Benvolguts,
L’Oriol Izquierdo, professor
de referència pel grup d’escriptors de l’Ateneu Barcelonès al que pertany la
meva dona, té també clarividència política (potser és la mateixa arrel!). En aquest cas
explica la diferència entre els sistemes parlamentaris i els sistemes
presidencialistes. I en pocs mots
ens ho aclareix definitivament!
I de passada deixa retratat, retratadíssim, tot el magma de
botiflers, sidralistes
catalans, que només són identificables per la poca entitat de les seves
conviccions, per la seva política matussera, que només es guien pel que els
diuen els seus amos i finançadors (no tots madrilenys, per cert)!
Vegem l’article:
Xavier Domènech,
president electe
«No som americans ni som francesos. No ens hem de limitar a votar una
cara. És molt més interessant sotmetre a la prova dels vots un programa, un
projecte, unes idees, un somni»
Per: Oriol Izquierdo
Mira que n’han fet, de soroll, les declaracions de
Xavier Domènech, líder de l’artefacte en construcció En Comú Podem a Catalunya, en què semblava desdir-se del compromís
amb el referèndum. I és que la cosa ja passa de mida: primer era Iceta i la seva gent, que
repetien la sonsònia del referèndum acordat
fins que el tutor espanyol va deixar els icetistes sense vot ni veu (ai,
Miquel, com ens hem de veure!). Després Rabell i companyia els
van agafar el testimoni per emprendre un recorregut en aparença paral·lel: en
uns quants mesos han passat d’omplir-se la boca amb el referèndum a voler-lo només si era
acordat i, ara que comencen a
veure-se’l venir tant sí com no, a negar-ne la possibilitat sense matisos, i
retraient-nos-ho. Això sí: encara és l’hora que expliquin com s’ho farien per acordar-lo
amb els qui no volen ni sentir-ne parlar, o,
si més no, quina alternativa proposen, i que sigui acceptable, perquè vista
aquesta negativa no hagi de ser unilateral (o, cosa que és el mateix,
com pensen forçar l’estat espanyol a negociar la sortida del cul-de-sac en què ell tot solet s’ha
ficat). Bé,
calla, d’alternativa es veu que n’hi ha una, i quan Domènech l’ha exigida ens
ha deixat els ulls esparpellats: eleccions, ara!, diu.
Però, tot i el soroll, no són aquestes les
paraules importants de l’home comú, sinó aquestes altres que tancaven la seva
solemne al·locució, i que trobo preocupant que sembli que només
m’escandalitzen a mi: calen eleccions ara,
va dir, per a tenir
‘un govern on el president hagi estat votat’. Sic. Òndia, quin geni!
Que és que insinua que la legitimitat del president Puigdemont és
discutible? Que és que no se’n recorda, que el nostre sistema és parlamentari?
Que és que l’hem de considerar un ignorant,
i esperar que els seus mateixos l’engeguin cap a casa? O bé, i això encara seria pitjor, és que el
guia la neta mala intenció? No em digueu que exagero: del que ha dit es desprèn
que el president no ho és de ple dret i que cal escollir-lo en una nova
convocatòria electoral. I no se n’ha retractat. Es pot ser més malèvol i més
ignorant?
Després de la restauració formal de la democràcia, ni al nostre país
ni a Espanya no s’ha escollit mai cap president. Cap ni
un. Fa vergonya de tornar-ho a recordar:
Amb els vots decidim com es repartiran els escons del parlament entre els
partits polítics, i són els diputats que haurien de posar-se d’acord per
investir un president.
Vet aquí la grandesa dels
sistemes parlamentaris davant els presidencialistes: cal que els candidats electes
facin política, que dialoguin i arribin a acords que facin possible la
investidura i la formació de govern.
Pretendre, per exemple, que s’imposi
automàticament el cap de llista de la força més votada, com fan alguns, és la
negació de la política
i respon a una concepció profundament antidemocràtica.
I ho és també
embolicar que fa fort, com sí que ha fet Domènech, insinuant com qui diu que la
convocatòria electoral que va culminar el 27-S va ser espúria
perquè ningú no va avisar que Carles Puigdemont podria arribar a ser president.
Ara resultarà
que els colauistes i comuners són més personalistes que ningú, i que tot allò
dels cercles i les assemblees només eren fantasies populistes…
Doncs jo crec que l’elecció del president
Puigdemont ha estat una lliçó de diàleg, de negociació, de política. La
constatació pràctica que el sistema parlamentari té sentit i a casa nostra
funciona. I una lliçó que seria bo que n’extraguessin els caps de campanya dels
partits i els periodistes que els amplifiquen els missatges: deixeu de convertir les conteses electorals
en pseudo-eleccions presidencials. No som americans ni som francesos. No ens
hem de limitar a votar una cara.
És molt més interessant sotmetre a la prova dels vots un programa, un
projecte, unes idees, un somni. Com ho ha estat ara i aquí el de fer un país
nou.
Joan A. Forès
Reflexions
Comentaris
Totalment d'acord amb tu.
El 09/01/2017 22:26, "Carles Marc
Cosialls" <carlesmarccr@gmail.com> va escriure:
Doncs convé continuar denunciant-ho..
El 09/01/2017 11:11, "Carles Marc
Cosialls" <carlesmarccr@gmail.com> va
escriure:
El dia 9 de gener de 2017 a les 22:22, Sergi Alcon
<fesensobresmortaes@gmail.com> ha
escrit:
Serå ignoråncia en el cas del.meu company, que no
li aplica sentit crític, però l'origen d'aquests arguments trabats li venen de
gent de mala fe com el Domènech en això i que saben molt bé el que fan. I li ve
via comuns.
El 09/01/2017 22:16, "Carles Marc
Cosialls" <carlesmarccr@gmail.com> va
escriure:
Al alguns, sense coneixement, és ignorància.
En altres, que ho haurien de saber, és MALA FÉ MANIFESTA, per part d'aquells que haurien de ser més exemplars.
En altres, que ho haurien de saber, és MALA FÉ MANIFESTA, per part d'aquells que haurien de ser més exemplars.
I a sobre, amb IMPUNITAT.
QUINS COLLONS!!
El dia 9 de gener de 2017 a les 21:55, Sergi Alcon
<fesensobresmortaes@gmail.com> ha
escrit:
Sens dubte és mala intenció. Aquest argument que
Puigdemont no és un president legítim m'ho recorda dia si dia no el meu company
de feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada