dimarts, 3 de gener del 2017

01/01/2017. Història. Marc Pons. Carles 'hispaniorum rex': L'herència enverinada. Carles d'Habsburg, que la cultura espanyola ha anomenat fins a la sacietat “el I d'Espanya i V d'Alemanya”, és una de les figures més controvertides de la història universal. És el paradigma més representatiu de les polítiques matrimonials de les monarquies europees. Nét de l'emperador germànic Maximilià d'Habsburg i dels Trastàmara, els Reis catòlics.

Benvolguts,

Vegem una versió de l’adveniment dels Habsburg al tron de Castella-Aragó-Catalunya, molt diferent de la que s’explica en els llibres d’història espanyols. Començant pel doble casament Trastàmara- Habsburg i seguint per la història de Carles Hispaniorum Rex, que no va ser mai el I d'Espanya, perquè el regne espanyol no es formularia fins que el primer Borbó -dos segles més tard- va sotmetre la Corona catalano-aragonesa -l'herència de Ferran el Catòlic- a sang i foc. Com a detall per comprendre aquesta darrera afirmació, vegem com els successius reis Habsburg, no s’havien mai anomenat reis d’Espanya sinó Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona,..:

Se sap que Carles I va passar molt més temps a Barcelona que a Toledo o on fos. Els seus avis els Reis Catòlics havien fet el mateix, i els seus besavis i rebesavis també.



El Conde-duque de Olivares diu: 

“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia...”.

Vegem l’article, molt aclaridor:

HISTÒRIA

Carles 'hispaniorum rex': L'herència enverinada
Marc Pons

Tarragona. Diumenge, 1 de gener de 2017

Carles d'Habsburg, que la cultura espanyola ha anomenat fins a la sacietat “el I d'Espanya i V d'Alemanya”, és una de les figures més controvertides de la història universal. Anomenat, també, “Cèsar” per l'extensió dels dominis que va governar, és el paradigma més representatiu de les polítiques matrimonials de les monarquies europees. Nét de l'emperador germànic Maximilià d'Habsburg -per banda paterna-, i dels Trastàmara, els Reis catòlics hispànics -per la banda materna-, la seva herència és el resultat d'un carrusel de caramboles. Unes fruit de la providencial fortuna i d'altres obra de les inconfessables maniobres polítiques -crims d'Estat- dels qui -interessadament- li van desbrossar el camí. Carles, en el decurs de la seva vida, va posar el cul en una vintena de trons. Uns tapissats amb finíssims brocats, i d'altres embastats amb els claus més afilats. L'herència enverinada.

La primera carambola
Carles era el fill primogènit de Joana de Castella i Felip d'Habsburg. En la castissa terminologia espanyola, de Juana la Loca -la filla hereva dels Reis catòlics hispànics- i de Felipe el Hermoso -el gendre ben trobat que, a casa dels sogres, va acabar convertit en un indesitjable-. Cal apuntar, però, que inicialment Joana no era l'hereva al tron.

La precedia el seu germà Joan -el plançó primogènit dels Trastàmara, la catòlica parella- que va ser casat amb una germana de Felip pràcticament a l'ensems en una operació que inspira les ofertes 2x1 dels temples contemporanis del consum.

L'hereu Joan, però, no gastava bona salut i l'alemanya, en canvi, era foc d'encenalls. La versió oficial diu que se'l va endur la tuberculosi, i l'oficiosa -les fonts censurades- afirmen que va morir esclatat a l'entrecuix de la fogosa germànica, sense haver assolit l'objectiu de prenyar-la. Joana i els seus futurs fills passaven a ocupar un lloc preferent en l'ordre de successió de les corones hispàniques.

Carles d'Habsburg

La segona carambola
La mort de Joan, l'hereu, a les mans -o a les cames- de Margarida d'Habsburg no és un detall que convingui passar per alt. Els concerts matrimonials entre els Trastàmara hispànics i els Habsburg germànics apunten clarament la voluntat -i l'estratègia- de recuperar la idea universal de la Roma imperial o la de Carlemany el franc. La qüestió que es debatia era qui resultaria l'autèntic guanyador d'aquesta aliança. Per il·lustrar-ho d'una manera esquemàtica -i aritmètica- diríem que les respectives cancelleries van formular dues equacions de difícil resolució: Trastàmara + Habsburg = x; i Habsburg + Trastàmara = y. Un detall importantíssim en una societat d'ideologia patriarcalEl cas és que Ferran -el catòlic- va quedar tan contrariat per l'excés de zel de la nora, que un cop enterrat l'hereu va exigir a la filla i al gendre -a Joana i a Felip-  que li confiessin l'educació -i la vida- del seu segon fill -Ferran, el germà petit de Carles- amb el propòsit de mantenir l'equilibri -i la incògnita- de l'equació.

Joana oficialment va perdre el senderi,
i extraoficialment, va emmalaltir 
per unes venèries que li havia transmès
el seu marit abans de morir

La tercera carambola
Poc després va morir el Hermoso. Oficialment d'una pneumònia. I extraoficialment emmetzinat pel seu sogre Ferran. La seva vídua -Joana- oficialment va perdre el senderi -i el dret a regnar- colpejada per la mort inesperada del seu gran amor. I extraoficialment, a causa d'unes venèries que li havia transmès abans de morir. Carles -el primogènit de la parella- es convertia -definitivament- en l'hereu de les corones hispàniques. Però Maximilià -el seu avi matern- no el va voler deixar a mans dels hispànics, i en un acte que revela la suma d'un paternalisme desinteressadament protector i d'una maniobra política estratègicament concebuda, se'l va endur a Flandes -allà on havia estat engendrat i criat-, lluny de la misteriosa i perillosa farmaciola de Toledo. Carles es va formar a Gant amb els més prestigiosos docents de l'època. I, passats els anys, quan va assolir la majoria d'edat i va ser requerit per formalitzar l'herència hispànica, no sabia un borrall de castellà.


Europa l'any 1500


La bola negra
Ferran el Catòlic, que des de la reclusió de Joana la Boja havia governat la monarquia hispànica en un difícil equilibri amb les oligarquies castellanes, s'havia convertit en una màquina de fabricació d'intrigues i conspiracions. Quan Carles es disposava a posar el cul als trons hispànics, va presentar al món el seu hereu i candidat, Ferran d'Habsburg -el germà petit de Carles criat i format a Barcelona-. El Catòlic -a diferència de quan es va casar amb Germana de Foix- no tenia cap intenció de separar els destins dels estats hispànics. I en posar a la llum del sol el nét ocult, les oligarquies castellanes es van alarmar. Si fins llavors havien manifestat certa recança a entronitzar un alemany, en conèixer les intencions del Catòlic se'ls va desvetllar un sentiment de repulsió absoluta. Una reedició del “viejo catalanote, vuélvete a tu nación” que li havien etzibat quan va enviudar, transformat en un “antes alemanes que catalanes” de la contemporània comtessa d'Aguirre en versió post-medieval. L'error de càlcul de Ferran. La bola negra.

Hispaniorum rex
Carles tenia el suport de la casa Habsburg, que equival a dir del Sacre Imperi. I Ferran el Catòlic amb l'estratègia fallida del nét ocult, li va obrir les portes de bat a bat al flamenc de Gant. Però Carles era conscient de la complexitat de l'herència hispànica. Un setial de claus rera un altre que posarien a prova les facultats del faquir més reputat. La unió dinàstica de la catòlica parella havia construït un edifici polític confederat que seria -salvant les distàncies cronològiques- un model similar a l'actual Unió Europea. Carles d'Habsburg es va intitular, oficiosament, Hispaniorum rex. Com ho havien fet Sanç de Navarra -a l'any 1000- o Jaume I de Catalunya-Aragó en concloure la conquesta del País Valencià. Era un títol oficiós que s'autoatribuïa el monarca que es volia sentir el més poderós de la península. 

Carles no va ser mai el I d'Espanya, perquè el regne espanyol no es formularia fins que el primer Borbó -dos segles més tard- va sotmetre la Corona catalano-aragonesa -l'herència de Ferran el Catòlic- a sang i foc.
Marc Pons 

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada