Benvolguts,
En Jofre Llombart,
magistralment, usant un nou partit/bolet o associació/bolet unionista (Concordia Cívica) com a excusa, demostra
que la bogeria eterna i consuetudinària dels espanyols, per rebentar el català,
el catalanisme i la llibertat d’expressió i per carregar-se l’Estatut de
Catalunya i els Estatuts dels Paisos Catalans, o sigui per continuar el
genocidi exercit des del 1936 fins
avui, però que els ve des del 1714,
o des de dos-cents anys abans, és pura maldat, amb l’afegit de l’estupidesa i de l’analfabetisme
de la casta espanyola, estupidesa traspassada magistralment a tot el poble
espanyol, excepte a Ramon Cotarelo, Suso de Toro i uns pocs més. Estupidesa que
els ha convertit en zombies amb l’addicció al franquisme sociològic...
I diem això perquè vist
des d’aquí no s’entén la seva animadversió a la llengua catalana, que porta a l’animadversió al poble
català i al catalanisme i que porta a la guerra genocida si cal, com s’ha esdevingut sovint!
Una frase de l’escrit, referint-se al 99% de pares que no volen portar els seus fills a escoles on no s'ensenyi el català ni en català, ens
confirma aquest assertiment:
És més, juraria que un alt
percentatge tenen el castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera
que afavoreix la concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles
catalanes.
O sigui, sabem, com és
molt natural, que els habitants de Catalunya tinguin necessitat de saber coses
noves, com per exemple el català qui no el tingui com a llengua materna. Un exemple
fou en els anys 80 l’afany dels
catalans de parla castellana, immigrats d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia,
etc, vivint en guetos a Santa Coloma, a Badalona, al Vallès, etc, que foren els
primers a demanar la immersió lingüística, amb el magnífic resultat que se n’ha
obtingut, que permet que polítics com Gabriel Rufián defensin davant del
Congreso de los Diputados la seva voluntat de pertinença a Catalunya i la seva voluntat d’expressar-se en català quan està
entre catalans. Aquesta posició és incomprensible pel magma franquista sociològic, o sigui
per tots els espanyols
analfabets. O volen fer veure que és incomprensible i en realitat,
sobretot la casta, pretén rebentar la convivència, com per exemple fer lleis
que proposin als castellans habitants de Catalunya que els seus fills no vagin
a les escoles catalanes amb l’afegitó que l’Estat pagui 6.000€/any a qui accepti aquesta proposta o sigui que fan lleis que
premien la incultura. Per cert que amb les seves lleis destraleres l’Estat que paga els 6.000€, els exigeix immediatament a la Generalitat de Catalunya, que no ha tingut res a veure amb la Llei Wert sinó que s'hi ha oposat rabiosament i infructuosament...
La contrapartida d’aquest exemple és que la mateixa circumstància, altres infants d’una llengua nadiua pròpia
diferent del castellà no tenen la possibilitat d’aprendre la seva llengua nadiua
al País Valencià, ja que no els tracten de la mateixa manera, no els paguen els
6.000€, malgrat que estan sotmesos a la mateixa llei franquista...
Els espanyols no volen
saber que si un infant domina dues llengües s’adona, d’entrada, que hi ha dues llengües
i que per tant infereix que hi deu haver moltes llengües, no tan sols el
castellà. Els ensenya a pensar. Aquest aprenentatge de la convivència fa també que els infants
escolaritzats en la immersió lingüística vulguin conèixer més llengües i en
general més coses, i si poden vagin a conèixer mon com els catalans sempre han
fet. Voluntat que els espanyols, per ignorància, no han exercit mai. Només cal veure els
espanyols d’alts càrrecs que no saben ni un mot en cap llengua estrangera.
Vergonya!
Us proposem un apunt del
Bloc Reflexions comentant un escrit de Gabriel Rufian de fa dos anys explicant els seus
sentiments d’infant del gueto que s’adona de que el mon és
pluridimensional...
Aquesta reflexió ens
permet també treure altres conclusions, per exemple que en Rufián i tots els
Rufians que han esdevingut ciutadans de Catalunya, si s’haguessin escolaritzat
a Andalusia en comptes de Catalunya podria ser que no haguessin tingut mai les
ganes o la necessitat de conèixer nous ambients, nous mons, noves llengües, i
podria ser que haguessin acabat immersos en el negativisme del franquisme
sociològic, que sembla que practiquen gairebé tots els espanyols que han restat als
seus llocs d’origen.
Vegem l’article d’en Jofre Llompart que malgrat tocar
temes diversos i ser molt diferent al que hem explicat té unes similituds
incontrovertibles:
Benvinguda
Concordia Cívica
"Des de
Concordia Cívica encara no he sentit cap motiu sobre què bé que estaria
Catalunya dins Espanya pel simple fet de ser-hi, no pel fet de marxar"
per Jofre Llombart 20/01/2017
No és cap ironia. Crec que si un se sent demòcrata
no pot fer més que aplaudir que totes les opcions polítiques s’expressin amb
màxima normalitat. Concordia Cívica
vol ser una entitat d’entitats contràries a la independència. Bé, aquí hi ha un
primer punt de discrepància. No són (només) entitats contràries a la
independència. Són, abans que res, entitats
contràries a que es pugui votar sobre aquesta independència. Insisteixen a dir que “la independència és una opció legítima”
però després no acaben de dir com s’ha de canalitzar aquesta opció tan
legítima.
Per això, sobta que aquesta associació digui que
vol lluitar (sic) contra “el
nacionalisme excloent”. Fins on jo sé, aquest “nacionalisme excloent” està lluitant perquè hi hagi un referèndum on
s’expressin lliurement les persones que volen la independència de Catalunya i
les que no la volen. L’únic nacionalisme que exclou és aquell que
exclou els 2,3 milions de persones que el passat 9-N del
2014 van votar precisament sobre
aquesta qüestió i de les quals, per cert, prop de mig milió hi van anar per dir que no volien aquesta
independència. És a dir:
Els
contraris al referèndum són tan excloents que arriben a excloure els
espanyolistes que votarien no en un referèndum.
Els hi diuen que no tenen
dret a expressar, via urnes, la seva voluntat que Catalunya pertanyi a Espanya.
Al seu acte de presentació, Concordia va atacar els dos actors que consideren com l’eix
del mal independentista: l’escola i els mitjans de comunicació. L’“escola”
vol dir el sistema educatiu català que actualment té matriculats 1.570.011 alumnes. D’aquests, només 113 famílies han demanat expressament
que els seus fills siguin escolaritzats en castellà tot el que dura la jornada
acadèmica. La resta són 1.569.898 famílies a les que ja els va bé que
el català sigui la llengua vehicular. I això que el ministeri
d’educació et dona 6.000 euros cada
any si optes pel castellà. Dubto molt que aquestes 1.569.898 famílies siguin independentistes. És més, juraria que un alt percentatge tenen el
castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera que afavoreix la
concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles catalanes.
Pel que fa als mitjans de comunicació, denuncien
una manipulació massiva. Venen a dir que tots els ciutadans del món són crítics i
saben pensar per si sols llevat uns quants milions de catalans que, per art
d’hipnosi, quan veuen la televisió, escolten la ràdio o llegeixen aquest
digital queden automàticament idiotitzats i es posen a fer el que els
aiatol·làs mediàtics els diuen: des de penjar
l’estelada al balcó a trencar ous per fer una truita. Consideren que la majoria de mitjans catalans
estan sotmesos al partidisme polític i que els seus periodistes han perdut la
capacitat crítica. Suposo que no deu comptar que siguis crític amb el govern i
la justícia espanyola. Volen dir que has de ser crític amb el que
ells són crítics, sinó és que estàs al servei del “règim nacionalista”. No sé, potser
és anecdòtic que l’acte de presentació de Concòrdia
Cívica es fes al Col·legi de
Periodistes de Catalunya o que una de les entitats integrants sigui el grup
de periodistes Pi i Margall, format
per molts companys que de tant en tant diuen a TV3 que no surten per TV3.
Ja m’agradaria veure a mitjans de Madrid
la mateixa pluralitat
ideològica de tertúlies i columnes que
la que es registra a Catalunya. I
sobre la perversa relació entre periodistes i partits polítics només cal
recordar que Arcadi Espada és fundador de Ciutadans.
Els responsables de Concordia Cívica no suporten que se’ls digui que són l’ANC del NO. Admeten que entitats com l’Assemblea,
Òmnium, Súmate, AMI i companyia estan guanyant en hegemonia però consideren
que no ho han fet amb arguments sinó amb aquest dòping mediàtic i escolar.
La diferència és ben clara: les entitats independentistes defensen els
motius pels quals els catalans, tots, viurien millor en un estat català que en
un estat espanyol.
En canvi des de Concordia Cívica encara no
he sentit cap motiu sobre què bé que estaria Catalunya dins Espanya pel simple fet de ser-hi, no pel fet de marxar. Poques
idees hi ha quan dius que el pitjor que li podria passar a Catalunya seria quedar fora de la Unió Europea, no fora d’Espanya.
El cas és que, com a demòcrata,
m’agradaria que sorgís una entitat que defensés el NO a la independència o, per
no carregar sempre amb aquesta etiqueta, el SÍ a pertànyer a Espanya. Perquè
segur que ANC, Òmnium, Súmate i AMI
tenen molts defectes però volen que els militants [si n’hi ha!] de Concordia Cívica
votin NO.
En canvi, Concordia Cívica vol que
els militants de l’ANC, Òmnium, Súmate i
AMI no votin.
La diferència és fonamental però, abans que res, concorda cívicament amb la
democràcia. Jofre Llombart. Joan A. ForèsReflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada