Benvolguts,
La meva dona té un amic i company de tertúlies
literàries que escriu contes curts, tot sovint en la vessant de ciència ficció.
Ara tenim el seu permís per publicar-ne dos, complementaris l’un de l’altre,
que us ofereixo en primícia, i que us agradaran:
ALIATS-1
L’almirall de la flota intergalàctica
GGA-VL/010 va observar la pantalla de control quan el pilot de la nau senyera
el va advertir d’uns moviments sorprenents que notava en el planeta terra i més
en concret al sud del vell continent.
Havia vist que resseguint el litoral del
nord-est de la península s’estaven concentrant milers de terrícoles enarborant
l’ensenya de la flota; una estrella blanca sobre un cel blau. Havien observat,
també, que havien afegit unes barres de colors groc i vermell. Possiblement,
volien representar amb els colors, el codi binari 0101010, que en la galàxia
d’Andròmeda, la seva, simbolitzava la pau.
Era sorprenent, va pensar l’almirall; aquells
éssers devien estar molt avançats; els estaven donant la benvinguda; coneixien
la seva senyera i sabien que els observaven des de milers de quilòmetres de
distància. Van veure que agitaven els braços i les mans, tot mirant cap al cel.
No hi havia cap mena de dubte; eren amics i els estaven saludant.
Va ordenar que amb el potentíssim làser
d’heli-neó reproduïssin damunt de la península, el símbol de la pau. Un immens
arc de Sant Martí, va cobrir la volta celeste; des del Pirineu fins al golf de
Cadis, amb els colors de la senyera, esquitxada amb milers d’estels de cinc
puntes de color blanc.
Els participants de la cadena humana van
restar muts per uns instants; com s’havia pogut tenyir el cel, d’aquella
manera?, es preguntava la gent. Tota la península mirava el cel, sortien al
carrer per veure-ho millor; pujaven als terrats de les cases i milers i milers de
màquines de fotografiar i càmeres de vídeo apuntaven al cel.
Quan els components de la cadena es van
recuperar de la sorpresa inicial van entonar “Els segadors”
─Senyor, estan cantant una cançó; una espècie
d’himne, crec... ─va dir un dels observadors a l’almirall.
─Registri’l i quan acabin de cantar
reprodueixi’l amb el canó supersònic d’alta potència.
─Llegeixo un lema que es repeteix de manera
constant al llarg d’aquests, ben bé, 400 km de longitud i que diu
“Cataloniaisnotspain” ─va comentar el pilot.
Quan els participants van acabar de cantar, va
retronar al llarg i ample de la península l’himne de “Els segadors”. Era un so
molt potent que feia que tot tremolés. Es van trencar milers de vidres de
portes i finestres, es van disparar nombroses alarmes de cotxes i cases
particulars. La potència del so era com la d’un gegantesc orgue que recordava
la melodia interpretada per la nau espacial de la pel·lícula “Encontres en la
tercera fase”.
Els mitjans de comunicació recollien,
al·lucinats, tot el que estava passant i les xarxes socials anaven plenes de
les imatges i sons d’aquella memorable diada. El govern de Madrid, no
s’explicava com els catalans havien pogut desenvolupar aquella tecnologia, ni
com s’ho havien fet per a pagar-la, tenint en compte els pocs diners que
assignaven a Catalunya.
De cop i volta, l’estelada que cobria la volta
celeste es dissolgué i al seu lloc i amb lletres gegantesques va aparèixer el
següent missatge:
“De l’almirall de la flota GGA-VL/010, al
President dels “Cataloniaisnotspain”. Amics, us donem les gràcies per aquesta
benvinguda; ara tornem a casa, però compteu amb nosaltres pel que calgui; sou
els nostres amics i aliats”.
ALIATS-2
L’onze de Setembre de 2014, a les 0h i 1minut,
es va sentir a tota la part Nord-est de la Península Ibèrica, una explosió
enorme i continua, que va durar cinc o sis minuts. Tot Catalunya, l’Aragó i
València van notar el moviment sísmic que va arribar als 4.8 graus d’intensitat
de l’escala de Ritchter. L’Observatori de l’Ebre va confirmar que l’epicentre
estava localitzat a la plataforma de gas situada davant de la població de
Vinaròs. La instal·lació, va saltar pels aires, impulsada per una columna de
foc que s’enfilava una cinquantena de metres per damunt del nivell del mar i que va romandre encesa durant uns
quinze minuts. Per sort, la plataforma feia gairebé un any que estava aturada i
no hi havia personal.
Durant el darrer any s’havien produït una gran
quantitat de moviments sísmics de baixa intensitat. Aquest darrer, però, no
l’esperava ningú i va ser el més fort de tots. Molta gent estava dormint i la
sacsejada els va despertar. Van passar tota la nit enganxats a la ràdio, la
televisió o a les xarxes socials que anaven plenes de comentaris sobre el que
estava passant.
Sorprenentment, no hi havia ni morts ni ferits
tot i que sí destrosses materials. Els efectes del sisme s’havien concentrat al
camp, respectant els pobles i les ciutats.
No va ser fins l’endemà, a la sortida del sol,
que milers de persones, atònites, van veure que el mar havia penetrat a
l’interior de Catalunya. L’explosió del gegantesc dipòsit de gas havia obert
una franja de dos quilòmetres d’amplada i que anava des d’Alcanar fins a
França, resseguint la frontera amb l’Aragó i des d’allà fins al mar Cantàbric
per la base dels Pirineus.
Catalunya havia quedat separada d’Espanya per
una franja de mar, però connectada amb Europa, mentre que la resta de la
península es transformava en una illa més de l’oceà atlàntic.
Finalment s’havia aconseguit la Independència
de Catalunya!!!
Es van formular milers de teories sobre aquell
gegantesc sisme, però cap d’elles podia justificar, al cent per cent, el que
havia passat
.
Al cap de molt temps, es va saber que la flota
intergalàctica GGA-VL/010, que va sobrevolar el país el dia de la “Via
Catalana” havia tornat, per fer palès que eren “aliats” de Catalunya.
La nit abans de l’onze de setembre, els
extraterrestres van provocar una incisió profunda al llarg de la frontera de
Catalunya amb Aragó i València, amb un espècie de làser potentíssim, desconegut
a la terra. Després van bombardejar, des de les seves naus, el dipòsit de gas.
L’ona expansiva va impactar amb la part del litoral on s’havia fet la incisió i va prosseguir fins
el mar Cantàbric, separant les terres, amb profunds penya-segats, que el mar va
inundar ràpidament. La franja d’Aragó va quedar annexionada a Catalunya i es va
acabar amb la xarlotada del LAPAO i el LAPAPYP.
Ramon
4 d’Octubre de 2013S’Agaró
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada