Benvolguts,
Fa uns quants dies es va
publicar que el Parlament Alemany
havia desestimat una proposta del partit independentista bavarès per fer un
referèndum d’independència. I tots els dependentistes o unionistes espanyols
varen saltar de goig i varen aplaudir amb les orelles, que es diu ara! En Jofre
Llompart ho explica i argumenta molt bé. I sobretot en fa pedagogia.
Bon exemple quan parla d’estats
democràtics com el Regne Unit i el Canadà: Ho dic perquè quan hi ha voluntat política, com
el cas de la reunificació alemanya, la llei s’hi adapta i no a la inversa. [Tal com passa també a la UE].
Bon exemple quan en Llompart
explica que l’independentisme bavarès només té un 2,1% dels vots
i esmenta que El
que sí és real, és que potser l’independentisme bavarès és tan minoritari
perquè Baviera no perd el 8% del seu PIB cada any en impostos pagats a Berlín i mai retornats en inversions.
L’autor, amb molt bon
criteri, explica també la incongruència constitucional que en el Senat espanyol, per diluir el pes de les nacions històriques, hi
ha un elaborat i trampós criteri de nombre de senadors de tal forma que Catalunya
(amb set milions i mig d’habitants) en té 16 i Castella i Lleó (amb dos milions i mig) en té 36!
Catalunya té 2,1 senadors per cada milió d’habitants i Castella i
Lleó en té 14,4 o sigui 7
vegades més!
Podem
afegir a aquesta incongruència la que explica l’Enric Juliana en el seu
magnífic article A les eleccions
espanyoles no tots els escons són per a tots: La trampa del bipartidisme:
I potser hauria calgut començar per saber com
va néixer i va funcionar el bipartidisme o l’alternànça en l’etapa de Restauració
borbónica començada el 1875, i com el muntatge fou
fet per les dretes buscant el suport d'uns escolanets de pseudo-esquerres:
El projecte bipartidista organitzat
per Cánovas necessitava de l’existència d’un altre partit polític de caràcter
més progressista que representés l’esquerra
dinàstica del país. Així, seria el propi Cánovas qui proposés a
Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista, que
més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan el partit va néixer com a resultat de la
fusió de diversos grups liberals unionistes, progressistes i demòcrates...
Observeu la taula dels Gobiernos de España des del 1875 fins el 1802:
I observeu com s'ha repetit fil per randa durant
més de 30 anys el bipartidisme actual amb la tramposa Constitució del 1978, que va lograr l’alternànça que s’ha complert en el borbofranquisme
del 1978 fins l’any passat.
Vegem ara el magnífic
article d’en Jofre Llombart:
Cava per Baviera
"Aquests
que ara treuen el cava per Alemanya, no fallen, són els mateixos que quan dius
la paraula Escòcia diuen que no es pot comparar"
per Jofre Llombart
13/01/2017
La decisió del Tribunal Constitucional alemany
d’impedir que Baviera faci un referèndum sobre la seva independència ha
desfermat eufòria i llançament de confetti entre els que volen el mateix per
Catalunya: que ni tan sols se’n parli. Fa temps que partidaris i detractors
utilitzen les comparacions internacionals per fer-s’ho venir bé i intentar-ho
emmotllar al cas català. Però aquesta setmana, amb el cas bavarès,
s’han batut alguns rècords de fer passar-ho tot per l’embut.
Sense anar més lluny, el vicepresident de
Societat Civil Catalana, Álex Ramos publicava un article a
La Razón titulat: ¡En países democráticos
no hay referendums secesionistas! (Les exclamacions no són meves,
les portava l’article original). Al text, a més d’Alemanya, Ramos exposa els
casos de França, els Estats Units i Itàlia. Són, al seu parer, la demostració
que “en països democràtics no hi ha referèndums secessionistes”. No
sé si aquest alt càrrec de SCC té el Regne Unit o Canadà per països democràtics
però corre el rumor que els respectius governs han permès, si no organitzat,
uns magnífics referèndums a Escòcia i Quebec.
La celebrada comparació entre Baviera i Catalunya també
s’esfondra quan rasques una mica d’informació. El partit que va impulsar aquest
referèndum és l’independentista Partit de Baviera, una formació que
el millor resultat obtingut va ser a les eleccions municipals del 2013 amb
un contundent 2,1% dels vots i no té cap mena de representació
institucional. No
sé quina hauria estat la reacció d’Alemanya si
la petició del referèndum fos la d’un land presidit pels independentistes amb
majoria absoluta al seu parlament.
Ho dic perquè quan hi ha
voluntat política, com el cas de la reunificació, la llei s’hi adapta i no a la
inversa.
Però ja posats, tinc encara més dubtes
sobre què farien si Florian Weber, líder del Partit de Baviera, agafés urnes de
cartró i les posés al carrer. Dubto que sobre ell demanessin 10 anys
d’inhabilitació, com a Mas o 9, com a Homs. Dubto de fet que ni tan sols
arribés a judici. Tinc la sospita que Alemanya tampoc perseguiria penalment
Barbara Stamm, la presidenta del parlament de Baviera si se li ocorregués
promoure un debat sobre el futur de Baviera. Però això són hipòtesis. El que sí
és real, és que potser
l’independentisme bavarès és tan minoritari
perquè Baviera no perd el 8% del seu PIB cada any en impostos pagats a
Berlín i mai retornats en inversions.
Em consta que en infraestructures,
Baviera pot decidir on cal posar l’accent. I si no, el Senat alemany, el
Bundesrat actua com una autèntica cambra territorial i pot corregir polítiques
massa centralistes. De fet es diu Consell federal i té la peculiaritat,
diga’ls tiquis-miquis, que els territoris amb més població tenen més diputats. No
com el Senat espanyol on, per diluir el pes de les nacions històriques, a la
demarcació de Barcelona li corresponen 4 senadors i a Sòria també. Vaja, que Catalunya
(amb set milions i mig d’habitants) en té 16 i Castella i Lleó (amb dos milions
i mig) en té 36.
Sempre he tingut la teoria que interpretar
mimèticament el cas català en base a qualsevol altre procés d’autodeterminació
és un exercici estèril perquè té uns factors que el fan únic. El que passa és
que ara Baviera ha caigut del cantó estètic dels que ni tan sols volen sentir
parlar de referèndum. Molt bé, doncs que ho celebrin. Aquests que ara
treuen el cava per Alemanya, no fallen, són els mateixos que quan dius la
paraula Escòcia diuen que no es pot comparar. I potser és veritat.
Llàstima perquè dos minuts després perden l’argumentari: és just quan t’alerten
que Catalunya pot acabar com Kóssovo. Ah, i no t’acaben de dir qui faria de
Sèrbia.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada