Benvolguts,
En Vicent Partal a El Món fa una clarivident anàlisi de la
cohabitació PPSOE i les seves
possibles conseqüències.
Parla de les limitacions
del PP, ara que no té majoria
absoluta, i parla de les limitacions del PSOE
que ha de suportar el PP si no vol (que
no ho vol), que el PP convoqui noves
eleccions...
I diu que: Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria
absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en
tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la
fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada
dia més gros.
El seu potent raonament va adreçat a la solució de les clàusules sol, ara que els tribunals europeus han fallat contra el Gobierno espanyol i contra els bancs i caixes que havien estat estafant, des de sempre, amb la lletra petita, els incauts clients (que ja havien picat amb l’afer de les accions preferents i del deute subordinat).
I ara, quina garantia tenim
que ara mateix no ens estiguin ja venent algun producte amb algun altre nom
similar que un dia sabrem que és una estafa? Perquè, saben?, sempre reben els mateixos.
Vegem ara l’estat
de la nova estafa de les hipoteques-clàusules sol (tolerades per la CNMV i pel Banc d’España, i votada en el
Congreso a favor dels bancs pels partits majoritaris en el seu moment i en
contra en el Parlament de Catalunya):
El PP i el PSOE,
el PSOE i el PP
"A Espanya
la dreta és africanista i l’esquerra és corrosiva. No es poden posar d’acord i,
si ho fan, és perquè un tercer en pagui les conseqüències"
per Vicent Sanchis
18/01/2017
El govern de Mariano Rajoy i el PSOE han arribat a un acord perquè els
bancs tornin als afectats les quantitats corresponents per l’aplicació de les clàusules terra.
No és una mala notícia. És, més aviat, una notícia lògica i sensata. Ja que els
socialistes es van abstenir en la investidura de Rajoy i ja que Rajoy sense els
socialistes no pot obtenir de cap manera la majoria parlamentària necessària
per a governar, és el PSOE qui ha de lligar
acords amb el govern de l’Estat si no vol provocar unes noves eleccions. Com que el PSOE
no en vol, d’eleccions, almenys mentre no hagi decidit qui ha de liderar el
partit en substitució de Pedro Sánchez, la lògica més estricta indica que ha de
facilitar el govern al PP.
Tot això és raonable. El que resultava del tot
insensat, absurd, estúpid, era la pretensió del mateix PSOE de situar-se, després d’investir Mariano Rajoy, en l’oposició. Com ha de fer d’oposició el PSOE si això provocaria eleccions
immediates?
En realitat, si
Espanya tingués una dreta com mana la democràcia i l’Estat de dret i una
esquerra menys abrasiva, el pacte entre el PP i el PSOE seria ara la sortida
més raonable després de les darreres dues eleccions. Ni populars ni socialistes poden aspirar a la
majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants
altres Estats europeus, han de pactar.
Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de
pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.
Però a Espanya la dreta és africanistaNota 1 i l’esquerra és corrosiva. No es poden posar d’acord i, si ho fan, és perquè un tercer en pagui les
conseqüències. Per tant,
ara vivim un moment estrany que aviat es dissoldrà.
Llavors manarà la dreta més bèstia de nou: el Partit Popular amb Ciutadans.
I no governarà l’esquerra perquè és difícil
considerar que el PSOE sigui
esquerra i perquè l’abrasió impedeix que pacti amb Podemos, un partit autocorrosiu com s’ha demostrat en pocs mesos.
La
política espanyola és un show incert.
Els perjudicats per les clàusules terra haurien d’afanyar-se a recuperar els seus diners.
No sé sap mai què
pot passar demà.
Vicent Sanchis
Joan A. Forès
Reflexions
Nota
1. De la Viquipèdia:
Africanisme espanyol
Els africanistes van
ser els militars que van fer part de la seva
carrera a l'exèrcit
colonial establert a la zona del Protectorat
del Marroc. Els constants combats per sotmetre les tribus rifenyes, si bé van costar moltes baixes, van permetre als
supervivents fer una ràpida carrera militar gràcies als ascensos per mèrits de
guerra (Francisco Franco,
un destacat africanista, va aconseguir així arribar a general als 33 anys). Envejats pels
altres comandaments, es va anar desenvolupant en ells
un esperit de casta, enemic dels polítics. A Àfrica van fer la seva carrera bona
part dels comandaments de l'exèrcit que després es revoltarien contra la Segona
República.[1]
Quan Europa, en la Conferència de
Berlín de 1885, inicia el
repartiment del continent africà,
entusiastes africanistes espanyols van considerar que, per
raons històriques i geopolítiques, Espanya n'hauria d'estar present.
Tot seguit en l’Annex hi afegim enllaços als afers del deute subordinat i de les accions preferents.
Annex
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada