Benvolguts,
En Patufet era una
revista per a totes les edats, durant molts anys se n’ha dit un tebeo, ara en
dirien un còmic, i havia nascut el 1904. En Patufet va morir, com moltíssimes
revistes i diaris i editorials i teatres i polítics catalans assasinats pel règim
franquista el 1939.
Jo vaig néixer quan encara es publicava En Patufet, a finals
del 1937 sota
la legalitat republicana del febrer del 1936. A Catalunya s’hi mantenia la II República Espanyola, i havíem
acollit també el Govern d’Euskadi i
el Gobierno espanyol refugiats a Catalunya,
foragitats dels seus països per la guerra dita civil espanyola que més
aviat se n’hauria d’haver dit incivil perquè va començar amb un cop d’estat
dels generals feixistes africanistes, ajudats per les dretes de tota mena, per
l’església i pel feixisme internacional!
El 1937 En Patufet continuava viu,
malgrat la guerra
d’Espanya contra Catalunya. El Vaticà
continuava intrigant per reestablir un cop més la monarquia i el nacionalcatolicisme a Espanya i a Catalunya, havent proclamat
l’Alzamiento franquista,
sanjurjista, molista, i la guerra que en va resultar, com a Cruzada, beneint els avions italians
sortits de Roma o de Mallorca que varen venir a
bombardejar-nos durant els 30 mesos de guerra (fa 80 anys d’aquests fets i el Vaticà encara no n’ha demanat perdó).
I ara que s’ha establert
l’escenari, continuem amb En Patufet. A l’article de Gustau Nerín s’explica una bona part de la història del
Patufet, i s’explica que el llegien avis, fills i nets, perquè hi havia
seccions per a cada edat. A casa quan vaig començar a tenir consciència vaig
trobar que hi havia 3 reculls del Patufet, ben relligats, que em varen
servir per aprendre a llegir en català, tal com diu l’articulista, Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes
o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts
catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta
llengua estava proscrita a les escoles.
Els 3 reculls meus són dels
anys 1921, 1934 i 1937-38. Pot ser
que fossin de la meva mare o potser comprats pels meus pares en alguna
llibreria de vell en els primers anys 40.
He fullejat un cop més els
tres volums: Es veu com la guerra incideix en el preu dels números del 1938.
El 1921 costaven 10 cts.
El 1924 costaven 15 cts.
El 1937 costaven 15 cts.
El 1938. Va anar pujant
fins a 50 cts.
Al 2004 en Sempronio va
fer a l’Avui una
glossa del patufet.
Durant
la guerra tal com diu l’article de manera molt suau, en els acudits s’hi
traspua la devaluació de la moneda, la guerra, la construcció de refugis i el
raccionament, entre d’altres.
Vegem
una portada típica de cada un dels volums que tinc a casa. En Patufet, com el
Cucut i com el Papitu i com La Campana de Gràcia i com l’Esquella de la Torratxa
tenia un acudit gràfic a la portada, fets els dibuixos pels extraordinaris
dibuixants de l’època, Llaverias, Junceda, Cornet i altres:
I
ara l’article d’en Gustau Nerin:
EXPOSICIONS
Quan En Patufet
se'n va anar a la guerra...
Gustau Nerín
Foto: Fundació Folch i Torres
Foto: Fundació Folch i Torres
Barcelona. Dissabte, 21 de gener de 2017
El Memorial
Democràtic acull, a partir d'avui i fins el 31 d'agost, l'exposició En Patufet, la il·lusió de la normalitat.
A través de la
crònica d'aquesta revista infantil, el Memorial tracta d'oferir-nos una imatge
original de la guerra a través de la mirada dels sectors menys polititzats de
la societat: la mirada d'En Patufet és,
sens dubte, una mirada de reraguarda. I en aquest univers de reraguarda ens
rebel·la la funció ambigua de l'humor: defensa front a la por, la injustícia,
l'absurd...
Però alhora eina d'opressió dels més dèbils: no hi
falten els tocs de misogínia, ni els de classisme. I simultàniament, l'humor
serveix per evadir-se dels problemes indefugibles. Una exposició comissariada
per Julià Guillamón i coordinada per Josep Lluís Martín Berbois que ens endinsa
en el món bèl·lic d'una de les revistes més llegides a la Catalunya de l'època.
En Patufet, de
revolucionari a conservador
L'equip bàsic d'En Patufet va estar format per escriptors i dibuixants
catalanistes, conservadors i catòlics, com Josep Maria Folch i Torres, Junceda
o Cornet, i era una publicació apadrinada per la dretana Lliga Regionalista. Va néixer com una revista infantil, però tenia
un humor complex, que probablement també atreia als grans. En temps
de la República la revista va anar
prenent un to més i més conservador. Quan va esclatar la guerra, En Patufet no va mostrar cap tipus d'entusiasme
revolucionari. En realitat no en va mostrar durant tota la
guerra, més enllà d'algun joc de paraules dedicat a Durruti o alguna petició
aïllada als nens de que compartissin les seves joguines amb els fills dels
refugiats. Durant molt de
temps, En Patufet va
intentar ignorar la guerra, publicant acudits que no tenien res a veure amb el
conflicte que es vivia. Molts dels acudits reflectien un univers pacífic i
burgès, que ja havia desaparegut del tot a la realitat de Catalunya. Això sí,
van suprimir qualsevol referència a la religió, o les que hi havia van quedar
molt velades. Tot i ser col·lectivitzada, En Patufet, potser per ser una revista juvenil, va gaudir d'un
ampli marge d'actuació. Fins i tot en els darrers mesos de la guerra va
publicar moltes imatges que reflectien la situació de gana que es patia a la
reraguarda republicana, un tipus de text pel que podrien haver estat acusats de
derrotisme, però no van patir represàlies.
La banalització del drama
A partir de 1937, En
Patufet va començar a tocar, de forma desdramatitzada, i
aïllada del context polític, els drames derivats de la guerra: eren continus
els acudits sobre la gana (individus esquelètics, perseguits pels gossos que
els veien com ossos), botigues buides o cues inacabables de gent buscant
menjar, el contraban, la manca de monedes, els polls...
Una imatge d'En Patufet del període de la guerra que reflecteix les cues.
Fins i tot ironitzaven sobre els bombardejos,
però sense cap referència als que bombardejaven Catalunya. És el cas
d'un individu que durant un bombardeig diu que sempre s'ha de mirar el cel,
d'on ve el perill, tot i que està a punt de caure en una claveguera per una
tapa oberta. O s'ironitza sobre el fet que, durant la guerra, els
"refugis" ja no eren a dalt de la muntanya sinó a sota la ciutat.
Tot i aquest intent
de normalitzar la guerra, els autors d'En
Patufet no van poder escapar al drama: alguns fins i tot van patir
la mort dels seus fills.
Acudit
d'En Patufet, dibuixat per en Cornet que
feia referència a les cintes adhesives que es col·locaven als vidres durant els
bombardeigs.
La fi d'una època
En Patufet va sobreviure durant tota la
guerra. La capçalera va ser col·lectivitzada, però va continuar publicant els seus
dibuixos i textos, bastant al marge de les directrius sindicals: de fet, no va patir gaire la
censura. En canvi, tot i que els seus autors
eren catòlics i conservadors, la revista no va
tenir continuïtat després de la guerra. Els editors van intentar
garantir la seva continuïtat, però les autoritats franquistes
no li van perdonar el seu catalanisme. A més a més, el franquisme apostava per una
premsa infantil molt més polititzada, destinada a enquadrar els joves en el
Movimiento Nacional. Els autors no es van exiliar i no van ser
perseguits políticament, però van perdre la seva feina. Van malviure dedicant-se
a d'altres coses o demanant favors. Alguns van haver d'acabar dedicant-se a escriure en castellà.
Joaquim Muntañola, Kim, i Antoni Batllori Jofré, ambdós membres de l'equip
de redacció d'En Patufet acabarien
a una revista emblemàtica, ja alguns anys més endavant, el TBO. Però En
Patufet no va
morir del tot. Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o
armaris. I
tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans
aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua
estava proscrita a les escoles.
Del còmic al món real
Aquesta exposició del Memorial Democràtic té l'habilitat de passar amb gran facilitat del
món del còmic al món real: combina els acudits d'En Patufet amb fotografies, objectes i documentals
del període de la guerra, que ens mostren de forma ben palpable els referents
dels dibuixos. Alguns d'ells són ben colpidors, com un crostó de pa guardat des
de temps de la guerra, o les fotografies d'alguns individus abans i després de
la guerra (en aquestes darreres se'ls veu autènticament demacrats). I exposen
magnífics descobriments, com una pel·lícula amateur gravada clandestinament que mostra la situació de
la Barcelona en guerra. Tot això és possible gràcies a una feina de recerca molt acurada
que ens ofereix documents impressionants: com els que vinculen la vida personal
dels autors d'En Patufet amb
la vida literària de la revista. Una
exposició que exposa, només, un petit fragment de la guerra civil, però que permet una
reflexió en profunditat, no només sobre el conflicte del 1936-1939, sinó sobre qualsevol
guerra. En Patufet, la il·lusió de la normalitat és una petita però rica
exposició que planteja problemes i que no tanca cap interrogant.
D'aquesta forma ens obliga a pensar, sense dogmes, en la
guerra, en l'humor, en la infància, en la militància, en el dolor [I en el feixisme ]...
Gustau Nerin
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada