Benvolguts,
El magnífic Oriol
Izquierdo fa una reflexió sobre el diàleg, partint de la base del refrany que diu que
Dos no es barallen si un no vol i
transformant-lo en Dos no dialoguen si un no vol!
Un dels seus raonaments és:
Vist que decideixen de què no es pot parlar. Vist
que no veuen en l’altre un igual. Què entenen, doncs, que és el diàleg?
Senzillament: un acte de submissió. D’acatament. De rendició. I aquí és on som.
I està
clar que el diàleg pels amos és això. Perquè el diàleg ha de ser entre iguals,
sinó no és un diàleg!
Vegem la reflexió:
Qui no dialoga
és perquè no vol
«Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de
submissió. D'acatament. De rendició. I aquí és on som»
Per: Oriol Izquierdo
En Millo en el seu trist paper de botifler major”!
Dos no es barallen si un
no vol. Recordo que la meua àvia repetia tot
sovint aquesta sentència. D’uns mesos ençà em torna tot sovint al cap. Però,
ara me n’adono, em torna deformada, i ben deformada. Com si en fos un revers. Dos no dialoguen si
un no vol, em sento dir. Per
barallar-se no sé si en calen dos o amb un sovint n’hi ha prou, però sí que sé
que dos no dialoguen si un no vol.
I aquí és on som. Encara que ens diguin el
contrari. Encara
que el qui nega sistemàticament el diàleg ho faci emparant-se en una crida
inconsistent, ves per on, a un vaporós ‘diàleg’. Operació diàleg,
n’han dit. Quina frivolitat, la dels dirigents espanyols. Quina frivolitat i quin cinisme.
O bé quina sinceritat. Perquè, què deuen
imaginar-se aquests dirigents quan declinen la paraula ‘diàleg’? Què
deuen esperar-ne, del seu interlocutor? Vist que hi posen condicions. Vist que decideixen
de què no es pot parlar. Vist que no veuen en l’altre un igual. Què entenen,
doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D’acatament. De
rendició. I aquí és on som.
Doncs no. Dialoguem.
I això vol dir que has d’escoltar el que tinc per dir-te. Encara que no
t’agradi. Encara que preferiries no saber-ho. Encara que no hi tinguis resposta
prèvia. Escoltar. I, després, ja hi diràs la teva. Ho espero. I te la
discutiré. Encara que no t’agradi. Encara que això et faci trontollar les
certeses. Encara que aleshores hagis de canviar per força, i precisament per
això. No és això, el diàleg? Doncs no, això és el que les institucions
espanyoles i els polítics que les ocupen no estan disposats a acceptar a cap preu.
I aquí és on som.
No. Som un pas més enllà, ja. D’aquí a quatre dies
arribarà el mes de febrer i de seguida, el primer dilluns, serà dia 6. I el
president Mas i les conselleres Ortega i Rigau seran cridats a declarar. L’estat espanyol
començarà a jutjar-los. Tots sabem
per què. Espero que no els tremoli la veu quan responguin a les preguntes que
els farà el tribunal. I que hi responguin una vegada i una altra, incansables,
amb una única argumentació.
Ens jutgeu per haver posat unes urnes a l’abast dels ciutadans de
Catalunya. Unes urnes de cartó que demostraven que l’expressió de la seva
voluntat col·lectiva, sigui quina sigui, no hauria de fer por a ningú. Que
aquesta expressió és una demanda tan general que cal atendre-la.
Sense excuses, sobretot sense excuses juridicistes
que no fan sinó negar la voluntat dels catalans. Autoritàriament.
Menyspreant-nos i volent-nos humiliar. Però ja n’hi ha prou. Ara és l’hora del
diàleg, del diàleg de debò.
I, a cada pregunta que els formulin, espero sentir
com a rèplica, sempre, aquesta invitació al diàleg: digueu-me, jutge, fiscal, procurador,
agutzil, bidell, o el que sigui que sigueu, per què no escolteu la demanda dels
catalans? Per què no accepteu que
aquesta situació només té una sortida raonable? Per què no renuncieu a la mascarada d’aquest
judici i exigiu a qui correspon que accepti de posar les urnes? No hi ha res més de què parlar. A hores d’ara, ja no.
I si creieu que condemnar-me ha de resoldre res, doncs condemneu-me. Que ja us
ho trobareu.
Perquè jo rai, no m’hi penso barallar més. Que dos no es barallen si un no
vol.
Oriol Izquierdo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada