Benvolguts,
En Mas-Colell es pregunta
Fins on pensen arribar?
És un clam? És una
queixa?
És que la societat civil
pot fer res més?
Fa angúnia que el Govern
i el Parlament no es moguin!
O sí que es mouen i
nosaltres, el poble, no ho sabem?
En Mas-Colell té un
immens prestigi internacional, com moltes altres patums catalanes. I sembla com
si algú, molt pocs, es queixin! N’hi ha prou? Quin tipus de queixa han de fer? No poden demanar l'empara internacional?
En Mas-Colell es queixa de la no-separació de poders!
En Mas-Colell es queixa de la no-separació de poders!
A més crec que en
Mas-Colell és massa modest, massa tou. Per què diu que
l’Audiència Nacional
sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de
Orden Público del franquisme?
Llegiu diaris si us plau o guaiteu la
Viquipèdia i veureu que:
l’Audiència Nacional no és una derivació del
TOP sinó que és el TOP!
Vegem la Viquipèdia:
L’Audiencia Nacional es va fundar el 4 de gener de 1977, data en què es
publicaren tres decrets llei on respectivament es dissolia el Tribunal d'Ordre Públic, es creava l'Audiència
Nacional, i es traspassaven les competències d'un a l'altre…
En l’article esmentat de la Viquipèdia hi ha
un enllaç cap a un web amb articles de
Jueces por la Democracia, de títol EL ORIGEN DE LA AUDIENCIA NACIONAL, un
paràgraf del qual és el seguent:
Por todo ello,
no puede extrañar que la doctrina recibiera a este órgano con las mismas
reticencias que a sus antecesores. Lorca Navarrete afirmó que la Audiencia Nacional fué "creada al
amparo de una normativa de dudosa legitimidad democrática" (20).
Sus evidentes concomitancias con el Tribunal
Central de lo Penal hicieron estallar las mismas críticas que éste
recibiera en su día. Así el profesor Andrés de la Oliva afirmó taxativamente en
un artículo publicado por un semanario que "la Audiencia Nacional es antidemocrática de
nacimiento" (21). Y
por su parte, Peces-Barba titulaba otro: "La Audiencia Nacional: atentado a un derecho
fundamental" haciendo referencia
al derecho al juez natural (22).
Els que sí que sembla que
es mouen són els ninotaires. Hi afegeixo uns quants acudits gràfics d’en
Ferreres!
Vegem el clam d’en Mas-Colell:
Fins
on pensen arribar?
Andreu Mas-Colell
Actualitzada 06/01/2017 00:00
Durant cinc anys, a les reunions de govern he
tingut asseguts a la meva esquerra el president Mas, la vicepresidenta Joana
Ortega i el conseller Francesc Homs, i a la meva dreta la consellera Irene
Rigau. Tots
estan ara processats per raó d’un exercici pacífic del dret fonamental a la
llibertat d’expressió, el 9-N. Jo no ho estic. És una situació personalment incòmoda que
no intentaré explicar. No podria. Però com que he fet els mateixos mèrits que
ells, he de concloure que la diferència de tractament és una decisió arbitrària i estrictament política.
Una manifestació de quelcom molt pertorbador:
la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.
la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.
No és un cas isolat. Tenim, per motius similars,
processada la presidenta del Parlament,
Carme Forcadell, i un bon nombre de responsables
municipals (Montse Venturós, alcaldessa de Berga; Joan Coma, regidor de
Vic; etc.) i de ciutadans. La sanció
al jutge Vidal n’és un altre
exemple. Veiem com, lamentablement, l’Audiència
Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme.
Però el més greu és que el Tribunal
Constitucional, o, més ben dit, una majoria de vuit membres (confesso que
m’estranya que no sigui de set), no fa escarafalls a l’hora de ser el braç executor del govern
central.
No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en
què el Tribunal Constitucional va
ser molt respectat i en què els seus membres eren majoritàriament juristes de gran mèrit
i de gran ponderació. Era un tribunal que entenia que les ambigüitats
del text constitucional demanaven una tasca interpretativa que consolidés
l’equilibri polític a què s’havia arribat a la Transició. En certa manera era el garant del manteniment del seu
esperit. Va ser aquest tribunal el que, l’any 1984, va tombar la Loapa, i el que, l’any 1994, va
resoldre a favor de la constitucionalitat de la llei de normalització lingüística del 1983,
font del model educatiu català. Si el TC
hagués persistit en aquest tarannà, potser avui Catalunya seria una entusiasta defensora de la Constitució. Però no ha estat el cas. Les forces involucionistes,
molt principalment el PP i els
influïts o condicionats per ell,
Se’ns diu que hem de
respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem
respectar? Personalitzant, ¿com podem respectar
un president del TC que només cinc anys abans de ser nomenat escrivia, entre
altres perles, “ El dinero es el bálsamo racionalizador
de Cataluña ” i que, encara més greu, no ha considerat
oportú excusar-se’n?
És incomprensible, i fora dels
millors referents internacionals, que un nomenament així fos possible.
Obrir la via sancionadora judicial, incloent-hi la
penal, per condemnar exercicis pacífics de llibertat d’expressió va ser molt
poc assenyat. Fins
on pensen arribar? ¿S’adonen, els que l’han impulsada, dels límits d’aquesta
via en el marc europeu en què vivim (afortunadament som a Europa, i que ningú
es faci il·lusions: no hi deixarem de ser)? Són conscients d’on
porta? En una
democràcia, quan hi ha un conflicte entre el govern i els que practiquen la
llibertat d’expressió entorn d’algun tema (religiós, cultural, polític, de
costums...), i per més agut que sigui el conflicte, sempre acaba guanyant la
llibertat d’expressió.
Excepte, esclar, que es deteriori
la democràcia: és el camí de Putin i d’Erdogan [i de Hitler, Mussolini i Franco...].
I com que ni l’un ni
l’altre tenen cabuda a la Unió Europea,
he de concloure que la via repressiva de la llibertat d’expressió està condemnada
al fracàs. Deixarà, però, moltes ferides que ens podríem estalviar.
Diagnosticaven bé, dit sigui de passada, els que, des de les posicions més
dures i intolerants, van criticar el govern central per “permetre” el 9-N. Efectivament,
el 9-N es va poder fer perquè, per un moment,
l’actitud del govern central va semblar ser la de no interferir en la
celebració de l’exercici participatiu. Era l’actitud correcta i intel·ligent, la que hauria d’haver
portat a admetre amb naturalitat la legitimitat del sobiranisme català. Però va ser només un moment. La inconsistència de
canviar d’actitud a posteriori i de prendre la via morta de la repressió
aprofundeix el precipici, trenca ponts i agreuja el conflicte.
No serveix, en absolut, als interessos a llarg termini ni d’Espanya ni
d’Europa.
Andreu Mas-Colell
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada