Benvolguts,
El títol de l’article m’ha recordat immediatament
l’immens acudit del Perich de fa 15 anys que incloc, i sobretot el seu esperit!
Hauríem de ser clars:
Espanya no es pot refranquitzar perquè
continua sent franquista pels quatre costats
Des de
la Consti creada amb sorolls de sabres, el TOP que es va transmutar en Audiencia Nacional en el mateix edifici, amb
els mateixos jutges, secretaris, conserges i porter, fins els partits amarats
de franquisme i autoritarisme, el Congreso capaç d’aprovar la Llei de Partits
polítics, adreçada a un sol objectiu: Follar-se l’independentisme abertzale i
al mateix temps muntar-s’ho per no deixar-los presentar a les eleccions i
arribar el PP per primer cop a governar a Euskadi a mitges amb els altres
franquistes del PSE, el seu odi contra la llengua catalana de Salses a
Guardamar i de Fraga a
Maó, el seu recolzament als bancs pel TC que ha robat els petits
estalviadors amb les accions preferents, etc.
I la seva capacitat de saltamartí per aguantar-se sempre
drets, no dimitint mai i sempre mentint...
Sense comptar el més terrible mal a l’esperit,
que és la continuació de l’educació, si se’n pot dir així, franquista, per
mitjà de mestres creats en el franquisme i molts d’ells amb poca alçada de
mires. Aquesta és la definició de l’Espanya franquista que es perpetua per a
major llaor i glòria del Florentino Pérez!
L’articulista acaba l’article amb una
sentència definitiva: D'una certa manera, les dues Espanyes se separarien: l'una
catalana i democràtica, l'altra hereva de Francisco Franco.
I ara l’article:
Joan Pere Le Bihan
22.10.2013
La refranquització
d'Espanya
Durant el període en què el moviment
independentista basc va fer ús de la violència, el discurs de l'estat era molt
senzill: no podem escoltar les reivindicacions dels bascos perquè són
recolzades i per tant, deslegitimades per l'ús de la violència. Això permetia a
l'estat d'escudar-se darrere la defensa de la democràcia per negar les
aspiracions del poble basc, encara que el PNB guanyés democràticament les
eleccions basques. Els governs de l'estat explicaven que es podia parlar de tot
però sense l'amenaça de les armes...
El catalanisme, en canvi, s'ha caracteritzat
sempre per la lluita pacífica i democràtica, a base de debats, de
comprovacions: ningú no ha plantejat mai seriosament un enfrontament armat amb
el govern espanyol. A poc a poc, a base d'informació, particularment sobre la
cultura i la llengua catalanes per una banda i sobre el creixent dèficit fiscal
per altra banda, s'han anat fent palesos, per a tothom a Catalunya, dos
aspectes:
—Que la llengua catalana i la seva cultura
havien estat reprimides o bandejades (segons el període històric).
—Que el dèficit fiscal no afectava només la
burgesia sinó també, i potser sobretot, les classes més modestes de la
societat.
Més enllà de la llengua parlada a casa, s'ha
anat construint a Catalunya una societat basada sobre la informació de tots que
ha facilitat la convivència amb els catalans de soca-rel de les diverses
comunitats vingudes de fora de Catalunya. Una societat més democràtica (encara
que perfectible, evidentment) s'anava construint. Mentrestant, a la resta de
l'estat, els diversos poders (sovint fàctics) s'entestaven en la idea que la
'Comunidad Catalana' era una autonomia més com podia ser Castilla - la Manxa. Una
realitat social plural s'anava construint a Catalunya, aquesta realitat era
ocultada, camuflada, als ulls de la majoria d'habitants d'Espanya, per la xarxa
d'autonomies que cobria el territori de tot l'estat. La societat espanyola
mantenia, a la seva manera, sota un vernís de democràcia, les estructures
d'estat i de poder que Franco havia consolidat.
La manifestació de l'Onze de Setembre de 2012
va posar fi al miratge. Embadalits, sense poder-s'ho creure, els poders
estatals descobriren que Catalunya era una nació (evidentment, no ho
confessaran) no solament perquè ho digués el president Pujol o el Parlament de
Catalunya, sinó sobretot perquè aquesta nació es manifestava públicament al
carrer mostrant una societat radicalment diferent de l'espanyola. Aquesta
societat, com ja hem dit, no inclou solament els catalans de soca-rel sinó el
conjunt de la població en la seva diversitat.
Aquesta societat pacífica deixa sense argument
la monarquia 'democràtica' espanyola: a Catalunya no hi ha terrorisme (s'han pogut
sentir veus espanyoles intentant a la desesperada assimilar el procés català
amb el basc dient: 'Al fin y al cabo quieren lo mismo'). El problema per al
govern espanyol és que la llei antiterrorista aquí no serveix i la defensa
de la democràcia ha canviat de bàndol i heus ací que treuen l'arsenal deixat
pel franquisme a la 'constitución', en particular l'article 8 (ja s'han sentit
militars o associacions de militars invocant-lo); paral·lelament l'odi cap a
Catalunya s'ha anat fomentant a través de molts mitjans de comunicació
espanyols sovint basat en arguments cripto-franquistes que, evidentment ja no
corresponen a les societats del segle XXI.
Com s'entén que molts castellanoparlants
s'adhereixin al dret de decidir? Perquè aquí han descobert que els greuges cap
a Catalunya els afectaven també a ells, per una banda, i per una altra banda
que, com la resta de catalans, tenen l'oportunitat de construir un estat
democràtic que no sigui enverinat per l'herència franquista. Sobretot que per
combatre el procés el govern de Madrid es troba abocat a fer servir el
vocabulari heretat de la dictadura: 'la indisoluble unidad de España' en contra
d'un procés del qual, malgrat els intents de minimitzar l'assistència a la Via
Catalana, no poden ja negar el caràcter massiu i democràtic. El partit
Ciutadans --o més aviat 'Ciudadanos'-- ja fa tard per democratitzar una Espanya
que ja no pot ser 'una nación de naciones'. A més es veu obligat a seguir
(o accelerar) els passos del PP a favor de la 'unidad de España' que, evidentment
per ells, només es pot fer en castellà.
Mariano Rajoy, més enllà de les seves creences
personals, està empantanegat entre els valors franquistes espanyols que, de
fet, l'han elegit, i la necessitat de mantenir un vernís democràtic en el marc
de la Unió Europea. Aquesta situació explica el seu immobilisme: si deixa votar
es posa en contra la societat espanyola educada pel franquisme que, com dèiem,
l'ha elegit. Si no deixa votar deixa palès, als ulls de la Unió Europea, que
davant d'una situació de crisi greu no permet que es resolgui per l'única via
democràtica possible: les urnes. Està lligat de peus i mans. Només li queda
l'ofec econòmic de la Generalitat per intentar de muntar la població catalana
contra el seu propi govern per les decisions impopulars generades per aquest
ofec. Es deixarà enganyar la població? Una part sí, però li queda el recurs de
votar en favor de partits independentistes de l'oposició; una part no, ja que
tothom, o quasi, a hores d'ara li veu el llautó a la Moncloa que, en plena
crisi, vol jugar amb la misèria de la gent per tacticisme polític.
Afegim-hi que molts demòcrates espanyols de
Catalunya, desencisats per l'actitud del principal partit d'oposició espanyol
que passivament fa costat a l'immobilisme de Rajoy (malgrat algunes
gesticulacions sobre una més que improbable reforma de la 'constitución') veuen
l'oportunitat d'afirmar-se com a republicans en el marc d'un estat nou.
D'una certa manera, les dues Espanyes se
separarien: l'una catalana i democràtica, l'altra hereva de Francisco Franco.
Joan Pere Le Bihan i Rullan, ex-director de la Bressola.
Joan Pere Le Bihan i Rullan, ex-director de la Bressola.
Joan
A. Forès
Reflexions
A l'atenció de Joan A Forés. Aprecio el teu comentari, no obstant sembla que només hàgiu llegit el títol de l'article... Quan parlo de "vernís democràtic" queda prou clar, per un ment poc propensa a filar massa prim, que el franquisme no havia desaparegut sinó que estava simplement camuflat. El procés català, i és el que subratllo, permet de deixar palès aquest fet que, com dic, havia estat camuflat per la "lluita antiterrorista"....
ResponEliminaCordialment