Benvolguts,
En Sala i Martin ens fa
una introducció a l’economia comparada dels països que conformen avui el mon. Parteix
de l’Informe d’Oxfam i demostra que un informe ben fet partint de bases falses no
serveix de gran cosa!
Evidentment li traspuen
els criteris liberals, cosa que ja sabíem d’en Sala i Martin, però que ens
ajuden a entendre la desigualtat entre l’economia dels diferents països.
Creiem que és un article
que cal llegir i entendre a través dels filtres del coneixement que tenim.
I ja que partim del
coneixement de bases falses, creiem que cal insistir molt en aquest aspecte. Com
a exemple nosaltres, en el Bloc Reflexions, no publiquem ni comentem mai articles
piulades o el que sigui que siguin anònims, i sobretot ens assegurem que alguna
entitat, editorial o similar hagi avalat l’article. Com a segon exemple, ahir a
TV3 en el programa Jo
pregunto al president de la Generalitat hi va haver un munt de persones
que li varen preguntar coses sobre aspectes de la “res pública” amagant d’on venien, quines consignes portaven, qui
els pagava, etc. Indecent! TV3 va actuar segons el criteri “Too er mundo é güeno” i
amb això va engalipar el president i els televidents o radio escoltes...Esperem
que ens donin explicacions de qui era cadascú per saber com havia estat
allissonat i que TV3 pengi un vídeo per
Youtube, aclarint tots aquests
conceptes per tal de no “malinformar” el
personal!
Tenint en compte aquestes
prevencions prèvies, és un article que s’ha de llegir:
L’informe
d’Oxfam: perdre la credibilitat intel·lectual
«Quan es falseja la metodologia per a exagerar les desigualtats en un
intent de cercar el titular fàcil, es corre el risc de perdre credibilitat
intel·lectual»
Per: Xavier Sala-i-Martin
Oxfam acaba de publicar un informe criticant el sistema
econòmic actual. Es queixa de l’excés d’influència política d’algunes empreses
multinacionals (el capitalisme d’amiguets), dels forats legals que permeten que
les grans corporacions eludeixin impostos legalment, de les portes giratòries i
de la corrupció. Totes aquestes crítiques són vàlides, importants i han de ser
escoltades pels líders mundials. Però el que més ha cridat l’atenció mediàtica
de l’informe és l’afirmació que les vuit persones més riques del planeta tenen
la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. Aquesta afirmació és tan
dramàtica que s’ha convertit en el titular de notícies de milers de diaris dels
cinc continents. Només té un petit problema: és falsa!
En veure que la majoria de periodistes reproduïen
acríticament l’anàlisi d’Oxfam, he llegit detalladament l’article metodològic de l’informe per saber
com ha arribat Oxfam a aquesta conclusió.
El primer que crida l’atenció de l’informe és que
la mateixa Oxfam no fa cap estudi de la distribució de la riquesa al món!
Segons confessen els autors, ells simplement prenen (també acríticament) un estudi realitzat per Anthony
Shorrocks i Jim Davids per al banc Crédit Suisse. Podeu trobar aquest estudi de
Credit Suisse ací.
El problema d’Oxfam és que l’estudi de Crédit
Suisse comet errors metodològics greus. Deixeu-me comentar els principals. El
primer error és que utilitza el tipus de canvi nominal de mercat per comparar
la riquesa de diferents països. I això és un gran problema. M’explico: la riquesa
dels ciutadans de cada país està expressada en la moneda que s’utilitza en
aquest país. És a dir, la riquesa dels italians està en euros, la dels
nord-americans està en dòlars, la dels nigerians en naires i la dels xinesos en
iuans. Per poder comparar aquestes riqueses, s’han de posar en les mateixes
unitats. La manera més senzilla de fer aquesta transformació és utilitzar el
tipus de canvi nominal. El problema és que aquesta solució és equivocada.
A tall d’exemple, comparem la riquesa d’un
colombià que té 3 milions de pesos amb la d’un americà que té 10.000 dòlars.
Qui és més ric? D’entrada, no es pot dir perquè no sabem com comparar dòlars
amb pesos.
La reacció instintiva és la d’utilitzar el tipus
de canvi que publica la secció econòmica de qualsevol diari (o cerquem a
Google: ‘tipus de canvi dòlar pes colombià’). El canvi d’avui és 3.000 pesos
per dòlar. Agafem 3 milions de pesos i els dividim per 3.000 pesos per dòlar i
veiem que els 3 milions de pesos equivalen a 1.000 dòlars avui. Com que l’americà
té 10.000 dòlars i el colombià només 1.000, l’americà és 10 vegades més ric que
el colombià. O utilitzant la comparació d’Oxfam: la riquesa d’un americà
equival a la de 10 colombians.
En utilitzar el tipus de canvi, però,
implícitament ens imaginem que el colombià agafa la seva riquesa en pesos, se’n
va al banc i els canvia per dòlars. Amb aquests 1.000 dòlars pot comprar 10
vegades menys béns i serveis que el nord-americà. El problema és que aquests
1.000 dòlars els hauria de gastar als Estats Units i no a Colòmbia (perquè a
Colòmbia no s’utilitzen dòlars, sinó pesos). La realitat, però, és que el
colombià no es gastarà els diners als Estats Units sinó a Colòmbia i no fa
servir dòlars sinó pesos. I tothom sap que els béns i serveis a Colòmbia són
més barats que als Estats Units, per la qual cosa el poder adquisitiu a
Colòmbia és superior. Imaginem que el nord-americà es gasta els seus 10.000
dòlars als Estats Units i el colombià es gasta els seus 3 milions de pesos a
Colòmbia. Quants béns podran comprar cada un? Per fer una comparació fàcil,
imaginem que tots dos es gasten la seva riquesa comprant hamburgueses Big Mac.
El preu d’un Big Mac a New York és de 8 dòlars i a Colòmbia 14.300 pesos. Amb
10.000 dòlars, el nord-americà es compra 1.250 hamburgueses mentre amb 3
milions de pesos el colombià es podrà comprar 210 Big Macs. I 1.250 Big Mac
tenen 6 vegades més que 210 Big Macs. És a dir, el poder adquisitiu del
nord-americà és 6 vegades més gran que el del colombià i no 10 vegades com deia
l’anàlisi del tipus de canvi. O, en la terminologia d’Oxfam, la riquesa d’un
americà equival a la de 6 i no 10 colombians.
Fa dècades que els economistes van entendre aquest
problema i van descobrir que no es podia utilitzar el tipus de canvi per
comparar el poder adquisitiu dels diners de diferents països sinó que s’ha de
corregir per la ‘paritat del poder adquisitiu’ (PPA). Essencialment, els
economistes fan el que acabo de descriure amb les Big Mac però, en lloc de Big
Macs, fan la comparació amb ‘cistelles de compra’ on hi ha una gran varietat de
productes. La compra de cistelles complica l’anàlisi, però la intuïció és la
mateixa que la del Big Mac. (*)
Tot això que us explico avui ho expliquem en les
classes d’introducció a l’economia durant la primera setmana del curs i els
estudiants que cometen l’error de transformar les riqueses o les rendes de
diferents països utilitzant el tipus de canvi són suspesos de manera fulminant.
És absolutament sorprenent que l’estudi de Crédit Suisse cometi aquest error
tan infantil i que cap dels economistes d’Oxfam que fan servir aquest estudi no
l’hagi detectat ni corregit. De fet, la casualitat va fer que el dia que llegia
l’informe d’Oxfam tingués una reunió amb Angus Deaton, el professor de
Princeton i premi Nobel d’Economia especialista a calcular distribucions
mundials de l’ingrés. En veure’l, li vaig preguntar què opinava del fet que
Oxfam utilitzés els tipus de canvi. La seva resposta va ser d’incredulitat: ‘No
és veritat, estic segur que utilitzen el PPA! És impossible que algú faci
servir els tipus de canvi per fer la comparació’, va exclamar. Gràcies a Sant
Google, vaig baixar immediatament l’informe al meu telèfon i l’hi vaig mostrar.
El pobre home, que ja és gran, gairebé es mor de l’ensurt! No s’ho podia
creure.
Utilitzar tipus de canvi nominals en lloc de PPA
introdueix dos problemes greus que tendeixen a esbiaixar la frase lapidària
d’Oxfam. El primer biaix és que tendirem a arribar a la conclusió que la
riquesa d’un ric americà equival a la de molts més pobres estrangers del que és
en realitat. Fixeu-vos que això és el que ens ha passat exactament en
l’exemple: la riquesa del nostre nord-americà equival a la de 6 colombians,
però en utilitzar el tipus de canvi, arribem a la conclusió equivocada que
equival a 10 colombians. La diferència no és menor.
El segon biaix que es comet quan fas servir el
tipus de canvi és que aquest pot fluctuar d’un any a un altre. I quan el dòlar
puja, un arriba a la conclusió que els nord-americans són més rics i els altres
més pobres però, en realitat, això no és veritat. A ningú no li ha cridat
l’atenció que l’any passat el titular d’Oxfam era ‘els 62 més rics del món
tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat’? Sí, sí. L’any passat
eren 62 i enguany només 8. Tant han canviat les coses en un any? De fet, fa dos
anys no eren ni 8 ni 62 sinó 85. I aquestes variacions en el nombre de rics que
equivalen al 50% de la humanitat només demostra una cosa i és una cosa que no
té res a veure amb la riquesa o la pobresa: el dòlar ha pujat en relació amb la
majoria de països emergents els últims anys! L’errònia metodologia d’Oxfam els
porta a concloure que la riquesa dels rics ha augmentat espectacularment mentre
que la de la resta del món ha disminuït. En realitat, el que estan captant és
la pujada del dòlar.
Un segon error metodològic comès per la gent
d’Oxfam-Crédit Suisse és que no té en compte la riquesa de molts ciutadans
pobres de la major part de països. Una gran part dels ciutadans de tot el món
no té riquesa financera (accions, bons, fons d’inversió) i tampoc són
propietaris de terres o béns immobles. Això no vol dir que no tinguin riquesa.
Però passa que la seva riquesa està en forma de béns de consum duradors:
cotxes, mobles, roba, televisions, iPads, telèfons mòbils, bicicletes,
motocicletes, neveres i altres electrodomèstics, rellotges i joies (**). Per a
nosaltres, a occident, una bicicleta o una moto pot no representar gaire, però
hi ha moltes famílies al món emergent que aquesta bicicleta o aquesta moto és
tot el que tenen. Doncs bé, segons reconeixen els mateixos autors de l’estudi
de Crédit Suisse citat per Oxfam (pàgina 119), per a la major part de països,
les dades exclouen aquests béns duradors (***). I, és clar, si exclous
arbitràriament l’única riquesa que té una part de la humanitat, arribes a la
conclusió equivocada que la seva riquesa és zero. Però no és que la seva
riquesa sigui zero, és que els autors han decidit arbitràriament eliminar
l’única riquesa que tenen.
De fet, l’estudi d’Oxfam ens diu que aquest nadó
acabat de néixer en el poblat més miserable de Zàmbia és més ric que els
estudiants acabats de graduar de l’escola de negocis de Harvard que cobren un salari
de 500.000 dòlars anuals, però que tenen una riquesa negativa perquè van
demanar un crèdit per pagar els seus estudis. Sembla una mica ridícul, no?
Doncs això és el que implica l’estudi d’Oxfam – Crédit Suisse!
El problema és que Oxfam s’obsessiona per la
riquesa neta per poder obtenir un titular que deixi entendre que vivim en un
horrible món devastador, encara que les conseqüències d’aquesta anàlisi siguin
ridícules. Una anàlisi molt més interessant (per bé que dóna menys titulars
demagògics) és el de l’evolució dels ingressos. I si un mira els ingressos,
veurà que el 1990, el 35% de la població mundial vivia en situació de pobresa
extrema (és a dir, guanyava menys d’1,9 dòlars el dia) i que, després de tres
dècades de reducció de pobresa, s’estima que el 2015 hi ha menys d’un 10% de la
població mundial vivint amb menys d’1,9 dòlars al dia. Abans que se’m tiri
tothom a sobre per dir que el món ha millorat i que la taxa de pobresa s’ha
reduït de manera espectacular en només trenta anys (de fet, s’ha dividit per 6
si comptem des de 1970), deixeu-me que us digui que he copiat aquesta frase,
literalment, del mateix estudi d’Oxfam (i, encara que l’informe no ho digui,
les dades d’1,9 dòlars al dia presentats pel Banc Mundial estan ajustats per la
inflació entre 1990 i 2015).
Si en lloc de mirar les taxes de pobresa mirem les
desigualtats d’ingrés (insisteixo, l’ingrés és molt més rellevant que les
desigualtats de riquesa neta que analitza Oxfam), hom també s’observa que les
desigualtats globals s’han reduït substancialment des de 1970. (****) I això
passa per primera vegada des del 1760, quan va començar la revolució
industrial.
Des que Lucy es va aixecar fins al 1760, les
desigualtats eren molt petites. Bàsicament, tothom vivia a punt de la
subsistència. Malthus va descriure aquesta situació històrica, explicant que
quan els aliments escassejaven, milers o milions de persones es morien. I això
passava al món dels recol·lectors de fa 15.000 anys, a l’antic Egipte, a la
Roma clàssica, l’Europa medieval, l’Amèrica pre-colombina o la Xina de la
dinastia Ming. Sí! Hi havia alguns ciutadans rics (l’emperador, el Cèsar, el
rei o el buròcrata xinès), però el 99% de la població eren treballadors
agrícoles o recol·lectors que vivien dia a dia a la vora de la mort.
El 1760 comença la revolució industrial i
s’introdueix en alguns països el que després es va anomenar economia de mercat
o capitalisme. I així, països com Anglaterra o Holanda van començar a créixer.
Alguns dels seus ciutadans es van fer immensament rics (de manera que les
desigualtats dins d’aquests països van augmentar), però també van apujar
salaris i compensacions. Les desigualtats entre països també van augmentar a
mesura que Holanda i Anglaterra eren cada vegada més riques mentre que la resta
del món es quedava enrere. La revolució va continuar als Estats Units, la resta
d’Europa i al Japó de l’era Meiji. Les distàncies entre rics i pobres van
continuar augmentant durant el segle XIX fins a mitjan XX. De fet, fins el
1975. En aquest moment el 20% de la població mundial vivia en països rics i el
80% en països pobres. I llavors va passar una cosa espectacular: els països més
pobres i més poblats del món van reformar les seves economies, van introduir
l’economia de mercat i van començar a créixer. 1.300 milions de xinesos, 1.200
milions d’indis, 4.000 milions d’asiàtics van veure com els seus ingressos
començaven a créixer a un ritme del 6%, 7%, 10%, fins al 12% cada any. Les
diferències o desigualtats entre rics i pobres es van començar a reduir en
l’àmbit global, un fenomen que es coneix amb el nom de ‘la gran convergència’.
La gran convergència es va accelerar a partir del 1995, quan l’Àfrica va
començar a tenir taxes de creixement substancials per primera vegada en la seva
història. És veritat que en alguns països les desigualtats entre rics i pobres
han augmentat aquests últims trenta anys. Però la gran convergència ha estat
tan forta que, en sumar l’augment de les desigualtats dins els països amb la
disminució dramàtica de les desigualtats entre països, les desigualtats globals
s’han reduït.
Resumint, les desigualtats globals d’ingressos
entre els ciutadans del món no són cada vegada més grans com suggereix
l’informe d’Oxfam, sinó que van disminuint per primera vegada en la història.
La qual cosa no vol dir que hàgim d’estar
satisfets amb l’estat actual del món. Els que tenim una gran preocupació per la
pobresa hem de continuar lluitant fins a eradicar aquesta xacra. Reduir la
pobresa és bo, però no és suficient. Cal eliminar-la. Però que encara quedi
camí per recórrer no vol dir que no s’hagi progressat. Per intentar millorar el
món, un ha d’intentar fer un diagnòstic tan precís i correcte com sigui
possible. I l’informe d’Oxfam diagnostica correctament algun dels problemes del
món: la corrupció, el capitalisme d’amiguets que mina la competència i els
forats legals que permeten l’elusió fiscal. El problema és que quan es falseja
la metodologia per a exagerar les desigualtats en un intent de cercar el
titular fàcil, es corre el risc de perdre credibilitat intel·lectual.
(*) Avui hi ha dues institucions que estimen el
PPA per a tots els països del món: una és la Universitat de Pennsilvània en les
anomenades Penn World Tables. L’altre és el Banc
Mundial amb la International Comparisons Project.
(**) Com ja vaig comentar temps enrere en el meu bloc, en el seu famós estudi sobre les
desigualtats als països rics, Thomas Piketty també desatén els béns duradors
com a forma de riquesa.
(***) Segons els autors de l’estudi, per a alguns
països sí que s’inclouen els béns duradors (i citen la Xina, l’Índia i
Indonèsia). Per tant, fixeu-vos que la definició de riquesa és diferent per a
diferents països, cosa que fa que les dades siguin difícilment comparables!!!
(****) De fet, per als qui no us agradi comparar
ingressos, si mirem les desigualtats en l’esperança de vida, les desigualtats
en mortalitat infantil, o les desigualtats en educació, totes s’han reduït
dramàticament en les últimes dècades.
Article publicat al bloc de Xavier Sala-i-Martín
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada