Benvolguts,
03.08.2013 06:00
Autor/s: Jordi
Badia i Pere Cardús
La veritat sobre el lerrouxisme
Els primers anys
del segle trobem Xammar ben implicat en la política catalana. De jovenet
s'apunta a la Unió Catalanista presidida pel doctor Martí i Julià i recorre el
país fent de 'propagandista' d'aquesta formació del catalanisme radical. Xammar
observa la política catalana en el moment de la formació de la Solidaritat
Catalana, després de la irrupció dels militars espanyols a la redacció del
diari la Veu de Catalunya i a la llibreria que tenia la revista Cu-cut!. Se
sent allunyat del tarannà de Francesc Cambó, però molt més encara de les formes
i els objectius d'Alejandro Lerroux. Xammar és un patriota de cap a peus i
defensa el país amb contundència, però sempre d'una manera elegant i amb grans
dosis d'ironia.
Al llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', hi trobem unes quantes pàgines en què el periodista fa memòria d'aquells anys polítics convulsos. Un dels records més contundents i agressius és el que dedica a Lerroux i als lerrouxistes. Aquesta definició que ve a continuació permet d'establir paral·lelismes evidents entre aquella forma política anticatalana i les formacions actuals que tenen com a principal raó de ser la voluntat de liquidar la identitat pròpia de Catalunya.
Al llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', hi trobem unes quantes pàgines en què el periodista fa memòria d'aquells anys polítics convulsos. Un dels records més contundents i agressius és el que dedica a Lerroux i als lerrouxistes. Aquesta definició que ve a continuació permet d'establir paral·lelismes evidents entre aquella forma política anticatalana i les formacions actuals que tenen com a principal raó de ser la voluntat de liquidar la identitat pròpia de Catalunya.
«Alejandro Lerroux
era, ja aleshores i no va deixar de ser-ho durant tota la seva llarga vida, un
gran tàctic del joc brut. Foragitat del partit republicà català i del diari que
des de feia cinc anys li havia servit d'escambell, l'antic agent del Ministeri
de Governació, abandonat pels que havien estat els seus companys a Barcelona, desautoritzat
per Nicolás Salmerón, cap indiscutible de la Unión Republicana espanyola,
Alejandro Lerroux amb la col·laboració d'un grup escollit de gent tarada,
immigrants i botiflers barrejats, va proclamar que a Catalunya ell era l'únic i
legítim cap de les forces de la Unión Republicana i va fundar a Barcelona un
diari nou: 'El Progreso', títol que anava seguit d'una definició: 'Diario
autonomista de Unión Republicana'. L'extensió, més tard, a la resta d'Espanya
del moviment republicà anticatalà fundat a Barcelona per Alejandro Lerroux
havia de prendre el nom de Partido Radical, el qual, ajudat per les
circumstàncies, va entrar un dia, majoritàriament, a l'Ajuntament de Barcelona.
Seria injust dir que els regidors lerrouxistes --una colla de lladres-- s'emportaven
els mobles de la casa de la ciutat. Preferien emportar-se els diners de la
caixa i comprar-se els mobles que fossin del seu gust.»
Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada