Benvolguts,
Vegem una versió de
l’adveniment dels Habsburg al tron de Castella-Aragó-Catalunya, molt diferent de la que
s’explica en els llibres d’història espanyols. Començant pel doble casament
Trastàmara- Habsburg i seguint per la història de Carles Hispaniorum Rex, que no va ser mai
el I d'Espanya, perquè el regne espanyol no es formularia fins que el primer
Borbó -dos segles més tard- va sotmetre la Corona catalano-aragonesa
-l'herència de Ferran el Catòlic- a sang i foc. Com a detall per comprendre aquesta darrera
afirmació, vegem com els successius reis Habsburg, no s’havien mai anomenat
reis d’Espanya sinó Rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona,..:
Se sap que Carles I va passar molt més temps a Barcelona que a Toledo o on fos. Els seus avis els Reis Catòlics havien fet el mateix, i els seus besavis i rebesavis també.
El Conde-duque de Olivares diu:
“Tenga
Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que
no se contente V.M. con ser Rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y
piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone
España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.
Vegem l’article, molt aclaridor:
HISTÒRIA
Carles
'hispaniorum rex': L'herència enverinada
Marc Pons
Tarragona. Diumenge, 1 de gener de 2017
Carles d'Habsburg, que la
cultura espanyola ha anomenat fins a la sacietat “el I d'Espanya i
V d'Alemanya”, és una de les figures més controvertides de la història
universal. Anomenat, també, “Cèsar” per l'extensió dels dominis que va governar, és el paradigma més representatiu de les
polítiques matrimonials de les monarquies europees. Nét de l'emperador
germànic Maximilià d'Habsburg -per banda paterna-, i dels
Trastàmara, els Reis catòlics hispànics -per la banda
materna-, la
seva herència és el resultat d'un carrusel de caramboles. Unes
fruit de la providencial fortuna i d'altres obra de les inconfessables
maniobres polítiques -crims d'Estat-
dels qui -interessadament- li van desbrossar el camí. Carles, en
el decurs de la seva vida, va posar el cul en una vintena de trons.
Uns tapissats amb finíssims brocats, i d'altres embastats amb els claus
més afilats. L'herència enverinada.
La primera carambola
Carles era el fill primogènit de Joana de
Castella i Felip d'Habsburg. En la castissa terminologia
espanyola, de Juana la Loca -la
filla hereva dels Reis catòlics
hispànics- i de Felipe el
Hermoso -el gendre ben trobat que, a casa dels sogres, va acabar convertit en un
indesitjable-. Cal apuntar, però, que inicialment Joana no era l'hereva al tron.
La precedia el seu germà Joan -el
plançó primogènit dels Trastàmara, la catòlica parella- que va ser casat amb
una germana de Felip pràcticament a l'ensems en una operació que inspira les
ofertes 2x1 dels temples contemporanis del consum.
L'hereu Joan, però, no gastava bona salut i
l'alemanya, en canvi, era foc d'encenalls. La versió oficial diu que se'l va
endur la tuberculosi, i l'oficiosa -les fonts censurades- afirmen que va morir esclatat a
l'entrecuix de la fogosa germànica, sense haver assolit l'objectiu
de prenyar-la. Joana i els seus futurs fills passaven a ocupar un lloc
preferent en l'ordre de successió de les corones hispàniques.
Carles
d'Habsburg
La segona carambola
La mort de Joan, l'hereu, a
les mans -o a les cames- de Margarida d'Habsburg no és un
detall que convingui passar per alt. Els concerts matrimonials entre els Trastàmara
hispànics i els Habsburg germànics apunten clarament
la voluntat -i l'estratègia- de recuperar la idea universal de la Roma
imperial o la de Carlemany el franc. La qüestió que
es debatia era qui resultaria l'autèntic guanyador d'aquesta aliança. Per
il·lustrar-ho d'una manera esquemàtica -i aritmètica- diríem que les
respectives cancelleries van formular dues equacions de difícil resolució:
Trastàmara + Habsburg = x; i Habsburg + Trastàmara = y. Un detall
importantíssim en una societat d'ideologia patriarcal. El cas és que Ferran -el catòlic- va quedar tan
contrariat per l'excés de zel de la nora, que un cop enterrat l'hereu va exigir
a la filla i al gendre -a Joana i a Felip- que li confiessin l'educació
-i la vida- del seu segon fill -Ferran,
el germà petit de Carles- amb el propòsit de mantenir l'equilibri -i la
incògnita- de l'equació.
Joana oficialment va
perdre el senderi,
i extraoficialment,
va emmalaltir
per unes venèries que li
havia transmès
el seu marit abans de
morir
La tercera carambola
Poc després va morir el Hermoso. Oficialment d'una pneumònia. I extraoficialment
emmetzinat pel seu sogre Ferran.
La seva vídua -Joana- oficialment va perdre el senderi -i
el dret a regnar- colpejada per la mort inesperada del seu gran amor. I extraoficialment,
a causa d'unes venèries que li havia transmès abans de morir. Carles -el
primogènit de la parella- es convertia -definitivament- en l'hereu de les
corones hispàniques. Però Maximilià -el seu avi matern- no
el va voler deixar a mans dels hispànics, i en un acte que revela la suma d'un
paternalisme desinteressadament protector i d'una maniobra política
estratègicament concebuda, se'l va endur a Flandes -allà
on havia estat engendrat i criat-, lluny de la misteriosa i perillosa
farmaciola de Toledo. Carles es va formar a Gant amb
els més prestigiosos docents de l'època. I, passats els anys, quan va assolir
la majoria d'edat i va ser requerit per formalitzar l'herència hispànica, no
sabia un borrall de castellà.
Europa
l'any 1500
La bola negra
Ferran el Catòlic, que des de la reclusió de Joana
la Boja havia governat la monarquia hispànica en un difícil equilibri amb les
oligarquies castellanes, s'havia convertit en una màquina de fabricació
d'intrigues i conspiracions. Quan Carles es disposava a posar
el cul als trons hispànics, va presentar al món el seu hereu i candidat, Ferran
d'Habsburg -el germà petit de Carles criat i format a Barcelona-.
El Catòlic -a diferència de quan es va casar amb Germana de Foix- no tenia cap
intenció de separar els destins dels estats hispànics. I en posar a la
llum del sol el nét ocult, les oligarquies castellanes es van
alarmar. Si fins llavors havien manifestat certa recança a entronitzar un alemany,
en conèixer les intencions del Catòlic se'ls va desvetllar un sentiment de
repulsió absoluta. Una reedició del “viejo
catalanote, vuélvete a tu nación” que li havien etzibat quan va
enviudar, transformat en un “antes
alemanes que catalanes” de la contemporània comtessa d'Aguirre en versió
post-medieval. L'error de càlcul de
Ferran. La bola negra.
Hispaniorum rex
Carles tenia el suport de la casa Habsburg,
que equival a dir del Sacre Imperi.
I Ferran el Catòlic amb l'estratègia fallida del nét ocult, li va obrir les
portes de bat a bat al flamenc de Gant. Però Carles era conscient de la
complexitat de l'herència hispànica. Un setial de claus rera un altre que
posarien a prova les facultats del faquir més reputat. La unió dinàstica de la catòlica parella havia construït un edifici
polític confederat que seria -salvant les distàncies cronològiques- un
model similar a l'actual Unió Europea. Carles d'Habsburg es va
intitular, oficiosament, Hispaniorum
rex. Com ho havien fet Sanç de Navarra -a l'any 1000- o Jaume I de Catalunya-Aragó en concloure la
conquesta del País Valencià. Era un
títol oficiós que s'autoatribuïa el monarca que es volia sentir el més poderós
de la península.
Carles
no va ser mai el I d'Espanya, perquè el regne
espanyol no es formularia fins que el primer Borbó -dos segles més tard- va sotmetre la Corona
catalano-aragonesa -l'herència de Ferran el Catòlic- a sang i foc.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada