingué, de la ciutat de Barcelona 340 cavalls, quatre galeres armades i amb la guarnició necessària, i 30.000 lliures, Tortosa 5.000 florins i dos cents ballesters, a més altres universitats també feren donatius a la campanya d'acord als seus fogatges, és a dir les famílies.[1]
1362 Corts de Montsó. Berenguer de Cruïlles primer president de la Diputació del General que esdevindria posteriorment la Generalitat. En aquestes Corts Catalanes s'hi va dur a terme una important tasca legislativa: s'hi van promulgar trenta-cinc constitucions que dotaren a Catalunya d'estructures administratives sòlides.[5] Entre els diferents temes tractats, destaquen, les mesures de control sobre els oficials reials; qüestions judicials i conflictes jurisdiccionals segons l'ordre social del jutjat, la prohibició d'establir normes en contra de les constitucions i dels privilegis o costums de les poblacions; l'establiment d'exàmens per a exercir com a advocat, metge, cirurgià i notari; la inalienabilitat del regne de Mallorca, i la confirmació dels privilegis i constitucions establerts durant els regnats anteriors.[
1350- 1419 Vicent Ferrer va ser un dominic valencià que recorregué mig Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme. D'elevada formació intel·lectual, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per regnar a la Corona d'Aragó. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. Fou decisiu en l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor de Martí l’Humà en el Compromís de Casp
1374 Extensió del carreratge va ser un dret segons el qual una població subjecta a baronia passava a formar part d'una població reial i n'adquiria el seu veïnatge, així com els seus privilegis.[1] Aquesta institució es va veure afavorida per les circumstàncies de l’època, un moment en què les ciutats veien el seu entorn rural com quelcom indispensable i comencen a adquirir-lo mitjançant diversos mètodes per expandir-se territorialment,[2] a través de llur ingerència en la seva demarcació com a capital socioeconòmica i regió administrativa.[3] El cas paradigmàtic fou el de la ciutat de Barcelona, amb nombroses poblacions que van passar a ser anomenats «carrers de Barcelona», si bé va ser un dret emprat per moltes ciutats com Girona, Lleida, Perpinyà, Vic o Vilafranca, a Catalunya, i València i Xàtiva, al País Valencià.[2][1]
1356-1410 Martí l'Humà, I d'Aragó, de València, de Mallorca, de Barcelona, de Sardenya, Còrsega i II de Sicília, dit també l'Eclesiàstic (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 - Barcelona, 31 de maig de 1410) va ser sobirà dels territoris de la Corona d'Aragó des de 1396 a 1410, adquirint altres títols posteriorment com el comtat d'Empúries (1402,1407), i a la mort del seu fill Martí el Jove el regne de Sicília (1409). La seva mort sense descendència masculina legítima va suposar la fi de la dinastia barcelonina i tot seguit un interregne fins a la fi del compromís de Casp que entronitzaria a la dinastia Trastàmara en la figura de Ferran I.
1380-1416 Ferran I, Ferran d’Antequera o de Trastàmara
1401 La taula de canvi o simplement taula era una institució econòmica pròpia de l'Edat mitjana que facilitava la mobilitat de capitals en un context històric en què van augmentar del viatges i el comerç internacional. És el precedent més directe dels bancs públics. Taula de Canvis de Barcelona per en Guillem Colom, conseller de Barcelona
1412 El Compromís de Casp. Fou una reunió de nou notables, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya (tres per estat), que tenien l'objectiu de decidir qui succeiria l'últim rei del casal de Barcelona, Martí l'Humà (mort el 1410). Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit el d'Antequera, en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell.[1] Fou fruit d'un interregne de dos anys molt violents, amb invasions castellanes, influències del Papa Luna i un conjunt de circumstàncies que acabaren determinant l'elecció de Ferran abans i tot que tingués lloc el Compromís.
1396-1458 Alfons el Magnànim, V d'Aragó, III de València, I de Nàpols, Sicília i Mallorca, II de Sardenya, i IV de Barcelona, (Medina del Campo, Castella 1396 - Nàpols, 27 de juny de1458),[1] Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya (1416-1458) ide Nàpols (1442-1458); Comte de Barcelona
Fill primogènit de Ferran d'Antequera i la seva muller, Elionor d'Alburquerque.[1]
A la mort de Martí l'Humà la successió a la Corona d'Aragó recaigué, gràcies alCompromís de Casp de 1412, en el seu pare Ferran I. Entrà als estats de la Corona d'Aragó, que en un futur heretaria, als 16 anys.[1]
1413 Generalitat de Catalunya. Constitucions catalanes. Les Constitucions de Catalunya eren les lleis catalanes proposades pel Comte de Barcelona i aprovades per les Corts Catalanes.
L'etimologia prové del Dret romà pervivent a Catalunya en el qual originàriament les constitucions eren les normes promulgades pels emperadors romans. Legislativament una «Constitució» es diferenciava d'un «Capítol de cort» i d'un «Acte de cort» pel fet d'aparèixer com a iniciativa del comte, però que no podia entrar en vigor legal sense l'aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa. Com a dret paccionat, les constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya; les constitucions podien modificar fins i tot Usatges de Barcelona i Privilegis encara que aquests darrers haguessin estat declarats irrevocables anteriorment; així mateix no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes.
1419 Corts de Sant Cugat/Tortosa “si vis amaris, ama”. Les Corts Catalanes varen ser convocades pel rei Alfons el Magnànim a Sant Cugat del Vallès el 21 de març de 1419, quasi tres anys més tard d'heretar la corona d'Aragó a la mort del seu pare Ferran d'Antequera el 2 d'abril de 1416. Era President de la Generalitat l'Andreu Bertran. El clima polític previ era força tens amb el monarca. La protesta feta al seu pare a les darreres Corts per les incorporacions de membres castellants a la cort reial, no havia estat corregida i el nou rei Alfons al seu nomenament, el 1416, havia manifestat un estil autoritàri al dirigir-se en el Parlament de Barcelona en castellà. L'arquebisbe de Tarragona, en nom dels estaments presents, li respongué "si vis amaris, ama" (si vols ser estimat, estima), convidant-lo clarament a interessar-se per Catalunya si volia tenir un tracte recíproc. Posteriorment, la noblesa catalana va crear, el 1418, la Junta de Molins de Rei, una lliga de ciutats, viles i barons encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort. El rei enmendà la seva actitud en aquestes corts de Sant Cugat i reduí sensiblement l'estructura de la casa reial. També s'aprovaren capítols de Cort prohibint obtenir benefícis eclesiàstics als estrangers i el rei acceptà que la inquisició actués sobre els oficials que no haguessin complert les constitucions i lleis catalanes. A canvi d'aquestes concessions, el rei va obtenir un donatiu de 60.000 florins per a les campanyes mediterrànies. Pel juliol de 1419 es nomenaren els nous diputats a la Generalitat, encapçalat per Joan Desgarrigues com a President. El gener de 1420 les corts es traslladaren a Tortosa on es lliuren al rei els primers 40.000 florins del donatiu acordat. La comissió de greuges que revisava la legislació per assegurar un major caràcter pactista, presentà tretze constitucions per a ser aprovades, però no s'avançà i es produí una ruptura. El rei, amb el donatiu rebut i la flota preparada, suspengué les corts el 10 de maig i embarcà al port dels Alfacs en direcció a Sardenya. Les campanyes mediterrànies acabarien amb la conquesta de Nàpols, on Alfons fixaria la seva residència.
1421 Usatges de Barcelona. Primacia absoluta dels Usatges i de les Constitucions catalanes, encarregant a la Diputació del General el control de qualsevol extralimitació reial.
Edat moderna:
1452-1516. Ferran d’Aragó
1451-1504 Isabel de Castella
1462-1472 Guerra civil catalana és l'enfrontament armat entre Joan II d'Aragó i els remences d'una part, i les institucions catalanes: Consell del Principat (Diputació del General i Consell de Cent) de l'altra, per tal de tenir el control polític del Principat de Catalunya. La mort de Carles de Viana –protegit de Catalunya i enfrontat amb el seu pare Joan II- serà l'excusa per a formalitzar l'inici d'un enfrontament que, de fet, es venia covant des del seu predecessor Alfons el Magnànim. Tanmateix, la guerra és el resultat d'una controvèrsia política que enfronta la monarquia i l'oligarquia i entre l'estil absolutista i el pactisme. També és sobre la taula la capacitat política de la Generalitat per assumir la sobirania i governar. Al començar les hostilitats, tota la societat es veu obligada a optar per un o altre bàndol en funció dels seus interessos i ideologies.
Joan Colom i Bertran enfonsa 10 galeres reials de Joan II. ?
1469 Casament dels Reis Catòlics. UTE. Isabel de Castella i Ferran II de Catalunya-Aragó
1478 Inquisició a Castella,
1481 Constitució de l’observança. Principi de submissió del poder reial a la llei. Lleis que passen per sobre de les altres lleis
1486 Guerra dels remences, La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle XV per reivindicar l'abolició dels Mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.[1]
A la primera meitat dels segle XV, la corona havia tingut posicions canviants entre el suport a les reivindicacions remences (Joan I iMartí l'Humà) i un major suport a la noblesa (Ferran d'Antequera i Alfons el Magnànim).
Les fortes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella al rei Alfons, des de Nàpols, a alterar la seva postura i a dictar en1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció.
Amb aquesta finalitat es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué, més de quatre-centes reunions controlades per un oficial reial.
El 14 de gener de 1455, el rei Alfons publicà la Sentència interlocutòria, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada en 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes. El 27 de juny de 1458 mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II.
1490 Primera edició del Tirant lo Blanc. (Tirant lo blanch a l'original) és l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell i està considerada un dels màxims exponents de la novel·la cavalleresca en llengua catalana i del segle d'or valencià.
Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València l'any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497. Durant el segle XVI fou traduïda al castellà (1511) i a l'italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l'anglès (1984) i a moltes altres llengües. És esmentada en el Quixot com una de les obres salvades de la crema de llibres.
1492 Colom. Descobriment d’Amèrica. Cristòfor Colom (també Cristòfol Colom en algunes variants de la llengua) (Gènova,[n. 1]1436/1451[n. 2] — † Valladolid, 1506) fou un navegant, cartògraf, almirall, virrei i governador general de les Índies al servei dels Reis Catòlics, conegut internacionalment amb el cognom llatinitzat de Columbus, o adaptat a les diferents llengües. Va explorar les terres del Carib, amb les quals va establir les rutes marítimes i va obrir el camí a la colonització americana.
Les terres explorades per Colom foren anomenades inicialment Índies Occidentals o Nou Món, fins a l'aparició, l'any 1507, del mapa de Martin Waldseemüller i Matthias Ringmann del taller cartogràfic de Saint-Dié, on es passen a anomenar Amèrica, en honor a un altre navegant, Amerigo Vespucci, del qual Waldseemüller havia llegit unes relacions sobre exploracions fetes en aquell continent.
Tot i que possiblement no va ser el primer explorador europeu d'Amèrica,[n. 2] Colom va ser qui va descobrir un nou continent per a Europa i la història, en ser el primer navegant capaç de traçar una ruta d'anada i tornada aprofitant els corrents marins de l'Atlàntic que avui encara s'utilitzen, obrint d'aquesta manera un Nou Món per a explorar, i explotar, als vells regnes europeus.
1493−1716 Reial Audiència de Catalunya dictaminava els greuges presentats per la Generalitat. Va ser la base del règim pactista català vigent fins als Decrets de Nova Planta de Felip V (1716).
1500-1558. Carles I.
1527-1598 Felip II
1587-1645 Conde-duque de Olivares,
1640 Unió d'Armes.
1641, Pau Claris 94è president de la Generalitat de Catalunya, proclamà la República Catalana, i poc després, Lluís XIII de França és proclamat comte de Barcelona.
1659 Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus). El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat per part dels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis Méndez de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, tot posant fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya
1704 Darrera compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya
Guerra de successió espanyola, Les tropes castellano-franceses varen ocupar:
1707 Almansa i Regne de València,
1714 Barcelona i Catalunya,
1715 Regne de Mallorca,
1707-1715 Abolició de les Constitucions de tota la confederació catalano-aragonesa per Felip V de Castella.
1713 Tractat_d'Utrecht . El Tractat d'Utrecht, també anomenat Pau d'Utrecht o Tractats d'Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht (Províncies Unides, actualment Països Baixos) el març i l'abril de 1713, que donà lloc al final de la Guerra de Successió espanyola.[1]
1707-1715 Decrets de Nova Planta,
1750 La Revolució Industrial designa un conjunt de canvis econòmics (capitalisme), socials (ordre burgès) i tecnològics que es van produir inicialment a la Gran Bretanya en la segona meitat del segle XVIII. Els avenços tècnics —sobretot la màquina de vapor—, l'explosió demogràfica que s'inicià a partir del 1750 i els canvis que s'aplicaren a l'agricultura menaren a una revolució en l'àmbit de la indústria, que encapçalaren els sectors del tèxtil, el carbó i el ferro.
1758 La Junta de Comerç. La Real Junta Particular de Comercio, més coneguda com a Junta de Comerç, va ser una institució rectora de l'activitat comercial i industrial catalana. Fou creada a Barcelona el 1758 i substituïda el 1847 per la Junta Provincial d'Agricultura, Indústria i Comerç. La Junta de Comerç fomentà el comerç interior com l'exterior, especialment a Amèrica i impulsà escoles d'ensenyament tècnic per a aconseguir uns productes competitius, les manufactures d'indianes.
L'any 1769 creà l'Escola de Nàutica, el 1805 les escoles de Química i Taquigrafia, el 1807 l'Escola de Botànica i el 1775 l'Escola Gratuïta de Disseny, que el 1778 passà a anomenar-se Escola de Nobles Arts (El 1849, quan es creà l'Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, l'Escola passà a dependre de l'Acadèmia). Amb posterioritat, s'obriren diferents escoles en els camps de l'economia, la física o la mecànica; dotant a Catalunya d'una xarxa de formació que permetria assolir una indústria competitiva. L'any 1835 va participar en la fundació de la Mutua de Propietarios.[1]
El seu arxiu, riquíssim, bàsic per a estudiar la vida catalana setcentista, es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Fou el lloc on es va fer la primera prova amb electricitat de Catalunya, el 1760, quan es va encendre un llum.[2]
1760 Representació o Memorial de Greuges (en castellà: Representación o Memorial de Agravios) fou el document reivindicatiu que a les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya, el 1760, presentaren conjuntament els diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona).
Era el primer memorial de greuges signat per les pròpies autoritats borbòniques locals després dels Decrets de Nova Planta i contenia una denúncia de diversos crítiques a la política borbònica, sobretot al monopoli del poder pel Consell de Castella i els castellans a la Corona d'Aragó, i la impossibilitat dels súbdits d'aquesta d'accedir als càrrecs de Castella. Per això feien una defensa i exaltació dels aspectes positius del sistema anterior a la Nova Planta i de la seva justícia, i reclamaven la igualtat de representació entre els regnes, contra la discriminació de la Corona d'Aragó. Hi eren importants les referències a la discriminació dels catalanoparlants i als inconvenients que els funcionaris castellans no sabessin el català. En la distribución de cargos judiciales [...] hay más de cien plazas en las Cancillerías y Audiencias [...] de las cuales dos han sido obtenidas por aragoneses, otra por un valenciano. [..] En cambio los aragoneses, catalanes y valencianos han encontrado casi siempre cerradas las de Castilla. I posaven com a exemple de justícia que a l'antiga Corona d'Aragó ningún reino era más feliz que el otro y ninguno se sentía superior a los demás; los oriundos de uno no mandaban a los del otro: sólo el rey los mandaba a todos.
1778 Llibertat per comerciar amb Amèrica (Joan Sales dixit: Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils)
1808-1814 Guerra del Francès,
Des de la Constitució de Cadis del 1808 fins a la Setmana Tràgica
1808 Abdicació de Baiona, Carles IV i Ferran VII abdiquen a favor de l’Imperi francès, Josep Bonaparte esdevé rei d’Espanya amb el nom de José I.
1808 Entrada d’un exèrcit de 65.000 francesos camí de Portugal. Motí d’Aranjuez. Abdicació de Carles IV per Ferran VII (abdicació de Baiona)
1810 Catalunya sota el protectorat de l’emperador Napoleó Bonaparte
1812-1814 (final de la guerra), Catalunya va quedar incorporada a l'Imperi francès.
1814-1870 General Prim
1820-1823 Revolta de Riego. Trienni liberal
1830-1904 Isabel II, filla de Ferran VII
1833-1868 Isabel II reina d'Espanya. Maria Cristina, Regent. La Llei Sàlica restablia el sistema de successió tradicional de les Set Partides d'Alfons X de Castella, segons el qual les dones podien regnar si no tenien germans barons i la Pragmàtica Sanció de 1789, que anul·lava el reglament de successió de 1713 de Felip V que, a excepció de casos extrems, impossibilitava a les dones accedir al tron, en aplicació de la «Llei Sàlica».
1837 Desamortització de Mendizábal (supressió dels ordes religiosos i confiscació dels seus béns per l'Estat.). Els bens no van al poble sinó a l’oligarquia terratinent, amb el que es va evitar la formació d'una classe mitjana o burgesia que realment enriquís el país i no seguís ocupant latifundis improductius.
1850 Tren Barcelona-Mataró. Començament Revolució industrial,
1859 Monturiol avara l’Ictineu, el primer submarí científic del mon mundial
1868-1874 Sexenni Democràtic, que comença amb la Revolució de 1868 que va donar pas al regnat d'Amadeu I, que abdica el 1873
1870 A partir del 1870, es produí un nou salt en el desenvolupament del sistema capitalista quan la primera Revolució Industrial es fusionà amb l'anomenada segona revolució industrial. En aquesta segona fase, el progrés tecnològic i econòmic rebé un gran impuls amb la construcció de màquines alimentades amb vapor –que foren incorporades a vaixells i trens.
1873-1914 La segona revolució industrial correspon a l'època entre el 1873 i 1914. A partir del darrer terç del segle XIX, a ritmes molt diferents, el capitalisme es va expandir i consolidar a Europa, als Estats Units d'Amèrica, al Canadà i al Japó. Sota l'efecte de nous progressos tecnològics, l'aparició del motor de combustió interna i l'energia elèctrica, de modificacions en les formes d'organitzar el treball i a les noves possibilitats de finançament, la indústria creix fortament i diversifica les seves produccions; fets que van transformar la vida econòmica i van permetre, en el marc d'un mercat mundial, una producció en massa,[1] donant peu a l'era de la màquina.
1873-1874 Primera República federal espanyola. General Pavia entra al Congrés i el dissol
1874 República Unitària espanyola (no federal). Dictadura del general Serrano, líder del conservador partit constitucional.
1874-1931. Restauració borbònica. Guerres del RIF. Modernisme català. Memorial de Greuges. Bases de Manresa. Pèrdua Cuba i Filipines. Anarquisme. Sindicat Únic. Sindicat Lliure. Vaga de La Canadenca.
1874 Pronunciament del general Martínez-Campos que va donar inici a la Restauració borbònica, Alfons XII, fill d’Isabel II l’època de Cànovas i Sagasta, partits liberals i conservadors.
1882-1940 Lluís Companys i Jover . El Tarròs, família pagesa amb arrels nobiliàries.
Estudià dret a la Universitat de Barcelona, on coneixeria Francesc Layret.
Després dels Fets del ¡Cu-Cut!, participà en la creació de Solidaritat Catalana. Quan aquest moviment es disgregà, Companys s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana i va arribar a ser el president de la secció política el 1910.
Paral·lelament a la seva activitat professional d'advocat laboralista de sindicalistes, col·laborà amb diaris republicans com L'Aurora i anys més tard amb La Barricada, on el 1912 va ser-ne el redactor en cap.[3] Va entrar a fo rmar part del Partido Reformista de Melquiades Álvarez i va escriure amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas en l'òrgan del partit, La Publicidad, on va entrar com a reporter entre 1904 i 1905.
El 1917 constituí conjuntament amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Josep Mestres el Partit Republicà Català. Col·laborà en la publicació La Lucha, on ocupà el càrrec de redactor en cap i responsable de la informació política. En representació del Partit Republicà Català, que concorria a les eleccions municipals del novembre de 1917 amb els lerrouxistes, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona
Va treballar per una intervenció positiva del Govern en els conflictes d'obrers, la qual cosa el situà en el punt de mira de Severiano Martínez Anido.[4] Va ser detingut el novembre del 1920 juntament amb altres sindicalistes, com Salvador Seguí i Martí Barrera. Deportat Companys al castell de la Mola (Maó), quan Francesc Layret es disposava a assumir-ne la defensa com a advocat, aquest fou assassinat per un pistoler a sou dels Sindicats Lliures. Companys va ser posat en llibertat a l'haver estat elegit diputat al Congrés de Madrid per Sabadell en representació del Partit Republicà Català i va ocupar l'escó de l'assassinat Francesc Layret.
Lluís Companys fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària, que era l'òrgan de la Unió.
A les eleccions generals de 1923 el Partit Republicà Català aconseguí tres escons amb Lluís Companys com a líder. Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.
Elegit el 12 d'abril de 1931 regidor de l'Ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya, va entrar a l'Ajuntament el 14 d'abril acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres. Deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez Domingo, prengué possessió i des del balcó proclamà la república a Catalunya. Va ser nomenat provisionalment governador civil de Barcelona.
Pel juny del 1931 va ser elegit diputat a Corts per la província de Barcelona; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la Segona República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner. El novembre del 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i fou el primer president del Parlament.
Un cop hagué dimitit el càrrec de president del Parlament de Catalunya, fou, del juny al novembre del 1933, ministre de Marina amb el govern Azaña. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ser elegit diputat per la ciutat de Barcelona. Tan sols un mes després, amb la mort sobtada de Francesc Macià i Llussà el 25 de desembre, va ser proposat per succeir-lo com a president de la Generalitat de Catalunya.[1] En votació extraordinària del Parlament, va ser elegit l'1 de gener de 1934 per 56 vots a favor i 6 en blanc, amb l'abstenció de la Lliga Regionalista. Companys formà el seu primer govern el 3 de gener de 1934.
Durant l'any 1934 impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l'enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d'octubre de 1934 protagonitzà una sublevació contra la legalitat republicana arran de l'entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat. Lluís Companys seria empresonat amb tot el seu govern i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1932 suspès.[1] El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la quarta divisió orgànica, el general Batet. Companys fou empresonat primer al vaixell Uruguay, fondejat al port de Barcelona, i després traslladat a Madrid, on fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat, amb tot el Govern català, a trenta anys de reclusió major. Posteriorment se'l traslladà al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).[1] Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada a tot Espanya i amb la insurrecció asturiana propulsada per la UGT i la CNT a Astúries. Romangueren detinguts i empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions de febrer del 1936. 18 de juliol del 1936 Alzxamiento dels generals rebels dirigits per Franco.
Companys havia previst i organitzat la resistència contra la sublevació mitjançant mesures com el nomenament del capità Frederic Escofet com a comissari General d'Ordre Públic de Catalunya. Durant tota la guerra va presidir la Generalitat, però no el Consell Executiu o Govern, que presidí Josep Tarradellas i Joan entre el setembre de 1936 i el maig de 1937, com a Conseller Primer. Va tractar de mantenir la unitat entre els partits i sindicats que li donaven suport, tot i que n'exclogué el catalanisme radical representat per Estat Català. Tanmateix, aquesta unitat va ser molt difícil. Per una banda, hi havia les tensions entre comunistes i socialistes agrupats en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), aquests últims amb el suport dels trotskistes del POUM. Per una altra banda, Estat Català i alguns membres d'ERC volien treure la CNT-FAI de les posicions de govern i declarar la independència de Catalunya, i van arribar a conspirar contra la vida de Companys al complot de novembre de 1936.
El costat humà de Lluís Companys el mostra el fet que, desbordat per la gran quantitat d'assassinats que es van produir a la rereguarda els dies posteriors al fallit cop d'estat, decidís deixar partir del port de Barcelona en vaixells estrangers unes cinc mil persones sospitoses de poca simpatia amb el règim republicà, la seguretat de les quals no podia garantir. Una de les persones que se'n varen beneficiar va ser Ramón de Colubí que, anys després, seria el seu advocat defensor al consell de guerra.[1]A partir d'octubre de 1937 es van succeir els seus enfrontaments amb el Govern republicà del doctor Juan Negrín, instal·lat a Barcelona, i l'abril de 1938, després de l'ocupació de Lleida, va escriure una amarga carta al president del Govern espanyol queixant-se de les arbitrarietats que estava cometent i de la marginació que sofria el Govern català.
El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les repúbliques espanyola i francesa juntament amb el lehendakari José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís “Lluïset” Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni, amb Mercè Micó, de la qual es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.[1]
Companys va ser elegit diputat al Congrés de Madrid per Sabadell en representació del Partit Republicà Català i va ocupar l'escó de l'assassinat Francesc Layret.[6] Aquesta elecció l'obligà a abandonar el càrrec de regidor per Barcelona.[6] D'aquesta manera, el 19 de desembre de 1920 aconseguí l'acta de diputat amb el 45% dels vots,
En aquest context, col·laborà en les publicacions Federal i El Poble, i va prendre la direcció del setmanari L'Avenir, fundat per Layret.[6] Lluís Companys fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i el 15 d'octubre de 1922 passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària, que era l'òrgan de la Unió.[1] A més, fou el principal responsable de la comissió organitzadora del primer congrés dels treballadors del camp de Catalunya, que tingué lloc el 15 de gener de 1923 i que aplegà 3.000 pagesos.[7]
A les eleccions generals de 1923 el Partit Republicà Català aconseguí tres escons amb Lluís Companys com a líder. Durant la dictadura de Primo de Rivera, es concentrà en l'activitat d'advocat assessor de la Unió de Rabassaires i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Entre 1928 i 1929, s'implicà en la conspiració per enderrocar la dictadura de l'expresident del Govern espanyol, Sánchez Guerra, que fou un rotund fracàs i que li representà un nou empresonament.[4] L'octubre del 1930 fou de nou empresonat per denunciar el maltractament a Macià, exiliat per la dictadura.
Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya.
El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo sinó per la policia militar alemanya, és a dir, la Wehrmacht.[1] Pedro Urraca Rendueles va ser present a l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a la Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.[9]
Sigui com sigui, Companys fou portat primer a Madrid, on se li van obrir diligències per "ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal.[10]
Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia 58 anys. L'últim que va cridar va ser "Per Catalunya!".[11
1885-1920 Modernisme català va ser un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana. Els modernistes, de final del XIX i principi del XX, van maldar per aconseguir una cultura moderna i nacional. Es desenvolupà a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'uns 30 anys, entre aproximadament 1885 i 1920.
Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura, que es va caracteritzar per una renovació formal, un sentit nacional i l'ús de materials innovadors. Els arquitectes modernistes construiran, amb una gran creativitat i profusió de detalls, els edificis d'una Catalunya moderna.[1] En realitat aquest modernisme és només una part del significat del nom, coneguda fora de Catalunya com a Art Nouveau, Modern Style o Glasgow Style, Jugendstil, Sezession, Liberty, etc. El que va començar-se a anomenar modernisme, a Catalunya, eren les arts –incloses literatura i música– més noves, més modernes, que van aparèixer al final del segle XIX i van continuar els primers anys del segle XX. Era l'art més semblant a les tendències més modernes aparegudes a Europa.
1885 Memorial de Greuges. Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que fou adreçada a Alfons XII pel Centre Català, a l'estil dels greuges de les antigues Corts catalanes. Primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'Estat espanyol. El Memorial de Greuges va fer quallar les Bases de Manresa de 1892. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall i per a la seva redacció es formà una comissió integrada per representants d'ideologies diverses, entre d'altres l'industrial sabadellenc Antoni de P. Capmany.
1888 Exposició Universal de Barcelona
1892 Formació de la Unió Catalanista. Fou un grup polític format a Barcelona el 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del codi civil espanyol que atemptava contra el dret civil català. Pretenia ésser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideologia. La Unió pretenia aplegar dos sectors molt diferenciats, el nacionalisme històric (al voltant de la revista La Renaixença) i el nacionalisme polític, representat per Enric Prat de la Riba. L'11 de maig de 1890 se celebraren les primeres reunions dels membres de la Lliga de Catalunya (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Joan Josep Permanyer i Ayats, Antoni de Paula Capmany i Josep Maria Valls i Vicens) per a redactar el Conveni d'Unió Catalanista. El projecte de reglament fou aprovat pels representants el 29 de juny del 1890.
El 22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi assistiren Joan Josep Permanyer i Ayats (Lliga de Catalunya), Enric Prat de la Riba (Centre Escolar Catalanista), Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot), Pau Colomer (Centre Catalanista de Sabadell), Victòria Mas (de Sant Pol), Rafael Mir (de Sant Sadurní d'Anoia), Marià Vallès (Lliga de Manresa), Joan Baptista Galí (Agrupació Catalanista de Terrassa), Antoni Aulèstia (de Capellades) i Josep Gatell (de Valls). S'hi nomenarà la primera junta permanent:
El 15 de març es va constituir oficialment. Unió Catalanista era formada per tres òrgans:
· El Consell de Representants, constituït per un delegat de cadascuna de les corporacions adherides, que es reunia un cop l'any i n'escollia una junta permanent.
· L'Assemblea General de Delegats, escollits pel Consell de Representants, també es reunia un cop l'any a indrets diferents per a propagar el catalanisme.
· La Junta Permanent, que executava els acords presos.
La primera Junta Permanent encarregà Àngel Guimerà, Josep Coroleu, Ramón Picó i Campamar, Joan Josep Permanyer i Ayats i Antoni Aulèstia que redactessin les bases per a una futura constitució catalana.
1892 Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, també anomenades Bases de Manresa, són el document presentat com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25 i 27 de març de 1892. El president i el secretari de l'assemblea foren Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba, respectivament. La comissió encarregada de la redacció del document fou presidida per Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Les bases tenien certa inspiració en el model federal malgrat que, pel que feia referència a l'autogovern, bevien de les antigues constitucions catalanes del 1585.
El poder central era organitzat segons la separació de poders, mentre que el legislatiu estaria compartit entre el rei i una assemblea regional, l'executiu seria format per cinc ministeris o secretaries, el poder judicial, per la seva banda, hauria d'ésser un tribunal suprem regional.
Del poder regional, format per les Corts Catalanes, reunides una vegada a l'any a diferents llocs del territori en sortiria un executiu format per cinc o set alts càrrecs que haurien d'exercir l'administració del país. El poder judicial restaria en l'antiga Reial Audiència del Principat de Catalunya que seria restablerta. L'oficialitat única de la llengua catalana i la condició de català com a clàusula obligatòria per l'exercici de la funció pública també hi eren considerades.
1898 Pèrdua de Cuba i Filipines,
1901-1914. Apogeu de la Catalunya en recerca d’independència
1901. Creació de La Lliga Regionalista, partit polític conservador català, fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català. Gràcies al triomf de la candidatura dels «quatre presidents» (Sebastià Torres, Albert Rusiñol i Prats, Bartomeu Robert i Yarzábal i Lluís Domènech i Montaner) es va consolidar i se li va unir la Lliga de Catalunya. El seu primer secretari era Ferran Agulló i Vidal. El seu òrgan era el diari La Veu de Catalunya (1899-1936) que coexistí amb la revista satírica ¡Cu-cut! entre 1902 i 1912. Francesc Cambó. Tancament de Caixes.
1905. Assalt dels militars espanyols al Cu-cut.
1906 Anarcosindicalsme. L'anarcosindicalisme és un corrent de l'anarquisme que té les seves arrels en els postulats de la Primera Internacional i en el sindicalisme revolucionari. Es reivindica com a mètode de lluita i d'acció directa dels treballadors. A més a més també està influït pel federalisme i el llibertarisme.
Aquest corrent apareix a casa nostra al segle XIX a partir de la síntesi entre la doctrina anarquista de Bakunin i l'arrelament de l'associacionisme i el sindicalisme obrer a Catalunya.[2] Després, amb la fundació a Llemotges de la CGT francesa el 1895, l'anarcosindicalisme català va clarificar les seves característiques. Bevia de tres fonts ideològiques:
· l'anarquisme: del qual prenien el rebuig a l'estat, el parlamentarisme i els partits polítics
· la doctrina de Georges Sorel: de qui prenien la teoria de violència i la vaga general com a mètode d'acció sindical.[7]
· el marxisme: del qual prenien la teoria de la lluita de classes.
Tots aquests principis foren codificats a la Carta d'Amiens que va redactar la CGT el 1906, la qual va ser decisiva per la configuració de l'anarcosindicalisme català, ja que va determinar la creació de la Solidaritat Obrera l'any següent, i va influir també en la fundació de la CNT el 1910.[2]
Fou molt present a Catalunya i al País Valencià, i també a altres llocs peninsulars com Andalusia, Aragó, Astúries i Galícia.[2] Era apolític i reivindicava com a únic mètode l'acció directa dels sindicats; és a dir, que no acceptava la mediació de l'estat ni dels partits polítics en els conflictes laborals entre la classe obrera i la patronal.[2] El 1922 els diversos sindicats anarcosindicalistes van intentar reimpulsar la AIT, però sense reeixir-hi gaire.[
Edat contemporània 2:
Des de la Setmana Tràgica fins a l’acabament de la guerra del 1936-39 d’Espanya contra Catalunya.
1907 — La Diputació de Barcelona, sota la presidència d'Enric Prat de la Riba, crea l'Institut d'Estudis Catalans.
1914 — Constitució de la Mancomunitat de Catalunya . Inauguració de la Biblioteca de Catalunya.
1917 Generació del 1917 Fou un grup d'artistes de principis del segle XX. Es va formar quan extingit l'esplendor del Noucentisme, va aplegar un conjunt de joves artistes que compartien la inquietud per cercar fórmules plàstiques que afavorissin l'evolució de l'art català del segle XX.[1]Miró, Sert, Picasso, Gargallo, Dalí. Apel·les Fenosa, Josep Granyer i Joan Rebull, Josep Llorens i Artigas
1917 — La Lliga Regionalista encapçala el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris. Amb la mort de Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch esdevé president de la Mancomunitat. La Lliga Regionalista entra per primer cop al govern de l'Estat.
1918-1919 — Campanya a favor de l'autonomia de Catalunya.
1923 Salvador Seguí i Rubinat (1886-1923), conegut com El Noi del Sucre, fou assassinat d'un tret al carrer de la Cadena. Fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de Catalunya de principi del segle XX. Rep el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers per al cafè. El 10 de març de 1923, en plena maduració per promoure entre els treballadors la idea de l'emancipació com a motor social, va ésser assassinat d'un tret al carrer de la Cadena (actual Rambla del Raval), cantonada carrer de Sant Rafael, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers blancs del Sindicat Lliure[6] de la patronal catalana sota protecció del governador civil de Barcelona Martínez Anido, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista
1923 — El setembre el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera instaura la dictadura militar amb el vistiplau d'Alfons XIII. Puig i Cadafalch marxa a l'exili.
1924 — El general Lossada és nomenat president interí de la Mancomunitat i, dins d'una política de repressió del català ordenada per Primo de Rivera, prohibeix el català a tot l'ensenyament públic implantant el castellà a les escoles professionals i de primària creades per la Mancomunitat.[22] Posteriorment el substitueix Alfons Sala, comte d'Egara.[23]
1925 — La dictadura dissol la Mancomunitat.
1907 Es fundà Solidaridad Obrera o Unió Local de Societats Obreres de Barcelona-Solidaritat Obrera. Reagrupament de bona part dels sindicats obrers existents a Barcelona, amb els objectius d'aconseguir el compliment de les lleis laborals i fundar un setmanari de formació i d'informació obrera, i a la llarga fins i tot de crear una universitat obrera. Fou una organització unitària sindical de Barcelona creada l'agost de 1907, formada sobre les estructures de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona. Hi prengueren part socialistes i anarquistes. L'impuls inicial sorgí de l'Associació de la Dependència Mercantil i del que llavors era el seu president Antoni Badia i Matamala. També hi van participar el socialista Antoni Fabra i Ribas i els anarquistes Josep Prat, Anselmo Lorenzo i Tomàs Herreros. El mes de juny s'havia constituït una comissió organitzadora formada per Bruguera de la Societat de Confiters, Salvador Seguí i Rubinat de la de Pintors, Saví de la dels metal·lúrgic, Sedó de la dels Tipògrafs i Antoni Badia i Matamala per l'Associació de la Dependència Mercantil. El 25 de juliol publicà un Manifest signat per 36 societats i dirigit a tots els treballadors de Barcelona, i el 3 d'agost es va constituir la Solidaritat Obrera, amb 57 societats adherides.
Hi actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Antoni Badia i Matamala i Jaume Bisbe. La força que va adquirir queda palesa en el fet que poc temps després en una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908, es decidí convocar un congrés obrer, demanant l'assistència de totes les societats obreres de Catalunya. Aquest congrés se celebrà a Barcelona els dies 6-8 de setembre de 1908, constituint-se llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència-Solidaritat Obrera, amb 153 delegats que representaven 95 societats federades, 4 Federacions locals (Sabadell, Tarragona, Terrassa i Vic), 22 societats aherides, l'Agrupació Obrera de Calella i la Col·lectivitat Obrera de Palafrugell. En fou elegit secretari general Josep Roman. Cap al 1911 els seus membres s'integraren en la CNT.
1909 Es coneix com a Setmana Tràgica les revoltes populars que succeïren a Barcelona, i altres ciutats industrials catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909.[1] El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 havia començat la Guerra de Melilla. Els rics, pagant se’n lliuraven. Crítica a l'Església pel domini gairebé total que tenia del sistema educatiu; sobretot per part d'aquells sectors progressistes que advocaven per una educació laica per tal d'aconseguir els "homes nous", cultes i científics.
1909 Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el 13 d'octubre va ser afusellat al castell de Montjuïc
Lerrouxisme. Alejandro Lerroux. En aquest context, el juliol de la Setmana Tràgica el lerrouxisme va atiar amb vehemència l'anticlericalisme amb proclames violentes; en canvi, la repressió governativa posterior a la revolta fou en contra de la ideologia pro escoles laiques.
1911 Fundació de l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited "Barcelona Tracció, Llum i Força S.A." per l'enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà). Per causa del seu origen canadenc, aquesta empresa és coneguda popularment com La canadenca.
L'objectiu d'aquesta empresa era la producció elèctrica i la seva distribució, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona, per la seva utilització en l'enllumenat públic, subministrament domèstic i les aplicacions típiques de la força motriu, principalment al funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Per portar a terme aquesta finalitat els primers moviments empresarials van ser l'adquisició de la societat "Tramvies de Barcelona" i de la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. Un cop aconseguit el mercat i per tal d'obtenir l'energia elèctrica que necessitava per subministrar a les seves empreses, va iniciar un ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu. Dintre d'aquest projecte es troba el Canal Industrial de Seròs, que s'acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni), que a part de produir també energia, li garantirien un cabal més o menys constant al llarg de l'any. Amb aquestes infraestructures finalitzades es va constituir el primer sistema integrat d'embasaments i centrals construïts a Espanya. De fet, l'any 1914 aquesta empresa era la setena productora d'electricitat al món i la primera d'Europa
vaga de la Canadenca
1918 El Primer Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), més conegut com el Congrés de Sants, va tenir lloc a l'Ateneu Racionalista del carrer Vallespir de Sants (Barcelona). Convocat a iniciativa d'Ángel Pestaña el 1917, el comitè organitzador del Congrés estava format per Salvador Seguí i Rubinat, Enric Rueda López, Camil Piñón i Oriola, Joan Pey i Salvador Quemades i es valgué de campanyes promogudes pels diaris Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Hi van assistir 155 delegats que representaven 137 sindicats, 11 Federacions locals, el Consell local de Manlleu,
1918 Sindicat Únic. Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918.
De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria en l’àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).
1919 Sindicat lliure. Dirigit per la patronal contra el sindicat únic. Sindicats Lliures o Unió de Sindicats Lliures fou una organització creada per militants carlins a l'Ateneu Legitimista el 1919, sota el padrinatge de la Patronal Catalana i vinculats amb l'autoritat militar de Catalunya (el general Severiano Martínez Anido, el comandant Bartolomé Roselló i el capità Lasarte entre d'altres, sota les ordres de la Capitania General de Catalunya, comandada pel general Milans del Bosch).
Renaixement
Socialisme. CGT. Cas del
Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria. El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) és una associació política i social, que fou fundada el 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista.[1] Fou inscrita com a "obrera" per tal d'evitar impostos. Segons els seus estatuts, la finalitat d'aquesta entitat era agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent catalanitat. el juliol de 1910 s'hi creà la Secció Permanent de Relació i Treball i sota l'empenta i organització d'aquesta secció, comença a dirigir les reivindicacions i la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, com la campanya del 1912-1913 pel tancament dels establiments a les 8 del vespre, la campanya pel descans dominical, o la campanya de 1914 per fixar la jornada de treball en 10 hores i la supressió de l'internat, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener de 1921).
El 1917 tenia uns 10.000 socis. Aleshores el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Poc abans de la proclamació de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, hi fou signat al seu local el primer pacte Galeusca l'11 de setembre de 1923.
Miguel Primo de Rivera clausurà el CADCI, processà sota l'acusació de separatisme els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de la seu social de la rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure, i que va recuperar el 1931. Fou pedrera de joves activistes catalans com Jaume Compte i Canelles, Abelard Tona i Nadalmai i Jordi Arquer i Saltor.
Quan es proclamà la Segona República Espanyola es decantà políticament per Esquerra Republicana de Catalunya i el seu president, Francesc Xavier Casals i Vidal, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social el 1932. Un grup de socis del centre participà en els fets del sis d'octubre de 1934; s'atrinxeraren a la seu de la rambla Santa Mònica i en foren desallotjats a canonades per l'exèrcit. Hi moriren Jaume Compte i Canelles, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
1914- 1931.
1914 Mancomunitat de Catalunya. institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.
1914-1917 Mancomunitat de Catalunya. Enric Prat de la Riba president, Lliga
1917-1923 Mancomunitat de Catalunya. Josep Puig i Cadafalch president, Lliga
1917 Assemblea de parlamentaris,
1924 Primera Dictadura (Primo de Rivera),
1930 Pacte de Sant Sebastià. És el nom que reben els acords a que van arribar, el 17 d'agost de 1930, a Sant Sebastià, els representats republicans de tot l'estat espanyol, per pactar la instauració de la República i liquidar la monarquia borbònica.
1931-1936. Repúbliques catalana i espanyola
1931 República Catalana, Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica
1931 Segona República espanyola fou el règim polític democràtic que va existir a Espanya entre el 14 d'abril de 1931 (data de la proclamació de la República, en substitució de la monarquia d'Alfons XIII i el sistema de la Restauració) i l'1 d'abril de 1939 (final de la Guerra Civil Espanyola i que va donar pas a la dictadura del general Franco) El numeral “segona” s'utilitza per diferenciar-la del període republicà que hi va haver entre 1873 i 1874, conegut com la Primera República Espanyola.
1931 Govern Azaña. L'evolució política de la Segona República consta de quatre etapes en la fase de pau: El Govern Provisional (de l'abril al desembre de 1931) que va convocar unes eleccions generals i la consegüent aprovació de la Constitució espanyola de 1931. En segon lloc, i ja plenament de manera democràtica apareix l'anomenat Bienni reformista (1931 - 1933), durant el qual el govern republicà - socialista de Manuel Azaña va dur a terme diverses reformes que pretenien reformar el país. Seguidament vingué el Bienni conservador (1933 - 1935), també conegut com el Bienni Negre, en el qual el govern del Partit Radical Republicà d'Alejandro Lerroux, recolzat des del parlament per la dreta catòlica de la CEDA, va intentar frenar les reformes iniciades pel govern anterior. L'última etapa republicana prèvia l'inici de la Guerra Civil fou l'anomenat Front Popular, coalició d'esquerres que va guanyar les eleccions del febrer de 1936 i que es mantingué fins l'esclat del cop d'Estat del 17 i 18 de juliol de 1936.
1931 Generalitat de Catalunya. És el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. Té el seu origen en les diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de les Corts als diferents territoris de la Corona d'Aragó i que donaren lloc a la Diputació del General del Principat de Catalunya (1359), a la Diputació del General del Regne d'Aragó (1362) i a la Diputació del General del Regne de València (1412). La seva seu oficial és el Palau de la Generalitat de Catalunya a la ciutat de Barcelona.
1931 La Questió religiosa. Les primeres decisions del Govern Provisional sobre la secularització de l'Estat van ser molt moderades. A l'article 3º de l'Estatut jurídic del Govern Provisional es proclama la llibertat de culte, a partir del qual el dia 6 de maig de 1931 es declara voluntària l'ensenyança religiosa.[10] Una gran part de la jerarquia eclesiàstica espanyola estava en contra d'aquestes mesures i predicaven que la República suposava una pèrdua de moral i integritat, és destacable la disputa entre en cardenal de Toledo Pedro Segura i el Govern Provisional.
Pocs dies més tard es va produir l'anomenada crema de convents de 1931, onada de violència contra institucions de l'Església Catòlica, principalment, ocorreguda entre els dies 10 i 13 de maig de 1931 a Espanya. Els disturbis van començar a Madrid durant la inauguració del Cercle Monàrquic, destinat a organitzar als lleials a Alfons XIII contra la recentment declarada Segona República Espanyola i ràpidament es van estendre per altres ciutats del sud i el llevant peninsular. El Govern Provisional no va voler actuar davant la crema de convents, ja que no volien enfrontar-se amb els sublevats, però la situació arribà a un punt límit i el govern es va veure obligat a declarar l'Estat de Guerra a Madrid, fet que va actuar els disturbis a la capital però no va poder frenar la seva expansió cap altres ciutats. Van acabar cremant al voltant de 100 edificis religiosos.[10]
1931 La qüestió regional. El problema més immediat que va haver d'afrontar el Govern Provisional fou la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià a Barcelona el mateix 14 d'abril. Tres dies després tres ministres del Govern Provisional s'entrevistaven a Barcelona amb Francesc Macià arribant a un acord a través del qual Esquerra Republicana de Catalunya renunciava a la República Catalana a canvi del compromís del Govern Provisional de presentar a les futures Corts Constituents l'Estatut d'Autonomia que decidís Catalunya, prèviament aprovat per l'Assemblea d'Ajuntaments catalans i del reconeixement del govern català que deixaria d'anomenar-se Consell de Govern de la República Catalana per prendre el nom de Govern de la Generalitat de Catalunya recuperant així "el nom de gloriosa tradició" de la centenària institució del Principat que fou abolida per Felip V amb el Decret de Nova Planta el 1714.[7] El projecte d'Estatut de Catalunya, anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per una àmplia majoria[8] en el referèndum del 3 d'agost. Però sobrepassava les competències que permetia la Constitució així com establia una denominació que no va agradar al Govern Provisional (model federal d'Estat).
Els dos objectius de la reforma militar de Manuel Azaña eren, per una banda, intentar aconseguir un exèrcit més modern i eficaç, i per altra banda subordinar el poder militar al poder civil. Un dels seus primers decrets, el del 22 d'abril, obligava als caps i oficials a prometre fidelitat a la República.[12] L'exèrcit tenia un excés en el nombre d'oficials, caps i generals, per aquest motiu el govern, a través d'una proposta d'Azaña, va aprovar el 25 d'abril de 1931 un decret de retirs extraordinaris en els quals s'oferia als oficials de l'exèrcit que ho sol·licitessin la possibilitat d'apartar-se voluntàriament del servei actiu amb la totalitat del sou. L'adhesió fou massiva, gràcies això es va poder reorganitzar l'exèrcit. Un dels altres aspectes que va abordar aquesta reforma militar fou el problema dels ascensos, elaborant un decret que anul·lava la majoria dels ascensos produïts durant la Dictadura, fet que va provocar un retrocés en molts dels oficials. La reforma fou durament combatuda des dels mitjans polítics conservadors i pels òrgans d'expressió militars.
Un dels altres aspectes que pretenia millorar la reforma militar de Manuel Azaña era civilitzar la vida política aturant l'intervencionisme militar, es va derogar la Llei de Jurisdiccions de 1906.[13] Tot i això el poder militar va seguir ocupant una bona part dels òrgans de l'administració de l'Estat relacionats amb l'ordre públic.
La qüestió agrària. Un dels problemes més urgents que va haver de resoldre el Govern Provisional a la primavera de 1931 fou la greu situació que estaven patint els jornalers, sobretot a Andalusia i Extremadura, on l'hivern anterior havia superat els 100.000 aurats i els abusos en la contractació i els salaris baixos els mantenien en la misèria.[9] Per tal de solucionar aquest problema el govern, a proposta del Ministre de Treball Francisco Largo Caballero, va aprovar set Decrets agraris que tingueren un enorme impacte, especialment el decret de Termes Municipals que proporcionava als sindicats un major control del mercat de treball a l'impedir la contractació de jornalers de fora del municipi fins que no tinguessin feina els de la pròpia localitat.[5] A més del decret que estipulava la creació de jurats mixtos, organismes formats per 6 patrons, 6 obrers i un secretari, per tal de regular les condicions de treball en el camp.
Com era d'esperar, l'aplicació dels decrets agraris va topar amb l'oposició dels propietaris que van recolzar-se en els ajuntaments, molts amb forta presència monàrquica, per enfrontar-se als representants de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra de UGT i les Casas del Pueblo socialistes.
1931 La qüestió social. Largo Caballero també va emprendre una reforma de les relacions laborals que consistia en crear un marc legal que les reglamentés i consolidés el poder dels sindicats, especialment de la UGT, en la negociació dels contractes de treball i en la vigilància del seu compliment.
Les dos peces bàsiques del projecte foren la Llei de Contractes de Treball i la de Jurats Mixtos, aprovades ambdues sota la presidència de Manuel Azaña. La Llei de Contractes de Treball regulava els convenis col·lectius i dictaminava les condicions de suspensió i rescissió de contractes. Establia el dret a vacances pagades i protegia el dret de vaga, que sota algunes causes no podia ser motiu d'acomiadament. La Llei de Jurats Mixtos estenia el sistema a la indústria i els serveis.[9]
El Govern Provisional esperava que amb aquestes mesures es reduïssin els nombre de vagues, però la pau social no es va produir, ja que la incidència de la recessió econòmica era molt gran, sumat al fet que la CNT es va oposar radicalment a les dues lleis i va llençar-se a l'acció directa per aconseguir per altres mitjans la negociació laboral.
L'obra del primer govern voldrà ser reformista i centrada en diversos punts:
- Reforma religiosa: es va buscar la reducció del poder de l'Església en tots els àmbits. Es va dissoldre la Companyia de Jesús (confiscant-se els seus béns), es va aprovar el divorci, el matrimoni civil i la secularització de l'ensenyament i dels cementiris. Més endavant, l'any 1933, es va aprovar la Llei de Congregacions, amb aquesta llei l'Estat podia regular i fiscalitzar totes les activitats de l'Església.
- Reforma de l'exèrcit: era necessari professionalitzar l'exèrcit, a més d'assegurar la seva fidelitat a la República; calia allunyar els comandaments més "perillosos" incentivant els retirs voluntaris anticipats. El govern va suprimir les capitanies generals i l'Acadèmia Militar de Saragossa. Al mateix temps va decidir sotmetre la jurisdicció militar a la civil. Es va crear una nova força policial militaritzada: els guàrdies d'assalt.
- Estatut d'autonomia de Catalunya (1932). A Catalunya, la victòria aclaparadora d'ERC propiciarà la recuperació de la Generalitat i un nou Estatut aprovat per gran majoria del país. Les dones, que no podien votar, sí que varen fer una recollida massiva de signatures per mostrar el seu suport a l'Estatut. El setembre de 1932, les Corts espanyoles aproven l'Estatut.
- Reforma agrària: l'any 1932 es va aprovar la Llei de Reforma Agrària. L'objectiu del govern era l'eliminació del latifundisme i la creació d'una classe de petits propietaris, amb la consegüent modernització i millor aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels seus propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. Es va crear l'Institut de Reforma Agrària per portar a terme aquesta reforma. La reforma no va acabar de satisfer a ningú. Els propietaris van oposar-se a l'expropiació; els camperols en van criticar la lentitud i l'Institut de Reforma Agrària no disposava de suficient pressupost per tirar-la endavant.
- Reformes socials, el socialista Largo Caballero, ministre de Treball, va dictar mesures destinades a millorar la situació laboral dels treballadors, tant del proletariat industrial com de la pagesia. Malgrat tot, no va existir un pla eficaç per a combatre l'atur. En l'aspecte social es va millorar la situació legal de la dona, reformant el codi civil. Els treballadors van veure reduïda la jornada laboral (al camp) i millores en les assegurances socials, però no hi va haver un bon pla per reduir l'atur. En l'àmbit educatiu els canvis van ser força importants. Es van crear escoles per la primària, millorant el sou dels mestres i es va impulsar una renovació pedagògica. Es va suprimir l'obligatorietat de la formació religiosa. Especialment interessant va ser l'experiència de les Missions Pedagògiques que tenien per finalitat dur la instrucció i la cultura al món rural.
Intentaren reformar l'educació centrant-la en l'ensenyament primari, es crearen les Missions Pedagògiques i es va suprimir l'obligatorietat de la formació religiosa a les escoles.
1931-1936 Educació. Comissions depuradores. Durant la República, es va dur a terme un conjunt de reformes que tenien com a objectiu millorar la qualitat del sistema educatiu i dignificar les tasques docents dels mestres, es va introduir la coeducació, l'ensenyança laica, es van posar en marxa projectes de modernització pedagògica, es van crear les cantines i els menjadors escolars, es van dotar els centres de gran nombre de biblioteques escolars, augment notablement el nombre d'escoles. D'altra banda, l'Església va quedar desbancada del sistema educatiu, ja no era considerada com un agent socialitzador: en la Constitució de 1931 es va establir que Espanya era un país aconfessional i que l'escola seria laica, amb el que es va aconseguir arrabassar l'hegemonia de l'Església, en el sistema educatiu, limitant-se, en conseqüència la seua capacitat d'influència social. Als mestres se'ls considerava responsables si haguera inculcat en la societat i en les ments juvenils el virus republicà. La depuració va ser un interés per eliminar qualsevol resta d'innovació pedagògica, laïcisme i coeducació, puntals sobre els quals l'Estat Republicà havia establit el sistema educatiu. La depuració va afectar a docents, alumnes, llibres de text i biblioteques escolars, encara que la intenció fonamental de les noves autoritats es va dirigir a la depuració del personal docent pertanyent a la II República. Havia de seleccionar-se molt bé als encarregats de l'educació durant el règim franquista, professors d'absoluta solvència moral, catòlica i amb adhesió al nou Estat.
L'objectiu final era que ningú poguera exercir la docència sense haver sigut sotmès prèviament a un expedient de depuració, en el qual es tingueren en compte actuacions polítiques, actituds religioses, entre altres aspectes. La totalitat de la vida dels docents era sotmesa a intensos informes on s'investiguen les seues actuacions públiques, professionals, privades. Cap aspecte va ser deixat de costat, podem afirmar que els expedients de depuració, actualment conservats en l'Arxiu General de l'Administració són mostra del totalitarisme i l'intens control social practicat durant els primers anys de la dictadura franquista. Tot això es va aconseguir a través de l'establiment d'unes comissions depuradores, que són objecte d'estudi per a conéixer el seu funcionament, qui les constituïen i quin paper tenia en el procés depurador.
1932 Estatut de Catalunya. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, també anomenat Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny a Núria (Ripollès).[1] i l'Estatut fou aprovat al Parlament espanyol el 9 de setembre de 1932.
1931-1933 El Govern Provisional de la Segona República Espanyola va ostentar el poder polític a Espanya des de la proclamació de la República el 14 d'abril de 1931 fins a l'aprovació el 9 de desembre de la Constitució espanyola de 1931 i la formació del primer govern ordinari el 15 de desembre de 1931. Fins al 15 d'octubre de 1931 el govern provisional va estar presidit per Niceto Alcalá-Zamora, després de la seva dimissió fou substituït per Manuel Azaña.
1933 la caiguda del govern Azaña va suposar la convocatòria de noves eleccions
1934-1936 Bienni negre A la tardor del 1933 ja eren evidents la crisi de la coalició republicanosocialista i el desgast del govern. El cap del govern, Manuel Azaña, va dimitir i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les corts i va convocar eleccions al novembre.
Les eleccions del 1933: el govern de dretes[modifica | modifica el codi]
Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l’abstenció va ser força alta, van ser les primeres en què, en aplicació de la Constitució de 1931, les dones van poder exercir el vot. L’esquerra s’hi va presentar desunida: els republicans i socialistes, enfrontats pels conflictes socials, van presentar candidatures separades; a més, un nombre important d’obrers va optar per l’abstinència a petició de la CNT. La dreta, però, ben al contrari, s’hi va presentar unida i organitzada en moltes circumscripcions. El resultat va ser la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys de govern conservador, un període que fou anomenat Bienni Negre per les esquerres.
Dues forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. El president de la República, Alcalá Zamora, temorós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, va confiar la formació del govern al Partit Republicà Radical. Aquest va constituir un gabinet monocolor que va comptar, però, amb el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d’una rectificació immediata de les reformes del bienni d’esquerres.
La paralització de les reformes
El nou govern presidit per Alejandro Lerroux va iniciar la seva acció paralitzant una gran part la reforma agrària: va fixar la devolució de terres a la noblesa, va anul·lar la cessió de propietats mal conreades i va atorgar la llibertat total de contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels jornalers. A més a més, s'enfrontà amb el govern de la Generalitat a causa de la Llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament català, la qual garantia als pagesos rabassaires l’accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns prèviament taxats pel govern. El govern també va intentar contrarestar la reforma religiosa amb l’aprovació d’un pressupost de culte i clero i amb l’inici de negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu. Pel que fa a l’exèrcit, es va aprovar una amnistia per als qui s’havien revoltat juntament amb Sanjurjo l’any 1932 i per als col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera. En matèria d’educació, es van respectar els canvis del govern anterior, malgrat que se’n va reduir considerablement el pressupost. Finalment, les corts van paralitzar la discussió del projecte d’estatut basc, amb la qual cosa el govern central es va guanyar l’enemistat dels nacionalistes bascos.
1936-1939. Guerra
1936 Alzamiento dels generals rebels, feixistes, colpistes, que varen provocar la Guerra d’Espanya (amb l’ajut de l’església, del nazisme i el feixisme internacionals) contra Catalunya (mas vale roja que rota),
1939 Fi de la Guerra contra Catalunya, Ocupació i començament del genocidi a Catalunya i el País valencià
Edat contemporània 3:
Els 40 anys de dictadura franquista del 1939 al 1975 i els 36 anys de monarquia borbònica-franquista
1939-1975. 40 anys de Dictadura franquista. L’Estatut és abolit. Es prohibeix l’ús públic del català. S’espolien i es cremen llibres de biblioteques, arxius, documents privats. Es creen Camps de Concentració. S’afusella sense judici. Es creen brigades de depuració.
1936-1956 Depuració del magisteri espanyol. Entre els organismes estatals més importants hi havia les distintes Comissions Depuradores Provincials, formades per funcionaris ja depurats del ministeri franquista. El Decret del 8 de novembre requereix especial atenció, ja que a partir del mateix, el procés de depuració pren cos legal, i s'assenten les bases i els principis de la depuració. A través d'este decret es justifica que el magisteri durant la República va estar en mans inapropiades, per la qual cosa era necessària una revisió de la instrucció pública, per a poder extirpar les falses doctrines arrelades durant este període. Les biblioteques públiques i privades també van patir el procés de depuració, per al qual es van constituir comissions depuradores específiques. Especialment intensa va ser la depuració que es va produir amb els llibres de text escolars: periòdicament els distints butlletins provincials feien pública la relació de llibres de text autoritzats per les autoritats educatives franquistes. La depuració va afectar tots els mestres, des de l'ensenyança pública a la privada, incloent també la religiosa, des de la primària fins a la universitat, i també va afectar les escoles normals.
1940 Companys és fet presoner per la Gestapo a la França ocupada. Lliurat als franquistes i afusellat després d’una paròdia de judici. És l’únic President afusellat de les dues guerres, espanyola-catalana 1936-1939, i segona guerra mundial 1939-1945.
1939-1975. 40 anys de Dictadura franquista+36 anys de monarquia franquista bananera
1939-1950. Catalunya ocupada. Genocidi. Repressió. Presons i Camps de concentració. Afusellaments
1950-1975 Successives onades d’immigració
1976-1979 De l’enganyifa de la Transició franquista, Transició-trampa
1979-2015 36 anys més de Monarquia Borbònica-franquista. De l’enganyifa de la Constitució borbònico-franquista bananera, amb l’alternança de partits PP i PSOE
Ordre cronològic d’etapes i esdeveniments
Llegendes:
Grans etapes
Etapes intermitges
Esdeveniments polítics
Grans catàstrofes
Esdeveniments culturals
Esdeveniments comercials
Biografies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada