Benvolguts,
El catedràtic Solé i
Sabaté ens parla d’una opció que mai se li hauria acudit ni a l’esquerra ni al
centre ni a la dreta catalana d'abans de la guerra: No estar sistemàticament al costat dels
independentistes catalans. “Salvador
Seguí, el noi del sucre” que ho explica molt clarament, directament en la
introducció. Parla de les tres figures que han quedat a la nostra memòria històrica
com una mena de llegenda per les seves aportacions tant en el camp de les seves
respectives ideologies com en el de les seves realitzacions orgàniques. Són
tres figures que representen encara, cada una d’elles un estament social
diferent i fins i tot oposat de la nostra societat. Es refereix a Enric Prat de la Riba, a Francesc Layret i
a Salvador Seguí. Segons explica:
El
primer va sintetitzar el pensament i l’acció de la burgesia catalana,
particularment la mitjana, a la qual va donar uns objectius polítics. El segon,
Layret, va intentar realitzar el mateix amb la petita classe mitjana, la més
acostada al treballador emancipat, i va arribar a donar-li uns justificatius de
poder que no tenia. I el tercer, Seguí, va intentar, tasca més difícil encara,
fer el mateix amb la classe proletària del país. Volia donar-li, això ho va
realitzar, unes estructures proletàries per a defensar els seus interessos de
classe social, però volia que tingués també, això no ho va poder realitzar,
unes projeccions i unes ambicions que fossin vàlides en un moment donat, en el
qual les masses obreres catalanes assolissin la direcció de la societat
catalana...
La darrera mostra d’esquerra
espanyola encara no totalment abduïda per les dretes colonialistes la trobem en
Podemos i les seves confluències. I
si parlem de les confluències de Podemos com CSQP, ECP, etc,
que com a franquíciats indica que obeeixen ordres de la central, podem intuir que és un
mal senyal, perquè abans d’hora ja s’han donat! Cauen perfectament en la
definició que hem mostrat en el paràgraf anterior: són colonialistes, no accepten
la sobirania catalana, i no sabem qui els paga, però algú els paga! I parlem
dels partits i dels seus dirigents, no dels militants i simpatitzants i votants
que tanmateix han de ser conscients d’aquestes tres “virtuts” dels seus dirigents: són nacionalistes
espanyols, són colonialistes i són corruptes...
Ja hem explicat molts
cops com el Pablo Iglesias en la seva primera visita a les colònies, en el Velòdrom
d’Horta, va fer unes declaracions dient que la seva memòria històrica partia de
la Constitució de l’any 1978. Ço que implica que accepta la història anterior: l’Alzamiento
franquista contra la legalitat republicana, la guerra de les dretes contra les esquerres espanyoles, la guerra
contra Catalunya, el milió de morts i exiliats, els 40 anys de franquisme i la tramposa entronització un cop
més de la corrupta monarquia borbònica en les nostres vides. I aquests són els menys contaminats! Esperem que
rectifiquin i que tots acceptin que l’enemic comú de Podemos i de Catalunya és
el mateix: el franquisme sociològic, representat pels PPSOEC’s.
Vegem ara l’article molt encertat d’en Solé i
Sabaté:
OPINIÓ
CATEDRÀTIC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB -
8 gener 2017 2.00 h
8 gener 2017 2.00 h
TRIBUNA
L'exemple del
Noi del Sucre
J. M. Solé i Sabaté - catedràtic
d'Història Contemporània a la UAB
“Mai el moviment obrer ha
tingut por de la llibertat
Als anys vint del segle passat, en un període de
reivindicació del moviment nacional català per avançar per l'hegemonia del
poble, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va dir que els treballadors catalans no temien per res
el catalanisme i que se sumarien a tot el que fos favorable al moviment obrer.
Incloent la independència.
És un acte indigne del moviment obrer i la seva història
que uns dirigents i exdirigents de CCOO o de la UGT no se sumin al dret a la
independència de Catalunya.
Els moviments populars al llarg del segle XIX van
reivindicar de forma diversa una república catalana com eina bàsica per millorar la
vida dels treballadors. Al segle XX no els tremolaren les cames, a anarquistes,
socialistes i comunistes, a l'hora de defensar-ho si així la gent ho volia.
Van ser els aparells del PSOE, còmplice vergonyant amb la dictadura de
Primo de Rivera, i el PCE quan la República i la guerra civil, els qui van
lluitar per avortar el que de nacional o social tenia el moviment obrer català.
Quan el franquisme tot
era falsa comprensió dels drets nacionals de Catalunya, a l'hora de la democràcia va aparèixer
el nacionalisme espanyol de sempre. Agressiu i insensible vers els
altres. La data
clau de la trampa fou el dia després del 23-F amb l'acord del rei imposat i el frau de la transició democràtica amb
el suport de PSOE i PCE. Avui, que tots els sectors socials del país
estan a favor de decidir el futur de Catalunya en un referèndum, ens apareix una
barreja de marxisme, populisme i activisme que dubta i que diu que el problema
social és previ.
Més ignorància, impossible. No hi ha res més social, just, solidari i
transversal que la reivindicació d'un poble per la seva llibertat.
Ja s'acaba la mediocre hegemonia marxista de gent de casa bona, massa d'ells fills de
franquistes, la que va podrir el PSUC
de debò, el dels obrers i pagesos, el de la lluita antifranquista, el de
l'Assemblea de Catalunya, el de la il·lusió per després de la dictadura. La que va anar a
torçar la digna trajectòria del PSC, per ser sempre PSOE, fins a la
marginalitat.
La majoria dels seus
militants, com ho escrivia Antoni Gutiérrez Díaz, eren antifranquistes. De comunistes, en tenien tan poc com l'escàs valor que demostren uns dirigents sindicals temorosos de les masses catalanes al carrer, uns sindicalistes que si els veiés la CNT històrica i
honesta, l'anterior a caure en mans dels totalitaris de la FAI, s'avergonyiria d'aquests funcionaris simples intermediaris
d'empresaris, bancs i partits borbònics.
Uns marxistes que en embriagar-se de tanta
ideologia mai no van entendre la vergonya del Mur de Berlín, la conversió de
Cuba en el desencís més gran, la gerontocràcia soviètica i ni van veure que la
intervenció a l'Afganistan era igual de criminal que les americanes a l'Amèrica
Llatina.
Ni tan sols van entendre el Maig del 68. Mai el moviment obrer ha tingut
por de la llibertat; qui ho diu menteix i insulta.
J. M. Solé i Sabaté
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada